|
|
|
|
|
Anàlisi :: pobles i cultures vs poder i estats |
|
El projecte "independentista" des d'una perspectiva revolucionària
|
|
|
per gra |
03 nov 2014
|
|
. |
Introducció
En els últims anys hem estat testimonis d’un auge independentista dins la societat catalana, que s’ha visualitzat en diferents mobilitzacions massives. A Catalunya ha culminat en l’anunci de la convocatòria d’un referèndum el proper 9 de novembre per consultar a la ciutadania sobre la formació d’un Estat català.
Aquest auge ha estat atribuït a dos fets principals: l’escanyament econòmic per part de l’Estat espanyol a Catalunya en forma "d’espoli" fiscal i boicot a les infraestructures catalanes, així com els diferents atacs a la llengua catalana per afavorir la imposició hegemònica del castellà. Aquests efectes s’han fet més patents des de l’esclat de la crisi econòmica al 2007 i des de la sentència del Tribunal Constitucional al 2010 sobre l’Estatut.
L’Estat espanyol ha exercit històricament la forma de procedir intrínseca a tot Estat, és a dir, el paper d’agent espoliador i acaparador de recursos derivat de la concentració de poder que representa i de la legitimació que se li atorga , així com el paper d’agent etnocida derivat de la seva voluntat uniformadora i centralitzadora necessària per al seu bon funcionament.
Davant del panorama polític-social que s’està desenvolupant a Catalunya arran d’aquest auge independentista, diverses veus des dels moviments socials han advertit sobre la cortina de fum que aquest procés implica: a mesura que el descontentament popular es va transformant en indignació i ràbia, les elits cerquen maneres de desviar el focus d’atenció dels temes clau, és a dir, de les causes estructurals i sistèmiques de la crisi, i la desvien a temes secundaris per tal de neutralitzar i dirigir les accions del poble. A Catalunya l’instrument de distracció més útil està sent l’independentisme.
Amb expressions i vocables com "dret a decidir", "autodeterminació dels pobles" o "autogovern" s’està creant un discurs, també des de la suposada esquerra radical, que afavoreix la perpetuació de les estructures heterònomes (1) i segueix promovent la immobilitat i la delegació del poder a la casta política governant i a les estructures oligàrquiques de "l’Administració pública". Creiem que és important que quedi clar que construir un Estat propi no és arribar a l’autogovern, i que contestar un referèndum redactat i promogut per les elits no és exercir el nostre dret a l’autodeterminació.
Des d’aquest text intentarem indagar en allò que podria implicar la creació d’un Estat propi per debatre i esbrinar des de la base quina o quines estratègies volem seguir a l’hora de construir una societat veritablement democràtica –de veritable autogovern- i exercir conseqüentment el nostre dret d’autodeterminació com a poble.
Relació entre Estat i capitalisme
Quina és la raó de ser de la figura de l’Estat? Com ja vam fer referència al "Manifest No-Sí", "l'Estat-nació és un aparell de dominació i de coerció professional que es va instaurar soscavant i desmantellant les institucions realment democràtiques de la societat popular tradicional, com ara el Consell Obert i el Comunal a la Península Ibèrica. (...) No hi ha un sol Estat al món que no estigui tacat de sang, farcit d’injustícia, erigit en base a l’engany i a l’explotació dels éssers humans i de la natura".
"Un sistema d'Estat amb economia de mercat capitalista és sempre antitètic a la veritable independència: un Estat suposa, per definició, la imposició de decisions al conjunt de la població per part d'una elit política que concentra la potestat de manar a través d'un conglomerat d'instàncies burocràtiques i oligàrquiques; una economia de mercat suposa, per definició, que les decisions econòmiques fonamentals queden en mans de les dinàmiques de la competència mercantil i de cada una de les entitats empresarials privades. No hi ha cap estat al món que apliqui veritablement el principi d'autodeterminació i de subsidiarietat, senzillament, perquè la descentralització i l'autonomia són antitètiques a la naturalesa de l'ens estatal"(2). Això implica que la lluita contra el capitalisme i per l’autodeterminació ha de ser sempre i en qualsevol cas una lluita contra l’Estat.
