|
|
|
|
|
Notícies :: pobles i cultures vs poder i estats |
|
Unionisme o l’apuntalament de la mitocràcia esclavista
|
|
|
per Dret de no pertinença: primer i últim dret. |
08 nov 2014
|
“Las posibilidades para el pensamiento desde el borde son muchas pero
todos tienen una cosa en común: cómo la gente se enfrenta en el mundo a la expansión
epistémico, económica y política de Occidente, si no quieren ser asimiladas sino más
bien imaginar un futuro que sea su propia invencióny no la invención de imperios
hegemónicos o subalternos.
Las posibilidades para el pensamiento desde el borde son muchas pero
todos tienen una cosa en común: cómo la gente se enfrenta en el mundo a la expansión
epistémico, económica y política de Occidente, si no quieren ser asimiladas sino más
bien imaginar un futuro que sea su propia invencióny no la invención de imperios
hegemónicos o subalternos. Alguien que nació y creció en la India inglesa no tiene
mucho en común con alguien que nació y creció en América Latina. Los lenguajes y las
religiones son diferentes y sus historias inconmensurables. Sin embargo, tienen una
historia semejante: la historia imperial/colonial del Occidente capitalista y los imperios
cristianos- España e Inglaterra-. Desde la perspectiva imperial, ya sea cualquiera de los
imperios dominantes (Inglaterra, América) o de los imperios subalternos (Rusia, China,
el imperio otomano del pasado- el pensamiento desdeel borde es una imposibilidad (
para admitirlo uno tendría que renunciar al privilegio de la episteme de la modernidad
occidental y admitir que el conocimiento y el entendimiento son generados más allá del
control de las normas institucionales). Desde la perspectiva colonial, el pensamiento
desde el borde es una necesidad hacia delante.”
Walter. D. Mignolo |
després d’un període auroral, en què el dir grec s’encarnava al mythos i la poesia, va prenent cos un pensament desprès ja de la physis que planteja exigències d’ordre i d’aprehensió de l’existent, un pensar que esdevindrà filosòfic, i que basarà el seu desenvolupament en el Ser. Des del moment en què s’estableix l’Ésser com a fonament, la paraula no pot tenir un altre destí d’intentar (¿vanament?) dir el Ser, aprehendre l’absolut, esgarrapar el Reial.
…
La nostàlgia del Un, l’enyorança del Idèntic s’agita en aquest frustrat intent de reflectir l’Ésser en la paraula. El logos és, doncs, aquest peculiar dir que es gesta a l’ombra de l’Ésser i té com a referent a la Idea, en tant és aquesta l’encarnació del-que-és en-si. La Idea, al seu torn, desplegada en el logos, esdevindrà concepte, derivació lògica d’un principi ontològic. Si la naturalesa del concepte resideix en reunir els trets comuns-iguals del múltiple per ordenar la realitat, és inevitable que el diferent i inaprehensible li resulti aterridor, i l’hagi de expulsar. El logos és un dir essencialment imperialista. La insalvable distància que l’allunya de l’Ésser només es sutura, es dissimula o s’oblida negant la contradicció, la tercera possibilitat, el diferent i el múltiple. El logos, en tant que dir grec, és sempre i incurablement -i dolorosament-estranger del Real, d’aquí que tot allò que li recordi la estrangeria sigui condemnat.
“Genealogia de l’odi”, Diana Sperling, capítol X
“Nietzsche, el gran loco que profetizó la debacle y abrió el camino para pensar “de otro modo que ser”, como diría Levinas. Es el loco que anuncia la muerte de Dios, justamente, personaje nietzscheano por excelencia (véase el aforismo 125 de La ciencia jovial), un ajustado álter ego del autor: ambos, escritor y personaje, vienen a decir lo que nadie está dispuesto a escuchar; vienen a conmover con un angustioso grito de alarma la impostada calma de un mundo agotado y autocomplaciente.
