Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Notícies :: un altre món és aquí
[Kurdistan] Ponts entre l'anarquisme i el confederalisme democràtic
15 mar 2015
Traducció d'un article, molt interessant, aparegut a KurdishQuestion.com en torn a les similituds entre les formes d'organització política anarquista i l'actual model confederalista democràtic kurd.
839998e06c2f41419e3797450bd73178_L.jpg
*Definició del "partit anarquista" (forma d'organització política anarquista tradicional)

El model de partit anarquista. Tot i no ser-ne exclusiva, aquest tipus d'organització és considerada habitualment com a típica de la ideologia anarquista; un model federal i no massiu. Sense ser un model de partit d'avantguarda com el model clàssic dels partits leninistes, els quadres del partit tenen la funció de reforçar la lluita de masses que ha de ser duta a terme per comunitats senceres, permetent als pobles dirigir el seu propi destí a través i gràcies a les assemblees populars. Aquesta militància de partit es produeix per mitjà de cercles concèntrics i amb la preparació de militants que desenvolupen rols múltiples. Aquest tipus de model ha adquirit definicions específiques a través de la seva història, com ara "organicisme", "plataformisme" o "especifisme".

Ponts entre l'anarquisme i el confederalisme democràtic (II)

Introducció a aquesta qüestió en particular

En aquesta part exposaré alguna informació històrica bàsica sobre el model d'organització política anarquista i, al final, faré una comparació entre aquestes experiències i la missió actual de l'organització política que pretén ser la catalitzadora d'un canvi social confederalista democràtic.

Els ancestres del model organitzatiu anarquista: tres experiències importants.

L'Aliança Internacional de la Democràcia Social:

Com ja vaig mencionar a la primera part d'aquest assaig, el model organitzatiu federalista no és nou. El 1868, dins l'Associació Internacional dels Treballadors (AIT), l'anomenada ala federalista incloïa una força política organitzada batejada com l'Aliança Internacional de la Democràcia Social (coneguda com un tipus d'aliança bakuninista), de la qual la seva referència pública més coneguda fou l'activista rus Mikhail Bakunin (1814/1876). L'Aliança treballava d'acord amb una organització de quadres, d'estil "carbonari"* i amb la majoria dels seus militants actuant en la clandestinitat. Es van fer algunes referències públiques cap a líders ben coneguts dins l'AIT i aquesta associació no va actuar només en un territori o país específic. Era habitual enviar delegats i operaris (agents amb compromís militant) a països distants o divisions regionals per tal de promoure l'organització social, formant cèl·lules de l'Aliança amb l'objectiu de donar suport a episodis ocasionals de rebel·lió. Podem observar els rols de militants experimentats dins l'Aliança, actuant com activistes socials, organitzadors polítics i propagandistes ideològics. També, a vegades, veurem que aquells militants de l'Aliança que estarien a la primera línia d'un nivell superior de lluita social -com la que es va produir durant l'aixecament de París i la Comuna- formarien part de les forces polítiques que acabaren organitzant el primer autogovern dels treballadors en temps moderns (de Març al Maig de 1871).

Partit Revolucionari Socialista Anarquista:

Una altra experiència destacable per aquest model de partit fou fundada el 1891, El Partit Revolucionari Socialista Anarquista (PRSA, conegut com el partit malatestià), la seva referència més famosa sent l'anarquista napolità Errico Malatesta (1853/1932). Encara que el PRSA tenia una ala clandestina, la seva estructura era molt similar al tipus clàssic d'organització. Els seus militants eren referències pel nivell massiu (social) i intermediari (polític i social), alhora que distribuïdors i productors de propaganda. Els membres eren més de tipus de rol múltiple (quadres multifuncionals), incloent-hi formes d'acció directa dutes a terme a Itàlia en aquella època (des de la fundació del partit fins al cop d'Estat feixista de 1922).

Exèrcit Ucraïnès Insurgent Camperol:

De la Revolució Russa, específicament a Ucraïna, va arribar l'adquisició d'experiències en termes d'organització política massiva durant la guerra civil (1918-1921). L'Exèrcit Ucraïnès Insurgent Camperol (L'Exèrcit Negre, també conegut com Makhnovista), del qual la seva referència militant fou Nestor Makhnó (1888/1934), tenia l'hegemonia política, militar i administrativa d'enormes regions d'Ucraïna i va desenvolupar un modus operandi basat en la producció col·lectivitzada i en la seva secció militar, formada per un exèrcit fonamentat en la cavalleria mòbil i on els llocs de comandament eren tots escollits [democràticament]. Després hi va haver la fusió de l'organització política amb la milícia, fet que alhora va promoure un nivell més alt de conflicte amb l'Exèrcit Blanc (tsarista i de dretes) i amb l'Exèrcit Roig (la força armada del Partit Bolxevic). L'ala militar era la institució d'autodefensa que garantia una forma federalista d'autogovern i autogestió socioeconòmica. Amb la seva derrota davant l'Exèrcit Roig el 1921, alguns supervivents de l'Estat Major de l'Exèrcit Negre es reuniren a París, França, i escriviren un manifest polític, conegut com una peça de teoria política anarquista anomenada Plataforma Organitzacional dels Comunistes Llibertaris. Aquest document, que va ser àmpliament difós als anys 20 i 30, contenia quatre guies teòriques bàsiques per un model que és vàlid encara avui dia: Unitat Tàctica, Unitat Teòrica, Responsabilitat Col·lectiva i Federalisme.

