|
|
|
|
|
Pensar per al desastre vs conèixer per a la vida
|
|
|
per Vitalista |
14 set 2014
|
Occident, pensa, però no coneix, en tot cas no coneix com a impuls vital. L’escolàstica és símptoma i argument d’aquest pensar, motor de la successió de catàstrofes en que ha convertit la seva història. |
Posem un exemple. La supercomputació, un dels seus “súmmums”, ha arribat a resoldre equacions complexes de poc més de cinc variables. Les societats, en un instant van posant en joc milers d’elles, la natura milions. Ridícula pretensió de dissenyar el món que ens envolta la de plasmar en un paper el full de ruta de la vida, la de forçar la realitat al projecte de logos higiènic d’una idea, un projecte escolàstic. Abjecta i recurrent forma d’organitzar la vida de les gents que mai s’han preocupat d’organitzar la dels altres i si que ho ha fet de viure i conèixer per tirar endavant la seva vida. És la radical diferència entre el conèixer per a la vida i el pensar com a flagell d’ella. Curiosament hem escollit la segona com a mode preferent, diria únic, de fer servir les nostres capacitats cognitives, les de occident.
Occident s’ha convertit en un mode especialitzat de fer servir el pensament per a la sotmissió, en una eina per al control de la vida, en un posar l’intens i indefugible acte de la vida, la de tants éssers que viuen, al servei de l’ambició d’uns quants que, en el seu projecte, han acabat degradant-la fins al punt de posar-la en perill: uns enajenats que s’autoanomenen savis, experts, genis.....
És opció nostra decidir al servei de qui ens posem. Escriure, pensar, organitzar pretensiosament o viure, tocar, experimentar i, tal vegada, desprès d’una basta experiència, narrar-la com a humil acte al servei d’altres vides. |
This work is in the public domain |
Comentaris
|
Re: Pensar per al desastre vs conèixer per a la vida
|
|
per miratge |
14 set 2014
|
La teva presentació em fa pensar que parlas del que pretens amagar.
Si el teu projecte vital és un "humil acte al servei d'altres vides", aixó no és molt diferent del que fan moltes persones de les ong's.
Si les teves paraules es reconeixen en el mirall de persones com Fèlix Rodrigo Mora ("humil acte de servei"), no parlen d'altra cosa que de neoplatonisme i estoïcisme cristià.
Al cap i a la fi el "humil acte de servei" és altra manera de submissió i renúncia i una de les principals característiques d'aquest món occidental del que necessitem desprendre'ns.
Ha estat un altre intent fracassat de ficar-nos a occident per la porta del darrere. |
|
Re: Pensar per al desastre vs conèixer per a la vida
|
|
per A miratge |
14 set 2014
|
Certament llegeixes com un miratge. Què pretenc amagar?
És clar que de vegades parlar val de poc. Aquest és un exemple.
Respecte de Fèlix, tu sabràs per què el recordes, jo és difícil que el recordi per què casualment he coincidit una vegada amb ell i no vull recordar el que deia i des d'aleshores intento no llegir-lo.
La submissió deu ser un trauma teu, jo no me'n se reconèixer. Jo només coopero però amb qui em dona la gana.
Respecte d'occident, el que entra per la porta del darrera poder seràs tu per què el que a mi respecta només hi viu el meu cos i en combat perpetu amb ell.
“Genealogia de l’odi”, Diana Sperling, capítol X
…
després d’un període auroral, en què el dir grec s’encarnava al mythos i la poesia, va prenent cos un pensament desprès ja de la physis que planteja exigències d’ordre i d’aprehensió de l’existent, un pensar que esdevindrà filosòfic, i que basarà el seu desenvolupament en el Ser. Des del moment en què s’estableix l’Ésser com a fonament, la paraula no pot tenir un altre destí d’intentar (¿vanament?) dir el Ser, aprehendre l’absolut, esgarrapar el Reial.
…
La nostàlgia del Un, l’enyorança del Idèntic s’agita en aquest frustrat intent de reflectir l’Ésser en la paraula. El logos és, doncs, aquest peculiar dir que es gesta a l’ombra de l’Ésser i té com a referent a la Idea, en tant és aquesta l’encarnació del-que-és en-si. La Idea, al seu torn, desplegada en el logos, esdevindrà concepte, derivació lògica d’un principi ontològic. Si la naturalesa del concepte resideix en reunir els trets comuns-iguals del múltiple per ordenar la realitat, és inevitable que el diferent i inaprehensible li resulti aterridor, i hagi de expulsar. El logos és un dir essencialment imperialista. La insalvable distància que l’allunya de l’Ésser només es sutura, es dissimula o s’oblida negant la contradicció, la tercera possibilitat, el diferent i el múltiple. El logos, en tant que dir grec, és sempre i incurablement -i dolorosament-estranger del Real, d’aquí que tot allò que li recordi la estrangeria sigui condemnat.
….
Diríem, amb Nietzsche, que el que aquí es juga és, més que una voluntat de veritat o de saber, una autèntica voluntat de poder.
