|
|
|
Notícies :: altres temes |
|
Cap a la tercera oportunitat
|
|
|
per Antoni Ferret |
15 mai 2014
|
|
|
La historia d’Espanya ha estat trista i negra. Un imperi («donde nunca se ponía el sol») que va ser un règim de saqueig i de robatori, i del qual ens hem d’avergonyir tots els bons espanyols/es. Un caciquisme de feudals i terratinents. La misèria popular, sobretot en les zones rurals. Una Església tancada i reaccionària. Una explotació obrera per part d’una burgesia egoista. Una successió de dictadures militars més o menys camuflades...
Però, enmig d’aquesta foscor, han brillat de manera esplèndida dues llums estel•lars: les Corts de Cadis (1810-13) i la Segona República (1931-36). Totes dues breus.
Les Corts de Cadis van ser una sana reacció d’unes minories cultes espanyoles davant un règim de corrupció, afegit a una invasió francesa (Guerra de la Independència, 1808-14). Aquelles Corts van establir una Constitució (anomenada «la Pepa») de caràcter liberal (en un moment en què Espanya era absolutista), una monarquia constitucional, una divisió de poders (totes elles coses desconegudes fins llavors), i van abolir la Inquisició, vergonya de l’Espanya tradicional. Tot va ser anul•lat amb el retorn del rei Ferran VII.
Cal dir que l’experiència de les Corts de Cadis va tenir diverses rèpliques al llarg del segle (1820, 1837, 1854, 1868), totes elles efímeres.
La Segona República va ser un intent de modernitzar Espanya. Es van construir una gran quantitat d’escoles. Un gran impuls a l’ensenyament. Es va introduir l’ensenyament del català. Es van augmentar al doble els salaris agrícoles. Es va començar a fer una reforma agrària contra els latifundis. Es va reformar l’exèrcit. Es van aprovar unes autonomies a les nacionalitats històriques (encara que algunes no hi van ser a temps). Entre altres coses. (Tot i que el bienni 1934-35 es va perdre pel fet de manar les dretes.)
Totes aquestes experiències van ser breus, perquè les forces brutes de l’Espanya negra eren poderosíssimes i el poble estava molt manipulat. Però aquestes experiències mostren l’autèntica Espanya. La de veritat. I són el punt de referència d’allò que és Espanya, més enllà de les seves diverses deformacions.
I bé, ara jo crec que ens acostem al que serà la tercera manifestació històrica de l’autèntica Espanya. Després de les properes eleccions. O, a tot estirar, després de les subsegüents.
Perquè, per primera vegada en la història, a Espanya hi haurà un Govern d’esquerres. No un Govern del PSOE sol, sinó un Govern d’esquerres (PSOE, IU i aliats, Podemos, ERC, Amaiur, etc.). Govern pròpiament dit o bé majoria parlamentària que li doni suport.
Després del procés de destrucció social que estem patint, aquest Govern ha d’abolir totes les males lleis que ha fet el Malgovern del PP, començant per la reforma laboral de 2012. Ha de canviar la llei electoral, per una que sigui justa. Ha de compensar els pensionistes i els treballadors públics del que han perdut aquests mals anys. Ha d’establir la jornada laboral de 35 hores la setmana. Entre altres coses.
I, més a mitjà termini, ha de fer algunes lleis que iniciïn un procés de transició al socialisme. Una llei que augmenti considerablement els drets dels comitès d’empresa, per tal que la democràcia entri per primera vegada a les empreses. Una llei que nacionalitzi la gran banca i les grans empreses de serveis bàsics (energia, transport, comunicacions, etc.).
Tot això serà si el poble, si la gent treballadora, es porta bé i vota bé. Escapolint-se de la manipulació oficial.
I quan tinguem l’Espanya autèntica, els (molts) catalans/es que diuen que d’Espanya no se’n pot esperar res, que Espanya no té solució, etc., acceptaran la nova Espanya.
Antoni Ferret
http://bonainformacio.blogspot.com
https://twitter.con/AntoniFerretSoe |
This work is in the public domain |
|
Re: Cap a la tercera oportunitat
|
|
per U |
16 mai 2014
|
La II República va ser especialment estel·lar quan allò de Casas Viejas, sense oblidar la brutal repressió després de la insurrecció d'Astúries o els mil·lers de presoners polítics que omplien les presons republicanes.
Quins momentazos, tu! I diu que ara és la tercera oportunitat? |
|
Re: Cap a la tercera oportunitat
|
|
per G |
16 mai 2014
|
|
lo del psoe con amaiur eso es la guinda del pastel, como esperar un hijo/a del taibo con esperanza aguirre. |
|
Re: Cap a la tercera oportunitat
|
|
per m |
17 mai 2014
|
|
PSOE+ERC+IU+Amaiur¿?¿? fins i tot ni tan sols amb Podemos (que no va més enllà de la socialdemocràcia) seria un govern inmobilista i reaccionari. El que cal són teories i pràctiques verdaderament leninistes o revolucionàries, al marge de dinàmiques parlamentaristes per se. A part, algú té idea de que farà Podemos després del dia 25? |
|
Re: Cap a la tercera oportunitat
|
|
per pobres progres espanyols, es saben perdedors i ja no saben ni per on sortir |
18 mai 2014
|
No sé si fa més pena com rescriu la història o preveu políticament el futur aquest pobre ultranacionalista espanyol que durant uns anys es podia permetre el luxe de ser "el progre" en contraposició amb els més carques, però que sap que ara li toquen moments de "unidad nacional".
I es que parlar de la II República com a garant dels drets de les "nacionalitats" (així, en petitó) sóna a broma de mal gust si es té en compte l'amenaça d'invasió militar i guerra contra la República Catalana proclamada el 14 d'abril (la República Espanyola aquí va ser finalment instaurada el 17).
Però venir a dir que ERC, a tocar després de 70 anys de tornar a governar a Catalunya en solitari, farà un suicidi d'aquesta manera sense cap tipus a més de mòbil aparent, ja demostra el grau de "qualitat" de la intervenció.
EN el fons fan pena aquesta casta de progres nacionalistes espanyols... han perdut, són conscients de ben segur però es resisteixen a acceptar-ho, i d'aquest esquema surten els escrits més delirants que es puguin concebre. |
|
Desfassament i solapament de republiques amb militars
|
|
per a |
18 mai 2014
|
A Barcelona el 14 d'abril de 1931 fou un militar (Francesc Macià) qui va proclamar la república i va desplegar els seus escamots.
Francesc Macià fou fundador de «Estat Català», un partit que enmirallava la seva estètica amb el Fascio de Mussolini, i es finançava amb les aportacions de les famílies catalanes traficants d'esclaus. |
|
Re: Cap a la tercera oportunitat
|
|
per aaa |
20 mai 2014
|
|
si per això van matar tants militants d'estat català al camp de la bota |
|
Re: Cap a la tercera oportunitat
|
|
per cartagena |
21 mai 2014
|
Pues yo estoy,
con el cantón de Cartagena,
independencia pa mi pueblo,
y que le den a los demas |
