|
|
|
|
|
Notícies :: corrupció i poder |
|
La Favb sobre el desallotjament de Can Vies
|
|
|
per (A) |
28 mai 2014
|
|
Mentre Manel Prat anunciava, ahir al vespre, la seva dimissió, els disturbis desfermats a Sants pel desallotjament de Can Vies s’estenien per diferents barris de la ciutat. La renúncia de Prat -que la FAVB, igual que nombrosos moviments i col·lectius, exigia des de la mutilació d’Ester Quintana al final de la jornada de Vaga General del 14-N de 2012- es produeix l’endemà de les eleccions europees i un dia abans que el Parlament reprovés el director de la policia. Molt probablement, no hi ha relació de causa a efecte entre la caiguda de Prat i els últims esdeveniments. Prat era, des de feia mesos, un cadàver polític, mantingut artificialment al seu càrrec en pro de l’estabilitat governamental. La coincidència, però, és plena de simbolisme. |
Govern i Ajuntament s’equivocarien si llegissin els fets d’ahir superficialment, com si només es tractés de l’expressió radicalitzada del descontentament de determinats col·lectius. I encara més si ho volguessin entomar com un problema d’ordre públic. El mapa d’aquestes manifestacions s’assembla massa a la geografia de les desigualtats i les injustícies que estan trencant Barcelona per no veure-hi el símptoma d’un profund malestar social. Ja no es tracta només del conflicte de Can Vies, de la reivindicació de l’Harmonia o de temes puntuals. Aquest vent de revolta anuncia una llevantada.
El Conseller Espadaler diu que s’han traspassat “línies vermelles” a causa del comportament violent d’alguns manifestants. No serem nosaltres, sempre partidaris d’accions reivindicatives democràtiques, pacífiques i massives, qui encoratjarem cap acció agressiva, ni ens mostrarem condescendents amb cap destrucció de mobiliari públic. Ans al contrari: el moviment veïnal és qui més s’esforça per donar una expressió cívica a les legítimes protestes dels barris. Dissortadament, és el Departament d’Interior qui ha traspassat massa vegades aquestes ¨línies vermelles”: amb les pilotes de goma, amb la mort de Juan Andrés Benítez... a Sants mateix aquests dies. Hem vist amb profund desgrat cremar una furgoneta de TV3. Però no ens ha dolgut menys veure com agents de la BRIMO destrossaven els vidres de la “Directa”... i el Departament, seguint el seu costum, negava els fets. Vet aquí per què el veïnatge de Sants, més enllà de la seva afinitat o no amb la filosofia del Centre Social de Can Vies, fa sonar les cassoles contra l’actuació dels Mossos. Vet aquí per què estem davant d’un problema eminentment polític, que no es resoldrà amb destacaments policials corrent d’un barri a l’altre.
Calen gestos, gestos creïbles per part de les administracions públiques, si es vol reconduir la situació. Cal retirar els desplegaments policials massius que generen tensions als barris. Cal mirar de reobrir la interlocució amb el col·lectiu de Can Vies.
El moviment veïnal sempre està disposat a establir ponts i facilitar contactes. L’Ajuntament ha de ser conscient, però, que la decisió de desallotjar el Centre i, sobretot, l’enderroc de l’immoble -per deixar un solar buit allí on hi havia una intensa vida associativa- han arruïnat qualsevol confiança i haurà d’esmerçar molts esforços per restablir-la. I cal també que l’Ajuntament atengui demandes raonables i fonamentades dels barris, com ara la gestió del Casal de Barri de Sant Andreu. Més enllà, cal prendre consciència de la greu situació que viuen els barris de la ciutat. Si, davant dels primers símptomes de conflictivitat, les administracions dimiteixen de les seves responsabilitats i se’n remeten a la força, Barcelona esdevindrà ingovernable.
La FAVB dóna suport a les diferents protestes que s'estan convocant a nombrosos barris, i crida a participar-hi de forma determinada però en tot moment responsable, per tal de concitar l'adhesió del veïnatge.
