|
|
|
|
|
Notícies :: altres temes |
|
Segrestats #OperaciónPandora
|
|
|
per a |
18 des 2014
|
Parlem amb algunes de les persones que van viure, des de dins, l'assalt a Kasa de la Muntanya. Ens relaten l'experiència de llevar-se a punta d'escopeta i ser segrestats pels antiavalots al propi domicili mentre uns agents remenen i s'ho enduen tot.
L'habitació d'una detinguda, després del pas de la policia
Sergi Pujolar |
| | |
Homes armats t'entren a casa per la força, de matinada. Cops, terror. Què està passant? Els Drets Humans ja no hi són. Danys psicològics i emocionals que trigaran temps a guarir. Operació de càstig. Per a què? Cap explicació. Després, cerca de material “subversiu”. Telèfons, ordinadors, correspondència, diners en metàl·lic, agendes, adhesius, cançoners, apunts de la universitat i fins i tot una tesi doctoral: aquestes són les “armes” que han arreplegat els agents. Dues persones que dormien a Kasa de la Muntanya relaten la colpidora experiència que van viure dimarts al matí.
"Encara no hem pogut acabar de fer l'inventari de tot el que s'han endut"
Primer testimoni
“A casa, tenim instal·lat un timbre d'emergència. Em vaig despertar quan va sonar. Eren les cinc del matí. Vaig posar-me uns pantalons, vaig obrir la porta de la meva habitació. A la cuina, em vaig trobar de cara un agent antiavalots que m'apuntava amb l'escopeta, va cridar que m'estirés a terra. Els policies van treure la gent de les cambres que donen al mateix espai, on ens van concentrar a cinc persones. A mi em van tenir de cara a terra vora mitja hora. Aquesta posició em causava dolor, perquè pateixo de lumbàlgia, i insistia perquè em deixessin posar dret. Finalment m'ho van permetre, i tot seguit se'm van endur a un espai contigu, amb dos mossos, que van demanar-me que m'identifiqués. Vaig dir-los que no ho faria fins que em diguessin què hi feien ells, a casa meva, i m'ensenyessin l'ordre judicial. S'hi van negar.
Va venir un caporal, que va preguntar-me si 'és vostè conscient que som els Mossos d'Esquadra'; jo vaig contestar-li que sí, que sabia qui eren. Ens tenien retinguts: a mi, sol, i a les altres quatre persones, al costat, en cadires. Per anar al lavabo, ens feien baixar les escales amb un mosso davant i un altre darrere, i havíem de fer les nostres necessitats amb la porta oberta, amb la humiliació que això suposa. Vam estar retinguts allà des de les cinc fins a quarts d'una.
Aproximadament una hora després de començar tot, arriba la secretària judicial. Vaig sentir que la dona li deia als mossos que no ens podien tenir en aquelles condicions, ja que no estàvem detinguts. Quan va entrar al nostre espai, li vam preguntar quina era la nostra situació. Va respondre'ns que no estàvem 'ni detinguts ni retinguts': només érem testimonis d'un escorcoll. Ens va dir que, si volíem, podríem anar a treballar. Llavors vam aprofitar per preguntar-li tot el que els mossos no ens responien: Que ens podem vestir? Que podem menjar? Beure aigua? Fumar un cigarret?
Vaig escoltar com la secretària discutia amb el caporal a la galeria. Ella deia que 'no, això no pot ser' i el mosso li responia que no el desautoritzés 'davant de les seves tropes'. El policia li demanava alguna cosa, i ella responia negativament: 'això no ho puc autoritzar, perquè no és legal'.
Va arribar la brigada científica. Anaven de paisà, amb una armilla reflectant i el rostre cobert amb una gorra i una braga. Escorcollaven habitació per habitació, amb la presència de dos companys de la casa que havien agafat com a testimonis dels registres. A partir d'aquest moment, l'ambient va estar una mica més relaxat, i ens vam poder moure per una zona que ja havien escorcollat. Algú s'havia deixat la ràdio encesa durant la nit i s'escoltaven les notícies; així vam saber què estava passant.
A dos quarts de sis van marxar els agents de la científica, i vint minuts més tard la secretària judicial va donar oficialment per acabada l'operació. Tot i així, els antiavalots van quedar-se al pati de casa, xerrant animadament. Es feien selfies i es retrataven entre ells, gravaven vídeos amb els telèfons personals. Els vam dir que marxessin del nostre domicili, que els podíem denunciar, i al cap d'una estona ho van fer.
A continuació, vam reunir-nos per treballar els passos més immediats. Mentre uns baixaven a la manifestació, vam començar a redactar el comunicat i vam parlar amb l'advocat per a valorar els fets. Encara no hem pogut ajuntar-nos totes per posar en comú les experiències viscudes des dels diversos grups en què ens havien separat per aïllar-nos. Aquí només parlo en primera persona.
