Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Calendari
«Novembre»
Dll Dm Dc Dj Dv Ds Dg
    01 02 03 04 05
06 07 08 09 10 11 12
13 14 15 16 17 18 19
20 21 22 23 24 25 26
27 28 29 30      

No hi ha accions per a avui

afegeix una acció


Media Centers
This site
made manifest by
dadaIMC software

Envia per correu-e aquest* Article
Notícies :: corrupció i poder
4F: Quelcom fa pudor a Barcelona
02 feb 2015
El 17 de gener de 2015 la televisió catalana va emetre, censurada i gairebé amb un any de retard, la pel·lícula documental “Ciutat Morta”
El 17 de gener de 2015 la televisió catalana va emetre, censurada i gairebé amb un any de retard, la pel·lícula documental “Ciutat Morta”, que, malgrat sortir en un canal secundari, va gaudir de nombrosa audiència. la “ciutadania” va deixar un moment de mirar cap a l’altre costat per constatar el calvari patit per cinc joves innocents en mans de matons corromputs i tribunals arbitraris. El muntatge del 4F no ha estat l’únic en revelar la connivència entre polítics còmplices, policies torturadors i jutges prevaricadors. Cal recordar el 9F, el cas Raval, el de l’ull de la Esther Quintana, el de la mort de l’actor Alfonso Bayard, el del ciutadà romanès Lucian Paduraru, el dels apallissaments als tres joves de Gràcia o la recent Operació Pandora, per tan sols mencionar els qui han fet més soroll. Tampoc ha estat l’únic cas on la policia ha actuat violentament en total impunitat, ha manipulat els atestats i ha mentit en els judicis; a més a més, se sap que ha estat premiada amb indults, ascensos i recompenses per aquesta mena de serveis.

Quelcom fa ferum a Barcelona, però que ningú no s’escandalitzi per això més del compte. Allò vertaderament escandalós no és les denúncies falses, les vexacions gratuïtes infligides als detinguts o la ferotgia criminal dels “protocols d’actuació” dels botxins uniformats; menys encara la complicitat i l’encobriment dels polítics, les coaccions als testimonis, la desestimació de proves sòlides i els processos judicials sense garanties. El més indignant és que tot aquest univers kafkià fa part de la normalitat ciutadana. Avui en dia, aquest tipus de conductes és normal i està legitimat, ja que per als responsables de tantes malifetes és l’única manera de garantir eficaçment l’odre establert a escala municipal.

Les revoltes venen quan els governats perden tota la seva credibilitat i la seva autoritat ja no inspira respecte als governats. És així de fàcil. En una situació com aquesta, encara que la gent obeeixi per costum, el “Sistema” se sent fràgil; ja no n’hi ha prou amb disposar d’un cos polític i judicial sense esquerdes per poder aixafar el menor indici de vida independent. Li cal un espai públic domesticat on la venda i tripijoc ambulants, la festa autònoma (aquest no era precisament el cas de la “Anarcopeña Cultural”, davant d´on ocorregueren els fets del 4F), la deriva fosca i per damunt de tot la llibertat pública –el gust per parlar, discutir, respirar i actuar– no pugi ni tan sols abocar-se. Els dirigents imaginen els súbdits malobedients com a un perill, és a dir, com a un “enemic” que pot esmunyir-se per qualsevol badall. La naturalesa de tal enemic hom pot comprovar-se mirant solament les víctimes del zel policíac: indigents, immigrants, joves “d’estètica okupa”, manifestants, membres de piquets de vaga, i, en general, qualsevol que per atzar s’ensopegui amb els mercenaris de l’ordre “cívic”.

Aquestes figures de l’enemic públic han rellevat les del “desafecte”, “ateu”, “comunista” o “anarquista”, amb què la dictadura de Franco exorcitzava els seus oposants i justificava una repressió implacable. El règim partitocràtic nascut de la reconversió pactada de la Dictadura no va modificar un borrall la relació mal avinguda entre governants i governats; tampoc no va derogar la legislació punitiva anterior ni va esporgar de feixistes, pixa-piles i torturadors els aparells judicial i policial. La “perillositat social” que caracteritzava l’enemic aquesta vegada es va encarnar en el “terrorista”, el “traficant”, el “delinqüent habitual” i, finalment, en l’“anti-sistema”, romanent així legitimada la involució legal de la Transició, que suprimia drets i permetia l’assetjament policial en nom dels “valors democràtics” i de la “seguretat ciutadana”. De manera semblant, la Dictadura ho havia fet abans en nom de la “pau”, la “religió” i l’“ordre públic”. La partitocràcia tampoc no havia desenvolupat institucions capacitades per a integrar la protesta social, ni tan sols havia aconseguit que els col·lectius dissidents es deixessin instrumentalitzar o corrompre, per la qual cosa la qüestió social –la condició humana sota un capitalisme en constant reestructuració– s’anava contemplant des de la perspectiva dirigent com una difícil qüestió d’ordre.

