Després de la Diada... - Indymedia Barcelona

Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/


Anàlisi :: pobles i cultures vs poder i estats
Després de la Diada...
per germinal Correu-e: lenagerminal@gmail.com	14 set 2014
Comentari sobre com queda el panorama polític després de l'11 de setembre d'enguany
Pel Sí-Sí a la consulta del 09 de novembre del 2014 Alguns paràmetres que em semblen indispensables després de la Diada d’enguany 1. El govern de CIU amb el seu «Virrei al capdavant de l’autonomia atorgada per Sa Majestat» té, ara mateix, un problema molt més gros que no pas el senyor Rajoy al capdavant del govern central de la Monarquia hereva del franquisme i el tindrà, més gran, encara, d’aquí pocs dies quan el «Parlament» de Catalunya aprovarà una Llei per tal d’oficialitzar «la legalitat catalana» per treure les urnes (no vinculants) al carrer! 2. Perquè la «legalitat catalana» està sotmesa i doncs, lligada de peus i mans a la Constitució Espanyola, «Llei de lleis» consensuada amb les despulles del franquisme . Que és quan quedarà nítidament exposat a la llum del dia el caràcter d’autonomia atorgada per Sa Majestat, és a dir, la Generalitat de Catalunya, amb el seu Virrei al capdavant! 3. El senyor Mas ho sap perfectament això i està rodejat de prou assessors jurídics i demés per a que ningú dubti de que, a hores d’ara, n’és del tot conscient! 4. Però la veritat és que la burgesia catalana no desitja pas la independència de Catalunya! 5. I que la ANC és un marc interclassista al servei de la burgesia catalana i no pas de la classe proletària i, en el sentit més ampli, de les classes populars! 6. És del tot cert que la ANC gaudeix d’un inqüestionable suport en allò que vulgarment s’anomena “el teixit social del país”, no solament pel que fa a “les sopes de lletres” , també en el món associatiu de forta arrel folklòrica i sentiment de tradicions, de tarannà, de cultura en tots els àmbits, doncs, amb arrels i representació a tot el territori. Però això no canvia res a la seva naturalesa de classe: només s’explica i pot entendre’s per l’existència del fet Nacional i la força amb la que s’expressa aquest sentiment a Catalunya! 7. D’aquesta dada objectiva que se’ns imposa a tots, és a dir, l’existència objectiva d’un profund sentiment Nacional, tots els experts en mercantilisme polític i en victimisme, n’han tret sempre, en treuen i intentaran seguir traient-ne grans profits! 8. La resta ho fabrica la mediatització de la vida i el pensament vulgar expandits amb medis d’una potència mai coneguda fins fa ben poc, amb capacitat per a generar estats d’opinió en un tres i no res a nivell, si cal, planetari i, naturalment, a nivell local 9. Els antics partits obrers ja fa temps que deixaren de ser-ho, no solament pels seus programes burgesos i la praxis que els acompanya, no solament com a gestors del capital i de les seves guerres, també i, sobretot, perquè fa molt de temps que ja no necessiten exercitar la llur funció de col•laboració de classes, de col•laboració entre les classes: són l’esquerra del capital (que no sempre trobarem a “l’esquerra de la dreta”) : qui sinó Felipe , podia assolir que “Espanya entrés a la OTAN”? Qui sinó Carrillo , podia garantir l’adveniment de la Monarquia continuadora del franquisme, l’adopció de la bandereta, les petonejades a la Guàrdia Civil, el Pacte Constitucional? 10. Pel que fa als sindicats, qui no vulgui veure a hores d’ara què són, què i a qui representen, la veritat, no sé si és a l’oculista que haurien d’anar o tal vegada al manyà i als bombers per a que els treguin la biga que tenen clavada a l’ull i que no els deixa pas veure! 11. El culte a la Vaga General és el gran reducte que queda del període històric anterior. Pel medi d’aquest culte, any rere any, lluita rere lluita, els treballadors són conduits a la desfeta, a la desesperança amb el frau conscient per a uns, inconscient per a d’altres, frau en el que cada vegada més i més treballadors que van a la Vaga, que participen en piquets, un dia, dos dies, unes hores, de quelcom que anomenen Vaga General i que de General res de res i tothom ho sap però tothom mira a l’altra banda mentre les televisions i els diaris del sistema se’n fan força ressò i els treballadors haurien de comprendre en aquest sol fet que la cosa no té un pam de net, però no, el culte, el mite existeixen i molts treballadors seran acomiadats, detinguts, a cops empresonats... i, en qualsevol cas, se’ls amplia el currículum policial, el que de veritat compta puix el de l’INEM només serveix per a contribuir a falsejar les estadístiques... És aquest, un culte, un mite del Segle XIX i primeres dècades del Segle XX, sí, el de la Vaga General com a suposada solució i remei a tots els mals . 