|
|
|
|
|
Catalunya, el conflicte de la independència.
|
|
|
per Meritxell Castells |
12 jun 2014
|
|
De què ens hem d'independitzar? De l'odi. Un assumpte que comença dins de cadascú. |
|
És la llegua la que genera un poble i no un poble el que genera la llengua. Us explico per què.
Una informació necessita una llengua, uns sons per materialitzar-se. Podem contemplar el fenomen de la identitat d'un poble com una informació que es fa creadora a partir d'un so, d'una gramàtica i una sintaxi… I crea un poble, una terra.
Una informació vol manifestar-se i es condensa, per això són necessaris els pobles, perquè permeten l'expressió d'una entitat lingüística.
Així, una llengua es materialitza a través d'un territori, d'una gent. La llengua és com un esperit que entra a la matèria, i necessita un procés d'arrelament, una transformació que no és res més que un ajustament exacte de qualitats, entre ella i la matèria que ocupa (el poble).
Per una banda, les línies de l'evolució general estan a la definició d'una identitat, però, per altra banda, estan desapareixent els límits de les fronteres a nivell mental.
Entre els extrems de la dilatació i la concentració hi ha una forma = identitat.
La supervivència es troba en les línies d'evolució que defineixen la personalitat d'un poble. La identitat que no ha estat com a tal, encara està en procés de definir-se. Un gran territori, Espanya, és una identitat composta de diferents comunitats, cadascuna amb la seva particularitat, unes més definides que altres. El que marca on és cadascuna és la llengua de la terra on viu, perquè la llengua és la mare del territori.
Catalunya és una mescla de diferents individus, sí, però en el moment que escullen Catalunya per viure entren en la cultura de la terra i el que hi ha al darrere. Això generalment no és un acte conscient… Senten atracció per un territori i no per un altre; la majoria de les vegades els motius són necessitats vitals. El que hi ha al darrere és evolutiu, ja que cada lloc porta el seu matís d'aprenentatge, i és el que ens atrau sense qüestionar-nos.
La identitat d'una terra es manifesta com un centre de gravetat que atrau tot allò que forma part de la seva particular manifestació. La relació bàsica d'un poble amb la seva identitat mare, la llengua, és a partir de la terra, i és química. Allò que ens és més tangible és el que ens aporta la primera connexió conscient, a través de l'atracció-repulsió de la química de les nostres naturaleses.
La sostenibilitat d'un esdeveniment parteix d'aquí. La independència l'hem de poder contenir, hem de tenir la maduresa per sostenir la mutació que comporta aquest canvi.
Si la terra té identitat, és la terra la que tira. Si no la té, aleshores és fàcil que sigui conquerida. El conqueridor és la identitat real.
L'evolució d'un poble en temps de definició tendeix a l'especificació… Els processos d'identificació amb l'evolució es van fent més precisos. És part de l'enriquiment cultural general.
A partir d'aquí, preguntem-nos on som… Qui som… I què ens lliga encara a ser Espanya.
Catalunya és moltes coses, però hem de buscar el nostre particular camí d'evolució, aquella línia en la qual ens fem savis, creixem… Perquè és allà on trobem la forma que adoptarà la nostra particular identitat.
El que ens converteix en savis abans passa per una gran ferida, plena de tots els matisos que ens podem imaginar. La ferida és el punt d'inflexió de la nostra identitat. És el que ens lliga i el que ens allibera.
No es pot fonamentar la llibertat d'un poble en un lligam. Sigui el que sigui, en aquest cas és bastant visible, fa molts anys que existeix...
De què ens hem d'independitzar? De l'odi. Un assumpte que comença dins de cadascú.
És igual el que sentin els altres, és igual el que ens facin o hagin fet… Qui som? On som? És català independent aquell que hagi superat l'odi que el lliga a la cultura a qui està lligada.
El progrés d'un poble està en la intel·ligència, l'obertura, l'Amor… La Consciència. Si no saps per què estàs on estàs no avances. Per saber-ho t'has d'apropar, has d'estimar… Si no estimem, no completem el nostre aprenentatge, no avancem i sempre tindrem el lligam.
El que ens lliga a Espanya és l'odi… No podem ser lliures si no el transformem, que, de fet, és el mitjà que ens permet ser millors, ser conscients de la nostra identitat evolucionada. Els llaços poden ser d'Amor o d'odi. L'odi encadena… L'Amor allibera.