Els Estats arreu del món busquen convertir-se en potències econòmiques competitives dins del mercat internacional. Com sabem, una de les principals raons econòmiques per les quals hi ha tants defensors de la creació d’un Estat català és precisament l’alta consideració que es té envers el conglomerat industrial i empresarial d’aquestes contrades, i l’atribució de la seva menor competitivitat a la pressió que des de l’Estat espanyol es fa a aquestes estructures. Veiem doncs, que el somni de la riquesa i del conseqüent subsidi estatal a la societat va de la mà de l’imaginari capitalista, de la necessitat de creixement econòmic i competitivitat amb la resta de regions del món. És paradoxal com el discurs creat contra la potència imperialista escenificada per l’Estat espanyol, acaba convertint-se en un discurs propi d’una potència imperialista que requerirà per aconseguir les fites a les que aspira la submissió d’altres pobles del món i l’espoli dels seus recursos.
Des de l’esquerra independentista, fins i tot la que s’autoanomena "anticapitalista" o "socialista", no han sorgit veus que proposin un model d’estructura social que vagi més enllà de la nacionalització dels sectors bàsics, sense qüestionar-se el funcionament capitalista de sectors com la sanitat convencional, la propietat privada o estatal dels recursos, el treball assalariat o el creixement econòmic necessari pel manteniment d’un correcte funcionament del mercat. És a dir, sense qüestionar-se en cap moment les potes bàsiques del sistema capitalista (3), i sense entrar, en la majoria de cops, a definir ni tan sols mínimament què entenen per independència (4). La falta d’aquesta anàlisi en profunditat sobre com s’hauria de dissenyar un Estat o l’organització d’una societat per no acabar reproduint les mateixes dinàmiques destructores i imperialistes contra les que lluitem ens fa pensar que aquests sectors de l’esquerra no tenen clara l’aposta per un projecte realment emancipador.
Així mateix, com ja hem vist en el debat sobre reformisme, els discursos de l’esquerra "radical" i de la socialdemocràcia pels quals es defensa el retorn a un Estat de benestar com l’anterior a la crisi suposen caure en retòrica utòpica i a-històrica, ja que el funcionament d’un Estat on prevalgués l’assistencialisme social aniria en contra de les dinàmiques de mercat internacionalitzat i a la llarga estaria abocat al fracàs (5).
El paper de l'Estat com a "garant de la cultura"
Un dels arguments principals que s’esgrimeix en la defensa de la creació d’un Estat català és la necessitat de protegir la cultura i llengua catalana contra els atacs de l’imperialisme espanyol. Aquest argument ens genera molts dubtes ja que es proposa la creació d’un Estat com a solució; en el cas de la llengua, no cal anar més enllà de la Península Ibèrica per veure exemples d’allò que implica "oficialitzar" o "normativitzar" una llengua per part de l’Estat –que moltes vegades es tracta d’imposar com a oficial el dialecte hegemònic o de fer una barreja artificial de dialectes que no té contrapartida oral en la societat- en perjudici dels altres dialectes que seran considerats subordinats o derivats de l’oficial (6). Això dóna lloc a una jerarquització i centralització cultural imposada de forma heterònoma per l’ens estatal. Però, quina és la raó de ser d’aquesta estratagema estatal?
"La pretensió que el fet nacional pugui delimitar-se amb fronteres és una entelèquia que comporta sempre un forçament de la realitat, mentre que la ideologia segons la qual les estructures polítiques han de coincidir amb aquelles fronteres, és a dir, la ideologia nacionalista, és una font inesgotable d'incongruències i problemes"(7). El projecte dels Estats-nacions pretén discretitzar allò que és continu, com si volguéssim pintar a clapes de colors un mapa, quan en realitat els colors passen progressivament de l'un a l'altre. Aquesta simplificació de la realitat i la consegüent pèrdua de diversitat no correspon als interessos de la humanitat; només troba explicació com a conseqüència dels diversos projectes d'Estat-Nació, que a la seva vegada amaguen els interessos d'unes elits determinades i encara més al fons les dinàmiques d'un sistema d'organització social perniciós (8).
L’Estat es converteix en la materialització de la comunitat imaginària que suposa la nació, organitzada i fomentada de tal manera perquè coincideixi amb el territori que es vol delimitar i dominar per a una millor gestió de l’estructura estatal. "El sistema educatiu i mediàtic estirarà i exercitarà, des de la infància, a tothom en aquest universalisme fractal i nacionalista. Cada individu pensarà en els termes dels objectes socials del poder i s’identificarà en ells fins el paroxisme. La raó d’Estat, raó al final de l’Estat nacional, podrà llavors confondre’s amb la raó democràtica i només ella serà socialment raonable"(9).
