|
|
|
|
|
Notícies :: sanitat |
|
Drogodependències: ni traficants ni tolerants
|
|
|
per Ludòp@ta55 |
17 jun 2014
|
|
consum de substàncies addictives |
DROGODEPENDÈNCIES: NI TRAFICANTS NI TOLERANTS
Segons apunten alguns estudis dels anys 2008-2009, amb l’anomenada crisi econòmica el consum de substàncies addictives ha augmentat considerablement; un fenomen paral·lel, per exemple, al d’unes altres addiccions com la del consum i la participació en jocs i apostes. Tot i que sembli paradoxal, així ho indiquen els estudis. La crisi, l’escassetat i la penúria no han limitat els efectes destructius d’aquestes dependències, sinó que els ha amplificat.
Aquestes dades revelen que els patrons de consum de les anomenades drogues ha variat quant a la tipologia. En aquests pocs anys de declivi de les condicions materials i de drets socials per a la majoria de la població el consum de substàncies com els opiàcids, la cocaïna i l’alcohol no només s’ha perpetuat, sinó que ha crescut considerablement. Un augment paral·lel al del consum d’algunes altres substàncies menys esteses com la ketamina, un fet afavorit pel seu baix preu.
Una problemàtica política i social de gran abast
Tal com es va dir al Quadern de Debat De drogues i drogodependència, publicat per l’MDT el 2001, les conseqüències de les addiccions i del consum habitual d’aquestes substàncies no es poden tractar des del puritanisme, sinó des d’una visió crítica i com un problema polític i social de gran abast.
En aquest opuscle ja vam apuntar que el “problema” de les drogues (tant legalitzades com les considerades il·legals) s’ha d’emmarcar en la relació entre substància, individu i context; i està consubstancialment subordinat al mode de producció i a la dominació de classe. S’hi apuntava que “veiem el consum de drogues com un comportament humà que respon al desig d’omplir el buit d’unes necessitats insatisfetes. Per tant, ens convé conèixer el significat i les funcions de les drogues, i, en conseqüència, distingir entre quantitats, freqüències, maneres d’utilitzar-les, diferents funcions, i diferents efectes segons les persones. Alhora, valorem també el context, ja que influeix en l’individu.”
Si volem una definició de la droga i una descripció de cada tipus, així com un resum d’una visió històrica d’aquestes substàncies, tenim a l’abast tant l’opuscle citat com els diversos treballs d’Oriol Martí, entre els quals hi ha Economía política de la droga I i II, compilats per la CAJEI dins el treball Drogodependències i joventut. Dossier de formació prèvies al Congrés. En aquest recull s’hi poden trobar diverses definicions sobre les drogues i les addiccions, com ara la de la dependència, tant psíquica com física, la de la toxicomania, la de la tolerància.
Treballs com aquests aporten una anàlisi històrica sobre l’ús de les drogues i sobre la relació d’aquestes substàncies amb els mercats, imposats, i amb el poder. Aquests treballs crítics posen de manifest la implantació de les drogues al llarg de la història, promogudes per interessos religiosos o de mercat o com instrument d’alienació o d’estímul per a la producció. Destaquen el pas dels usos inicials d’aquestes substàncies amb finalitats curatives, religioses o integradores en les cultures en què eren acceptades i generalitzades a l’ús dins societat capitalista, quan es van convertir en un instrument del poder i en un gran mercat.
En aquest sentit, durant els darrers anys també han aparegut nombrosos articles i estudis sobre el mercat existent de drogues, sobre els grans moviment de diner que genera el tràfic d’aquestes substàncies. Però aquesta problemàtica, molt incrustada dins dels moviments d’esquerres i concretament en l’Esquerra Independentista, poques vegades s’aborda des d’un posicionament crític i de denúncia.
Ni mercadeig ni tolerants
Es tracta sens dubte d’unes actituds liberals, assimilades a través dels valors imposats per la ideologia del poder, que consisteixen a considerar el consum continuat i perjudicial de les drogues com un assumpte privat, que pertany als marges de les llibertats individuals. Amb aquesta coartada, molt condicionada per la relació amb el grup, s’afavoreix el creixement dels posicionaments indulgents, el lliure mercadeig de les drogues i la reducció al mínim de l’autocrítica.