Cal destacar que els policies coneixien perfectament la casa, alguns duien plànols; a mi i a un altre company, un agent ens va dir pel nom de pila. Venien amb molta informació. Van accedir a la casa per diversos punts a la vegada. El primer que van fer fou desmuntar el wi-fi i requisar tots els telèfons i ordinadors, perquè no ens poguéssim comunicar. Pel que fa a la porta d'entrada, crec que, després de provar d'esbotzar-la amb un ariet, finalment la van tirar a terra atropellant-la amb la furgoneta. Per fer-la arribar a la vorera de davant de la casa van tallar un arbre amb una serra radial, fet que no era necessari: vehicles més grans que els furgons de la BRIMO accedeixen sovint a l'esplanada sense problema. Però això ja dóna una idea de l'actitud amb la qual anaven.
A mi no em van agredir, però, a un company, que tenien estirat a terra amb les mans al clatell, li van dir que els entregués el mòbil: quan s'hi va negar, li van donar una bufetada. Un altre noi, al veure que li llençaven per terra tots els objectes de l'habitació, escridassà als policies: 'què esteu fent?'. I el van immobilitzar amb el colze contra el sofà. Sembla, no obstant això, que tenien ordres de no colpejar-nos.
Les requises van ser totalment absurdes. Em van robar un llibre del poeta Roque Dalton i una monografia sobre marxisme –bé, si els volen llegir, encara aprendran alguna cosa–, cartes i moltes llibretes i blocs de notes, en què fa anys que escrivia textos, reflexions, les lletres del nou disc que preparo... No sabem què han apuntat a l'atestat i què no, ja que no ens n'han deixat veure cap còpia. Encara no hem pogut acabar de fer l'inventari de tot el que s'han endut”.
"Les nenes s'encaraven als policies i els hi deien 'tontos', que marxessin, i els hi grunyien"
Segon testimoni
“Va sonar l'alarma. Vaig obrir els porticons de la finestra de l'habitació i vaig veure que a baix hi havia setanta o vuitanta policies, els quals ens apuntaven amb escopetes que duien mires òptiques i llanternes. Els feixos de llum es movien per tot arreu. Vaig sortir corrents cap a baix, descalç i despullat, per tancar la porta d'entrada. Es sentien cops molt forts. Quan ja gairebé era a la porta principal, un gran impacte va esbotzar-ne una part; una planxa de fusta de quatre metres va sortir volant cap a mi, quasi em mata. Vaig intentar tancar, però no hi havia res a fer; van acabar de rebentar el portal i hi entrà un mosso amb un escut i una escopeta.
Vaig córrer cap al meu pis, on hi dormien les meves dues filles, de 5 i 6 anys, per tal de protegir-les. Els policies van arribar en dos minuts. Van trencar la porta de l'habitatge d'un cop de peu, entraren dos o tres encaputxats, apuntant-nos amb els subfusells de bales de goma. Vaig dir-los que estava amb dues menors; llavors va arribar un caporal i va ordenar que ens retinguessin: a les nenes, estirades al llit, sota la manta, i a mi assegut al costat. Vam estar així mitja hora o tres quarts, fins que ens van deixar vestir. Preguntava als mossos què passava, però no contestaven. Una agent em digué que estaven desallotjant la casa. Em van prendre el mòbil. Vaig veure com destrossaven el router de l'habitació adjacent a cops de palanca.
Vora les vuit, va aparèixer la secretària judicial, que va dir-nos que es tractava d'un escorcoll. Vaig poder parlar amb els dos companys que havien agafat com a testimonis del registre de la meva habitació. Els agents van endur-se'm llibres, diaris, memòries USB, discs externs, dos ordinadors i una tauleta que m'havien regalat amb una assegurança i encara ni havia estrenat. Una hora de registre, tres caixes plenes de trastos. La secretària judicial va trucar a Madrid per demanar reforços, que, si no, 'no acabarien mai'.
Al cap d'una hora, va venir la meva companya i es va poder endur les nostres filles. Al principi, les nenes estaven molt nervioses, tremolaven de por. Però, quan es van poder vestir i es va saber que era un registre, van notar que l'ambient havia canviat i es van rebotar. Jo mateix em vaig sorprendre de la seva reacció: s'encaraven als policies i els hi deien tontos, que marxessin, i els hi grunyien. Finalment, la funcionària va donar per acabat l'escorcoll dels nostres 'habitáculos', com deia ella”. |
Mira també:
https://directa.cat/actualitat/segrestats
|
This work is in the public domain |
|
|