Trobem a faltar, en canvi, des de moltes veus de l’esquerra independentista i de l’esquerra en general, una denúncia explícita a l’imperialisme que més mal ha fet i fa a la cultura popular de les nostres terres: el model de vida esdevingut hegemònic basat en el consumisme, el treball assalariat, la pèrdua dels coneixements populars, l’atomització de les vides, la família nuclear, l’oci passiu, etc. El model de vida conegut com "the american lifestyle", defensat i protegit cada cop més per pràcticament tots els Estats del món ja que implica una condició necessària per al bon funcionament de l’economia de mercat en la que ens trobem imbuïts.
Veiem doncs, que l’única defensa veritable i explícita de la cultura popular i de la llengua pròpia és la que es dóna en el marc del projecte revolucionari, de la creació de comunitats lliures i democràtiques, que vagin en contra de la natura uniformadora i anihiladora de la diversitat que representen els Estats.
La democràcia com a horitzó
Davant les vicissituds que el context en què vivim ens presenta, ens trobem amb el repte històric de dedicar les nostres forces a idear, construir i "destruir construint" (10) una societat veritablement democràtica on puguem acabar amb els mals que assoten el món, com ara les desigualtats, la dominació, la pobresa i la violència, i anar cimentant les bases per organitzar-nos d’acord amb els valors que volem com a eixos transversals de les nostres relacions i de les nostres vides, com ara la igualtat, l’autonomia, la pau i la llibertat.
És aquesta concurrència d’intencions la que ens ha de fer unir forces entre totes les persones que estem lluitant per la consecució d’aquests objectius. Per això una anàlisi en profunditat de les diferents estratègies que es plantegen des dels moviments que volen transformar la societat esdevé cabdal en els moments que estem travessant a Catalunya.
Atenent a la història, veiem que totes les estratègies reformistes-socialdemòcrates, incloses les que han implicat la creació de nous Estats, sempre han estat basades en estructures I dinàmiques heterònomes. A més, la creació d’un nou Estat comporta el perill que es tornin a legitimar –com ja està succeint arran d’iniciatives com el Procés Constituent (11) o el referèndum per la independència- les estructures de concentració de poder. Aquest seria un fenomen semblant al que es va produir durant la "Transició" espanyola. Al passar del règim dictatorial franquista a un règim de "democràcia" representativa, l’Estat va guanyar autoritat i va poder mantenir pràcticament intactes totes les estructures legals d’espoli del poble. Els moviments socials es van relaxar i van confiar en l’aparell polític per solucionar els problemes, de manera que l’Estat va poder reduir el seu nivell de repressió, arribant a cotes cada cop més perfeccionades i subtils en els mètodes de dominació i exercici del poder.
Així mateix, es repeteix de forma dogmàtica que un Estat més petit és per definició un Estat més democràtic i més accessible a la societat. Sabem que la figura estatal, sigui quina sigui la seva mida, és intrínsecament antidemocràtica des del moment que hi ha un sector de la població que ostenta el poder i un sector de la població el poder del qual es limita a un vot cada quatre anys per escollir qui seran els seus "representants". Respecte a l’accessibilitat, no es pot demostrar que aquesta afirmació constitueixi una condició necessària per arribar a la veritable democràcia, encara més quan es realitza sense acompanyar-la de cap altre argument –és un Estat de 8.000.000 habitants suficientment petit per fer-lo significativament més accessible? Com podríem influir realment en les decisions de l’Estat si aquest està sotmès a molts altres factors que impossibiliten que les polítiques socials siguin factibles? Etc.
Sabent tot això, quina és l’estratègia que considerem més important a defensar? Aquella que suposi una subversió de totes les estructures antidemocràtiques del sistema i que formen part de les causes últimes de la crisi multidimensional que estem patint: l’Estat, la propietat privada dels recursos, el treball assalariat, el creixement econòmic, l’atomització de les persones i els valors que l’acompanyen, com ara l’egoisme, la competitivitat, l’odi, el nihilisme o l’apatia generalitzada. Per això, advoquem per una revolució integral, que, com bé s’ha definit consisteix en un "procés de significació històrica per a la construcció d’una nova societat autogestionària, basada en l’autonomia i l’abolició de les formes de dominació vigents (...). Implica una acció conscient, personal i col·lectiva, per a la millora i la recuperació de les qualitats i els valors que ens capacitin per a una vida en comú. Alhora, implica la construcció de noves formes i estructures organitzatives en tots els àmbits de la vida que garanteixin igualtat de decisió i equitat en la cobertura de les necessitats vitals"(12).
