Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Anàlisi :: pobles i cultures vs poder i estats
Per on començar? Anarquisme i indepedència
07 oct 2014
Per on començar?

Potser aquest és el problema, que no hem començat. Que quasi no hi ha hagut una resposta llibertària o aquesta ha sigut la negació. Que hem viscut d’esquenes, no només a aquest fenomen, sinó en general al dia a dia de la societat.
Dona la sensació que hem estat més ocupats en discutir-nos en qui és l’autèntic revolucionari (ja sigui amb altres anarquistes o amb altres ideologies) en debats endogàmics, creant una identitat que sembla que està més ocupada en legitimar-se com a verdadera, que en treballar pel canvi social. En línies generals, no tenim cap estratègia definida, i no tenim cap capacitat comunicativa, d’anar més enllà del nostre missatge i intentar connectar amb la resta de gent no afí a les nostres maneres i llenguatges.

Un altre punt seria que sovint articulem el nostre pensament en la constant negació. Amb això em refereixo que massa cops ens centrem en la crítica i en el rebuig més que en l’alternativa, semblant que aquest fet a vegades domina la nostra propaganda i els nostres escrits. Els nostres mitjans haurien d’estar plens de propostes més enllà “d’estar en contra de”. Tan atomitzats estem que només podem estar criticant aquesta societat i no poder oferir alternatives? I des d’aquesta perspectiva arribem al context actual de Catalunya. Crec que no hem sigut capaces de veure possibilitats per estendre la nostra praxi, en la línia de la negació que comentava abans.

Això és pot connectar amb l’actualitat. Trobem dintre del calaix de sastre que és “l’independentisme” tota una sèrie de discursos i pràctiques heterogènies que fins i tot s’enfronten. Crec que ha sigut un error analitzar aquest com un moviment totalment dirigit per la burgesia i descuidar certs processos que s’estan donant ara mateix.

Una temptativa d’anàlisis

Ara mateix hem de situar un moviment heterogeni que reclama poder votar el 9N, quin model hauria de ser Catalunya. Continuar com ara (No), Un Estat Federal (Si-No), o un Estat Independent (Si-Si). Aquesta consulta és vista com un dret democràtic i serviria com una legitimització per a què les estructures politiques treballin en aquest sentit, tot i que també hi ha veus que aposten (alhora) per un discurs més directe (1,2).
Ara mateix el govern de CIU està pinçat. Estem veient dubtes i com comencen a vacil•lar davant l’escenari polític. Com a partir burgès, tenen por a saltar la legalitat al mateix temps que creixen les tensions internes. La historia moderna,ens demostra com la burgesia ha intentat anar de la mà del govern central per assegurar-se les butxaques. Molta gent diu que ells realment no són independentistes, i crec que tenen raó. O almenys tenen clar les seves prioritats per sobre qualsevol bandera, volen assegurar-se el poder econòmic.

Però en aquest sentit no podran controlar l’espai parlamentari. Tenen por a anar més enllà amb l’anomenat procés, ja que ells no volen una confrontació real amb l’Estat central, situant-se en una posició on perden l’espai de conversa amb els detractors, i un possible i relatiu “lideratge” del procés entre la gent partidària de la consulta. Si a aquest escenari li sumem les seves polítiques neoliberals i repressives, l’enfonsament de CIU continua en la línia de les últimes eleccions que ells ja van anticipar. La condició del PP d’abandonar la consulta per a poder negociar no és una opció perquè serien desbordats.

Si CIU convoca unes eleccions plebiscitàries com a substitut de la consulta perdria poder, mentre que tardar a fer-ho podria augmentar encara més la seva caiguda. I aquest forat l’ompliria ERC majoritàriament. No conec fins a quin punt de desobediència (en els seus paràmetres) Esquerra està disposada a assumir, però segurament el conflicte entre el moviment ciutadà i el PP anirà augmentant progressivament amb la rotunda negativa de negociar.

No hem d’oblidar que en el pròxim any 2015 entraran al joc les eleccions generals i municipals, amb l’entrada de diferents candidatures municipalistes i creixement de les CUP, una continuació del descens bipartidisme acabant amb la majoria Popular i la possible arribada de Podemos com a tercera força. En aquesta futura conjuntura, poden passar moltes coses, però segurament la majoria absoluta del PP s’acabarà.

