Envia per correu-e aquest* Article
Notícies :: criminalització i repressió
El retorn del TOP [Encausats Parlament]
per Revista Argelaga	21 mar 2015
El Tribunal Suprem, a petició del Parlament català i del Govern de la Generalitat, acaba de condemnar a tres anys vuit dels processats per la protesta pacífica davant el Parlament del 15 de juny de 2011, revocant així la resolució anterior de l'Audiència Nacional.
Com era d'esperar, la sentència ha concordat amb el sentir majoritari de la plutocràcia catalana, la qual ha convidat tots a respectar la decisió del Suprem. Segons un tribunal del qual cal qüestionar la seva imparcialitat ja que els seus membres són triats per les cúpules dels partits polítics, la llibertat d'expressió i de crítica dels electors havia col·lisionat amb “valors superiors” com el dret dels diputats a representar la farsa parlamentària i aprovar retallades de serveis públics en nom de tots els “ciutadans catalans”. Els processaments havien incorregut en una “errònia i traumàtica desjerarquització del dret de participació política a través dels legítims representants a l'òrgan legislatiu”, però... de debò eren legítims? Representaven alguna cosa més que els interessos espuris dels seus partits? Mereixien sofrir aquesta “traumàtica desjerarquització” dels seus drets polítics, és a dir, mereixien que els escridassessin quan es dirigien cap als seus escons per retallar amb total impunitat els drets socials dels altres? Hauria de semblar trivial dir que res del que es diu “poble de Catalunya” o “ciutadania catalana” existeix, faltant-hi les mínimes condicions de debat públic, informació imparcial, reunió lliure, elecció oberta i control popular de la representació, per a que aquestes expressions no siguin una altra cosa que entelèquies. Aquest suposat “poble”, és en realitat una massa domesticada de votants inferior a la classe governant. Princeps est solutus legibus, per tant, no hi ha “sobirania popular”. Si les institucions no compleixen amb la seva comesa, no hi ha cap poble “sobirà” capaç de dissoldre-les. Tota representació en aquest cas és il·legítima: el Parlament no es representa més que a si mateix. Ni el dia què els diputats van delectar-se amb la injusta sentència, ni qualsevol altre dia, ens hem sentit representats pel Parlament. El fet que una part de la població s'hagi resignat al que jutja inevitable i que adhuc arribi a complaure's en la farsa no legitima gens aquesta institució: els costums dels pobles esclaus formen part de la seva servitud, no de la seva llibertat. El Parlament i la Generalitat formen part d'un Estat que mai va ser producte de la voluntat sobirana d'un poble, sinó fruit d'un contracte entre la dictadura franquista i les forces de l'oposició, mitjançant el qual es va instaurar un nou règim de partits recolzat en el vell aparell dictatorial. Si el sistema de representació actual té alguna legitimitat, aquesta prové del franquisme. El resultat va ésser una partitocràcia, és a dir, un règim polític autoritari amb lleus aparences democràtiques on els partits s´atorguen la representació de la voluntat popular a fi de fer valer els seus interessos particulars en el repartiment del poder. Els polítics han fet de la política una professió, formant una classe parasitària que viu de la plusvàlua social extreta a través de les institucions, sovint incomplint les seves pròpies lleis. Encara que els càrrecs siguin electius, en la pràctica les seves atribucions no estan limitades: l'ús es confon amb l'abús. La legitimitat auto-atorgada gràcies a eleccions condicionades i viciades no és més que la justificació d'aquest statu quo polític, abusiu i privilegiat. El que els partits denominen democràcia solament és una forma modernitzada de despotisme, filla d'una usurpació partidista de la voluntat popular. En els règims despòtics la naturalesa de les seves institucions requereix un grau de submissió elevat, ja que l'arbitrarietat i la corrupció que acompanyen a l'exercici de la funció política és incontestable. L'autoritat que atorguen les eleccions és unidireccional: uns manen i els altres obeeixen, això és tot. Per alguna cosa no existeix la separació de poders i els mecanismes de contrapès dels “representats” a l'excés dels “representants” brilla per la seva absència. Ho acaba de confirmar el Tribunal Suprem: els drets polítics de la massa no poden operar com a elements “neutralitzants” de l'acció partitocràtica. La massa únicament té el dret de recolzar als dèspotes, no de resistir-los. En cas de resistència, la protesta queda desautoritzada, violentament reprimida i portada a la banqueta. El despotisme no pot prescindir de la por; per això la policia té carta blanca amb els contestataris i la llei cobreix la seva brutalitat i els seus maltractaments. Cap jutge donarà curs a una denúncia contra ella, ni acceptarà proves que l'encausin. Quan impera el despotisme, la justícia és suau i lenta amb els de dalt, però dura i expeditiva amb els de sota. Consumat el divorci entre la classe política i la massa insubmisa, el curs lògic del despotisme condueix a restaurar un concepte jurídic de la passada dictadura: l’“ordre públic”. En un règim autoritari i despòtic, qualsevol protesta real es converteix en conducta delictiva. És directament subversiva, ja que altera “el normal funcionament de les institucions”, és a dir, és un acte que amenaça l'ordre establert, posant en perill les prerrogatives i la impunitat dels càrrecs polítics. La defensa institucional de l'ordre públic és en realitat una defensa dels privilegis de classe; en un context despòtic com el franquista o el parlamentari actual, aquesta defensa es tradueix en intolerància, repressió i injustícia. El paper que en el passat exercí el Tribunal d'Ordre Públic, ara l´exerceix el Tribunal Suprem. Que ni tan sols aquest estigui net, i que el seu anterior president, Carlos Dívar, dimitís per veure's implicat en un cas de malversació, és anecdòtic. El que realment repugna és el seu cridaner enfocament “sobre el rang axiològic dels valors constitucionals en joc”, és a dir, la seva parcialitat manifesta en favor dels arbitraris furs i indecents regalies de les franquícies polítiques. Però, al cap i a la fi, la Justícia no és més que una altra arma per als governs despòtics i llurs parlaments, la representació fictícia del poble abstracte, contra el poble real, els de sota. Montesquieu, el pensador de la democràcia, ens ofereix un consol a tot plegat: “Els fonaments del govern despòtic es corrompen sense aturar-se, perquè aquest és corrupte per natura. Els altres governs moren per causa d'accidents particulars que destrueixen les seves bases; el despòtic mor per culpa del seu vici intern, quan causes accidentals no aconsegueixen impedir que les seves bases es podreixin.” A veure si l´enderroc arriba aviat. No al despotisme! Nul·litat de la sentència! Revista Argelaga, 21 de març de 2015 https://argelaga.wordpress.com/
This work is in the public domain

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more