Con sovint passa, els abusos policials anaven per davant, senyalant el camí a la llei. I amb enorme facilitat, la partitocràcia va buidar la carcassa liberal constitucionalista per reproduir les condicions polític-policials típiques dels règims autoritaris. Té massa punts febles, per això ha de protegir-se d’un enemic multireincident, que igual surt en forma de desnonat, que de malalt d’hepatitis C. En veritat, la violència policial indiscriminada és el primer pas d’una guerra contra la població a qui es vol sotmesa, la resistència de la qual la converteix en “sospitosa”. I com en tota guerra, la violència s’utilitza per aniquilar el contrari, no per convèncer-lo de res. En aquest punt el Sistema té sempre raó: les víctimes innocents són culpables de trobar-se al lloc equivocat en el moment equivocat.

Paradigma dels nous fonaments repressius de la societat capitalista són les aglomeracions urbanes modernes, que avui produeixen una manera de viure agenollada davant la economia i la política. Allà, no n’hi ha cap d’espai públic que pugui funcionar com a àgora; el domini de la decisió es queda reclòs als passadissos i despatxos, fora dels quals “els forts es comporten com volen i els dèbils pateixen com deuen” (Tucídides). Una elit constituïda per polítics, promotors culturals, banquers, constructors, hotelers i especuladors, administra les conurbacions com si fossin empreses, impulsant processos d’“esponjament”, gentrificació i museificació. L’objectiu no és cap altre que transformar-les en espais explotables semblants a les grans superfícies comercials i els parcs temàtics. Aquesta reconversió exigeix el desplaçament del veïnat amb poc recursos, el control total del carrer i l’expulsió per qualsevol medi de tots aquells encaparrats en habitar una ciutat viva, la presència dels quals molesta el nou usuari de la conurbació re-addicionada, a saber, l’artista de disseny, el comprador i el turista.

Dins d’aquest context d’ordenació urbanística, la guàrdia urbana juga un paper higiènic molt proper al que jugava la policia armada durant el franquisme: ha de netejar els llocs cèntrics de població indesitjable, pobra i fora de control, aplicant sense entrebancs garantistes les polítiques de tolerància zero que deriven de les “ordenances” municipals restrictives. Així, un fenomen gairebé de poc abast com ara els pidolaires, els “llauners”, els okupes festers i els migrants indocumentats, en ocórrer on no cal, es torna un problema urbà de primera magnitud. Això explicaria bastant la existència d’un cos de legalitat dubtosa com la unitat UPAS de la Guàrdia Urbana de Barcelona –dos cents sicaris especialitzats tant en la cacera de vagabunds i joves amb aspecte cridaner, com en la dissolució violenta de concentracions, gentades i festes irregulars. Conseqüentment, també s’explicaria la protecció incondicional que gaudeixen els UPAS per la part d’alcaldes i regidors, així com la comprensió benevolent de jutges i fiscals, la qual cosa els dóna carta blanca en la comissió de tota mena de barbaritats.

Aquesta barreja de matonisme policial, connivència processal i col·lusió política, no és altra cosa que l’anomenat “Sistema”, que a Catalunya es promociona com a “Model Barcelona”, marca pionera, el rigor i crueltat de la qual ha despertat l’admiració de les altres elits dirigents peninsulars. A l’original li han sortit imitadors, però Barcelona segueix essent la capital europea de la intolerància i dels mals tractaments, quelcom que sens dubte farà l’orgull dels seus polítics, magistrats i esbirros.

El muntatge del 4F no fou una anècdota, ans fou una entrada positiva en el compte del Sistema. Per això l’intent de revisió proposat per “Ciutat Morta”, en recolzar-se amb l’explotació mediàtica-sentimental del sofriment de les víctimes i en la existència d’un “vertader” culpable, ens sembla incorrecte. Ja és conegut el ver culpable des de fa molt: és tracta del mateix Sistema. Aquest és qui tortura, fa muntatges i dicta condemnes injustes. Demanar-li una retractació, una compensació moral o fins i tot una depuració de les seves institucions, només servirà per apaivagar la mala consciència ciutadana de l’espectador, horroritzat davant les pràctiques quotidianes amb les que els guardians del statu quo garanteixen l’estabilitat del seu mode de viure submís. Entrar en el joc dels mitjans de comunicació i demanar justícia i veritat a qui per definició és injust i mentider solament beneficia el Sistema, que amb uns quants bocs emissaris quedarà ben legitimat davant els seus acòlits i electors. Aquest no és el camí. Qui el vulgui trobar, si ho vol de veritat, tindrà prou en mirar cap a tot allò que el muntatge del 4F va voler liquidar.

Revista Argelaga, 27 de gener de 2015.

This work is in the public domain

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more