|
|
|
Notícies :: @rtivisme |
|
Octaveta del Crit repartida a la mani per Can Vies (7 juny)
|
|
|
per Comité Revolucionari Internacionalista Tosut (CRIT) |
03 jun 2014
|
|
Companys, ni un pas enrera! Convocatories per exigir la liberació dels pressos per les manis de Sants? Solidaritat amb la lluita al Brasil, Turquia... |
QUE LA REVOLTA DE SANTS SIGUI TAN SOLS EL PRINCIPI!
La revolta social al barri de Sants dels últims dies marca un abans i un després. Una part important de la gent del barri s’està rebel·lant contra el desallotjament de Can Vies i l’enderrocament bestial de l ’edifici. Can Vies ha estat territori contra el poder de l’Estat i del capital des de fa 17 anys i molta gent l’hem defensat com a nostre, perquè és nostre. A Can Vies hem defensat una manera de viure, de crear i de relacionar-nos sense cobertura oficial, sense institucions, ni empreses ni subvencions. Ara bé, aquests últims dies estan sent també la oportunitat per a expressar el malestar generalitzat per la misèria que el capital ens imposa a tots els nivells de les nostres vides.
La solidaritat activa entre milers de persones com a expressió d’un desig col·lectiu per a viure sense obeïr, suposa un gran perill per a les autoritats polítiques, mediàtiques i econòmiques. I ho saben. La lluita al carrer demostra que només organitzant-nos de forma col·lectiva podem defensar els nostres interessos i les nostres vides. El suposat diàleg amb els nostres enemics tan sols ens porta a on ells precisament volen: a sotmetre’ns i a acceptar la seva lògica.
Can Vies ha tingut tanta importància no perquè fos un projecte cultural o educatiu valuós, sinó perquè era un projecte amb el tret constitutiu del no pacte, la ruptura, la negació de cada govern, la negació de qualsevol representant. Negociar amb l’Estat anul·la les bases de la nostra lluita: crear una societat sense classes, sense explotació, sense relacions de dominació. La nostra acció canvia de caràcter si obeeix a un pacte amb l’autoritat o si, encanvi, es nega a obeïr. Can Vies no era ni serà un centre cívic. No és ni pot ser part d’un projecte culturalista, “obert”, progre o humanista de qualsevol professional de la política. És la decisió de fer política sense aquest professional y en contra seu. I és que negociar equival a desaparèixer en tant que activitat emancipadora. Ja hi ha moltes persones que no veuen cap problema en omplir el barri de barricades, atacar bancs o tirar pedres a la policia per a defensar una forma d’organització social autònoma sense mediadors. Els incontrolats i les incontrolades ens hem multiplicat i, a més a més, sabem i aprenem poc a poc a cuidar-nos.
Curiosament, l’Estat i els mitjans d’incomunicació intenten introduir les divisions del passat entre manifestants pacífics i violents. És evident que tal divisió no existeix. El conflicte ja s’ha estès i hem de fer que s’estengui encara més. Ja no és la cua de la manifestació la que fa els seus rituals, sinó moltíssims veïns del barri i de la ciutat. Cada vegada és més evident que el pacifisme resulta inútil, per això la participació en els disturbis augmenta i una nova cultura de l’autodefensa creix: la de combatre col·lectivament. Però no es tracta de la violència per la violència, sinó de marcar objectius clars i atacar al capital i els seus símbols. No s’ha d’actuar de forma aleatòria o compulsiva, ni tenir una sensació difusa de responsabilitat sobre els aconteixaments, sinó d’assumir plenament la tasca d’actuar junts, amb els col·lectius organitzats, les assemblees i les persones que vulguin promoure pràctiques en contra i fora dels permisos i les normes dels nostres adversaris.
Altres formes de viure ompliren i seguiran omplint els carrers de Sants, Gamonal, Istambul, Rio,... amb barricades per a defensar-nos d’aquells que només pensen en el benefici econòmic i polític, excloent-nos amb les seves lleis, reprimint-nos amb la seva policia, manipulant-nos
amb els seus mitjans. Estem aquí i hi seguirem estant, oposant la nostra comunitat de lluita al món individualista, mercantilista i patriarcal on la vida es redueix a mera supervivència. Els amos i governs destrueixen projectes amb 17 anys d’història i també destrueixen milers de vides cada dia. Que ningú es deixi enganyar: quan la comunitat guanya, les lleis opressives dominants perden. Quan les lleis guanyen (es) perd la comunitat. En altres paraules, nosaltres o l’Estat, la vida en comú o la barbàrie. El que més necessitem en aquest moment és potenciar els llaços entre nosaltres, les col·laboracions i les coordinacions que ens permetin crear i defensar el món en què volem viure.
Cap més desallotjament, cap més desnonament. Prou detencions i pallisses a comissaria i a les furgonetes. Multipliquem les ocupacions, internacionalitzem el conflicte. Reconeixem-nos en les lluites contra el capital arreu del món. Cal seguir combatent i al mateix temps desenvolupar i millorar els nostres vincles, organitzar-nos i coordinar-nos. Estratègia comú, estratègia d’allò comú. Darrera cada barricada, un projecte col·lectiu; davant de cada projecte, una barricada.
Fora la policia dels barris!
Llibertat per als detinguts!
Llibertat per a totes les preses per lluitar!
Okupem cent, mil Can Vies!
Llarga vida a l’esperit que incendia els carrers de Sants i Barcelona!
Llarga vida a la Rosa de foc!
Això tan sols acaba de començar!