Aquest camí cap a la revolució el mesurem en graus d’autonomia a l’hora de definir la nostra estratègia: aquells moviments o accions que ens apropin més cap a una vida autònoma i cap a una mentalitat autònoma seran els passos que ens estaran apropant més a una revolució integral. En canvi, els passos que ens sotmetin més a estructures heterònomes o que legitimin més aquestes estructures, seran passos que ens allunyaran de la revolució. Les lluites tàctiques i puntuals per evitar que l’Estat i el sistema ens restringeixin cada cop més els drets i ens deixin cada cop més desemparats les farem sempre des d’una perspectiva revolucionària, impugnant la natura no democràtica d’aquestes institucions i defensant la necessitat de crear-ne de noves que siguin autogestionades i veritablement democràtiques (13).
No obstant tot allò exposat anteriorment, molts defensors de la creació d’un Estat propi ens recorden la importància de donar pes a les necessitats bàsiques de la societat. Per això cal una estratègia revolucionària que es basi en gran mesura en la pràctica autogestionària, traient recursos del sistema per dedicar-los a la revolució. Això es materialitza en forma de diners invertits en projectes revolucionaris, col·lectivitzacions de terres, autogestió dels recursos naturals, creació d’escoles autogestionades i de mitjans de comunicació autònoms, alliberament del treball assalariat per dedicar el temps a pràctiques revolucionàries, etc. Si construïm les nostres pròpies escoles no hem de patir per la imposició del castellà a les aules estatals. Si bastim un espai de comunicació popular no ens afecten els tancaments de les emissores que emeten en català. Si construïm xarxes de suport mutu, i ens organitzem per tenir abast als aliments, a l’habitatge i a d’altres serveis bàsics, no necessitem d’un Estat que ens proporcioni aquests serveis ni hem d’indignar-nos per la injustícia d’uns impostos que no paguem. En el cas que ens trobem immersos en lluites dins les institucions del sistema establert –escoles "públiques", sanitat "pública", transport "públic", etc- intentarem sempre conduir-les cap al màxim d’autogestió i auto-organització i connectar-les amb la transformació necessària de la globalitat de la societat.
Sabem que el camí és llarg i ardu i les energies són limitades; per això apostem per una estratègia que ens apropi tant com sigui possible a l’autonomia en tots els àmbits de les nostres vides, minimitzant aquelles accions que puguin posar-se en contra dels nostres objectius i maximitzant el diàleg entre totes les veus que participem en aquest escenari per conjuminar les forces i construir sobre la base del suport mutu, l’esforç, la convivència i la democràcia.
PER VEURE LES NOTES VEURE ENLLAÇ ORIGINAL:
http://www.grupreflexioautonomia.org/ca/el-projecte-independentista-des- |
Mira també:
http://www.grupreflexioautonomia.org/ca/el-projecte-independentista-des-duna-perspectiva-revolucionaria
|
This work is in the public domain |
Comentaris
|
Re: El projecte "independentista" des d'una perspectiva revolucionària
|
|
per anticapi |
03 nov 2014
|
Per ser només un grup de reflexió, trobo que fa uns anàlisis molt pobres, francament (i a sobre li recrimineu això mateix a l'EI, delirant).
1- No són els 2 factors que assenyala en la meva opinió, ni en el que assenyalen diversos analistes de tendències oposades (espoli fiscal + atacs a la llengua), sinó la constatació i el menyspreu al poble català. La sentència sobre l'Estatut no certifica de per sí un atac a la llengua de manera principal, sinó que posa de manifest que sota l'estat l'avenç nacional MAI serà possible. És per això que més que posicions "en defensa de la llengua", el que han sortit són posicions sobiranistes, fins i tot en cercles de gent que es sent espanyola (SÚMATE, com a màxim exponent) o modificacions de posicionaments (de federalisme a independentisme) en sectors del nostre poble no-catalanoparlants.
