Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Notícies :: globalització neoliberal : corrupció i poder : educació i societat : mitjans i manipulació : pobles i cultures vs poder i estats
Ara és l'hora de qué...?
25 oct 2014
Aquest cap de semana, m’he trobat a la bustia una enquesta que diuen que visitaran “totes les cases de Catalunya” i que sembla que s’envia des d’ómnium cultural, amb preguntes tancades sobre “com vols que sigui el teu país nou?”. és molt important aquest possessiu de propietat "teu", i l'adjectiu "nou".

No vull entrar en el cost económic d’aquesta enquesta que seguramente la fan voluntaris i voluntaries de tot “el país vell" que encara no és "nostre”.
ara913.jpg
Siguem clars! Ara és l'hora de qué...?

Com podreu veure per les imatges, hi han preguntes en catalá i castellá i per el taranná de la propia enquesta, em sembla que ja podem intuir com sera aquest “nostre país nou”.

Si em pregunteu si vull que els catalans hauriem de decidir sobre el nostre futur, la meva resposta, sense dubte seria un SI rotund. Peró el que entenem uns i el que entenen altres sobre qué és decidir i com, tinc la sensació que és completament diferent.

ara915.jpg
Siguem clars! Ara és l'hora de qué...?


En el pamflet diuen que els adreçen les respostes i que ells faran arribar les nostres opinions als representants de les institucions. Cap dubte sobre la legitimitat d’aquest “representants” i sobre les seves institucions. “Un país nou” amb els vells corruptes de sempre.

Si ens fixem en les preguntes, sembla que demanen la nostra opinió, peró cap d’elles qüestiona aquest sistema capitalista i patriarcal. la principal preocupació, els diners… És per aixó per el que es fa el procès de consulta, apel·lant a la participació i fem-nos sentir que son part important d’aquest proyecte, peró, el que es veu amb la publicitat, no som nosaltres els i les importants.

ara916.jpg
Siguem clars! Ara és l'hora de qué...?


A veure quins son els testimonis.
Per una banda tenim a la Carmen de Tarragona. Aquesta dona relaciona estat propi amb millors pensions. Aixó no és cert…

El David sembla que és mestre, pensa que aixó del independentisme és de joves i esta d’acord (malgrat que té 42 anys, vol sentir-se jove també). Aposta per la democracia (com si fins ara haguesim viscut en una repùblica bananera) i a més, el seu desig ocult, és ser policia…, vol vigilar. Al més pur estil americá diu “we cant”.

Que ens diu la Laura de 24 anys i higienista dental amb aspiracions de ser odontologa. Se sent europea, peró no explica que vol dir aixó. No vol anar a treballar a l’estranger i aixó sembla una tremenda contradicció amb el seu desig de pertanyer a europa. Tampoc li serveix de res l’experiència del seu germá gran. Ella també diu “we cant”.

El Xavi, sense profesió reconeguda i amb 26 anys, está preocupat per l’AVE. Potser li agrada viatjar. La seva opinión és que per creixer l’economia, s'ha d'invertir en infraestructures. Fins ara no hem fet una altra cosa, malgrat aixó, ell vol que els polìtics continuin enriquint-se a base d'arrasar la natura, perquè persones i mercaderies, arribin a temps als seus treballs i als supermercats. I diu que l’unica manera de que aixó funcioni, és amb un estat propi. Segurament que també pensa “we cant”.

La Montse, metgessa de familia al CAP de Vilanova i la Geltrú i amb 36 anys, no mostra cap preocupació per la sanitat pública, peró sí per l’ensenyament. “A cal ferrer, ganivet de fusta”. Per ella l’independència sembla que és com deixar de fumar i una aposta per el futur dels seus fills, i malgrat que diu que vol decidir sobre l’educació del seus fills, cap comentari qüestionant aquest model d’educació.

Per últim tenim al Juan, de L’Hospitalet, una mena de Ferran Adrià del sindicalisme: “soy fan de La Roja” (no diu quina “Roja”, si la bandera comunista, una miliciana, la “Pasionaria”, o la línia I que va des de Santa Coloma a Bellvitge…). Ell prefereix un acord entre “España y Cataluña” (amb molta “ñ”). Aquest paio també diu “we cant”.

ara912.jpg


A la portada del folleto, hi ha algunes frases amb molt més seny, com la que diu que vol “un país on hi hagi gelat de postres cada dia”. Fotut per els i les diabètiques. D’altre d’aquestes frases diu que vol “un país amb una llei electoral amb llistes obertes”. Aixó és tota una pista del nivell de decissió que tindrem… La gran diferència sera que en comptes de llistes tancades, tindrem llistes obertes i veient com la gent torna a votar als corruptes de sempre, aixó no és cap avanç qualitatiu, ni cap consol.