Aspectes comuns i semblances entre les tres experiències anteriors i la missió actual del PKK (Partit dels Treballadors del Kurdistan):

L'exposició d'experiències històriques i l'acumulació entre i des d'aquestes organitzacions podrien donar lloc a tota una tesi discutint únicament els conceptes del partit anarquista. No obstant això, vull posar l'accent en aquesta sèrie d'aspectes comuns entre aquests models organitzatius: la selecció dels membres (partit de quadres); la no participació en eleccions estatals (anti-electoralisme); minoria activa d'individus d'acció (en contra de la concepció d'avantguarda de classe); estructura interna federativa considerada com una forma d'organització social (federalisme polític); ús sistemàtic de la força en conflictes col·lectius i massius (acció directa com un mitjà prioritari per tal de generar esdeveniments polítics); projecció d'estructures socials organitzades prioritàriament (construint un poble fort), eliminant la intermediació professional (democràcia popular directa); i l'existència de possibles criticismes i promoció interna, incrementant les responsabilitats polítiques d'acord amb el nivell de compromís del militant (democràcia interna i regeneració).

Les similituds entre el model organitzatiu anarquista i el paper de l'instrument polític del Moviment d'Alliberament del Kurdistan són tan impressionants i clares que són fàcilment evidenciables amb la simple lectura d'aquest paràgraf escrit pel company Mustafa Karasu i publicat a la web anglesa del PKK:

"El PKK s'ha reestructurat a si mateix com a resultat d'una àmplia autocrítica i d'un criticisme profund del socialisme clàssic i les seves formes pràctiques. El PKK creu que el socialisme clàssic no és suficientment anticapitalista i està massa involucrat amb l'estat; mentre que l'Estat és una eina de repressió. Enderrocar un Estat amb la intenció de crear-ne un altre de nou no és cap pràctica revolucionària; més aviat, el mètode adoptat pel PKK es basa en tractar de superar, enderrocar o minimitzar el sistema hegemònic i reemplaçar-lo per un sistema socialista a través de la implementació simultània del socialisme. Enderrocar un Estat no és el mateix que enderrocar un sistema. Connectar aquestes dues coses com si una sola és un senyal de desviació del socialisme".

Quan estudiem la història socialista i els moviments obrers en diverses societats, occidentals o no, podem observar que aquesta mena de criticisme en contra de l'Estat i dels anomenats "partits socialistes" estatistes és exactament el mateix criticisme fet per milers d'anarquistes totalment compromesos des, d'almenys, 1864! Després de llegir una frase que comença dient "El PKK s'ha reestructurat a sí mateix com a resultat d'una àmplia autocrítica" podem veure fàcilment quasi el mateix mètode exacte d'organització política anarquista, una constant lluita interna amb l'objecte d'evitar reproduir internament l'esfera política i pensaments ideològics que pertanyen a les tradicions autoritàries i capitalistes (liberals o no). Com ja he dit a la primera part de l'assaig, l'actual praxi del PKK pot alimentar als anarquistes d'arreu del món i viceversa. El primer pas és el reconeixement comú i l'apropament entre ambdues tradicions. Contribuir a aquest esforç comú és la raó d'aquesta sèrie d'articles.

* Societat secreta fundada a Nàpols durant els primers anys del segle XIX en el context de l'ocupació napoleònica d'Itàlia (1805-1814) sobre valors nacionalistes i liberals.

Bruno Lima Rocha

Article original: http://kurdishquestion.com/index.php/kurdistan/bridges-between-anarchism

Primera part (introductòria) a la sèrie "Ponts entre l'anarquisme i el confederalisme democràtic": http://kurdishquestion.com/index.php/kurdistan/bridges-between-anarchism

Enllaç a l'article de Mustafa Karasu (anglès): http://www.pkkonline.com/en/index.php?sys=article&artID=186

This work is in the public domain

Comentaris

Re: [Kurdistan] Ponts entre l'anarquisme i el confederalisme democràtic
15 mar 2015
La primera parte en castellano se puede leer aquí:
http://rojavanoestasola.noblogs.org/post/2015/03/15/puentes-entre-el-ana/
Sindicat