“Dios ha muerto”, dice el loco entrando en las iglesias a plena luz del día con su farol encendido, “y nosotros lo hemos matado”. “Dios ha muerto” quiere decir: lo que ha muerto es el sentido, la ilusión de totalidad y coherencia, la finalidad que le suponíamos al mundo y que justificaba sus absurdos y sus dolores, porque creíamos que no eran sino absurdos aparentes ya que todo encajaría finalmente en un conjunto armónico y dotado de significación. “Lo que el hombre no tolera –dice Nietzsche en su Genealogía de la moral– no es el sufrimiento, sino la falta de explicación del sufrimiento”. De modo que la muerte de Dios implica la ruptura, la pérdida de esa ilusión, el sentido de un final. Final terreno o ultraterreno, pero un broche que haga exclamar: ¡Ah, era por eso!, con lo que toda incertidumbre, toda sospecha acerca de la existencia, hallaría su consuelo y su solución.
Es Nietzsche, en efecto, el que corre el telón y deja a la vista la tramoya, el que señala con el dedo la máscara que cubre el rostro y dirige las miradas hacia ese cielo oscuro iluminado fugazmente por los fuegos de artificio. Denuncia que se trata, propiamente, de eso: un artificio, y que las tinieblas que caracterizan la existencia, el sufrimiento ante el abismo y el absurdo de lo que es no han cedido un ápice de su imperio. ¿Pesimismo? No, nada de eso. Por el contrario, el pensador acusa de pesimistas a quienes necesitan de esos falsos consuelos, aquellos que deben inventarse sistemas, fines, penas y castigos para justificar la vida.”
http://www.perfil.com/columnistas/Dialogo-estimulante-20140309-0031.html
El que aquí hem estat exposant com a tema, és llavors la re-construcció d’una mirada, d’un mirar múltiple el suport-talaia del qual exigeix ser dissenyat de manera que els instruments gnoseològics s’ajustin a criteris d’un univers local i alhora plural, per comprendre els altres com “[...] el que no es pot neutralitzar en un contingut conceptual “(Levinas, 1977: 25), entès al seu torn, des d’un procés que” Consisteix en portar fins a les seves últimes conseqüències una filosofia del concret que no accepta esmorteir en la generalitat, la singularitat del que és individual [...]” (Levinas, 1977: 20).
En aquesta perspectiva, el proïsme indígena, concret i existent en la trama inesgotable de
la subjectivitat, vol ser il•luminat aquí com a productor discursiu d’una paraula viva, singular en la seva gènesi, anterior i exterior al discurs enciclopèdic i a la clausura de la raó occidental.
Productor d’un Dir que, estructurat sobre una pràctica significant establerta, la desborda per parlar de l’altre, viu sota el sediment de la llengua, viu com a explicandum del món, el propi, en la textualitat més ancestral. ” (Jorge Brower)
Rodolfo Bernardo Diu:
“En el següent informe s’abordarà la problemàtica plantejada per Michel Foucault en relació a la història de la bogeria i la seva exclusió dins de la cultura occidental. Per dur endavant aquesta empresa serà necessari interrogar sobre la legitimitat adquirida pel discurs de la raó en la història d’Occident i les seves implicacions en els imaginaris socials des de la Grècia clàssica fins a la modernitat. Això permetria en primera instància dirimir entre el que és acceptat i visible en una societat i el que es rebutja o s’oculta d’aquesta. “La llibertat de la bogeria no s’entén més que des de dalt de la fortalesa que la té presonera. Ara bé, ella “no disposa aquí més que del morós estat civil de les seves presons, de la seva experiència muda de perseguida, i nosaltres no tenim més que les seves senyes d’evadida”
“Reprenent la qüestió concernent a la raó i la seva relació amb els àmbits de poder, és pertinent posar èmfasi en el paper de l’Església en tant aquesta, “per fonamentar conceptualment les seves premisses,” purificar “i” batejar “la teoria platònica primer i la aristotèlica després. Al mateix temps les relacionava amb els seus propis dogmes i les instruments comunitaris per instaurar un rígid control social, en nom de la moral i l’ordre. Aquest és un clar exemple històric d’un dispositiu de veritat-poder “[8]. A l’edat mitjana les característiques del logos seran atribuïdes a Déu i qui s’oposés a les seves “veritats últimes” recorreria molt probablement el camí cap a la foguera.