Barcelona, 28 de maig de 2014 |
This work is in the public domain |
Comentaris
|
Re: La Favb sobre el desallotjament de Can Vies
|
|
per Que la Favb nos guie! |
28 mai 2014
|
|
El comunicado que faltaba... Se tenían que encontrar interlocutores para solucionar el conflicto y sin que piquen a vuestra puerta la Favb levanta el dedo. ¿Que necesidad teneis de guiar la disidencia?... En fin, sois parte de la misma estructura que está en crisis, vuestros roles y métodos son también parte del problema. |
|
Re: La Favb sobre el desallotjament de Can Vies
|
|
per (A) |
28 mai 2014
|
Es una federación de asambleas de vecinas de toda barcelona, que esperabas que sean insus?
me parece un comunicado correcto, sin entrar en el juego de condenar.
sin más, con o sin capucha los barrios en pie de guerra! |
|
Re: La Favb sobre el desallotjament de Can Vies
|
|
per A |
28 mai 2014
|
|
a falta de asambleas de barrio con vocación de contrapoder, la FAVB es lo que tenemos y tampoco lo hacen mal. Las asociaciones de vecinas son desde hace años refugio de "alcaldes frustrados", sin relevo generacional, con cada dia menos recursos. Se necesita un nuevo movimiento vecinal autónomo de los partidos que sea capaz de ser un interlocutor válido partidario de las luchas sociales. Tiene que ir más allá de la FAVB haciendo confluir las aavv con las asambleas de barrio |
|
Re: La Favb sobre el desallotjament de Can Vies
|
|
per (A) |
28 mai 2014
|
Puestos a poner un comunicado más afín a lo que pienso de todo esto dejo este tb:
(Comunicat del comitè local de Sants d’Endavant OSAN)
Que s’estengui la flama de la revolta!
Fa mesos, anys, el CSA Can Vies, ja estava en perill de desallotjament. Va ser llavors quan el CSA va començar una campanya de suports. Demanaven escrits a cada entitat, per a posar veu i imatges a un vídeo que al cap de poques setmanes va veure la llum. Des d’Endavant-Sants vam escriure això:
Un Centre, sense un centre, un punt de trobada, perdem un punt de referència de moltes de les lluites del barri, perdem un espai físic on reunir-nos, trobar-nos, debatre, deixar-hi materials, on assajar, on aprendre i, potser més important, desaprendre’n d’altres imposades.
Imagen
És Social. Ho és per definició, doncs és un espai que no obeeix a les lleis del mercat salvatge que només entén la lògica antisocial del diner, on cada bé té un preu i sense els diners no els pots tenir. Sense aquesta funció social, avui, la majoria de projectes que han passat per Can Vies, potser mai haguessin vist la llum, des de grups de teatre i música que hi han trobat lloc d’assaig, col•lectius que s’hi han reunit, o la pròpia Burxa que hi té la seva redacció. Desallotjar Can Vies és desallotjar un projecte social de barri, com no n’hi ha cap. Ni en cap centre cívic de l’Ajuntament acostumat a tutelar-ne l’activitat, ni en cap local privat i ple de bones voluntats, però necessitat del diner per a ser materialitzat o sustentat.
És Autogestionat, l’autogestió com a valor més enllà de la cultura del consum d’allò que altres en ofereixen. L’autogestió és el “fem-ho nosaltres mateixes”, és l’error i l’aprenentatge diari per esdevenir encert i experiència, és valorar cada pas del camí, conscient del que t’ha costat. D’aprendre a pensar que és el que volem, sense esperar que algú de fora et vingui a imposar res, a dir-te que és el que tu has de voler.
És Can, és casa. Durant aquests anys, Can Vies ha fet possible allò que per a tants joves era un malson, emancipar-se, esdevenir persones plenes, que han decidit dedicar part dels millors anys de la seva vida a construir un món, ja no diferent, sinó antagonista. Un sostre on allotjar dissidència, compromís i vitalitat per a un barri que amb els anys que porta obert Can Vies ha passat de creure que els okupes porten banyes, cua i escupen sofre, a l’actualitat on, cada dia més gent ha decidit portar les mateixes banyes, cua i escopir sofre sobre bancs, immobiliàries, i els polítics que han arruïnat centenars de vides, desnonat famílies mentre els grans culpables de tot això eren rescatats pel diner públic.
