|
|
|
|
|
Notícies :: antifeixisme : corrupció i poder |
|
La política militar de Rajoy consolida un model de defensa bel·licista, car i obsolet
|
|
|
per A |
23 ago 2014
|
|
Sense novetats a les casernes espanyoles. |
Sense novetats a les casernes espanyoles. La política militar de l'executiu popular, com descriu el darrer informe del Centre d'Estudis per la Pau J.M. Delàs –elaborat per Tomàs Gisbert, Maria de Lluc Bagur i Gemma Amorós– perpetua el paradigma construït a duet pels grans partits estatals durant les darreres quatre dècades. “Malgrat la crisi econòmica, no hi ha hagut cap qüestionament de la despesa ni del model de forces armades, tot i que es reconeix que l'estat no pateix avui en dia cap amenaça d'agressió”. L'exèrcit espanyol, a càrrec de l'ex-fabricant de bombes de dispersió i ministre de Defensa Pedro Morenés i Álvarez de Eulate, se centra ara, com expliquen les autores de l'Informe, en dos objectius estratègics: mantenir les capacitats bèl·liques –sota l'empara d'un discurs nacionalista molt vinculat a la defensa de les places africanes de Ceuta i Melilla– i oferir suport a la indústria dedicada a la producció i exportació d'armament.
Trenta anys de consens bipartidista
El 23-F, Milans del Bosch va treure a passejar els tancs per València, la cuirassada Brunete va estar a punt de marxar sobre Madrid. El 82 i 85 el cop va tenir dues potencials seqüeles, desmantellades pels serveis d'intel·ligència espanyols, que no van transcendir. El tot just nomenat president, Felipe González, i el seu ministre de Defensa, Narcís Serra, van apostar llavors per reformar, modernitzar, compensar o subornar –segons els diversos punts de vista– la cúpula militar a través de grans inversions, enfocades a equiparar l'antiquat exèrcit de la dictadura amb les forces armades dels estats de l'entorn occidental. El procés va comportar l'entrada a l'OTAN, contrària a la paraula donada en un principi per González i finalment ratificada per mitjà d'un referèndum molt ajustat, el 1986. Des d'aleshores, exceptuant l'abolició del servei militar –fruït de la pressió dels moviments insubmisos i pactada amb Aznar per l'expresident i evasor fiscal Jordi Pujol– la política de defensa del PP i el PSOE no ha experimentat canvis importants.
Els darrers dos anys, el govern de Rajoy, amb el suport del partit de Rubalcaba, ha aprovat dues directives –Directiva de Defensa Nacional i Directiva de Política de Defensa– i un text titulat Estratègia de Seguretat Nacional, que prorroguen el model històric. Les analistes del Centre Delàs conclouen que es tracta d'un conjunt de propostes “poc desenvolupades” en què perdura una visió militarista de la seguretat. Es dóna un paper protagonista a la defensa de les possessions magribines de Ceuta i Melilla –que no està compartida amb l'OTAN, sinó que és competència exclusiva de l'estat–, així com potenciar la “comunicació estratègica de la defensa”, destinada al foment de la “participació ciutadana en la defensa d'Espanya”.
La crisi no arriba a les casernes
El 2013, els pressupostos de l'Estat estipulaven una reducció del 3% en la partida de Defensa –la retallada en educació va arribar al 14%. A l'hora de la veritat, però, la despesa real destinada als exèrcits, repartida entre diversos ministeris, ha crescut un 13% respecte a la previsió inicial. Des del Centre Delàs opinen que es tracta d'un finançament “al marge de la crisi i de les retallades, seguides per les polítiques d'austericidi, que han retallat els drets socials, han aprofundit l'atur i han enfonsat, sense miraments, el teixit industrial”.
Tot i les dificultats per reclutar soldats, les forces armades espanyoles estan sobredimensionades si les comparem amb les d'altres països europeus. L'any passat estaven conformades per 125.000 efectius, xifra que s'havia incrementat un 3% en relació el 2007. Durant el mateix període, els exèrcits de la UE en conjunt van reduir el seu personal un 13%. Alemanya, per exemple, va desmantellar el 20% del Bundeswehr. Més forta ha estat la desmilitarització a Àustria (-43%), Bulgària (-39%) o Polònia (-30%). A banda d'això, el govern de Madrid concentra les inversions en adquirir armament d'última generació i els recursos destinats al material bàsic per a la tropa són insuficients. Si ho sumem al fet que hi ha unitats que compten tan sols amb el 25% dels efectius teòrics i que algunes d'elles només existeixen sobre el paper, a la pràctica amb prou feines un 10% de l'exèrcit espanyol estaria operatiu per tal d'exercir la seva funció guerrera. La presència militar a Catalunya és testimonial (1.722 soldats) i bona part de les tropes estan aquarterades a la comunitat de Madrid (29.396) i Andalusia (27.410).
Impuls al complex militar-industrial
El concepte de complex militar-industrial (CMI) es refereix a la interrelació mútuament beneficiosa entre una tendència governamental militarista i les indústries de material bèl·lic. La política de defensa pivota sobre una galàxia de sopars, converses de passadís i portes giratòries que alimenten la cursa armamentística i les “aventures” militars a l'exterior. Els perills del CMI ja van ser advertits pel president nord-americà Eisenhower el 1961, i són encara avui ben vigents al seu país i a altres estats del món, com per exemple Israel.
