|
|
|
Notícies :: corrupció i poder : mitjans i manipulació : pobles i cultures vs poder i estats |
|
Escoltant Rajoy des del desànim
|
|
|
per guinarda, extret de El Periodico |
23 jul 2003
|
|
L'assetjament del PP a Maragall, que el portaveu del Govern encarna, amaga l'intent de la vella Espanya centralista de mantenir el control del país |
el periodico, 23 de juliol del 2003
L'ARTICLE DEL DIA // J. J. LÓPEZ BURNIOL
Escoltant Rajoy des del desànim
o L'assetjament del PP a Maragall, que el portaveu del Govern encarna, amaga l'intent de la vella Espanya centralista de mantenir el control del país
JUAN-JOSÉ LÓPEZ BURNIOL
NOTARI
En una compareixença recent com a portaveu del Govern, Mariano Rajoy ha reiterat un discurs que últimament prodiga, en què fa una fèrria defensa del que ell entén per unitat d'Espanya. Ha dit, en concret, que la reforma de l'Estatut de Catalunya que promou Pasqual Maragall és "una aposta que no figura a la Constitució", ni en "l'esperit ni en el text", perquè reclama "competències que no són transferibles" i suposa "trencar absolutament amb el que hi ha". Es tracta d'un número obligat per a tot polític popular aspirant a succeir Aznar, que Rajoy executa amb les seves evasives maneres galaiques. Si és que guanya el capítol, no seria el primer registrador de la propietat que accediria a la presidència.
També era registrador --i gallec, si bé devot de Priscil·lià-- Manuel Portela Valladares, un polític titella d'Alcalá-Zamora, de qui aquest últim deia que sabia "tocar l'òrgan", però no dirigir una orquestra, i que va deixar córrer el poder després de les eleccions del 1936. Però, més enllà del destí de Rajoy, interessa reflexionar sobre l'èmfasi nacionalista espanyol que vertebra, en els últims temps, els missatges dels dirigents populars. ¿Què subjau sota aquest xarampió nacionalista?
El nacionalisme és, com a doctrina política, neutre en si mateix. Constitueix, a vegades, un instrument excels de cohesió social --i de solidaritat--, que serveix per tensar una comunitat i impulsar-la cap al futur. Però també es pot convertir, quan es configura amb el caràcter d'excloent, en una eina imprescindible per preservar el control polític, econòmic i social d'una àrea geogràfica determinada en mans d'un grup dirigent que s'erigeix en dipositari del pot de les essències pàtries i dispensador, per tant, de les credencials de patriotisme. De manera que qui no tingui aquesta credencial o qüestioni l'hegemonia del grup d'egregis, serà llançat a les tenebres exteriors. No és estrany, en bona lògica, que es pretengui condensar aquesta concepció excloent del nacionalisme en un text constitucional rígid, sublimat com a immutable.
I això és el que hi ha darrere de tant neoespanyolisme: la voluntat de preservar a Madrid --és a dir, en mans del grup político-financer-funcionarial-mediàtic instal·lat a la capital de l'Estat-- l'hegemonia peninsular. El resultat és una nova totalitarització del poder. D'una banda, el poder legislatiu s'ha convertit en una simple corretja de transmissió de l'executiu, i el judicial viu una etapa negra de desprestigi i falta de credibilitat; i, de l'altra, el poder polític d'aquesta manera concentrat provoca la correlativa concentració del poder econòmic i financer. De tot plegat en resulta que el poder de Madrid ha arribat a un nivell de domini molt superior al de qualsevol etapa anterior.
No és un tema de banderes, ni d'exèrcits. Es tracta de la vella Espanya centralista reencarnada en els Aznar, Rato, Pizarro, Cortina, Alierta, i tutti quanti, que utilitzen el nacionalisme espanyol com un instrument per preservar el control social, polític i econòmic de l'espai hispà en mans d'un grup en què es reencarnen aquells als quals Mingote es va referir, en un acudit inoblidable, com els de sempre.
En aquesta situació, no és estrany que Catalunya --una comunitat amb consciència clara de posseir una personalitat his- tòrica diferenciada i amb voluntat ferma de projectar aquesta personalitat cap al futur en forma d'autogovern-- reivindiqui un nou marc que li permeti desenvolupar tota la seva potencialitat. Al·legar, enfront d'aquesta reivindicació --que és al mateix temps una esperança de futur que vol ser compartida-- les picapletesques raons que invoca Rajoy és impropi de la seva excel·lent formació jurídica. Ell sap que no cal modificar la Constitució per satisfer la majoritària aspiració catalana. Ell sap que n'hi ha prou amb l'article 150 i la disposició addicional 1a de la Constitució. Ell sap que es tracta de voluntat política: de voler construir de debò una autèntica casa comuna, en la qual tots ens puguem sentir còmodes. Ell hauria de saber també que, mentrestant, s'esgota el temps, i el sentit de pertinença a Espanya es va esvaint a Catalunya, lentament i inexorablement. |
Mira també:
http://www.guinarda.com
http://www.elperiodico.com
|