CRIT
(Comitè Revolucionari Internacionalista Tossut)
¡QUE LA REVUELTA EN SANTS SEA SÓLO EL INICIO!
La rebelión social en el barrio de Sants de los últimos días es un acontecimiento que marca un antes y un después. Una importante parte de la gente del barrio se está rebelando contra el desalojo de Can Vies y la demolición bárbara del edificio. Can Vies ha sido territorio contra el poder del Estado y del capital desde hace 17 años y mucha gente lo hemos defendido como nuestro, porque es nuestro. En Can Vies hemos defendido un modo de vivir, de crear y de relacionarnos sin cobertura oficial, sin instituciones, ni empresas ni subvenciones. Ahora bien, estos últimos días están siendo también la oportunidad para expresar el descontento generalizado por la violencia y la miseria que el capital nos impone en todos los niveles de nuestras vidas.
La solidaridad activa de miles de personas, como expresión de un deseo colectivo de vivir sin obedecer, supone un gran peligro para las autoridades políticas, mediáticas y económicas. Y lo saben. La lucha en la calle demuestra que sólo organizándonos de forma colectiva podemos defender nuestros intereses y nuestras vidas. El supuesto diálogo con nuestros enemigos sólo nos lleva adonde ellos quieren: someternos y aceptar su lógica.
Can Vies ha tenido tanta importancia no porque fuese un proyecto cultural o educativo valioso, sino porque era un proyecto que tenía como rasgo constitutivo el no-pacto, la ruptura, la negación de cada gobierno, de cualquier representante. Negociar con el Estado anula las bases de nuestra lucha: crear una sociedad sin clases, sin explotación, sin relaciones de dominación. Nuestra acción cambia de carácter si obedece a un pacto con la autoridad o si se niega a obedecer. Can Vies no era ni será un centro cívico. No es ni puede ser parte del proyecto culturalista, “abierto”, progre o humanista de cualquier profesional de la política. Es decisión de hacer política sin este profesional y en su contra. Por tanto negociar equivale a desaparecer como actividad emancipadora. Ya hay muchas personas que no ven ningún problema en llenar un barrio con barricadas, atacar bancos o tirar piedras a la policía para defender una forma de organización social autónoma sin mediadores. Los incontrolados y las incontroladas nos hemos multiplicado, y además sabemos y aprendemos poco a poco a cuidarnos.
Curiosamente el Estado y los medios de incomunicación intentan introducir las divisiones del pasado entre manifestantes pacíficos y violentos. Es evidente que tal división no existe. El conflicto ya se ha expandido y tenemos que hacer que se extienda aún más. Ya no es la “cola” de las manifestaciones la que hace sus rituales, sino muchos, muchísimos vecinos del barrio y de la ciudad. Cada vez es más evidente que el pacifismo resulta inútil, por eso la participación en los disturbios aumenta, y una nueva cultura de la autodefensa crece, la de combatir colectivamente. Pero no se trata de la violencia por la violencia, sino de marcar objetivos claros y atacar al capital y sus símbolos. No hay que actuar de manera aleatoria o compulsiva, ni tener una sensación difusa de responsabilidad sobre los acontecimientos, sino asumir plenamente la tarea de actuar juntos, con los colectivos, las asambleas y las personas que quieren promover prácticas y proyectos en contra y fuera de los permisos y las normas de nuestros adversarios.
Otras formas de vivir llenaron (y seguirán llenando) las calles de Sants, de Gamonal, de Estambul, de Río, etc., con barricadas para defendernos de aquellos que sólo piensan en el beneficio económico y político, excluyéndonos con sus leyes, reprimiéndonos con su policía, manipulándonos con sus medios. Estamos ahí y seguiremos estando, oponiendo nuestra comunidad de lucha al mundo individualista, mercantilista y patriarcal, en el que la vida decae en mera supervivencia. Los amos y los gobiernos destruyen proyectos colectivos con 17 años de historia y también destruyen miles de vidas cada día. Que nadie se deje engañar: cuando la comunidad gana, las leyes opresivas dominantes pierden. Cuando estas leyes ganan, (se) pierde la comunidad. En otras palabras, nosotros o el Estado, o la vida común o la barbarie. Lo que más necesitamos en este momento es potenciar los lazos entre nosotras, las colaboraciones y las coordinaciones que nos permiten crear y defender el mundo en el que queremos vivir.
No más desalojos ni más desahucios. No más detenciones ni palizas en comisaría ni en las furgonas. Multipliquemos las ocupaciones, internacionalicemos el conflicto. Reconozcámonos en las luchas contra el capital en todo el mundo. Tenemos que seguir combatiendo y, al mismo tiempo, desarrollar y mejorar nuestros vínculos, organizarnos y coordinarnos. Estrategia común, estrategia de lo común. Por detrás de cada barricada, un proyecto colectivo. Por delante de cada proyecto colectivo, una barricada.
¡Fuera la policía de los barrios!
¡Libertad para todos los detenidos!
¡Libertad para todas las presas por luchar!
¡Okupemos cien, mil Can Vies!
¡Larga vida al espíritu que incendia las calles de Sants y de Barcelona!
¡Larga vida a la Rosa de foc!
¡Esto no ha hecho más que empezar…!
CRIT
(Comité Revolucionario Internacionalista Tozudo) |
This work is in the public domain |
|
Re: Octaveta del Crit repartida a la mani per Can Vies (7 juny)
|
|
per Crit |
03 jun 2014
|
|
Perdoneu!! A la mani del passat disabte 31 de maig. |