Si entrem una miqueta més en el qüestionari de preguntes, podrem comprobar que et demanan que triis entre el més prioritari i et donen fins a 3 opcions, totes molt prioritaries.

Amb els diners que suposadament tindrem “de més”, ens demanen que triem a qui volem qui vagin destinats:
- Als polìtics i a les seves empreses d’infraestructures.
- Als polìtics de l’administració de serveis l’estat i empreses concertades
- O directament als presupostos dels polìtics…

Si tenim en compte que avui, ser polìtic és ser empresari o pertanyer al consell directiu dels grups financiers, ja tenim que els calers tornaran un altre vegada als mateixos de sempre. I nosaltres, potser, tindrem un globus de regal, o un boli de publicitat del partit, o una piruleta pels nens i nenes… Blava pels nens, i rosa per les nenes.

Totes les preguntes tenen el seu interès, molt especialment la sisena que demana si anirem a votar el 9N… A més, com si no, li donem totes les nostres dades…

This work is in the public domain

Comentaris

prusés interclassista i imparapla
26 oct 2014
Modificat: 01:47:37
murielc.jpg
Aquesta és una de les mosques colloneres encarregades de la martingala monotemàtica de la indapandànsia i pel SÍ / SÍ. Una vividora (unaltra més) del cuentu de "la cony-strucció nazi-anal"

#file_1#
Re: Ara és l'hora de qué...?
26 oct 2014
A abu senserei:

he llegit fins a 'patriarcal': vull un país sense feminazisme i sense imbecils que facin servir dos articles "els i les'.
Re: Ara és l'hora de qué...?
26 oct 2014
XD

Vaja, ves per on, fins al dia d'avui no era conscient qui té l'hegemonia en aquest país...

de veritat no entens com no es pregunta per aquells conceptes que et són propis a tu i a un entorn reduit encara de la societat (m'incloc) per part d'una organització de masses pròpia del sistema?¿?


Per cert, la conclusió final de "ls calers tornaran un altre vegada als mateixos de sempre" que vols induir és altament preocupant a aquestes alçades de la pel·lícula. La cançó de sempre en que NOMÉS existeix la opressió de classe, i la resta són inexistents. Mobilitzacions contra la contrareforma de l'avortament? Mobilitzacions per defensar la llengua pròpia allà on és minoritzada? llei contra la homofòbia? etc. pa que, si "els calers tornaran un altre vegada als mateixos de sempre". Clar, si l'opressió patriarcal, la opressió nacional, etc. no existeixen i tens un prisma tant reduit per observar la realitat, és normal que no entenguis perquè un instrument de masses no pregunta per superar el capitalisme.
Re: Ara és l'hora de qué...?
26 oct 2014
Ves a buscar un article de l'ABC, la razón, el Mundo i sentiràs com creix el teu negoci de sepulturer.
Re: Ara és l'hora de qué...?
26 oct 2014
obviusly: no creo q la igualdad, la libertad y la justícia sean conceptos propios de "nuestro entorno". Me parecen más bien universales y que todo el mundo puede practicar e imaginar.
Igual nosotros le ponemos nombres o cogemos los que acuña la academia o algunintelectual pero el feminismo o ele ecologismo no han salido de ninguna vanguardia concienciada.
Del análisis del spam político tengo que decir que me ha encantado! Gracias
Re: Ara és l'hora de qué...?
26 oct 2014
Preciat, preciada, preciado, preciadi "persefone", tens tota la raó, ha sigut un greu lapsus posar els articles "les" i "els".

La pròxima vegada no m'oblidaré de "els", "les", "lis", "los", altres...

La veritat, no conec quin és el "feminazisme" aquest del que parles, només he sentit a parlar de "feminazis" a tristos personatges com Rodrigo Mora i Prado Esteban. Em sembla que ell, elle, elli, ello, podrien ser un exemple del que critiquen, només cal llegir una mica al Rodrigo Mora, per entrar en estat de coma profund per algunes de les bestieses que diu. Entenc que moltes dones "no li cauen bé", peró em sembla que en comptes de "feminisme subvencionat" aixó te un altre nóm que es diu misoginia... I em temo que per aixó no hi ha vacuna, perqué no es cap enfermetat biològica, ni genètica de cap organ..., i em sembla que les seves "terapies" estoiques d'alimentació frugal, aillament i oració, no serveixen de molt.