I són Vies, son moltes vies, son molts camins fets i per a recórrer, els camins d’aquells que hi han crescut, dels que s’han fet grans, dels que es volen fer vells al costat d’aquest projecte imprescindible per al barri per a diferents generacions de veïnes. És el camí que junts hem recorregut durant tants anys i que ha forjat complicitats rebels. És el camí de la lluita i lluita fent camí. Si desallotgen Can Vies, tingueu clar que seguirem fent via i fent descarrilar el sistema.
Imagen
Com ja hem dit, d’aquest text en fa més d’un any i poques comes i punts hem de retocar. Ara ja vist amb perspectiva de 17 anys de lluita al barri, és quan més força pren la reivindicació de la feina feta per Can Vies, per la seva gent i els seus col•lectius, feina que des de la PUA a la darrera part dels anys ’90 i des del 2001 des d’Endavant hem acompanyat sempre que ens ha sigut possible des de la modèstia i conscients de les nostres limitacions humanes i materials. Una feina colze a colze, que no només s’ha dut a terme dins les quatre parets, que amb el temps van esdevenir vuit (amb l’ocupació de la Capella). Una feina que hem viscut al carrer, els dotzes d’octubre, en les respostes a cimeres de l’Europa del Capital, al maleït Fòrum de les cultures i l’especulació, en la defensa de tants altres centres socials amenaçats, en el naixement, expansió, refundació i consolidació de La Burxa, en la Festa Major Alternativa, la de Can Mantega, les del aparcament del Mercat, la del Carrer de Sants tallat durant hores, les del Parc de l’Espanya Industrial, i tantes altres complicitats que hem forjat en espais comuns. Ha estat aquesta complicitat, la que ens ha fet evolucionar a totes, a nosaltres cap a elles i d’elles cap a nosaltres. Una evolució que necessitem explicar, per entendre que si bé fa 17 anys ja hi havia companys de les JIR i de la PUA dins el CSA i per tant l’esquerra independentista sempre ha estat al costat d’aquesta ocupació, han estat les respectives evolucions les que han fet possible que aquest treball conjunt hagi llimat diferències, i avui Can Vies sigui tant un espai dels i les independentistes d’esquerres com el Casal Independentista (motor de barri durant més de 17 anys), sigui un espai obert a les activitats de l’esquerra alternativa, contestaria i de contrapoder. Un aprenentatge comú, que el Centre Social ha teixit amb molts altres col•lectius, persones i colles, un teixit que ha forjat dotzenes, centenars i segur més d’un miler activistes de diverses famílies polítiques que aquests dies han sortit al carrer a protestar des del carrer i des dels balcons per l’enderroc d’una projecte que ja ha marcat la vida de més d’una generació de veïns.
L’esclat de la revolta
Fa disset anys, al barri de Sants ja hi havia qui denunciava la bombolla immobiliària, i aquests eren els de l’Hamsa i Can Vies, la Gatada, la Fresca, la Morada i tants altres noms. Gent que malgrat la repressió ha mantingut el discurs mentre l’opulència omplia comptes corrents de constructores, directius de banca, consells d’administració, i del Palau de la Música, anys d’indiferència d’aquells que des de posicions benestants de la classe mitjana, inventada pel crèdit, eren incapaços de veure el tsunami. Avui, 17 anys després, dos o tres bombolles després, centenars de desnonaments per impagament de crèdit o del lloguer després, milions d’aturades i precàries desprès, aquest xarxa de complicitats ha fet cada cop els nusos més petits atrapant cada cop més gent dins la solidaritat. És aquest el context, en el que l’administració planteja una negociació farsa, on l’objectiu primer és aconseguir la negativa del centre social per a donar via lliure a les excavadores i porres, sense calcular que 17 anys d’història, dotzenes de col•lectius, milers de persones ja formaven part de Can Vies i que els condicionants socials de fa 17 anys, no són els d’avui, que l’enderrocament de Can Vies és la gota que fa vessar un got i que res s’explica per separat en compartiments