Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Calendari
«Agost»
Dll Dm Dc Dj Dv Ds Dg
          01 02
03 04 05 06 07 08 09
10 11 12 13 14 15 16
17 18 19 20 21 22 23
24 25 26 27 28 29 30
31            

No hi ha accions per a avui

afegeix una acció


Media Centers
This site
made manifest by
dadaIMC software

Envia per correu-e aquest* Article
Anàlisi :: pobles i cultures vs poder i estats
Aprenentatges de convivencialitat de l'experiència de Can Piella
10 jun 2014
(en català i castellà)
Introducció

Can Piella va ser un projecte comunitari i social que es va desenvolupar durant tres anys i mig a la masia okupada homònima, prop de la Llagosta (Vallès Oriental). Una comunitat –de 5 persones a l’inici, i que va anar creixent fins a ser d’11 persones al final– va dur-hi a terme les tasques de rehabilitació que hi eren necessàries d’entrada i, poc a poc i amb l’ajuda de molta gent que s’hi va anar involucrant més o menys directament, va anar desenvolupant-hi un projecte social i d’autogestió econòmica. Convivència i transformació social van ser dues línies de treball fonamentals i estretament relacionades, de manera que els èxits d’una (que, tot i tenir òbviament moltes mancances, va ser considerablement sòlida) es van traslladar a l’altra. Aquest fet es va fer visible, per exemple, a través d’un gran suport social quan es va haver d’afrontar el desallotjament.

Com a integrant d’aquella comunitat des dels seus inicis, he pensat que fer l’esforç de recollir els aprenentatges de convivencialitat que en vaig treure, a banda d’ajudar-me a ordenar una mica les idees, podia ser d’interès i d’ajuda per a algunes persones i projectes comunitaris. Penso que això és especialment important en un moment en què la majoria dels projectes comunitaris tenen greus problemes de convivencialitat. Això és totalment comprensible, doncs hem estat criats per un sistema basat en la dominació, fet que inevitablement ha afavorit dins nostre els valors coherents amb aquesta dominació (egoisme, hedonisme, materialisme…); un greu cercle viciós, ja que precisament això obstaculitza enormement que siguem capaços d’organitzar-nos, conviure, i anar plantejant una nova societat basada en la cooperació dels éssers humans.

Així, aquest text (de moment un esbós) vol ser una humil contribució des de l’experiència i la reflexió a un aspecte tan clau –i sobre el qual ens falta treballar tant– com és la convivencialitat. Va enfocat especialment a aquelles persones que, davant la crisi del sistema actual, es plantegin formar part –o ja estiguin formant part– d’una comunitat amb la voluntat de contribuir activament al canvi radical mitjançant l’experimentació, la reflexió i la difusió de les bases d’una nova societat.

Crítica i voluntat de millora personal i comunitària

Un bon punt de partida és acceptar que, tant a nivell personal com grupal i social, estem maleducats per un sistema on preval l’interès personal i la competència a tots els nivells, per la qual cosa ens queda molt per aprendre, molt per millorar. Per poder dur a terme aquest procés ens necessitem els uns als altres; necessitem posar en sintonia la millora de nosaltres mateixos amb la millora dels que ens envolten. Són dos conceptes indissociables, perquè el que ens envolta ens influeix profundament alhora que nosaltres l’influïm. Així doncs és imprescindible de cara a la convivencialitat establir un esperit general i comú de voluntat de millora personal i col·lectiva, que ha d’estendre’s de la mateixa manera a la voluntat de millora de la societat, com explicaré més endavant.

Un primer element fonamental per això és al meu entendre la concepció de la crítica. Cal entendre i practicar la crítica com una oportunitat de millora, un acte d’amor entre les persones que resulta de gran importància per a la comunitat. Per això, és important forçar-nos a criticar els altres sobre aquells aspectes en què poden millorar, fent explícit aquest amor i voluntat de millora en cada crítica, cuidant el llenguatge per procurar que l’altra persona pugui prendre-s’ho positivament i buscant un context adequat. D’altra banda, quan ens trobem en la posició de receptors cal superar la visió de la crítica com un atac: encara que a vegades una crítica pugui tenir certa part d’atac, hem de saber escoltar-la, extreure’n allò constructiu, reflexionar-hi, i agrair-la a la persona que ens la ha fet, tot ressaltant-ne allò que n’hem après.