2- Respecte a anomenar temes secundaris a l'opressió nacional "per no parlar de la ràbia per la crisi"... que voleu que us digui... teniu el mateix nivell i els mateixos paràmetres per parlar per exemple de la contrareforma de l'avortament? allò era també un "tema secundari" per no parlar dels efectes de la crisi? perquè aquesta mateixa línia argumental l'he sentit "amb la bova petita" a alguns membres d'esquerra. Naturalment, tots, homes.
3- En quan al debat sobre l'autogovern, podeu vendre molt de fum (en aquest tema no sou els únics), però tinguem una cosa clara: LA garantia per l'autogovern no és ni les idees, ni la forma d'estatalitat, ni res de tot això propi de la literatura revolucionària. És EL MONOPOLI DE LA FORÇA en un determinat terreny el que et permet goverar-te. Ens ho ensenyen els zapatistes a les seves comunitats, ens ho ensenya les FARC a les zones que controlen, ens ho ensenyen els kurds que lluiten contra ISIS i els quals, per cert, no són les seves boniques idees el que està aturant l'estat islàmic a Kobané, sinó el suport militar dels EEUU i en menor mesura dels Peshmergues d'Iraq. Podríem seguir posant mil exemples, però a idea central és que l'autogovern és això: estar en condicions de GARANTIR que el teu projecte polític, el que sigui, es pot aplicar. El demés és retòrica buida.
Em fa pal seguir, perquè estic gairebé en desacord amb tot el que heu escrit, però vaja, el resum és que difereixo del tot de l'anàlisi i per tant del que formuleu com a propostes, per anomenar-ho d'alguna manera. |
|
Re: El projecte "independentista" des d'una perspectiva revolucionària
|
|
per Fal.lacia de destrucció de l'estat |
04 nov 2014
|
He vist mil propostes de suplantació de l'estat per noves estructures (no tot estat està tacat de sang, abans de l'estat hi van haver moltes grans estructures igualment tacades).
Si l'anarquisme es redueix a pura suplantació, no he vist engany més monumental i cooptador de la dissidència que aquest a l'història de l'humanitat. |
|
Re: El projecte "independentista" des d'una perspectiva revolucionària
|
|
per Societat sintètica |
04 nov 2014
|
De la que no volen que ens allunyem a força de vigilància, policia, exèrcit i llei
Acracia el primer pas per esmicolar nous ordres sintètics (Són elements inestables, amb períodes de semidesintegració prou baixes perquè es desintegrin gairebé totalment des de la formació de la Terra, per la qual cosa no es troben en quantitats apreciables excepte per l'acció humana, en reactors nuclears o acceleradors de partícules) |
|
Re: El projecte "independentista" des d'una perspectiva revolucionària
|
|
per El problema és el subconscient col.lecctiu que floreix |
04 nov 2014
|
Este problema gnoseológico es ante todo, en la
cuestión que nos ocupa, una forma de aprehender la realidad desde dos enfoques: la del indígena esclavizado y, la del español que esclavizó.
¿Esclavitud o esclavismo?,
diorismas de concepción ideológica que hoy nos dan pautas para comprendernos también a nosotros mismos, dentro de un constante devenir histórico.
Incluso desde que inician las encomiendas, siempre existió el soslayo, el desprecio, el ninguneo hacia los conquistados, sin importar que se estuviera haciendo alusión a una doctrina que se caracteriza por su amor hacia el prójimo, pero, ¿cómo iban a ser los indios prójimos de los españoles?. Al menos no en el sentido de verlos como personas cercanos a ellos, aunque convivían en la misma tierra, estaban distanciados por
abismos insalvables. Sólo en el caso de usar el término como una forma de ningunear al indio es que usaron los españoles el término “prójimo”. Y como hemos visto hasta ahora, los frailes defensores de los indígenas no estaban tan alejados de haberlo interpretado también de esa manera.
Su conquista social y espiritual fue el haber reducido a un sólo grupo étnico a las diferentes naciones de indios, esto para poder cosificarlos
como “los otros”, y su defensa hacia éstos era igual: siempre fueron “esos otros”; nunca seres como ellos.
Así, la relación entre el español y sus esclavos, partía desde la concepción ideológica de la otredad del primero, desde la manifestación declarada de que el indígena es un subtipo, el estereotipo del vencido, del que asume su papel de estar bajo las órdenes del amo, de aquél ser sumiso que en un primer momento también aceptó la diferencia entre él y su vencedor, pero que ahora detrás de su desprecio, quisiera ser como aquél que lo domina, y en ese sentido afirma más su vencimiento.