També m’agradaria esmentar que una major força del catalanisme segurament generaria més moviment reaccionari, i essent el PP incapaç d’haver aturat aquest, ens hem de preparar per al creixement del feixisme. Recordem que aquest també s’està actualitzant en l'àmbit discursiu i pràctic, intentant sortir del seu propi gueto.

L’indepentisme com a moviment social

L’independentisme, juntament amb el 15M (i el post-15M electoralista), han sigut un dels moviments socials de masses dels últims anys que més persones han mobilitzat. De la mateixa manera a l'interior d’aquests tenen en comú que conviuen moltes perspectives polítiques diferents. Però un element central és la seva perspectiva ciutadanista, cada moviment amb les seves particularitats. En ressaltaria, a trets generals, els següents aspectes:
Transversalisme: Potser a escala discursiva no tan marcat als moviments de les places (Som els de sota contra els de dalt, contra la casta, etc.) De totes maneres, per pura estadística, el gruix ha de ser de la classe treballadora o de la classe baixa-mitjana (com diu Delgado, 3)).
Una altra cosa és qui dirigeix.

Pacifisme: Ambos són moviments pacifistes. Penso que per trencar amb el capitalisme, tard o d’hora s’ha d’arribar a un conflicte violent per la (no tant) vella qüestió anomenada “guerra de classes”. Trencar amb Espanya, com he esmentat abans, també significa una reacció (feixista), i crec que sigui difícil que aquesta es divideixi per la via democràtica. No està de menys recordar-ho.

Socialdemocràcia: Més o menys radical depenent de quins sectors. S’exigeix un aprofundiment de la “democràcia” ja sigui per una nova llei electoral, llistes obertes o una consulta. Per una altra banda s’exigeix una gestió pública dels serveis enfront al neoliberalisme, sense qüestionar d’arrel el capitalisme i proposar la col•lectivització dels mitjans de producció.
El perill de tot això és la seva integració en aparells Estatals, que reprodueixen les desigualtats en l'àmbit econòmic i en l'àmbit de presa de decisions. És la cultura del fals diàleg, ja que no es pot negociar amb qui té més poder perquè no estarà mai disposat a cedir-lo. Es prima la manifestació simbòlica envers la capacitat real i material de boicotejar al dominador i donar un cop sobre la taula en condicions menys desiguals.

Però això no és l’ànima del reformisme, i els anarquistes estem en contra d’això? Si, i no. En comptes de criticar allò que no ens agrada i donar-li l'esquena, criticar-ho de manera pedagògica i treballar per a la superació d’aquesta concepció, ja que molts cops podem arribar a pensar de manera semblant, però no utilitzem els mateixos termes, aportant una perspectiva revolucionaria. Construir un moviment amb consciència de classe, no és fàcil gràcies a l'hegemonia cultural hiperindividualista a la que estem sotmesos. Amb el transcurs del temps és possible que els posicionaments es vagin fent més nítids, ja que en l'àmbit polític els burgesos intentaran pactar i les retallades i la crisi aniran continuant, amb la possibilitat d’oferir escenaris per a radicalitzar un moviment de classe.

En la meva opinió, per a superar la socialdemocràcia, hi ha dues vies: hem de construir estructures pròpies de les oprimides. Ja siguin assemblees populars municipals (amb estructures de democràcia directa ben definides, per evitar la dictadura de la informalitat i també les burocràcies) sindicats de classe, cooperatives, grups feministes, casals, ateneus, espais d’oci alternatius, ocupacions en massa de habitatges... No deixen de ser propostes que ja portem a terme amb major o menor èxit, però enxarxades en un projecte comú (que no homogeni). Així potser podrem construir una autonomia per combatre el seu domini.

Per una altra banda no hem d’oblidar també defensar allò que es paga amb els nostres impostos i que no ens deixen gestionar, parlant dels serveis públics. Òbviament estan dissenyats dintre d’una lògica de reproducció capitalista, però la qüestió és caminar cap a la col•lectivització d’aquest i no deixar-los en mans neoliberals. (4,5,6)

Si les revolucionaries (en general) no donem un contingut de transformació radical a llarg termini (perquè avui en dia la revolució és impensable) a les perspectives “reformistes” que tan a vegades ens agrada criticar, difícilment aquestes aniran més enllà. Potser no és tan agradable o radical demanar que les treballadores necessiten 10 minuts més de descans, però si no tenim capacitat de canviar el nostre dia a dia més immediat, no crec que puguem fer-ho a gran escala. I aquesta visió juntament amb altres propostes que potser si podem plantejar-les, podrem anar colant somnis de canvi més enllà de realitzar manifestacions i peticions als polítics de torn. Potser un dia som capaces de prendre i fer, en comptes de demanar i esperar.