Les relacions socials hi juguen un paper força important, i especialment el xantatge emocional dins d’aquestes relacions. Tanmateix, de la mateixa manera que aquestes substàncies (incloent-hi també l’alcohol) s’empraven antigament per integrar l’individu en mons de referència a l’entorn de la comunitat (religiosa, ètnica, etc.), actualment tot sovint les drogues juguen un paper semblants, en què es perpetuen els rols, les dependències emocionals, la iniciació i reconeixement del grup, etc.
Tal com es comentava fa més de deu anys al text citat anteriorment, i referint-nos al moviment polític organitzat i als grups de persones que coexisteixen al seu entorn, es tracta d’unes relacions entre substància, individu i context que prenen una dimensió perjudicial pel fet que aquesta problemàtica s’alimenta de l’omissió de la responsabilitat militant, de l’evasió i d’aquest xantatge emocional-grupal. En definitiva, s’alimenten del liberalisme ideològic.
Mao Tse Tung defineix aquestes actituds al seu text “Contra el liberalisme”, quan es refereix a una situació que és evidentment perjudicial per al moviment i que no s’aborda la qüestió perquè “es tracta d’un conegut, paisà, condeixeble, amic íntim, persona estimada, vell col·lega o vell subordinat, no es manté amb ell una lluita de principis, i se li permet continuar en el seu error, només per conservar la pau i l’amistat; o bé se’l sermoneja lleugerament sense tractar de resoldre a fons el problema, cercant que tot quedi en calma i bé. El resultat és que es perjudica tota la col·lectivitat i la persona de què es tracta. Aquest és el primer tipus de liberalisme.”
El vuitè punt d’aquest text de Maó defineix encara amb més claredat aquestes actituds davant del consum perjudicial i el mercadeig de drogues, malgrat que aquestes paraules no estiguessin adreçades concretament a aquesta problemàtica: “No indignar-se davant les accions que perjudiquen els interessos de les masses; no tractar de convèncer, de controlar-les, no efectuar una tasca d’esclariment, sinó tolerar-les, fer-hi ulls grossos.”
Els estralls que produeixen les drogues (especialment les addictives) en els moviments revolucionaris i les classes populars han estat descrits a bastament. Els usos irresponsables i nocius d’aquestes substàncies són coneguts per tothom com un problema, però massa sovint les persones –les militants i els militants-giren l’atenció cap a una altra banda per no haver d’afrontar una actitud crítica amb el grup que en qüestioni la pertinença, els vincles d’amistat, l’”autenticitat”... Repetim-ho: es tracta d’ideologia liberal, però també senzillament de covardia.
Quant al mercadeig d’aquestes drogues, limitant-nos a les considerades de consum il·legal, també es produeix un fenomen similar: es manté una posició benèvola entorn de la figura dels anomenats “traficants.” Molt més complaent que si es tractés de qualsevol altre mercadeig de l’economia capitalista. No es té en compte, és clar, que aquesta economia basada en la compra-venda de les drogues reprodueix l’economia de mercat en la seva versió més crua: l’especulació, el frau i l’abús de les persones dependents d’aquestes substàncies.
La indulgència amb aquestes actituds ha permès que en determinats àmbits s’hagi propagat i incrustat la figura del “traficant” (persona dedicada al petit mercadeig), que troba una solució econòmica fàcil i una sortida personal en aquest negoci, però que no fa sinó alimentar els grans especuladors i beneficiaris del mercat de la droga. El gran negoci de les drogues addictives il·legals (per exemple, la cocaïna) és, a grans trets, ben conegut per tothom, i fóra difícil de descriure en l’espai d’aquest article. Però és una obvietat que aquest petit mercadeig alimenta els grans traficants, i en conjunt una economia sense aportacions fiscals, que destrueix els sectors socials més sensibles i que engreixa el mercat negre dels grups financers.