…..
A la modernitat el Logos romandrà com l’ideal de rigor i font de tota certesa en la cultura occidental.
…..
Si en un primer moment la bogeria serà censurada (edat mitjana fins al Renaixement segons Foucault), en un segon moment (a partir de la Modernitat) els pocs rastres que queden d’ella seran explicats a través del llenguatge de la raó. Es té llavors una història de la bogeria retallada i manipulada, definida pel discurs dominant.
És justament contra aquesta història que Foucault va a situar-se fent el que ell anomena una “arqueologia d’aquest silenci” en el qual es troba la bogeria.
…..
En el present treball s’ha intentat mostrar com la raó, un cop instituïda en la cultura occidental, no va parar de produir límits entre allò pensable i el no pensable, bo o dolent, veritat o falsedat, Occident o Orient. A Occident li pertanyen enormes processos repressius que van des de la Cristiandat fins a la creació del model Estat-Nació. Com sosté Chatelet “Occident té vocació d’universalitat” [15], i en aquesta vocació es troben l’hermetisme, la intolerància i moltes vegades la violència. “
José Padilha
“El campo de la antropología aparece como un nido de víboras lleno de comportamientos éticamente reprochables y de puñaladas por la espalda en Secretos de la tribu del realizador de Bus 174 José Padilha. Este documental nos abre los ojos ante los varios decenios de investigaciones y los comportamientos cuestionables que a la postre provocaron que los Yanomami de la Amazonía brasileña, considerados en su momento como la última sociedad primitiva “pura” sin contacto con influencias externas, se volvieran amargamente cínicos hacía cualquier intruso venido del Primer Mundo…”
…El director José Padilha usa con brillantez dos estimulantes estrategias para plantear preguntas perturbadoras sobre los límites de los encuentros entre culturas. Por una parte deja que los profesores acusados de estas horrendas actividades se defiendan, y por otra que los Yanomami expongan su lado de la historia. A la vez que esta excitante indagación deconstruye el legado colonial de la antropología, pone en cuestión los mitos de nuestra sociedad sobre la objetividad y sobre la mera noción del “otro”….
(De)ments i màquines
“Per eneéssima vegada la raó, una fe més, vol substituir la religió. La frase clàssica “del mite al logos” expressa idèntica voluntat a la que expresses tu en el text. No obstant, la idea de progrés, que es podria entendre com a producte de la raó, crec que enfonsa les seves arrels més enllà d’ella i, com li passa a ella mateixa, la seva aparició no es pot explicar sense tenir en compte la irrupció dels monoteismes, que consagren les jerarques al cel i traslladen el centre de l’univers d’ell mateix a l’humà: “l’home com a mesura de totes les coses que anuncia la dita clàssica”. És cert que la grècia classica no és monoteista, però crec que la seva mitologia ja n’està fortament impregnada. Si abans la natura era el temple, tirar endavant la vida la religió i el temps els seus cicles dia-nit, estacions… antropocentrisme inaugura la idea de l’humà com a mesura del temps i aquest es torna lineal i obre les portes al mite del progrés i el de poder que se’n deriva, car el progrés és una linea en el temps que circula d’allò pitjor allò millor, tot i que, més enllà del temps, i per millor sotmetre, també es pot argumentar que és un estat en el que un grup humà és millor que un altre.
La màquina és l’”eureka” de la raó, de la lògica exloent i formalitzada, i en ella, com en tants àmbits i fites, la Raó es legitima com a consecutora de proeses a través de la seva creació, la teckné, i, en definitiva l’aparell cintífic i tècnic que ha ideat.
Via la màquina, la Raó, tal vegada en un deliri absolutista, afirma que ara ja l’univers deixarà de ser el que és per passar a ser, via transformació (en els nostres dies hauríem de dir també i mercès a un ominós malbaratement energètic), una imatge dels seus somnis. Raó, ciència, tècnica, màquina… catapulten a l’Individu, totpoderós, a l’Olimp (millor a l’Orfeo en tant que el pas del mite òrfic és encara més monolític que l’olimpic), i, si la necessitat ens fa entendre la nostra naturalesa col.lectiva, la sensació de poder, individualitza a les masses i les endinsa en l’exercici de la sotmissió. Ara màquina i plebe començen a ser semblants: eines al servei de l’ambició.