Només és un apunt, no m'agradaria que malgastesis el teu temps amb ciricis, flagelacions i aquesta mena de mortificaciones.

De totes maneras, no cal alarmar-se, la misoginia es pot mitigar amb el reconeixement del sentiment d'inferioritat i de la ràbia que genera tanta frustració. És per aixó que tantes vegades et creus superior a les dones i per aixó ningú s'en adona del que et pot passar.

Tranquil, el cami és llarg, peró si ho desitjas, es pot arribar a bon port...

Encara que no ho diguin en lloc, ni li fiquin etiquetes per cridar l'atenció, el patriarcat mata..., i molt.

Per "Obviously". Amb el que dic, a cap lloc he negat les lluites, més bé al contrari. Aquest que es queden els "quartos", son sostenidors del mateix sistema d'opressió que ens fa patir tant.

Aquestos i aquestas (només amb dos articles) no volen que tinguem cura del nostre cos, ni que prenem cap decissió. Les lleis les fan ells i elles.

He vist massa gent que es diu "ecologista", "feminista", "anticapitalista", i moltes més "istas", que no m'atreveixo a dir que no ho son, peró sí que dic que no són els, les, lis, lus meus...

Em sembla que a diferència de tu, jo no vull cap llei que em digui si puc avortar o no, o que digin que tinc que estimar com ells i elles diuen que és millor...

Qui te por de que no hagin lleis, és com qui te por de que desapareixin les presons o els i les policies i exèrcits. Són els i les que venen la seva llibertat a camvi de una suposada seguretat que no existeix a cap lloc. Tots i totes ells i elles, són la nostra inseguretat i la nostra manca de llibertat.

Quan la gent del poble s'uneix de debó per decidir sobre les seves vides, ja no hi han més pors...

Si algú, algune, alguna, algunu, creu que te o vol tenir un paper en aquest sistema de dominació, que ho faci...., peró que no demani als i a les, i a lis, i a lus demés que segueixim el seu guió opressor.

Per a botxins, sobren tots els candidats!
Re: Ara és l'hora de qué...?
28 oct 2014
EL JUEGO DE LA CONSULTA: TRAMPA Y ENGAÑO DEL SISTEMA DE PODER
Desde hace meses existe el debate acerca de la posibi- lidad jurídica y constitucional de preguntar a la gente que vive en tierras catalanas si quieren separarse del Estado español. Una vez más, tanto el nacionalismo español como catalán se presentan como salvaguarda de una amenaza externa que es el principal impedi- mento, sino el único, para la preservación de una su- puesta identidad colectiva. El propósito de unos es hacer creer que se disuelve una unidad homogénea e indiferenciada; el propósito de los otros es hacer creer que con un gobierno localista, regenerado e in- dependiente, las estructuras que oprimen y explotan a la población menguarán, y que al dejar de tener un poder central seremos testigos de un giro que nos hará ser más libres. ¿Quién nos quiere hacer creer que cuando el juego llegue a la meta alguna cosa cambiará? La burguesía catalana seguirá siendo la misma que nos desahucia, que defiende la propiedad privada y quien se asegurará de velar por mantener de pie el modelo capitalista. ¿O creemos que por te- ner la particularidad de un ejército catalán éste no será igual de déspota y represor, que por el hecho de implantar una iglesia catalana, ésta no será igual de católica y castrante, o que por el hecho de tener unas instituciones financieras catalanas estaremos exentos de vivir bajo estructuras esclavizadoras que depen- dan igualmente del gran lobby europeo y mundial?