Un exemple molt paradigmàtic sobre el mercat de la droga és l’augment exponencial al nostre país de centres en què es consumeix derivats dels haixix de forma legal o al·legal, que inicialment van néixer com a clubs privats en què els socis intercanviaven informació o productes procedents de la marihuana de cultiu artesanal. La proliferació actual d’aquests “fumaders”, tanmateix, està vinculada als beneficis econòmics que s’obtenen de la compra-venda de la marihuana o derivats en aquests espais. I no va pas lligada a la idea errònia de l’acceptació social amb què compta el consum d’aquesta droga. Es tracta d’un tràfic al·legal que conviu amb la penalització i persecució del cultiu personal i l’autoconsum. Tota una paradoxa.
No mirar cap a una altra banda
Una actitud crítica (autocrítica) i madura davant de les drogues no parteix del moralisme ni del dogmatisme, sinó de l’anàlisi de com poden ser de perjudicials aquestes substàncies i com afecten els col·lectius socials i els seus interessos. Però per combatre’n els efectes nocius (destructius a nivell individual, alienadors, desmobilitzadors, econòmics, mèdics, etc.) aquesta anàlisi no es pot quedar només en el paper. Cal abordar cas a cas aquest problema, particularment els que afecten el nostre moviment, i combatre els factors que perpetuen la normalització de l’ús de les drogues perjudicials: la que vol fer passar per permissiu allò que en realitat és indiferència, covardia o ideologia del poder.
No ens serà útil la formació especialitzada ni la denúncia, ni aquest mateix article, si no es passa a abordar cada situació potencialment perjudicial. Segons el meu parer, convindria, després d’anys de xerrades i campanyes “teòriques” sobre els perills de les drogodependències, passar a la dissecció d’aquestes situacions i resoldre-les favorablement. I fer un pas endavant des de l’autocrítica a la coherència.
Per descomptat, hi ha molts altres factors que cal tenir en compte si parlem del consum de les drogues al si del moviment, com ara el paper desmobilitzador que juguen aquestes substàncies, juntament amb altres fenòmens lligats a l’oci, l’evasió, el consumisme, les religions, etc. També cal no oblidar tot el que es relaciona amb la seguretat militant, els efectes de les substàncies prohibides o no que debiliten i posen en perill la solidesa i la cohesió de les organitzacions i del conjunt del moviment: o dit d’una altra manera, quan les drogues passen a ser un instrument de guerra de l’Estat, davant del qual hauríem de prevenir i defensar-nos-en.
Aquests dos darrers aspectes estan directament relacio nats amb l’actitud liberal que descrivia anteriorment i per si mateix mereixerien l’extensió de més articles. Però cal que siguin recordats, perquè tal com reflexionava a un article anterior, “Ens enganyen, amb l’heroïna”, la introducció/aparició de les drogues dins dels moviments dissidents ha coincidit amb els moments polítics favorables a les conquestes socials i democràtiques: a països com “l’Argentina, Xile o Uruguai el poder va optar per la solució militar, la dictadura, mentre en els mateixos anys l’heroïna s’escampava per les grans ciutats de l’Estat espanyol, un cop consolidat el règim parlamentari. (...) No és casualitat que l’heroïna aparegués dramàticament a l’Estat espanyol, i justament als focus políticament més bel·ligerants, en els anys de convulsions i canvis polítics. Tampoc és casualitat que el cos armat amb més immunitat i amb ramificacions amb els serveis secrets (pel seu caràcter militar) hagi estat el més implicat en les trames de distribució de l’heroïna (atribuïdes sovint a la corrupció).”
La reflexió està servida. Hem volgut exposar un conjunt de consideracions disperses sobre aquesta problemàtica, algunes de molt poc tractades fins ara, sobre les quals no he pretès oferir una solució única ni sistemàtica, però sí elements d’anàlisi. Especialment sobre allò que en diríem “seguretat i higiene” per al nostre moviment polític.
[Publicat a La Veu núm 106.] |
This work is in the public domain |
|
|