Este problema gnoseológico es ante todo, en la
cuestión que nos ocupa, una forma de aprehender la realidad desde dos enfoques: la del indígena esclavizado y, la del español que esclavizó.
Mientras queramos ver el problema como un diorisma independiente de alguno de estos, es decir, tratar como una sola voz a la esclavitud y al esclavismo, estaremos lejos de poder separarnos de ese maniqueismo al que hacíamos alusión.
Es necesario que concluyamos que tanto el esclavis
mo como la esclavitud son diorismas de concepción
ideológica, en los que los indios al haber sido cosificados, tuvieron que aceptar su condición de esclavos ante los vencedores, aún cuando estos fueran sus mismos protectores. Si no lo vemos así, nos parece que seguiremos hablando de la esclavitud como algo homogéneo al esclavismo y en ese tenor seguiremos reproduciendo los mismos esquemas teóricos que le han dado sustento a nuestra concepción de la historia como algo acabado, sin posibilidad de ser parte de ella, en donde ya se han asumido de facto los roles
incuestionables acerca de la esclavitud en la Nueva España.
Seguiremos siendo nos-otros, los que neo-esclavizamos a los indígenas, los-otros;
al condenarlos a seguir siendo los objetos de nuestro soslayo sociohistórico, cultural y económico.
Los españoles pensaban que ellos sí tenían derecho a practicar la esclavitud en contra de los indígenes (el otro, major, la otra cosa, la cosa no-española), pero no soportaban la idea de que entre los mismos indios éstos tuvieran esclavos.
(http://pendientedemigracion.ucm.es/info/nomadas/13/jmhgalves.pdf) |
|
Re: El projecte "independentista" des d'una perspectiva revolucionària
|
per 7 nov. A. LL. casc antic 19 horas
crit ARROBA riseup.net |
04 nov 2014
|
Hola companys, participem en aquest interesant debat amb el text. Us convidem a debatir en directe aquest divendres, 19 hores, carrer fonollar 15.
EL JOC DE LA CONSULTA: TRAMPES i ENGANYIFES DEL SISTEMA DE PODER
Des de fa mesos es debat entorn la possibilitat jurídica i constitucional de preguntar a la gent que habita terres catalanes si volen desmesclar se de l’Estat espanyol. Un cop més, tant el nacio nalisme espanyol com català, es presenten com a salvaguarda d'una amenaça externa que és el principal impediment, sinó l´únic, de la preser vació d'una suposada identitat col.lectiva. El propòsit d'uns és fer creure que es dissol una unitat homogènia i indiferenciada, el propòsit dels altres és fer creure que amb un govern loca lista, regenerat i independent les estructures que oprimeixen i exploten a la població minvaran, i que al deixar de tenir un poder central serem testimonis d’un viratge que ens farà ser més lliures. Qui ens vol fer creure que quan el joc arribi a la meta alguna cosa canviarà? La bur gesia catalana seguirà sent la mateixa que ens desnona, que defensa la propietat privada i qui s’assegurarà de vetllar per mantenir dempeus el mode capitalista. O creiem que per tenir la par ticularitat d’un exèrcit català, aquest no serà igual de dèspota i repressor, que pel fet d'im plantar una església catalana, aquesta no serà igual de catòlica i castrant o que pel fet de tenir unes institucions financeres catalanes estarem exemptes de viure sota estructures escalvitzado res que depenguin igualment del gran lobby eu ropeu i mundial?
