|
|
|
Notícies :: antifeixisme |
|
Frontera Sud: Un any de la tragèdia de les morts a la Platja del Tarajal
|
|
|
per directa |
11 feb 2015
|
|
. |
|
El 6 de febrer de 2014, 15 subsaharians, segons la versió oficial, van morir en intentar passar la frontera del Tarajal, a Ceuta. Ho van intentar per mar, després de provar-ho per terra, i van ser víctimes d’una brutal agressió per part de la Guàrdia Civil espanyola que els va disparar bales de goma i gasos lacrimògens. Ometent, així, el deure de socórrer unes persones en risc de morir. Els que van trepitjar terra espanyola, van ser deportats automàticament al Marroc, vulnerant la llei d’estrangeria i els tractats internacionals. Allà mateix a la platja, la policia marroquina els va deixar improvitzar un acte d’homenatge als morts.
Segons els testimonis, la xifra de morts podria ascendir a 80. Sempre que es produeix un assalt massiu es conten entre ells. A més, molts dels cossos es van quedar al fons del mar i van anar sortint els dies següents. Però això no es va fer públic.
Des del ministeri de l’Interior, es van anar donant diferents versions al llarg de les següents hores i dies, eludint responsabilitats i proves i mentint sobre els fets. La Guàrdia Civil reconeix finalment, que va disparar material antiavalots, però ningú vol dir qui va donar l’ordre. A més, argumenten que van morir en aigües marroquines.
François, un noi camerunès intern al CETI (Centre de Estancia Temporal de Inmigrantes) va intentar passar la frontera aquell fatídic 6 de febrer. Ho aconseguiria més tard entrant per Benzú, l’altra banda de Ceuta. El seu relat és esgarrifós. Descriu l’actuació de la policia com un atac terrorista i premeditat. No s’explica que això pogués passar a les portes d’Europa.
A Ceuta, baluards i estàtues per la justícia, llibertat i germanor entre pobles, donen la benvinguda a l’Europa Fortalesa. Un mur de contenció que comença a Marroc i que es defensa amb l’agència europea Frontex. Al més pur estil militar i dotada d’alta tecnologia, s’encarrega de controlar els fluxos migratoris i les fronteres.
Em dirigeixo al bosc de Finideq (Castillejos). Trobo uns nois a la carretera. Vénen d’omplir ampolles d’aigua d’una font. Tenen por de la policia i han de tornar ràpid al seu amagatall. Però abans, tenim una petita conversa. En Rómeo m’explica que el seu germà, en Maxim, va morir a l’aigua, al seu costat, el 6 de febrer. Està traumatitzat.
No serà fins al cap d’uns dies que els torno a trobar. Però no al bosc, sinó al barri de Boukhalef, a Tànger. La policia els va detenir. És la vida del clandestí, diuen.
Al barri de Boukhalef, a Tànger, malviuen centenars de subsaharians mentre esperen l’oportunitat de passar la frontera, sigui per mar o per terra. Hi ha una calma que sembla haver d’explotar en qualsevol moment. És un barri a mig construir, on molts dels pisos, destinats a ser de protecció oficial, estan ocupats per immigrants.
Expliquen que les batudes policials es van acabar després que, Ciedrick, un noi de 16 anys, en caure al buit des d’un terrat es matés. Hi va haver una revolta. Malgrat una certa calma, segueixen produint-se atacs violents de grups xenòfobs (Charles Ndour, senegalès resident legal al Marroc, moria degollat el passat Agost). Res més lluny del discurs oficial marroquí, que el 2013 anunciava una “política radicalment nova, global, humanista i respectuosa amb els drets dels homes”. Els relats són esfereïdors. Sense oblidar el degoteig de morts constants al mar i la tragèdia el 6 de febrer, molt present.
En aquest carreró sense sortida, el que els dóna forces és “bosa”: és a dir: “passar la frontera” i arribar a la zona Schengen, l’únic objectiu. Hi ha també una dignitat i fortalesa innata, difícil d’explicar. |
This work is in the public domain |