La relació raó/Sense-raó en la cultura occidental: una història dels límits | 26 novembre 2009 a les 20:26
Rodolfo Bernardo
“En el següent informe s’abordarà la problemàtica plantejada per Michel Foucault en relació a la història de la bogeria i la seva exclusió dins de la cultura occidental. Per dur endavant aquesta empresa serà necessari interrogar sobre la legitimitat adquirida pel discurs de la raó en la història d’Occident i les seves implicacions en els imaginaris socials des de la Grècia clàssica fins a la modernitat. Això permetria en primera instància dirimir entre el que és acceptat i visible en una societat i el que es rebutja o s’oculta d’aquesta. “La llibertat de la bogeria no s’entén més que des de dalt de la fortalesa que la té presonera. Ara bé, ella “no disposa aquí més que del morós estat civil de les seves presons, de la seva experiència muda de perseguida, i nosaltres no tenim més que les seves senyes d’evadida” [1].
…..
la filosofia Platònica funda el concepte de Veritat (episteme) com a universal i necessària
…..
Aristòtil, que va aplicar les bases del pensament platònic en l’àmbit del concret. “Aristòtil jerarquitzà els ens sublunars, els va donar la possibilitat de ser reals (no mera aparença com en Plató). Heus aquí una de les condicions de possibilitat de la investigació empírica, que ja s’inicia amb Aristòtil i que en l’època moderna es convertirà en experiment ”
……
reflexió de Foucault és exemplificadora per ressaltar la manera com Occident es separa del mític, el relat (perquè la narració mai no pot ser objectiva) i l’ambivalència, i passa a convertir-se ( “enllumenat” per la raó) a la veritat, el real, incapaç de sostenir incoherències (vegeu el principi aristotèlic de No Contradicció).
…..
Reprenent la qüestió concernent a la raó i la seva relació amb els àmbits de poder, és pertinent posar èmfasi en el paper de l’Església en tant aquesta, “per fonamentar conceptualment les seves premisses,” purificar “i” batejar “la teoria platònica primer i la aristotèlica després. Al mateix temps les relacionava amb els seus propis dogmes i les instruments comunitaris per instaurar un rígid control social, en nom de la moral i l’ordre. Aquest és un clar exemple històric d’un dispositiu de veritat-poder “[8]. A l’edat mitjana les característiques del logos seran atribuïdes a Déu i qui s’oposés a les seves “veritats últimes” recorreria molt probablement el camí cap a la foguera.
…..
A la modernitat el Logos romandrà com l’ideal de rigor i font de tota certesa en la cultura occidental.
…..
Si en un primer moment la bogeria serà censurada (edat mitjana fins al Renaixement segons Foucault), en un segon moment (a partir de la Modernitat) els pocs rastres que queden d’ella seran explicats a través del llenguatge de la raó. Es té llavors una història de la bogeria retallada i manipulada, definida pel discurs dominant.
És justament contra aquesta història que Foucault va a situar-se fent el que ell anomena una “arqueologia d’aquest silenci” en el qual es troba la bogeria.
……
Sense dubte el perspectivisme nietzscheà produeix malestar a la pretensió totalitzant del Logos, i per això el filòsof es defineixi a si mateix com algú que va néixer pòstum. En una època tan impregnada de racionalisme és particularment difícil proposar veritats parcials que posin en dubte el valor de la “gran veritat”.
……
Per al racionalisme el cos és una cosa inestable que condueix a l’error, i per tant porta a la falsedat. Per descomptat, Nietzsche no estalvia en crítiques al moment de referir-se a postures com aquesta: “El cos és una gran raó, una enorme multiplicitat dotada d’un sentit propi, guerra i pau, ramat i pastor. La teva pusil.lànime raó, germà meu, és també un instrument del teu cos, i d’ això en dius esperit: un instrumentet, una joguineta a disposició de la teva gran raó ”
…..
En el present treball s’ha intentat mostrar com la raó, un cop instituïda en la cultura occidental, no va parar de produir límits entre allò pensable i el no pensable, bo o dolent, veritat o falsedat, Occident o Orient. A Occident li pertanyen enormes processos repressius que van des de la Cristiandat fins a la creació del model Estat-Nació. Com sosté Chatelet “Occident té vocació d’universalitat” [15], i en aquesta vocació es troben l’hermetisme, la intolerància i moltes vegades la violència. “ |
|
Re: Pensar per al desastre vs conèixer per a la vida
|
|
per miratge |
15 set 2014
|
"humil acte al servei d'altres vides" no és cap coincidència amb FRM...
El cristianisme és un dels grans fonaments del mòn occidental.
Vols veritat?
"la filosofia Platònica funda el concepte de Veritat (episteme) com a universal i necessària"
O vols poder?
"el que aquí es juga és, més que una voluntat de veritat o de saber, una autèntica voluntat de poder"
Vols raonar?
"una joguineta a disposició de la teva gran raó ”
La nostra cultura és un llarg procés d'escissió de la natura. |
|
Re: Pensar per al desastre vs conèixer per a la vida
|
|
per Miratge |
15 set 2014
|
Cadascú llegeix com vol. Torno a dir, com un miratge. T'agafes a una frase que no t'agrada com està construïda per desqualificar-ho tot i no entendre res.
Respecte de FRM en saps tu més que no pas jo. Jo l'he llegit mai i ni el coneixia fins una trobada casual. Però no m'haig de justificar per res. És teu trauma i no el meu.
Suposo que no cal que t'expliqui que el he escrit és una denúncia oi? per que tal i com veig que interpretes......
Certament, "la nostra cultura és un llarg procés d'escissió de la natura" i afegeixo, de la mà de Deu, la Raó, l'Antropocentrisme i l'Etnocentrisme.
Salut. |
|
|