No ens enganyeu, aquest joc fa ja temps que va ser inventat i diferents companys de lluita han posat de manifest al llarg de la història que seria reaccionari jugar la partida. El passat deixa tes timonis d’aquells que ja han participat de l'en treteniment del nacionalisme abans que nosaltres i sobretot de les ments que l’han dis senyat i l’han venut a preu de mercat. Miremlo d’aprop: el joc nacionalista comença amb tram pa, ja que presenta la partida com un xoc d’in teressos entre dos jugadors, els poderosos, col.lonitzadors de mena i dominants, que surten amb avantatge doncs sustenten el gran entramat econòmicsocial del territori, enfrontats a
l’equip dels sotmesos i els dèbils, amb un passat històric de submissió i redempció constants. Sa bem que tots els estats son imperialistes i con trarevolucionaris i que aquesta és una condició sine qua non del seu existir i, per tant, en el cas català i espanyol passa el mateix: els dos tafurs persegueixen consolidar el seu poder i els seus beneficis en funció dels càlculs que han fet, mantenir en vida l’organisme del capital i seguir apropiantse de la plusvàlua produïda pels tre balladors. Davant això, només ens queda la des trucció de l'Estat espanyol així com l'oposició a la formació d'un Estat català que com tots, serà repressor i explotador perquè l'únic objectiu de l'Estat és el manteniment de l'ordre establert. Per això, tant des de les esferes més intel.lectuals com des de les més populars, tant partits de dre tes com d’esquerres, els nacionalistes volen par ticipar i provoquen una guerra d’interessos sota l’objectiu de conquerir una pàtria en què ma lauradament els oprimits hi seguim perdent, guanyi la independència o la opció unionista. L’estratègia legítima de voler mantenir en vida una llengua, unes tradicions i uns costums locals es desvia i es distorsiona intencionadament en defensar el sostén del capitalisme català i espan yol.
Però com en tot joc d’estratègia, els polítics i la burgesia, així com tot el cos antagònic a la revo lució social, es troben amb caselles que son incò modes per la consecució de la partida. Aquelles on ens trobem els que proclamem una societat internacionalista en què les fronteres deixen d'existir i on l’estranger deixa de ser considerat com una amenaça o un intrús, que pensem que la llengua i les tradicions d'una terra es cultiven millor en una societat basada en els factors hu
mans i no en la lògica de l'explotació del capital i que reivindiquem que no és arrel d’una consulta dirigida per les esferes parlamentàries de poder com s’assoliran les millores socials, sinó fora del taulell. És en aquestes caselles on ens volem si tuar, allà on els projectes humans, socials i revo lucionaris es dissenyen dia a dia i no permeten
la consecució d'una partida on la derrota per part de les classes treballadores és quelcom do nat a priori.I és que quan les elits dominants ens presenten el “dret a decidir” el pastís ja s'ha re partit fa estona. La capacitat de ferse pròpia una suposada demanda social per part dels polí tics que desitgen el poder no pot fer trontollar la seva posició en les altes esferes, s'hi juguen mas sa i el negoci ha de sortir rodó. Hem de tenir
clar que el desplegament de la campanya inde pendentista, tingui l'origen que tingui la reivin dicació, s'ha donat amb el vistiplau d'una
burgesia que tan sols contempla els propis inte ressos i que, per tant, és capaç de canviar el rumb quan faci falta. Quina capacitat tindrà la societat, llavors, per decidir? Quina fortalesa tindran els arguments independentistes quan els que suposadament lideren el procés facin mitja volta per por a perdre privilegis, quan es faci evident la manipulació que s'ha dut a terme? En aquell moment la realitat tornarà a mostrarse tal com és ara, sigui amb cognom espanyol, ca talà, francès... una realitat dura, freda, misera ble i injusta on els privilegis d'uns pocs són l'única raó que mou les peces del taulell, on les persones són mers instruments per a l'acumula ció dels beneficis, on la lògica del capital ha eli minat la meravella del viure. I és que, evidentment, l'afecte cap als sers estimats que viuen allà on hem nascut, l'alegria d'estar o tor nar al lloc on hem crescut, de menjar els plats de sempre... té a veure amb aquesta meravella però
hem de tenir clar que totes aquestes sensacions i sentiments no tenen res a veure amb el patriotis me que tant serveix al capitalisme, ni amb l'alli berament o la unitat nacional que beneficia a la burgesia i que ha provocat tantes guerres, ni
amb la defensa de la pàtria que uneix explota dors i explotats sota una bandera. Desemmasca rem el joc nacionalista com una forma més de mantenir un ordre injust i d'explotació. Desen ganyemnos: el nacionalisme mai ens farà més lliures!
Ni pàtries ni banderes ni fronteres!!
CRIT!
crit ARROBA riseup.net
Comité Revolucionari Internacionalista Transgresor |
|
Re: El projecte "independentista" des d'una perspectiva revolucionària
|
|
per No cal donar voltes |
05 nov 2014
|
|
És una qüestió d'esclavisme. Occident continua sent esclavista i colonialista i ho manifesta en totes les seves expressions. Cap gran estructura ens farà lliures, ni estats ni Unions europees ni internacionals ni noves suplantacions. |
|
|