12. Un culte anarquista aquest, totalment aliè al marxisme i adoptat pels “marxistes” del Segle XXI còmodament instal•lats en aquesta mena d’Internacional de la Progressia Mundial que té l’ATTAC i Le Monde Diplomatique al centre d’operacions totalment occidental per bé que s’estén arreu del món a través l'extens espectre de les ONG, Fundacions i potents vehicles de comunicació «antisistema» a mans de despulles estalinistes, trotskitzants i altres de tota mena on no hi manquen certes fraccions de l’Església Catòlica, Apostòlica i Romana, amb discurs “anticapitalista”... però amb la intel•ligència del Gran Capital amb G. Soros al capdavant! 13. Dit això, el vell talp de la història segueix cavant... Això no ho atura ningú! Doncs, el desprestigi de les institucions, totes, i del personal polític que les representa en la seva qualitat de vulgar intermediari entre el poble i els que de veritat manen en el món sense haver de sotmetre’s a la Gran Farsa del ja mal anomenat Sufragi Universal, ha anat en augment fins a assolir quotes dantesques que comencen a fer difícil que la presa de pèl continuï funcionant com fins ara... Per això van caient les cares velles i desgastades i van apareixent cares noves i menys velles, però fins i tot així, les úniques cares noves que aconsegueixen, si més no, impedir el total ensorrament de l’edifici, no les trobem pas en els canvis operats i en curs dins les organitzacions tradicionals de la Partitocràcia del Nou règim esdevingut amb el Pacte Constitucional continuador del franquisme, això sí, sense Franco! No, les hi trobem fora: Podemos n’és l’expressió més rellevant, la més exitosa..., però no la única, de tal manera que una “confederació” de totes les cares noves i les noves sigles que han aparegut en els darrers mesos, donaria una confortable situació d’empat tècnic entre «lo vell i lo nou», entre les noves sigles emergents i les cares noves que les acompanyen i les velles sigles del tot desgastades i les noves cares que hi han anat substituint i ho segueixen fent a passes accelerades, les cares més il•lustres de l’antic ventall polític partidista i organitzatiu (això també arribarà al PP, és qüestió de molt poc temps...) Llàstima, però, que només canvien les cares! 14. Finalment, qüestions com la corrupció generalitzada a Catalunya i arreu l’Estat espanyol, però també a Europa i al món, acceleren el desprestigi més absolut, no solament de les institucions i el personal polític que les acompanya: creix fins a quotes alarmants el total desprestigi de la política a seques, la despolitització massificada de la immensa majoria de la població, doncs, dels oprimits i els explotats! La qual cosa vindrà a dificultar de manera extrema en el futur més proper, les funcions d’apaga focs del sistema dels uns, el paper de “teixit social integrador” (associacionisme subvencionat de tota mena) d’altres... Però també vindrà a alçar-se com a barrera difícil de sortejar per als qui vulguin construir una alternativa al sistema capitalista: Ningú creurà en ningú! Anem tot dret envers una situació del tot inèdita, certament caòtica, de fet ingovernable... 15. Aquest procés serà irreversible. Per això, cal aprofitar la situació actual el moment actual, a cavall entre el passat nefast i el futur caòtic, per a fer tot el què es pugui, ara mateix, en aquest ric present que estem vivim. Cal saber escollir quines són les prioritats, quins són les eixos centrals del combat a lliurar aquí i ara! I, d’aquest punt de vista crec que sobresurten dues qüestions: a) la perspectiva de l’esfondrament de l’Estat espanyol monàrquic-franquista amb la INDEPENDÈNCIA de Catalunya al centre b) elements decisius d’internacionalisme proletari, començant per la solidaritat amb Palestina i contra l’Estat sionista i genocida d’Israel i, sobretot, la qüestió de posar un terme radical a l’Europa del Capital, aixecant la perspectiva de l’Europa Lliure de les Nacions i els Pobles en peu d’Igualtat. Envers