|
Malgrat la pluja, que va durar des del 26 al 31, cada dia de la revolta provocada pel desallotjament del centre social ocupat i autogestionat Can Vies, la flor de maig va ser una rosa de foc.
Vam guanyar. Encara que els mossos es mostraven molt disciplinats —junt amb els seus entrenadors els alemanys com la millor policia democràtica d'Europa— i van fer retrocedir a les encaputxades en gairebé totes les escaramusses, a un nivell estratègic la policia va perdre, clarament, al carrer. No eren capaços d'acabar amb la revolta, ni de reconquerir Can Vies ni parar la seva reconstrucció.
La nit de dimecres, quan els aldarulls duraven ja quatre hores seguides, el fracàs de les forces de l'ordre es va tornar evident. L'ajuntament havia d'obrir negociacions en plena revolta, malgrat l'anterior declaració de l'alcalde Trias dient que «mentre hi ha violència no poden haver-hi negociacions».
Implícitament, l'ajuntament va reconèixer la seva derrota i va acceptar el fait accompli aconseguit gràcies a l'acció directa, la violència proletària i l'autoorganització: Can Vies no es desallotjaria i la seva reconstrucció estava indiscutiblement en peu.
L'Estat va intentar amagar la victòria de la il·legalitat, dissimular la seva carència de control en la nova situació i tapar a la revolta amb un vernís de legalisme, fent proclamacions oficials i exigint que els antisistema demanin permisos d'obra per la reconstrucció del centre social.
Després d'una batalla tan històrica, sempre s'arriba a un nou terreny de lluita amb perills nous i potser inesperats. Escric aquesta carta per advertir a les altres companyes de lluita sobre unes possibilitats que, entre l'eufòria i el cansament de la victòria, o no s'han considerat o no se'ls hi ha prestat l'atenció adequada.
La legalització
És just en aquest moment en què l'espectre de la legalització podria aparèixer i ser tragat pels companys a Barcelona.
Fa menys de 10 anys, el col·lectiu del centre social Espai Magdalenes, al carrer del mateix nom al centre de Barcelona, va ser informalment exclòs de l'entorn okupa, per iniciar un procés de diàleg i legalització amb l'ajuntament, malgrat ser conscients dels resultats de processos semblants a Itàlia, Alemanya i altres països.
Afortunadament, l'oportunisme, la covardia i el reformisme dels excompanys de Magdalenes no va donar fruits. Semblava que l'okupació a Barcelona, gràcies a un fort anàlisi anarquista que revelava l'irrealisme de les perspectives reformistes, estava a resguard de l'estratègia de la legalització, la mateixa que va acabar amb els moviments okupes —molt més forts— a Itàlia i Alemanya.
Pels companys que manquen d'aquesta perspectiva històrica, que passa amb la legalització? No és molt pragmàtic tenir centres socials legalitzats?
Segur que sí, però al final de contes no hi ha cap acord pragmàtic entre el poder capitalista i les persones que realment volem un món lliure.
Més enllà d'un rebuig ètic contra qualsevol diàleg amb els enemics —un rebuig que desafortunadament no tothom que participava a la revolta de Can Vies comparteix, doncs els burgesos no són l'enemic de certs sectors que s'anomenen «anticapitalistes»— hi ha molts motius estratègics per evitar la legalització.
El primer és el simple coneixement històric del paper de la legalització per debilitar els moviments okupes a altres països. Va ser l'arma par excellence per destrossar l'okupació. Per què?
Perquè el més important no és tenir molts centres socials ni que durin molts anys. Si fos així, podríem aconseguir suficients eines per la lluita anticapitalista amb bars o restaurants gestionats per companyes.
El més important dels centres socials és la seva autonomia; i el més important de l'okupació no és l'existència d'edificis concrets sinó l'experiència i la capacitat que van de la mà amb l'okupació.
Primer, es comença a perdre l'autonomia d'un centre social en el moment de pactar, d'assentir a una renta i uns reglaments. Segon, la seguretat de tenir uns centres socials estables i protegits ens costa la capacitat d'obrir nous espais i permet a l'Estat criminalitzar i reprimir amb més força l'ocupació de nous edificis, ja que les companyes ja estan dividides entre les que ja tenen la seguretat d'un edifici estable i les que no.
La lluita contra el capitalisme és una guerra. Qualsevol seguretat o estabilitat és falsa. Contràriament al dogmatisme del moviment okupa (que s'entén com una identitat i no una mera eina), està bé llogar o comprar espais per establir la infraestructura que necessitem quan un cert projecte necessita ser més durador. Però l'avantatge de l'okupació és precisament la seva il·legalitat.