No nos engañáis, este juego hace demasiado tiempo que fue inventado y diferentes compañeros y com- pañeras de lucha han puesto de manifiesto, a lo largo de la historia, que sería reaccionario jugar esa parti- da. El pasado deja testigos de aquellos que participa-
ron de la diversión del nacionalismo antes que noso- tros, y sobre todo de las mentes que lo diseñaron y lo han vendido a precio de mercado. Vamos a mirarlo de cerca: el juego nacionalista empieza con trampa, ya que representa la partida como un choque de in- tereses entre dos jugadores: los poderosos, coloniza- dores y dominantes, que salen con ventaja ya que sustentan el gran entramado económico-social del territorio, enfrentados al equipo de sometidos y los débiles, con un pasado histórico de sumisión y re- dención constantes. Sabemos que todos los Estados son imperialistas y contrarrevolucionarios y que ésta es una condición sine qua non de su existir y, por ello, en el caso catalán y español pasa lo mismo: los dos tahúres persiguen consolidar su poder y sus be- neficios en función de los cálculos que han hecho, mantener en vida el organismo del capital y seguir apropiándose de la plusvalía producida por los tra- bajadores. Frente a esto, sólo nos queda la destruc- ción del Estado español así como la oposición a la formación de un Estado catalán que como todos será represor y explotador ya que, en tanto que Estado, su único objetivo es el mantenimiento del orden es- tablecido. Por ello, tanto desde los ámbitos más inte- lectuales como desde los más populares, tanto partidos de derechas como de izquierdas, los nacio- nalistas quieren participar y provocan una guerra de intereses con el objetivo de conquistar una patria en la que, desafortunadamente, los oprimidos salimos perdiendo, gane la opción independentista o la op- ción unionista. La estrategia legítima de querer mantener en vida una lengua, unas tradiciones y unas costumbres locales se desvía y distorsiona in- tencionadamente en defender el sostén del capitalis- mo catalán y español.
Pero, como en todo juego de estrategia, los políticos y la burguesía, así como todo el cuerpo antagónico a la revolución social, se encuentran con casillas que les son incómodas para la consecución de la partida. Aquéllas donde nos encontramos los que proclama- mos una sociedad internacionalista, donde las fronte- ras dejen de existir y donde el extranjero deje de ser considerado como una amenaza o un intruso; los que pensamos que la lengua y las tradiciones de una tie- rra se cultivan mejor en una sociedad basada en los factores humanos y no en una lógica de la explota- ción del capital; y aquellos que reivindicamos que no será a través de una consulta dirigida por los medios parlamentarios de poder como se conseguirán las mejoras sociales, sino fuera del tablero. Es en estas casillas donde nos queremos situar, allí donde los proyectos humanos, sociales y revolucionarios se di- señan día a día y no permiten la consecución de una partida en la que la derrota de las clases trabajado- ras es algo que se da a priori.

Y es que cuando las élites dominantes nos presentan el «derecho a decidir», el pastel ya se ha repartido hace tiempo. La capacidad de hacerse propia una de- manda social por parte de los políticos que desean el poder no puede hacer tambalear su posición en las altas esferas, se juegan demasiado en ello y el negocio tiene que salir redondo. Hemos de tener claro que el
despliegue de la campaña independentista, sea cual sea el origen que tenga su reivindicación, se ha dado con el permiso de una burguesía que tan sólo protege sus intereses y que, por ello, es capaz de cambiar el rumbo cuando haga falta. ¿Qué capacidad tendrá la sociedad, entonces, de decidir? ¿Qué fortaleza tendrán los argumentos independentistas, cuando los que supuestamente lideren el proceso den media vuelta por miedo a perder privilegios, cuando se ha- ga evidente la manipulación que se ha llevado a ca- bo? En ese momento, la realidad volverá a mostrarse tal y como está ahora, sea con apellido español, ca- talán, francés… una realidad dura, fría, miserable e injusta donde los privilegios de unos pocos son la única razón que mueve las piezas del tablero, donde las personas son simples instrumentos para la acu- mulación de beneficios, donde la lógica del capital ha eliminado la maravilla de vivir. Y es que, evidente- mente, el afecto hacia los seres queridos que viven allí donde hemos nacido, la alegría de estar o volver al lugar en el que crecimos, de comer los platos de siempre…, tienen que ver con esta maravilla, pero hemos de tener claro que estas sensaciones y senti- mientos no tienen nada que ver con el patriotismo que tanto sirve al capitalismo, ni con la liberación o la unidad nacional que beneficia a la burguesía y que ha provocado tantas guerras, ni con la defensa de la patria que une explotadores y explotados bajo una bandera. Desenmascaremos el juego nacionalista co- mo una forma más de mantener un orden injusto y de explotación. Desengañémonos: ¡el nacionalismo nunca nos hará más libres!
¡Ni patrias ni banderas ni fronteras!

C.R.I.T.!

crit ARROBA riseup.net
Sindicat Terrassa