una nova presa de pèl? A veure, això “del dret a decidir” em va fer riure des del primer moment: en aquest país, el Pacte Constitucional, precedit dels Pactes de la Moncloa, de tota la repressió posterior a la mort d’en Franco mentre els qui parlaven en nom dels treballadors pactaven la continuïtat del règim amb els representants de les seves despulles, ho podríem definir amb una sola frase: La gran presa de pèl! Els qui parlen ara, avui, “del dret a decidir” varen literalment robar-li la cartera «al poble», a cops de complicitat amb la repressió i els assassinats, d’ofegar les lluites i mobilitzacions, impedint, per la força, que el poble treballador, justament, pogués decidir el seu futur, en qüestions tan elementals com la forma d’Estat: Ningú va tenir el DRET A DECIDIR si Monarquia o República! Ni a Catalunya ni a Jerez de la Frontera! S’adonen els de conveniència, els sociates, els peperos, els equidistants d‘Esquerra Republicana, totes les despulles psuqueres que entre el 1974 i el 1978 varen practicar LA LLEI DE l’EMBUT de la mà de tot el personal polític franquista; que més tard o més d’hora hauran de retre comptes, que se’ls pot passar factura arribat el moment? Pel “dret a decidir” ara que ho decideixen ells, els de sempre? Nova presa de pèl a la vista? Pel “dret a decidir” però només consultiu? Dins la legalitat? De què ens estan parlant tots aquest senyors i aquestes senyores quan fan referència a la legalitat? D’on procedeix aquesta “legalitat”? Qui en són els responsables de la seva existència? La legalitat en qüestió és això i res més que això: LA NEGACIÓ DEL DRET A DECIDIR, la imposició de la Monarquia hereva del franquisme! I, els qui varen imposar-ho, pretenen ara, que «ara és l’hora del dret a decidir» consultiu, del poble català! I assistim a l’estira i arronsa entre Mas i Rajoy i tot el patètic ventall polític «espanyol» i el no menys patètic ventall polític «català»... En aquest “dret a decidir” consultiu, els de conveniència, ara sense Jordi Pujol, el Xef, però amb el seu “fill polític” Artur Mas al capdavant (els biològics traginaven bosses plenes de bitllets...) creien, encara, fa uns quants mesos, que tant si guanyava el Sí, com si guanyava el No (CONSULTIU!) podrien continuar exercitant la pràctica, en la que són uns mestres, del mercantilisme polític, ara amb el PP, ara amb el PSOE, com fins ara..., però resulta que això ha tocat fons! Això s’acaba! Aquesta és la novetat important en la situació política d’un país anomenat Espanya... La impúdicament autoanomenada «classe política» al llarg i ample de tota la geografia del «cafè para todos», ha assolit el màxim desprestigi al que podia aspirar després de quaranta anys d’enriquiment fàcil, de corrupteles, de repressió, d’espoli permanent i ara, de genolls davant la Unió Europea del Capital i la seva Troika criminal! Això també s’acaba! Hi ha un món a guanyar i això, no serà possible sense assolir la democràcia directa, la única que mereix aquest qualificatiu! Caldrà, però, consciència i organització! Consciència i organització que hauran de saber nodrir tot i alimentar-se’n força, de l’espontaneïtat dels amplis sectors de la població treballadora, dels explotats, dels oprimits que s’hi aniran sumant! Perquè l’emancipació dels treballadors serà obra dels propis treballadors, o no serà! Perquè a Catalunya, com arreu del món, hi ha classes socials i aquestes són indefectiblement IRRECONCILIABLES! Per tant, la INDEPENDÊNCIA de Catalunya hauria de ser el revulsiu que trenqui de soca-rel la situació actual i obri ben grans, portes i finestres, a Catalunya i arreu, a una situació del tot nova, amb un Estat espanyol en vies de desmembrament (amb la enorme càrrega de radicalitat de la lluita de classes arreu de l'anomenada Espanya) i amb una Catalunya on els proletaris aniran fent la seva pròpia experiència (els ajudarem a que ho facin prou de pressa!) de que l’enemic, el seu enemic, el tenen a la Plaça de Sant Jaume, tant si governen les «dretes» com si governen les «esquerres» Màrius Lleget i Cabedo «Germinal» 12 de setembre del 2014
This work is in the public domain

Comentaris

Re: Després de la Diada...
per a	14 set 2014
Les demés independències queden fora: la personal, la dels treballadors i treballadores, la dels municipis,... i fins i tot el dret a decidir si ens adherim al nou estat, o al vell.