Qualsevol espai ocupat és un espai perdut, ja per endavant. S'ha d'assumir. Perquè el més valuós no és l'espai en sí, sinó l'experiència que guanyem pel fet d'obrir i organitzar un espai que escollim nosaltres. És aquesta experiència la que ens emportem amb nosaltres després d'un desallotjament.
Un Cine Princesa desallotjat val per cent Espais Magdalenes.
Però al contrari del cas del Cine Princesa, honrat amb forts disturbis després del seu desallotjament el 96, nosaltres vam desfer el desallotjament de Can Vies. En el moment actual, podria semblar una ximpleria burocràtica que l'Ajuntament ofereixi algun tipus de cessió legal a l'espai. Però és molt possible que en aquesta conjuntura l'Estat prengui una estratègia de legalització.
De fet, va ser precisament després de les batalles del 80-81 que van fer caure al govern conservador i van defensar amb èxit vàries okupes, que a Berlín un nou govern d'esquerres va començar l'estratègia de legalització que va dominar definitivament al moviment okupa d'aquella ciutat. Segurament que amb l'eufòria de la seva victòria, les companyes d'aleshores no van advertir el perill. Una concessió legal va semblar un reconeixement de la seva victòria quan en realitat fou un cavall de Troia.
Estem en un moment molt semblant. Haurem d'estar alerta. A les companyes del col·lectiu de Can Vies cal dir-los: compte! Tant la victòria com l'okupació no és de vosaltres sinó de totes i qualsevol negociació que feu podria perjudicar-nos a totes. Discreció i transparència són imprescindibles. Que sempre es recordi Can Vies com el centre social que va encendre una revolta, i no com el que va trair el moviment. Podem prescindir de Can Vies. No podem prescindir de l'okupació.
Recuperació
Si no va ser la policia la que va acabar amb la revolta, per què va acabar després de sis dies?
A la mani de dissabte, 31 de maig, on la policia va adoptar una estratègia permissiva, passiva i conciliadora, es notava que el foc de la revolta ja s'estava apagant. Els ànims de rebel·lia seguien evidents, però per una banda els dolents i encaputxats —aquests malfactors que vénen d'Itàlia i s'entrenen als Estats Units, com diu la premsa amb més estupidesa de l'habitual— havien arribat, potser, als seus límits tan físics com a materials, després de cinc dies de disturbis i accions.
D'altra banda, i per primer cop en tota la setmana de revolta, a la multitud hi havia una part significativa que no recolzava ni enfrontaments ni aldarulls. Pura hipocresia —una manifestació en suport de Can Vies només tenia sentit cinc dies després del desallotjament gràcies als malfactors que tan enèrgicament havien pres els carrers els dies anteriors. Però demostra un fet important: unes persones només estaven lluitant per Can Vies i no per la ciutat sencera.
Ja que Trias ja havia pronunciat la cancel·lació del derrocament de l'edifici, per aquestes persones la mani del dissabte només tenia sentit com a marxa de victòria i com a amenaça per assegurar que l'Ajuntament no trenqui les seves promeses. Per ells no era una continuació de la lluita.
Entre les persones que van començar la revolta o que es van sumar-s'hi espontàniament, i que es van arriscar al carrer dia rere dia, en la seva majoria s'apreciava clarament una lluita amb horitzons revolucionaris o almenys motivada per una ràbia dirigida contra molt més que un mer desallotjament.
Doncs, com es va transformar el sentit de la revolta en un moviment reformista per salvar un sol centre social, almenys entre la meitat de les 30.000 persones a la mani del dissabte?
En gran part va ser gràcies a la premsa, que sempre perverteix el significat de les lluites. Però l'espectacle mediàtic mancava de pallassos per jugar un paper molt important. Al conflicte verídic, al carrer, l'Estat no pintava res, excepte pel seu personatge suplent, la policia, que no parava de rebre, incapaç de dominar els carrers. Al món virtual de la premsa, l'Estat sempre necessita més protagonisme. Sempre ha de monopolitzar el discurs i per tant en situacions de desordre ha d'imposar una figura formal per representar l'oposició, amb la qual prendre diàleg.
O sigui, el diàleg és un dels processos fonamentals amb el qual l'Estat imposa la seva autoritat, es col·loca al centre del conflicte i colonitza les mentalitats rebels.
Però l'Estat necessita un enemic domesticat amb qui dialogar: els pallassos anteriorment esmentats.
Moltes són les organitzacions que es pixarien a sobre per l'oportunitat d'entrar en diàleg amb l'Estat i així sortir a la premsa. Tot tipus d'oportunistes corren a tota pressa per arribar a la taula de negociació. Podem comparar a les dues organitzacions que es van destacar durant la revolta de Can Vies: la FAVB i la CUP.