aïllats, que en l’esclat de la revolta els condicionants han estat tant o més importants que el mateix enderrocament. Que el segrest d’urnes del multireferèndum, la fi de la campanya electoral del Parlament Europeu del No Futur, la crisi del sistema de representació política i la hipocresia dels qui fa pocs anys governaven Barcelona i la Generalitat, que son els mateixos que gestionaven TMB, usaven bales de goma, empresonaves antifeixistes i apallissaven impunement a la comissaria de Les Corts. La lluita de Can Vies no és la lluita de quatre nens de papà, que fan de l’ocupació l’aventura juvenil a la que tant sovint els mitjans de comunicació ens tenen acostumades per a que repetim en tertúlies de bar, mercat i perruqueria. La lluita de Can Vies és la lluita per l’emancipació dels precaris en un context duríssim de crisi econòmica, de crisi del sistema capitalista. La lluita dels qui cada cop tenen menys a perdre contra aquells qui tenen tot el que ens han robat, i per tant l’expressió d’una ràbia acumulada durant anys. Una ràbia que a hores d’ara supera els carrers del barri, que ha saltat a altres barris i viles de Barcelona, que s’estén per les xarxes arreu dels Països Catalans. Llocs on no hi ha Can Vies, ni potser okupes, però on si hi ha crisi capitalista, retallades, atur, desnonaments, estafades per les preferents i molta mala hòstia acumulada. Posant de relleu que el conflicte té una arrel política i que caldran solucions polítiques, amb o sense els polítics. I tot i que sabem que la lluita al carrer no es tornarà Can Vies, sabem del cert que de la mateixa manera que les barricades dels 12 d’octubres no aturaven els actes feixistes d’aquell any però van fer possible fer-los fora del barri, que les barricades en resposta al desallotjament de La Morada, van aturar l’ofensiva sobre Can Vies fa més de deu anys, les barricades d’avui són les que aturen l’ofensiva contra l’Ateneu de l’Eixample, són les barricades d’avui les que posen el toc d’alerta aquells quí avui estan pensant en noves reformes laborals, en reduir prestacions socials, retallades en sanitat i educació, i apujant-se el sou a TMB a pensar-s’ho dues vegades. En definitiva, la lluita de 17 anys de Can Vies no ha estat la lluita pel sostre d’un grup de persones, ni entitats, ha estat sobretot el sostre d’una lluita antagonista i de contrapoder, que avui, mancat de sostre ha sortit al carrer a donar la cara des de l’anonimat. Fer lectures d’aquest episodi amb la calculadora a la mà, sumant contenidors, vidres o vehicles, entrar al joc dels laments, condemnes morals, o de manca de policia en determinats moments és seguir negant l’arrel del conflicte. Apagant avui un foc a Sants, només caldrà restar a l’espera de saber en quin altre carrer, barri, fàbrica o universitat el got està a punt de vessar altre cop.
Imagen
Que cremin els seus privilegis, que s’estengui la flama de la revolta arreu dels Països Catalans!
Endavant OSAN Sants
28 de Maig de 2014 (Dia tres de la revolta) |
|
Re: La Favb sobre el desallotjament de Can Vies
|
|
per Neng |
28 mai 2014
|
¿Más afín? ¿a quién? ¿a ti?
¿Y qué pinta Endavant en todo esto? Endavant juega el mismo papel aquí (en Sants) que en Gamonal.... ninguno!, ni pinchan ni cortan, por mucho comunicado que saquen.
¿"Revolta arreu dels Països Catalans"?
¿Esta gente es autista o qué? Las revueltas son en barrios obreros y los obreros no reconocemos vuestras putas limitaciones geográficas.
Gamonal, Lavapiés, Sants.... ¡Que viva la lucha de la clase obrera!
¡Y mucha mierda a los patriotas oportunistas! |
|
Re: La Favb sobre el desallotjament de Can Vies
|
|
per y ya son dos..... |
29 mai 2014
|
1ero la FAVB y ahora l' EI!! ¿Quien más se apunta a canalizar la rabia? Ojala que los disturbios duren más tiempo. ¿Que os aconsejarán vuestros analistas políticos?, ¿Apoyar o criticar los disturbios?
Me gustaría que gobernarais, disfrutaría viendo como os superan situaciones como estas... !panda de pequeños-burgueses, dais asco! |
|
|