Així, cal treballar dos valors complementaris, la sinergia dels quals és un element decisiu de cara la bon funcionament col·lectiu: la humilitat i la voluntat. La primera ens serveix no només per enfrontar-nos amb el nostre orgull quan rebem una crítica i poder aprendre’n, sinó també per saber extreure els retrets derivats del nostre ego a les crítiques que fem als altres. La segona, per fer l’esforç de comunicar certes crítiques, malgrat sempre sigui més fàcil quedar-se en un aparent bon rotllo mentre postposem la sinceritat o esperem que algú altre ens faci aquesta feina “incòmoda”, així com per no caure en interpretacions fàcils i autocomplaents de les crítiques que ens formulen. No obstant, a més de no treballar-los solem caure en malinterpretacions d’aquests valors, i a desequilibris en la relació entre ambdós: un excés d’humilitat s’utilitza molts cops per justificar una actitud passiva i des-responsabilitzada envers els problemes col·lectius (“qui sóc jo per a lluitar-hi/dir-los el que han de fer/canviar-ho?”), mentre que un excés de voluntat ens condueix a sentir-nos “superiors” als altres pel fet de fer més feina, i dedicar-los retrets amb la intenció indirecta d’afirmar aquesta “superioritat”. Per tot això és fonamental treballar aquests dos valors tot buscant un equilibri.

Fóra bo destacar també que la competitivitat, un valor que tenim molt profundament arrelat, sol ser un gran obstacle per a tot aquest procés; inevitablement tendim a estar constantment comparant les nostres aptituds i el que fem amb els altres. Això ens porta a situacions força negatives: d’una banda, sentir-nos en inferioritat i/o jutjats i en conseqüència bloquejar-nos i deixar de lluitar per millorar i, de l’altra, menysprear a les persones que tenen més dificultat en millorar algun aspecte. Una bona manera de treballar aquesta competitivitat sense caure en l’apatia i l’acomodament penso que és competir amb nosaltres mateixos, és a dir, deixar de comparar-nos amb els altres per comparar-nos amb nosaltres mateixos temps enrere; deixar de pensar “aquesta persona/col·lectiu ho fa molt millor que jo/nosaltres” i pensar “he/m millorat respecte com ho feia/em abans (molt be!), i si encara vull/volem millorar més puc/podem aprendre d’aquesta persona/col·lectiu”.

Finalment, vull reivindicar el sentit de l’humor com un lubrificant molt sa de tots aquests mecanismes de millora. Riure’ns de nosaltres mateixos, del col·lectiu o de les coses que ens envolten és un exercici que ens ajuda a alliberar-nos de l’orgull, l’ego i altres tensions que puguem portar. Així, és bo que a la comunitat imperi un cert sentit de l’humor, si bé hi ha d’haver espais ben diferenciats on la serietat sigui total.

Diàleg i presa de decisions

A més de treballar la comunicació, de cara a establir d’una forma sòlida però flexible aquest projecte comú que ens permeti millorar-nos a nosaltres mateixos, a les persones que ens envolten i a la societat en general, és fonamental poder prendre decisions d’una forma efectiva. Aquestes decisions ens permeten governar la nostra acció conjunta en sinergia, el que produeix una motivant sensació d’estar treballant veritablement colze a colze, potenciant-nos com a persones.

Per a fer-ho possible, un primer pas imprescindible és dotar-se d’un mètode de presa de decisions: l’Assemblea. Ara per ara, de tots els projectes que he visitat o conegut, no n’he trobat cap on, sense tenir una assemblea periòdica ben establerta, hi hagi una suficientment bona comunicació; més aviat nombroses vegades, parlant de problemes que hi ha en una comunitat amb algun dels seus membres, hem arribat a la conclusió que la principal causa és que no hi ha un mètode clar de presa de decisions. No nego que es pugui funcionar, quan anem molt sobrats en matèria de comunicació, altres maneres de funcionar que no entren ben bé dins el que entenem per assemblea, però penso que voler-ho fer ara és voler començar la casa per la teulada, doncs estem molt desentrenats a funcionar de forma col·lectiva. Per poder prendre decisions en igualtat de veu i vot i de forma que es maximitzi la intel·ligència col·lectiva el més fàcil i pràctic és ajuntar-nos totes les persones del col·lectiu per deliberar i decidir sobre tot allò que afecta el projecte que compartim; i això és el que es fa en una assemblea.