Una ratlla per recordar

Veiem que tothom està movent fitxa. I les i els anarquistes? Com moltes sabeu, l’11 de Setembre va haver-hi una acció que va intentar unir la V amb una ratlla, per convertir-la en una ratlla i formar una A. L’acció va suscitar tant elogis com crítiques (7), però sobretot (almenys per a mi, i segurament per a moltes persones) va posar a la taula un debat, i amb això ja ho agraeixo. I coincidint en bona part amb l’anàlisi que fa la companya de l'enllaç anterior, ens fa falta capacitat d’anàlisi, d’estratègia i de generar propostes. Amb tot això no dic que sigui fàcil, però si alguna cosa és certa és que arribem tard.
Però això seria fer assumpcions a una pregunta. Com a anarquistes tenim o podem aportar alguna cosa a tot això? El nacionalisme no era sinònim de feixisme?

Jo opino que sí, que podem aportar una perspectiva llibertaria amb un objectiu emancipador. No es tracta de reescriure el nostre passat i pujar-nos al seu carro i dir que hem sigut indepentistes tota la vida, sinó que la gent que esta pujat a un moviment determinat miri per altres vies.

Si la paraula democràcia és un mot en constant disputa per a legitimar les diferents accions dels diferents actors polítics, el mateix passa amb la independència. Perquè no és la mateixa independència la que volen CIU o les CUP. Nosaltres podem plantejar la nostra pròpia, la nostra pròpia via, la llibertària.

De fet, tot aquest escenari té una mica de component llibertari. No, no vull calçar-ho ara tot i dir que són anarquistes, sinó simplement que una sèrie de gent creu que la seva voluntat ha de ser expressada i materialitzada, alhora que s’està plantejant la desobediència. La segona part potser no ens agrada tant, ja que es vol legitimar unes estructures representatives i estatals. Però potser seria necessari fer una mica de pedagogia en comptes de girar l’esquena.
Alguns aclariments i interrogants

No entenc que si l’anarquisme és tradicionalment federalista, perquè es suposa un àmbit ibèric de manera predeterminada en les projeccions organitzatives fins i tot quan no hi ha grups dintre de Portugal de les diferents organitzacions que es reclamen com a tal (I algú ha preguntat als portuguesos?) No és això una forma de nacionalisme encobert? (que a sobre s’utilitza per criticar un altre). Jo no parteixo de territoris estancs i definits, així que en un context on un sector important de la població posa aquesta qüestió sobre la taula, alguna cosa s’ha de fer. No sé si mitjançant una votació que guanyes per un determinat percentatge de vots seria el mecanisme per fer efectiu el federalisme, però el cert és que hem de buscar un. I si després Tarragona és vol independitzar i Vall d’Aran es vol unir a Colòmbia, endavant.

Respecte a la dimensió cultural, estic en contra de qualsevol organització social (sigui un Estat o no) essencialista. Dintre d’un territori, les diferents cultures han de tindre cabuda, en un marc de respecte i no dominació. Per una altra banda, podem observar que dintre de qualsevol moviment nacionalista existeix un model cultural concret: ara mateix s’està venent la catalanitat com una cultura pacífica, de consens i integradora. No cal que m’estengui a parlar de CIEs, classes socials, mossos d’esquadra i etc.

En aquest sentit sóc partidari a favor d’un moviment multicultural, de classe. Ara que s’està parlant de la dicotomia “espanyol vs català” podríem posar veure que la dominació pot ser que s’accentua més, és una altra “blanc vs immigrant” (tothom sap que els Europeus i Occidentals que vénen de fora no són anomenats immigrants). En aquest sentit cal treballar amb què el problema no és la gent que se sent espanyola, si no l’Estat espanyol de la mateixa manera que també ho seria un eventual Estat català.

-Para el carro, el que la gent està demanant no és un Estat propi?-

Un esbós de discurs i posicionament

Doncs sí. Llavors les i els anarquistes no hauríem de pintar res. A menys que siguem hàbils.
Es pot veure que es demana un Estat propi, però també una descentralització i que la voluntat popular pugui ser exercida a través d’una votació. Podem recordar que els Estats són enemics d’aquests factors i que hem de construir les nostres pròpies institucions.
Es pot veure una baralla entre espanyols i catalans,però hem de recordar que els mateixos problemes que sofreixen els habitants de Catalunya, són els mateixos que sofreixen a la resta de l’Estat. Es pot veure com un moviment dirigit per burgesos. Fins que un dia potser es planteja una vaga general recordant que no volem amos de cap tipus...