L'espanyol és un complex menor, de “sèrie B”, però reforçar la producció, compra i exportació d'armament de guerra propi ha estat tradicionalment una de les prioritats del Ministeri de Defensa, i també ho és per l'executiu actual. Les principals empreses armamentístiques de l'Estat són Navantia (vaixells), EADS-CASA (avions), General Dynamics Santa Barbara (diversos) i Indra (electrònica). La producció d'armament catalana és relativament escassa: 35 empreses i 478 treballadores.
Aquestes companyies reben préstecs públics multimilionaris per part de l'Institut de Crèdit Oficial espanyol (ICO), i també de mans de la majoria de bancs privats –sobretot el BBVA i el Santander–, implicats fins a tal punt en la inversió bèl·lica que organitzacions com el Centre Delàs parlen de “banca armada”. La indústria de la guerra espanyola disposa, a la vegada, dels 508 milions d'euros que els pressupostos del 2014 han destinat a R+D militar –despesa un 40% superior a la del 2013. Per altra banda, el Ministeri de Defensa ha firmat contractes per valor de més de 30.000 milions que s'hauran de fer efectius els pròxims anys.
L'Estat espanyol és el sisè exportador d'armes del món. Sense entrar en detalls sobre l'ús que posteriorment li donen, alguns països que compren material militar Made in Spain* són l'Aràbia Saudita, Egipte, Líbia, Turquia, Bahrain, l'Iran, Colòmbia, la Xina, Mèxic i, sorprenentment, Veneçuela. Pel que fa a Israel, com ja explicaven en aquest setmanari les periodistes Laila Serra i Marc Font, la vinculació militar entre l'Estat espanyol i Israel es pot qualificar d'“estreta”. Les exportacions espanyoles a l'Estat d'Israel són poc significatives, pel que fa a les importacions passa exactament al contrari. Sistemes de drons, morters i vehicles fabricats a Israel sota la garantia comercial de “provat en combat” –és a dir, contra la població palestina– engrossien els arsenals de les forces armades espanyoles, sense oblidar que un altre client de la “indústria de l'ocupació” israeliana són els Mossos d'Esquadra.
Un ambient masclista i violent
Després de 25 anys de la incorporació de la dona a les forces armades, el procés continua sent “lent i dificultós” –adverteixen les autores de l'informe Delàs. Un 12,3% dels militars són dones, que constitueixen un 16,9% de la tropa, però tan sols el 7,3% de l'oficialitat. No n'hi ha cap que sigui general. La hipermasculinitat associada a la figura del guerrer segueix present, i en l'última dècada s'han tramitat 62 queixes per assetjament sexual a dones soldat, 25 de les quals han acabat en condemna. A banda de les qüestions referides al gènere, la vida castrense tampoc és un camí de roses: “el sistema jeràrquic de les Forces Armades comporta una violència estructural inherent i, molts cops, acceptada”. Els casos de maltractaments són “freqüents”, sobretot aquells que comporten abús d'autoritat, és a dir agressions, insults, faltes de respecte, vexacions i humiliacions, entre d'altres.
Sota jurisdicció castrense
El govern de Rajoy ha tirat endavant dues noves lleis que solidifiquen i endureixen el sistema de justícia casernari. El nou Règim Disciplinari Militar manté la figura de l'arrest disciplinari (calabós), mesura arbitrària que deixa les persones condemnades sense tutela judicial efectiva, fet que, com apunta el Centre Delàs, vulnera el Conveni Europeu dels Drets Humans. Durant l'últim quinquenni han estat arrestades 28.000 persones. El darrer any van dormir al calabós cinc representants d'associacions militars, com el líder de l'AUME, el sotstinent Jorge Bravo, que va demanar públicament que es reduïssin despeses supèrflues en Defensa –jures de bandera per a civils, festivitats patronals...– abans de retallar el sou a la tropa. Les declaracions franquistes, colpistes i/o catalanòfobes dels generals Juan Antonio Chicharro i Ángel Luis Pontijas i del tinent coronel i jutge militar Miguel Ayuso, en canvi, no han estat sancionades.
L'executiu popular ha aprovat, així mateix, un nou Codi Penal Militar que ressuscita el principi de l'“obediència deguda”, que eximeix les tropes de violar els Drets Humans amb l'excusa que “compleixen ordres”. El Dret Internacional ja va descartar aquesta idea després de la Segona Guerra Mundial, quan els nazis van apel·lar-hi reiteradament als Judicis de Nuremberg; el concepte també va servir per tapar els crims de les dictadures llatinoamericanes. La permanència de la figura indica, segons l'informe Delàs, que “es busca reforçar la disciplina autoritària i que els ciutadans d'uniforme acatin una obediència cega, sense tenir la capacitat real de desobeir ordres que comporten l'execució de delictes”. La segona novetat important del nou codi és que els tribunals militars podran jutjar civils “en situació de conflicte armat i no en temps de guerra”, com passava fins ara. L'ampliació conceptual podria suposar, teòricament, que els tribunals d'excepció entrarien en escena si esclatessin revoltes internes.
...
M.R.L.D. |
This work is in the public domain |
|
|
