|
|
|
|
|
Anàlisi :: sanitat |
|
El consell obert: en què va consistir i què ens pot aportar ara
|
|
|
per F.R. Mora |
20 mai 2014
|
|
Fragment de “La democracia y el triunfo del Estado. Esbozo de una revolución democrática, axiológica y civilizadora” (Editorial Manuscritos, 2011). |
Encara que les prerrogatives del consell obert hagin variat molt al llarg dels seus 1.200 anys d'existència, podem enumerar les principals.
En ell es forma i expressa la voluntat política i jurídica del poble; es realitza la prerrogativa de lliure albir de la gent comú. El dret de deliberació, com a forma col·lectiva de reflexió en comú i de mutu aclariment, té en aquesta institució la seva millor realització, el que contrasta amb la realitat del règim constitucional actual, que nega al poble l'exercici del dret de deliberació, sense el qual no pot existir la democràcia.
El consell obert és “l'escola política de base”, en la qual es forma i afina l'enteniment de l'individu en la pràctica de definir, formalitzar i realitzar allò adequat i inadequat, allò just en oposició a allò injust en cada situació específica, operant segons la regla de les majories. Així mateix, promou el civisme, traient el subjecte d'estar simplement ocupat en els seus interessos particulars, fet tan envilidor, per a elevar-lo a la consideració del bé comú, cosa que fa que aquest concebi les expressions concretes d'aquest bé com a quelcom propi, no com a fet o imposició aliena que impulsa a tots i cadascú a procurar abnegadament la seva realització, creant un estat anímic de diligència, que és el contrari al de l'apatia i desinterès per allò públic que caracteritza tots els sistemes de dictadura.
El consell obert ensenya a debatre i a conviure, a respectar l'altre/altres i a posar límits al jo, a estar avui en majoria i demà en minoria, unificant d'aquesta manera l'esforç per la veritat, segons la concep cadascú, amb el manteniment de la unitat i l'harmonia del cos social. Això equival a dir que és un gresol de sociabilitat i de col·lectivisme, en el qual els individus es troben i reconeixen com a iguals i agermanats per la presa de decisions en comú.
En la seva primera fase, fins els segles XIII-XIV, el consell obert posseïa la totalitat del poder d'imposar i derogar les lleis que afectaven l'element popular, donant origen al dret consuetudinari que després, al posar-se per escrit en alguna de les seves parts, va constituir els furs locals, de tan gloriosa executòria. En aquesta edat, la junta veïnal exercia d'assemblea judicial, administrant la justícia sense necessitat de jutges professionals. Per a encarregar-se dels negocis, públics entre cada una de les seves sessions, el consell anomenava per a només un any els diversos oficis municipals, fet que impedia que ningú monopolitzés les funciones governatives.
De manera similar, el sistema consellista va aconseguir un enorme èxit durant segles en dificultar i inclús fer impossible la concentració de la propietat en el pla local, amb disposicions tan efectives com variades. Fins a finals del segle XIII, el consell va regentar l'organització armada del veïnat, la “hueste” o milícia del consell, designant cada any a un dels veïns, “l'adalid”, perquè la dirigís conforme un reglament elaborat i aprovat per tots, amb un ordre social sense policia professional i sense exèrcit, deixant de banda l'host reial i senyorial, inicialment feble, però que es va desenvolupar amb rapidesa a partir del segle XI. La junta veïnal i consellista va ser una magnifica escola d'oratòria, una acadèmia de cortesia i un àmbit per dir i estar amb gràcia, do i mesura. Una de les seves funcions principals era velar pel manteniment de la germanor i el desenvolupament de la convivència, mediant entre aquells que s'haguessin enemistat i posant fi amb disposicions tan imparcials com afectuoses a les querelles i desencontres entre veïns. En allò referent a la conservació i millora de l'entorn, sobretot dels boscos, la resta de la flora i la fauna, el règim consellista va elaborar disposicions sàvies i eficaces, gràcies a les quals el medi ambient va arribar a una situació acceptable al segle XVIII, fins el punt que es pot sostenir, després d'estudiar bastant aquest assumpte, que la decadència de les nostres muntanyes ha anat paral·lela al declivi del consell obert.
Aquest tenia entre les seves atribucions de sobirania també la d'ordenar la vida econòmica municipal, regulant l'aprofitament dels quantiosos béns consellistes, reglamentant l'intercanvi i comerç natural, vetllant pel bon abastiment de les poblacions sense necessitat que els mecanismes de mercat fossin hegemònics i organitzant els veïns per a realitzar els treballs comunals (“hacendera” a Castella, “auzolan” a Bascònia, etc.) adequats per al manteniment de les infraestructures públiques.