Els intents de la FAVB van ser tant absurds com maldestres. Des de la seva institucionalització amb la democràcia, la FAVB va ser una barrera als moviments socials i en particular un enemic de l'okupació. No tenien cap legitimitat per parlar a favor de Can Vies i el seu afany de fer-ho només demostra la manca total de principis, el desig de protagonisme i la por a la progressiva irrellevància de l'escòria que la constitueix.
La intervenció de la CUP, d'altra banda, va ser molt més hàbil. Tampoc tenia legitimitat per representar a Can Vies, però donat la proximitat de militants de les seves organitzacions juvenils tampoc estava fora de la lluita, com va ser el cas de la FAVB.
I s'ha de dir que, en el context actual, no es pot escriure «recuperació» sense «CUP».
Ja el 1 de Maig, es notava que la premsa catalana, i per tant la burgesia catalana, havia reconegut a la CUP com una part de les estructures del poder. Mentre l'estat espanyol encara agrupa als indepes amb els anarquistes i antifeixistes sota l'etiqueta «antisistema», una fórmula per legitimar la seva repressió, l'elit catalana ha acceptat la realitat de l'independentisme i vol distingir entre l'esquerra indepe (oposició lleial) i les anarquistes (enemic de la societat). Fins i tot la CNT va rebre la culpa per part de la premsa catalana pels mini-disturbis del 1 de Maig mentre es va assenyalar als indepes com a innocents dels aldarulls, fent menció especial de què David Fernández va arribar a la capçalera i que no hi havia més conflictes després de l'expulsió dels anarquistes.
L'última setmana de maig, la CUP va apropiar-se el dret de representar i negociar en nom de totes, per salvar a Can Vies però dins d'un marc estrictament legal, que és un atemptat contra tota la història de 17 anys d'okupació i autogestió il·legal a Can Vies i contra totes les persones que van prendre els carrers de manera il·legal i mitjançant l'acció directa van fer impossible el desallotjament.
Durant la revolta de Can Vies la CUP va brillar a la premsa i va mostrar a la burgesia catalana la seva utilitat per recuperar els moviments socials. Amb un peu als moviments i altre ja entrat al govern, és l'organització millor posicionada per trair la lluita anticapitalista un cop que la dreta fracassa en destrossar-nos mitjançant la repressió.
I aquesta traïció podria arribar aviat, considerant que un probable resultat de les següents autonòmiques és una coalició entre ERC (revelats com a venuts, com qualsevol altre partit polític, però després de 4 anys de CiU és probable que la majoria de ciutadans ja ho hagin oblidat), ICV, Podem i la CUP.
Tal com va descriure el procés Frantz Fanon, lluitador anticolonial que va participar en la revolució a Algèria, en un primer moment un partit participa en la lluita violenta i recolza al conflicte per guanyar fama i afiliats i per posicionar-se bé, forçant al poder convidar-lo a la taula de negociacions, on inevitablement traeix a la base, a la lluita. Perquè la massa rebel és el recurs més important dels partits d'oposició. Van a la taula de negociació per vendre'ns. I només ho pot fer si pot imposar la disciplina a les persones que han pres el carrer.
Encara que la revolta per Can Vies va guanyar molt suport popular, hi havia molts perjudicis contra les persones que lluitaven —perjudicis que només van alimentar David Fernández i la CUP amb els seus discursos semi-pacifistes. Malgrat que només es va aconseguir aquesta victòria gràcies a les companyes que van lluitar des del primer moment, en general amb les cares tapades, i a les moltes altres persones que les recolzaven, encara es difon la calúmnia de què els encaputxats són provocadors o que els aldarulls eren innecessaris.
Aquesta ambigüitat per part de la CUP és un element fonamental del joc que estan jugant per arribar al poder i trair la lluita, tal com han fet tots els partits en la història, que han establert una llarga llista de dictadures i capitalismes mal disfressades i ni un sol país lliure d'opressió i explotació.
Tal com es va acabar la primera part d'aquesta carta demanant cautela i transparència a les companyes de Can Vies, ara caldria fer una crida a les companyes i companys solidaris que conformen una gran part de la base de la CUP i les organitzacions juvenils que controla.
La lluita per Can Vies era una lluita autoorganitzada i solidària. No podem permetre que la nostra victòria alimenti una organització jeràrquica i oportunista. Cap compromís amb la burgesia, la seva premsa i el seu Estat. No volem anar a la taula de negociacions —volem destrossar-la i amb ella la ciutat dels rics i dels turistes. Desobediència als líders pactistes i als falsos anticapitalistes. Visca l'autoorganització i la solidaritat!
—un anarquista |