Per què nosaltres? Per què això? Forma part de la nostra identitat aprendre a connectar, a mirar l'altre, a considerar l'altre… Com a exemples ara podem veure a la nostra societat les dues cares de la moneda. Per una banda, el fanatisme està creant desconfiança. Per una altra banda, es creen col·lectius solidaris, que fomenten confiança… És un intent de no perdre'ns?
La nostra naturalesa sempre ha estat d'acolliment, un treball d'evolució de trobar la justa mesura entre obertura i tancament. Hem obert, però també hem tancat i hem rebutjat tot allò que hem considerat diferent. El mode, la desconfiança, que en el fons és la manifestació del principi d'individualitat, quan un es defineix assenyalant tot allò que no és ell mateix.
Però què és la nostra cultura? Quan per altres bandes hi ha una direcció que surt de l'Ànima i que obre els braços, amb Amor a tot el que vulgui gaudir de la nostra essència...
Estem evolucionant pel camí de la integració de la diversitat… Intentem harmonitzar un conflicte que és la nostra pròpia identitat diversa, rica…
La primera lliçó de Consciència és aquesta.
Les diferències són riquesa d'intercanvis. El primer conflicte comença dins de la mateixa identitat de cada ser que viu a Catalunya, i sigui de la procedència que sigui, la terra et fa entrar en ella, partint d'una atracció que cada individu sent ja quan és atret per un lloc, perquè en el fons ha escollit (generalement inconscientment) aprendre segons la línia evolutiva d'aquell territori.
Definir és propi de l'evolució. El mateix en un territori que en un individu. La definició és enriquidora, crea diversitat. De la mateixa manera que un individu és diferent d'un altre, també es defineixen els territoris. És ric diferenciar… No és separar, és definir, donar identitat.
La diversitat la podem contemplar com un conflicte (diferències) que aprenem a sostenir, respectant-lo. És a dir, no cal anul·lar la nostra naturalesa "diversa", perquè està en ella la nostra identitat i riquesa. La lliçó és aprendre a portar-la, a viure en harmonia sense excloure-la.
La qüestió és si estem preparats…
L'obertura i el tancament són la nostra manera de portar a dins el rancor de tot el que hem patit que encara no ha sanat, però volem fer-ho desesperadament. El fanatisme encara empitjora més les coses, perquè la llibertat ha de venir des d'un acte d'alliberació.
Ens hem demostrat que mirem cap al progrés. No aconseguirem la independència si sentim odi. No són temps de guerres de bàrbars. La Voluntat com a poble ja la tenim. El que necessitem és l'Amor, que ens dóna la justa mesura entre obertura i tancament… El valor que sosté la diversitat. En el fons és créixer en els valors que fonamenten la identitat d'aquests temps… La Consciència.
Si busquem un impuls per avançar en la cultura no el trobarem, perquè ara aquest impuls ve d'una decisió individual de cadascú.
Si no estimem aquell que ara considerem enemic, no podrem demostrar que ens hem superat i no podrem aconseguir ser lliures del que ens lliga veritablement.
La independència ha de venir a partir d'un creixement si volem seguir endavant com a éssers lliures.
On som? Volem evolucionar? O simplement recrear-nos en ràbia, ressentiment i emocions que han format part de nosaltres durant molt de temps i que cal transmutar? Així no podem ser independents.
La decisió està dins de cadascú. Cadascú individualment ser conscients d'on som, i individualment decidir on ens volem dirigir.
Meritxell Castells 11 de juny 2104
Twitter: @castellsfm |
This work licensed under a
Creative Commons license |
Comentaris
|
Re: Catalunya, el conflicte de la independència.
|
|
per La qüestió és vasallatge |
14 jun 2014
|
No és cap conflicte, és només una qüestió de vasallatge que no s'expressa només en les dinàmiques entre pobles, ans al contrari, el vasallatge és una qúestió tranversal que inunda tots els aspectes de la vida.
Hem vist com una cultura, l'occidental, que nèix de l'odi al diferent, ha arrasat gents, pobles, biodiversitat, i, en fi, tot el que s'interposa en el seu camí.
Ni una història falsejada ha aconseguit sepultar definitivament les proves d'aquesta evidència.
La pregunta és: ¿Catalunya, una nova negació?
Sense renunciar a la lluita contra el pensament Absolut ¿Ha canviat prou els paradigmes com per creure en una altra realitat que sigui un mer paral.lelisme de l'actual, un nou vasallatge? |
|
|