Crec que ara més que mai hem de construir espais de classe. No crec que pactar amb la burgesia sigui estratègic, ja que els nostres camins no es creuen. Una veritable independència, a tots els nivells, segurament només es pot donar d’una revolució social. Així que tot i que la promesa d’un nou Estat sigui temptadora per a la gent, això només acaba de començar. Parafrasejant uns dels lemes de l’Esquerra Independentista, humilment, crec que “Ho canviarem tot” i en conseqüència tindrem la independència. El conflicte que suposa trencar de manera real amb l’Estat Espanyol nomes pot ser assumida per una perspectiva anticapitalista.

Ara mateix és un moment de confrontació que no hauríem de desaprofitar. Debatem-ho, posicionem-nos i avancem cap a la construcció d’eines alliberadores. Perquè recordem, que s’està plantejant desobediència a la recerca de llibertat. Hem de ser crítics amb tot aquest context ja que els anarquistes tenim molt aportar i explicar que és el que entenem per llibertat, mai en clau evangelista i mirant per sobre les espatlles. Tot i tenir diferencies potser ens adonem que tenim més en comú del que pensem.
                                        Víctor A

This work is in the public domain

Comentaris

Re: Per on començar? Anarquisme i indepedència
07 oct 2014
Ostres Víctor, que constructiu!
Moltes gràcies
Re: Per on començar? Anarquisme i indepedència
08 oct 2014
L' anarquisme està quedant en un segons pla, i això per a qualsevol moviment que pretén canviar la societat, es nefast.
Crec que no s' està sabent reaccionar amb una certa estratègia de futur...
per on continuar, una altra vegada...
08 oct 2014
El llenguatge d'aquest article dóna a entendre que parla en primera persona i que és anarquista, però el contingut el delata, perquè assumeix el discurs institucional de sempre: la cultura del no, sense propostes, bla, bla... És a dir, allò de simular la ignorància de no haver llegit mai res.

Em peto de riure on llegeixo la comparació de CiU amb la CUP, sabent que CiU no és més que la família dominant al palau de la mafia, i la CUP vol participar del parlament de la màfia per canviar les coses.

Canviar les coses actualment al palau de la generalitat significa canviar la forma de robar i extorsionar: de forma col·laborativa amb la resta d'Espanya i la UE, o de forma més íntima amb un nou estat.

http://www.parlament.cat/web/actualitat/canal-parlament/sequencia/videos
Re: Per on començar? Anarquisme i indepedència
08 oct 2014
intentos de entrismo, en la zona de Olot, estan los de Ella " Espai llibertari autonom" correa de las parlamentaristas Cup, todo un lujo al que en Olot se le da vaselina, pués esta claro si usurpan el nombre llibertari, porque no hacerlo ya directamente metidos en la Cnt de allí, si por otro lado van a encontrar todas las facilidades disponibles y buena acogida.
Re: Per on començar? Anarquisme i indepedència
08 oct 2014
"A menys que siguem hàbils." Aqui has donat amb la clau. Crec que molts anarquistes realment han renunciat a la revolució i com a moneda de canvi s'aferren a una ideologia
Re: Per on començar? Anarquisme i indepedència
08 oct 2014
+1 a Dd. Un text que resumeix el pensar d'un bon grapat d'assamblees.

S'ha de dir que si no hem proposat alternatives durant el creixement sobiranista ha estat degut a la falta d'infraestructures i organització llibertària que comença a sorgir actualment. I també, com has dit, no crec que ens poguem considerar cap moviment per incidir a la societat sense un projecte comú, que no homogeni i que es crea just amb estructures i organització.
Re: Per on començar? Anarquisme i indepedència
08 oct 2014
Des del meu punt de vista la campanya "Una ratlla per la Diada" i l'Acampada 9N o organitzacions com Negres tempestes i Procés Embat són una resposta estratègica que pot ajudar notablement a radicalitzar el procés independentista des de l'anarquisme, com també fa l'EI amb la campanya Independència per Canviar-ho Tot
Re: Per on començar? Anarquisme i indepedència
08 oct 2014
mejor como la de mi urbe, que namás que habla el idioma del imperio
Re: Per on començar? Anarquisme i indepedència
08 oct 2014
Podem ja posar-lo a la llista negra amb els d'Olot, el Jordi Martí, Negres Tempestes i la CNT de Terrassa?
Portem un món nou als nostres cors (però només un, eh?)
Re: Per on començar? Anarquisme i indepedència
08 oct 2014
És a dir, deixar de negar des del dogma les actes més primaris: menjar, veure.... parlar....

