|
|
|
Notícies :: altres temes |
|
Can Vies: La raó de la força a la Barcelona policial
|
|
per Revista Argelaga
Adreça: argelaga.wordpress.com |
28 mai 2014
|
|
Quant la força de la raó és avasallada per la raó de la força, no tothom pot parlar de llei ni de dret. En aquesta situació la llei és arbitrària i la seva aplicació no es desprèn d’un Estat de dret, sinó d’un Estat d’abús on la violència monopolitzada pel govern està al servei d’interessos privilegiats. |
Quant la força de la raó és avasallada per la raó de la força, no tothom pot parlar de llei ni de dret. En aquesta situació la llei és arbitrària i la seva aplicació no es desprèn d’un Estat de dret, sinó d’un Estat d’abús on la violència monopolitzada pel govern està al servei d’interessos privilegiats. En aquest cas la resistència a l’abús és legítima; és més, el dret a resistir i defendre’s és l’únic dret de debò. Per tant, des del punt de vista de la llibertat, la dignitat i la raó, les veritables fonts del dret, la protesta contra l’enderroc de l’espai ocupat i autogestionat Can Vies, a la barriada de Sants, no pot estar més justificada. La seva demolició no ha estat un pretexte per la violència intolerable de minories itinerants que “se n’aprofiten del malestar”, tal com diuen les autoritats (i el sindicat de mossos de la UGT): simplement ha estat una mostra de la barbàrie institucional, gratuïta i salvatge, tal com acostuma a ser.
La metròpolis anomenada Barcelona no és un ampli assentament organitzat per una comunitat d’habitants com quan es va fundar; tampoc és una ciutat industrial plena de treballadors fabrils com era abans; l’amuntegament barceloní és només un espai obert i pacífic de consumidors, on tot moviment humà ha de ser regulat i controlat per tal de garantir la seva transparència i la seva funció. Qui mana a Barcelona no són els veïns, sinó una casta política i financera, vertical i autoritària, paràsita i usurpadora, que fa de la gestió urbana el seu mode privilegiat de vida. El que compta per als dirigents és la “marca Barcelona”, és a dir, que el municipi doni una imatge polida i tranquil·la, com la d’un centre comercial o un parc temàtic, bona per als negocis, les compres, l’oci mercantilitzat i el turisme. Resulta evident que l’espectacle d’una Barcelona consumible per hores necessita un espai sense contradiccions ni ambigüitats, completament sotmès i a l’abast del comprador.
El nou model urbà no pot permetre l’existència d’espais realment públics, sense mediacions ni barreres, i menys encara de llocs gestionats horitzontalment: tot ha de funcionar com un escenari jerarquitzat i monitoritzat, on tecnologies, ordenances, mobiliari urbà i urbanisme estan al servei dels dirigents espoliadors. L’exercici de la autoritat en aquestes condicions és fonamentalment policial; en aquest estadi, la política es confon amb la repressió: gestió, vigilància i ordre són la mateixa cosa, per la qual cosa, el govern s’exerceix per damunt de tot des de la conselleria d’ordre públic. La política és aleshores, no pas assumpte de polítics, sinó de les implacables forces de seguretat. Tots els problemes polítics i socials que aquest model aberrant de ciutat constantment provoca mai no seran reconeguts com a tals, ja que la població no té cap dret a queixar-se del millor dels móns. La única resposta del poder dominant segrestador de la decisió popular és la violència.
És clar que en el tema de Can Vies, les autoritats municipals mai no van tenir la intenció d’oferir alternatives que se’n sortiren del circuit burocràtic oficial, i que tota trobada s’abocava a la manipulació i la mentida, perquè en proposar un espai tutelat inacceptable el que volien realment era suprimir aquest espai lliure. El dispositiu policial desproporcionat per fer efectiu el desallotjament ho demostra. No comptaven ni amb l’ajut d’altres col·lectius ni amb el recolzament veïnal del centre. Tampoc s’esperarien la solidaritat d’altres barris, tal com va succeir a la matinada. Per això les forces de l’ordre injust van ser inicialment sorpreses. On era el canó ultrasònic i perquè no es van llençar de seguida projectils viscoelàstics? Això es preguntava el representant del sindicat policial SMT-CCOO, doncs cal dir que la repressió és un treball de mercenaris assalariats regulat per conveni i bales FOAM, i el que interessa els sindicats és fer-lo a fons i sense cap risc. La resposta tothom l’ha vista. Ocupació quasi militar del barri, violència policial indiscriminada, detinguts i ferits…
Tot l’esforç mediàtic de l’alcalde Trias, el conseller d’ordre públic Espadaler i el regidor del districte Sants-Montjuïc Jordi Martí, ha estat dirigit, primer, a defensar l’acció violenta de la policia, “defensora del dret de propietat” i “executora d’una sentencia ferma del Tribunal Suprem”. De fet, no s’han explicat massa: “mal aniríem si la policia s’hagués de justificar” (Espadaler), “les forces de seguretat tenen raó. Quan els mossos actuen és per alguna cosa” (Trias). Segon, l’esforç també s’encaminava a presentar les protestes com a l’obra de grups violents infiltrats, amb la idea de dividir la protesta entre pacífics i radicals “anti-sistema”, per tal de “trobar fórmules de consens” amb els uns i d’apallissar i engarjolar els altres. És una vella tàctica política que es treu a relluir quan la força no ha donat tot el resultat desitjat. La demagògia dirigent fa fàstic però és la que és. No culpem les autoritats de falta de subtilitat, quan l’única falta que els cal és la d’escrúpols!
Bé doncs, no estem davant d’un fet inusual aïllat, dins d’un marc democràtic perfecte, on tothom té cabuda i possibilitats. En realitat la iniquitat de les autoritats i la brutalitat de les forces policials seran cada vegada més habituals si la població no es resigna a fer el que li manen. Perquè ella no té mai raó, no és sobirana, ja que no té força, o millor dit, no té el monopoli de la força que la llei de la dominació atorga als governants. El domini total del Capital exigeix un tipus d’espai urbà gestionat com una empresa i amansat com una presó. Dins d’aquest espai no caben maneres de fer assembleàries, ni formes de viure al marge de l’economia de mercat. En allí, el marc no pot ser més autoritari, i la política no es distingeix del control social. En un món orientat cap al totalitarisme, la gestió política és repressió.
Can Vies era una pedra en la sabata del poder a Barcelona. Sembla que aquest no se l’ha poguda treure amb facilitat. La resistència a l’enderroc ha estat exemplar en molts aspectes, prova que n’hi ha de gent que no s’adapta al comportament esclau que li demanen. Això es motiu de joia. I com que de pedres no hi han de faltar (avui mateix n’hi ha un munt de concentracions), confiem en un futur proper tenir-ne molts altres!
La lluita continua. Visca Can Vies!
Revista Argelaga
Dimecres, 28 de maig de 2014 |
This work is in the public domain |
|
Re: Can Vies: La raó de la força a la Barcelona policial
|
|
per (A) |
28 mai 2014
|
|
Peticiones #EfecteCanVies |
|
Re: Can Vies: La raó de la força a la Barcelona policial
|
|
per (A) |
28 mai 2014
|
|
https://pbs.twimg.com/media/Bovs25_IcAEHu3c.jpg |