A més, és vital que totes les persones de la comunitat respectin i valorin aquesta assemblea com a mètode de presa de decisions del col·lectiu, duent a terme amb rigor les decisions que en ella es prenen. Cal evitar com sigui l’aparició de dinàmiques de passar-se pel forro les decisions de l’assemblea, perquè afecten d’una forma especialment negativa la confiança i l’esperit de treball col·lectiu, i de retruc tot el projecte perd molta pistonada.

Això no vol dir, tanmateix, que totes les decisions s’hagin de prendre per assemblea. Per permetre el màxim d’eficàcia de l’acció col·lectiva és desitjable establir mecanismes per tal que la presa d’aquelles decisions més tècniques sigui feta per les persones que ho portaran a la pràctica, de manera que a l’assemblea només s’informi del transcurs de les diferents activitats més concretes i es pugui dedicar la major part del temps a deliberar i decidir sobre els aspectes més generals i/o que més afecten el conjunt del projecte comú. També és interessant aconseguir que les assemblees durin menys de dues hores (per exemple amb una bona dinamització i temporització d’aquestes), perquè a partir d’aquest temps la capacitat de comunicació de la major part de persones comença a reduir-se significativament. Segons la meva experiència, penso que fer una assemblea de dues hores a la setmana és idoni per a projectes que ja estiguin mínimament consolidats, i potser cal una mica més de temps per a projectes que comencen.

Uns objectius clars

Una primera decisió important que cal prendre són els objectius generals del projecte, per definir a grans trets la visió i les línies de treball que constituiran la base del projecte. Això servirà de guia per a futures decisions i emmarcarà l’acció del projecte, tant per noves persones que hi puguin entrar com pels que ja hi són. No cal dir que aquests objectius han de poder-se matisar o fins i tot modificar si el grup ho troba convenient, per exemple a través d’una assemblea especial cada any.

És important no postposar –i encara menys obviar– l’establiment d’aquests objectius, com dissortadament passa en molts projectes comunitaris. Tot i ser un procés dur i complicat de reflexió quan potser tenim més ganes d’acció i pràctica, aquest procés ens assegura que estem d’acord en un projecte comú, fet que ens estalviarà decepcions en un futur, a nivell personal, i ens proporciona una base per valorar l’evolució del projecte i detectar a temps les dinàmiques de pèrdua del rumb transformador, a nivell col·lectiu. En altres paraules, el repte que afrontem és complicat –perquè representa anar a contracorrent–, i el camí és ple de temptacions per abandonar la lluita i acomodar-nos; tenir uns objectius ben definits des del principi ens pot protegir de molts d’aquests perills.

Més enllà de la justícia

En el terreny de la nostra activitat del dia a dia tendim a comparar constantment el que fem/donem nosaltres a la comunitat amb el que fan/donen els altres, buscant sempre rebre segons el nostre mèrit, segons la idea de “justícia”. No obstant, crec fermament que aquesta idea comporta molts problemes a nivell convivencial, ja que ens enfronta els uns contra els altres, a més de dinàmiques de passivitat, doncs si algú baixa el seu nivell d’activitat per alguna circumstància és fàcil que els altres es comencin a plantejar baixar la seva part. Cal transcendir-la, anar més enllà, deixant de fixar-nos en si algú fa menys que nosaltres per a fixar-nos, en tot cas, en si algú fa més que nosaltres.

Una idea que pot ajudar a fer aquest salt és que tots valorem d’una manera diferent la importància de les tasques a fer. Quan avaluem la feina que fan les diferents persones de la comunitat no ho fem simplement per hores, sinó que d’alguna manera ponderem el temps dedicat a cada cosa per la importància que li donem a aquell aspecte, segons el nostre propi criteri de ponderació. Com que aquest criteri és subjectiu de cada persona, la percepció del que aporta cada persona difereix notablement segons la persona que avalua. A aquest fet cal sumar-li que, amb la intenció d’aportar al bé col·lectiu, tendim a posar les nostres energies en aquelles tasques que, segons el nostre criteri, són més necessàries (que tenen més pes). No és gens estrany, doncs, que sempre ens sembli que som els que més fem per la comunitat; és una sensació natural de la convivència sana, que deriva d’aquest diferent criteri de valoració, i per tant ens hem d’acostumar a conviure amb ella i no preocupar-nos. Fins i tot, podem afirmar que més aviat ens hem de preocupar quan no la tinguem, perquè pot voler dir que estem entrant en una dinàmica personal de passivitat, negativa per a la comunitat.