Deixar de donar suport a la secular afinitat pel raciste, odi al diferent....i afirmar que aquesta és la base adeqüada per a un obrerisme, un anarquisme o qualsevol altre cosa que no sigui ambició d'oprimir.

Foragitar de les nostres ments la cada vegada més extesa idea de les globalitzacions. Per definició globalització és poder i és genocidi.

Desvetllar el dogma que ens impedeix viure en llibertat.
Re: Per on començar? Anarquisme i indepedència
08 oct 2014
"l'Acampada 9N " desde l´anarquisme?????? si de cas, l´acampada 9n (o el 15M imaginari de l´ei), es trovaba enmarcat, junt com la micro-vaga d´avui en la campanya "som molt desobedientots". Fracàs total.
Re: Per on començar? Anarquisme i indepedència
08 oct 2014
La via llibertària convocaba a l'acampada n9 pel twitter, o això em va semblar a mi... inclús deien que els mossos els havien robat una tenda pepina de 150 euros

He vist fotos de classes buides a la UAB d'avui
Re: Per on començar? Anarquisme i indepedència
08 oct 2014
Una aula buida dius?? llavors, si una del miler d´aules que hi ha, es TOT UN EXIT!!!! (jejeje)

La via llibertària convocaba? llavors, l´acampada ERA ANARQUISTA!!!

Manipulador.
Re: Per on començar? Anarquisme i indepedència
09 oct 2014
Heus aquí una resposta col·lectiva, oportuna, llibertària, coherent, potent i revolucionària al "procés sobiranista" i a la consulta del 9N:

WWW.NO-SI.CAT
Re: Per on començar? Anarquisme i indepedència
10 oct 2014
Considero que l' anarquisme és el treball dia a dia dins d' un sindicat o d' un grup anarquista, feina dura i de formigueta, federarse en grups petits i portar a terme una federació anarquista que es coordini territorialment per lluitar contra el capital, repeteixo dia a dia amb acció, no tansols amb protesta i propaganda, amb acció, a la ciutat on jo milito, l' esquerra independentista és molt activa però no participa en cap dels nostres actes i accions llibertàries.
La unitat popular que busca l' esquerra independentista, que ja ha aconseguit amb la dreta independentista i pel que sembla ara busca amb nosaltres per a fer un moviment global, no serveix de gaire a l' anarquisme.

Per altra banda no crec que refrendarse a la societat sigui cosa del moviment llibertari, nosaltres no ens exposem a unes votacions generals perquè no creiem en la representació, o si?

L' esquerra independentista té com a objectiu el creixament electoral i social perquè creu que gobernant aconseguirà millores pels treballadors, nosaltres?

La participació a la consulta que prepara la generalitat (recordem que per tant l' estat) a mes de no ser ni vinculant no te absolutament RES DE REVOLUCIONARI votem el que votem si de cas podem quedar a votar no-si a veure quants som per veure quants som, res més.

Personalment i ideològicament estic a favor del dret a l' autodeterminació dels pobles però també contra la idea de la pàtria com a exemple de companyerisme o d' igualtat en els interessos comuns, a això se li ha de sumar el fàstic profund que em fa la burgesía de la meva terra i la impossibilitat absoluta de compartir res amb ells. Per tant i considerant que a més d' un la negació de Catalunya per més d' un independentista significarà l' acceptació d' espanya... No em pronunciaré.

No acabaré sense polemitzar considerant l' intelectualisme com una mena de direcció, m' explico, jo participo a CNT i a un grup d' afinitat, no tinc perquè considerar unes directrius que em venen de gent que ni tansols conec, també de vegades prejutjo que son fruit de la falta de militància personal de qui s' esmera en que canviem la nostra actitud.
També animar als anarquistes a seguir amb la federació a Catalunya, a treballar per la emancipació personal i treballar en una revolució que està fora dels tempos que ens imposen els governants.
Posar un paperet a una caixa és molt senzill, treballar per assolir el control de la nostra vida és més complicat.

Salut i anarquía.
Colera camping CNT