En la seva primera fase el consell obert va constituir des de si els organismes de govern supralocals (comarcals i més àmpliament territorials), valent-se de les fórmules que la democràcia posseeix per a això: el mandat imperatiu com a norma absoluta, l'amobilitat anual de tots els destinats a aquests menesters i la permanència de l'assemblea municipal com a nucli primordial de la presa de decisions, sent els organismes de les grans àrees simple realització, ponderada i equilibrada, de la voluntat de les juntes locals, sense fer més que concessions secundàries al sistema representatiu, que per natura és antidemocràtic. No obstant, en aquest assumpte, l'ordre consellista va fallar aviat, al permetre que la corona, per ella mateixa o pels seus oficials semiautònoms, els senyors laics i eclesiàstics, es fessin càrrec d'una bona part del poder de decisió en el pla general, el que va ser un gran cop per a aquesta forma de democràcia popular.
El sistema de consell obert va saber considerar d'una manera equilibrada la doble natura que de forma natural posseeix la nostra condició, social i individual al mateix temps. Això es manifesta en els límits que ell mateix estableix a la seva pròpia actuació i funcions, per no menyscabar i molt menys asfixiar les expressions privades d'allò humà. D'una banda, va reduir la seva actuació a la regulació de la vida col·lectiva amb el mínim de normes i lleis; de l'altra, va consagrar les prerrogatives inalienables de la persona (recollides als furs municipals), va atorgar una gran importància a la institució de la família basada en l'amor mutu dels seus membres, sense el predomini de cap d'ells; va autoritzar, com és lògic, la vida associativa amb esperit plural; es va adequar a les decisions dels organismes governatius supralocals populars; i, finalment, va conviure amb la institució de la corona, encara que això últim és el seu defecte i error fonamental que, amb el pas dels segles, acabaria amb el règim consellista, a causa que en els seus orígens no va poder, o potser no va voler, establir un ordre polític amb la forma de república popular i democràtica, sense reialesa.
Aquestes són les llums, i també les ombres, d'aquesta singular formació social, assentada en tres valors essencials: a) la convivencialitat, com a afecte d'uns als altres, bé suprem i determinant; b) la llibertat, que es va expressar sobretot com a règim quasi democràtic d'autogovern; c) el col·lectivisme en allò laboral i en allò econòmic.
Ara bé, com ja s'ha dit, la no extinció completa i definitiva de la institució de la corona en la revolució altmedieval mostra el cantó negatiu d'aquest ordre, que també es va articular en altres aspectes que no és possible desenvolupar ara. Aquest règim no va ser, per tant, perfecte i no ha de veure's com una curiosa forma de societat utòpica, encara que s'ha d'emfatitzar que, contra les grotesques utopies pensades i escenificades per la modernitat radicalitzada, s'ha mantingut actiu més d'un mil·lenni, i ha proporcionat un estil de vida i uns éssers humans incomparablement superiors i millors, amb tots els seus defectes, als de l'ordre actual, fet que va resultar de l'acceptable nivell de veritat que contenien els seus pressupòsits reflexius i doctrinals fonamentals, de la mateixa manera que la seva caiguda final a mans de la tríada totalitària “absolutisme”-constitucionalisme-franquisme ha derivat dels defectes de concepció i d'execució que, des del començament, van llastar el, en un altre sentit, magne programa emancipador.
El sistema consellista va ser una briosa temptativa de constituir una societat sense exèrcit, sense funcionaris, sense policia, sense polítics professionals, sense intel·lectuals alliçonadors, sense propietat privada concentrada, sense ciutats omnipotents, en definitiva, un ordre de llibertat raonable per a tots que exercís com a anti-Roma. En relació amb la situació actual, aquesta formació social proporciona un ensenyament de gran magnitud; la possibilitat de realitzar ara la democràcia a través d'una amplíssima xarxa d'assemblees sobiranes de base, en el cas d'Espanya unes 80.000 aproximadament; així com la possibilitat d'evitar els principals desencerts d'aquell, si això és possible, donada la fal·libilitat i les contradiccions de la humana condició.
Sigui com sigui, el govern per assemblees és la condició bàsica necessària, encara que no suficient, perquè la democràcia sigui quelcom més que una paraula enganyosa. |
This work is in the public domain |
|
|