No obstant, si bé la dinàmica de repenjar-nos excessivament en els demés no és desitjable, és important no caure en l’altre extrem, que podríem denominar assitencialisme relacional, que consistiria en centrar-se en donar a alguna persona sense permetre-li que sigui ella qui ens doni. Aquesta conducta és negativa perquè impedeix a l’altra persona millorar-se a través de donar-nos; l’únic que es millora com a persona és l’assistent, mentre que l’assistit tendeix a fer-se’n depenent i empetitir-se. Per créixer com a persones és tant important donar als altres com rebre d’ells, així que és important buscar un cert equilibri, tot i que sempre cal buscar decantar la balança a favor del donar.

Obertura, revolució i comunitat

Al meu entendre, un dels errors que més afecten les experiències comunitàries és mirar-se massa el melic. El perill que comporta aquest fet és doble i profund:

D’una banda, la marginalització social del projecte –directa o indirectament consentida pels seus membres–. És clar que la societat actual, a través dels seus mitjans de comunicació però també dels judicis a priori de les persones, tendirà a marginalitzar tota iniciativa que tingui uns patrons de funcionament radicalment oposats (cooperació en comptes de competència, horitzontalitat en comptes de jerarquia, integració en la natura en comptes de depredació d’aquesta, etc.). Això fa necessari, de cara a una bona difusió de les idees i la pràctica emancipadora, un esforç elevat per estar permanentment en diàleg amb la societat. Però, a més d’aquesta conseqüència en la relació comunitat-societat, contràriament al que es tendiria a pensar de bones a primeres, centrar-se quasi exclusivament en els llaços relacionals dins la comunitat, deixant en un segon pla la relació amb la societat, té conseqüències negatives en la pròpia convivència dins del projecte. L’experiència m’ha portat a creure fermament que, sempre que imperi un clima d’amor i treball colze a colze a nivell intern, funciona la màxima “a més diàleg, obertura i entrega vers la societat (l’entorn de la comunitat), millor convivència interna del projecte”.

Tot i que hi poden haver moltes explicacions d’aquest fet, a continuació n’intentaré donar una. L’ego és una presó que ens impedeix estar bé amb nosaltres mateixos. Deslligar-nos d’ell i pensar en els altres ens farà estar millor amb nosaltres mateixos. És fàcil que totes les persones que apostem per viure en comunitat estiguem ràpidament d’acord en aquest punt, però podem anar més enllà: quan la comunitat esdevé un ens, apareix també una força anàloga a l’ego a nivell comunitari, que empeny les comunitats a mirar-se el melic, tal i com he descrit. De la mateixa manera que amb l’ego, deslligar-nos d’aquesta força “egoística” comunitària i enfocar la nostra acció a la humanitat permetrà a la comunitat estar molt millor amb ella mateixa, és a dir que permetrà una millor convivència entre els seus membres. Així, el fet de veure que junts estem millorant la societat ens uneix com a comunitat, ens dóna més forces i ens empeny a relativitzar i superar conflictes personals.

A més, no podem obviar que les dinàmiques de competència del sistema actual suposen un atac constant a tota idea de convivencialitat, davant les quals es fa necessària una certa defensa i confrontació si no volem ser enduts per les violentes corrents que mou la seva potent maquinària. Per consegüent, no podem pretendre canviar només la convivencialitat sense canviar la societat que ens envolta; el treball als diferents nivells ha de ser paral·lel i sinèrgic. Així, a mode de conclusió, crec que hem de fer un treball d’unió dels conceptes “revolució” i “convivència”. D’aquí se’n desprenen dues línies de treball complementàries, que podem desenvolupar en els propers anys:

- Dotar la revolució de contingut convivencial, perquè sense un canvi progressiu i radical en els nostres valors aquesta no és possible.

- Orientar les nostres experiències comunitàries a la revolució, perquè el principal obstacle per a la nostra bona convivència és que vivim en una societat profundament anti-convivencial, que ens enfronta els uns contra els altres constantment.
Mira també:
http://cooperativa.cat/aprenentatges-de-convivencialitat-de-lexperiencia-de-can-piella/
http://cooperativa.cat/es/aprendizajes-de-convivencialidad-de-la-experiencia-de-can-piella/

This work is in the public domain

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more