Però més enllà de les visions positivistes, que avui impregnen tota percepció, la màquina aboca la ment cap a la “virtualitat” (i unes de les seves formes, la globalització) en la que transfomarem aquest món amb el seu nou poder, que ens confereix capacitat de canviar el món físic. En aquest punt estem conceptualment preparats per transformar disciplines com la economia, que ancestralment ens ha ajudat a obtenir els recursos per a tirar endavant la vida, en d’altres que es “desancoren” del món que ens envolta i ens el fan confondre amb alguns projectes interessats i parcials tot imbuint-nos en un procés narcisista que ens aïlla i tanca en l’esmentat projecte.
Si la economia i la llei modernes es dissenyen per mediatitzar les activitats i les relacions humanes, si la comunicació i l’ensenyament pretenen mediatitzar la percepció que tenim del món i el seu aprenentatge, la religió moderna, al contrari que les ancestrals, que inciten mostren com viure al gran temple del món, intenten mediatitzar la vida mateixa en totes les seves vessants. Així, la raó, que es postula de manera recorrent com a pretenciosa substituta que supera el mite, quan ella mateixa no és més que mite, en aquest cas excloent, pretén mediatitzar la nostra experiència vital via una infinitud d’artil.lugis i arguments i, via la seva creació, la virtualitat, ens tanca en un infern narcisista que ens esclavitza i despulla d’humanitat per a convertir-nos a nosaltres mateixos i en mans de les minories dominants en màquines executores de la seva freda lògica formalitzada.
La raó és la eina de la voluntat de poder occidental que amaga el seu projecte dominador sota l’aparença amable de l’ambició de coneixement i que evita mostrar-se armada (de màquines també) i genocida mentre pugui executar el seu projecte fent servir mecanismes discrets i “civilitzats”. Alguns feixistes han oblidat aquesta estratègia llargament assajada i han fracassat ofegats en la sang que ells mateixos han vessat. La màquina es el mecanisme via el qual la raó ens mostra que és possible “desancorarse” del món, globalitzar-lo i superar-lo per acollir-nos a “virtualitats” que a mi se’m apareixen com a monstres.”
un text de Miroslva Hroch contingut en el seu llibre “La Naturalesa de la nació” on al meu entendre es posa de manifest com diferents tendències opressores al llarg de l'historia han vetllat per l'erradicació de la diferència i, per tant, per l'homogeneïtzació, tant lingüística com també cultural, com a condició “si ne qua non” per a la consecució de la seva ambició dominadora.
http://books.google.con/books?id=0Qighe- ... B3&f=false
Aquesta fou una bona plataforma per al desenvolupament de posteriors totalitarismes, on l'homogeneïtzació és qüestió indiscutible.
Cada nova oportunitat a l'homogeneïtzació és una nova sotmissió.
Sortir d'Espanya no garanteix res excepte esmicolar un immens projecte de colonització de les ments a través de l'homogeneïtzació.
Naoemi Klein, "La doctina del Shock" diu:
"Un estado de shock no es sólo lo que ocurre....si o también cuando perdemos nuestra narrativa o nuestra história, cuando nos desorientamos"
Això que li expliquin a les cultures originàries que encara existeixen a pesar de l'impuls homogenitzador occidental.
No és recurrent l'esforç de l'opressor al llarg del temps d'intentar que la seva víctima es desorienti i s'homogeneitzi?
http://www.mapuexpress.net/?act=publications&id=7312
En tant que això, el procès cap a l'independència es torna a presentar com una cortina de fum per part de l'impuls negador dels detentors del pensament del punt zero (http://www.ram-wan.net/restrepo/decolonial/14-castro-descolonizar%20la%2): un món únic i neohitlerià de raça ària on la diferència és repugnant. Una teocràcia basada en la idea del jardí de l'eden. Un etnocentrisme insuportable. |
This work is in the public domain |
|
|
