Veure comentaris | Envia per correu-e aquest* Article
Notícies :: altres temes
cartell i octaveta repartida a St. Andreu per l'1 de maig
per A	29 abr 2014
L'Atur “el encargado de la selección se puso en el centro de la sala sujetando en sus manos un billete de 50 euros. Con voz firme dijo: «El billete será para el que lo coja y será parte de su primer sueldo». Lo tiró al suelo. «Pensé que era como el juego del pañuelo», recuerda Clío. Todos los aspirantes se lanzaron a por el dinero. La joven se vio envuelta en una marabunta de gente cegada en conseguir el objetivo y el único puesto de trabajo ofrecido. La joven se cayó. “ El Periódico de Catalunya, 4 de marzo del 2014 Avui en dia sembla ser que treballar és una sort, fins i tot pot ser considerat un privilegi. Sembla que hagis de donar les gràcies per tenir una feina, sigui quina sigui i encara que les condicions laborals són cada vegada més miserables. Per contra, no acceptar les condicions i renunciar a la feina t'avoca a l'atur i a l'angoixa constant d'haver de sobreviure en un món en el que no importen les teves necessitats humanes sinó els diners que tens per pagar-les. L'atur doncs no és un accident ni un fet casual, tal i com ens el volen presentar, és un fenomen cada dia més normalitzat, una excepció que esdevé una norma en la nova etapa del capitalisme. Una nova etapa que comença a finals dels anys 70 i que a l'Estat Espanyol suposa passar d'un model centrat en la industria per un que potencia l'especulació sobre el negoci inmobiliari i el turisme. Una forma d'engreixar i de fer diners fàcil acompanyades per plans urbanístics que han degradat i destruït gairebé tot el territori català i llevantí i els seus habitants. La conseqüència d'aquest canvi per les treballadores ha estat l'atur massiu a l'Estat Espanyol. Un fenomen que pressiona als que encara conserven la feina perquè abaixin el cap i acceptin qualsevol atac sobre les seves condicions laborals per por a ser un aturat/da més. “Si no estàs disposat a aguantar marxa, hi ha molts desitjant estar en el teu lloc” Aquesta típica frase pren força com a xantatge. Paral·lelament, aquesta pauperització ha estat impulsada per la patronal, que amb la complicitat de l'Estat democràtic, l'esquerra parlamentaria i els sindicats, han aprofitat aquest temps per reestructurar i precaritzar mitjançant reformes el mercat laboral, portant cada vegada més lluny les condicions d'explotació, sabent que les treballadores ens sentirem obligades a acceptar qualsevol cosa, perquè qualsevol cosa es millor que rés. Per tot això pensem que l'atur no és la conseqüència d'un fracàs individual que es dóna per un accident en el curs normal de l'economia. L'atur no l'hem de concebre com un problema individual i aïllat o com una decisió personal de no esforçar-se. És una condició de precarietat col·lectiva, generada pel mecanisme d'un sistema que organitza el treball per enriquir a uns pocs mentre empobreix i explota a la resta i que té la funció de fer-nos acceptar una nova volta de rosca en la precarització de les nostres condicions de vida. El treball “La época de los derechos se ha acabado. Ahora hay que pagar la fiesta” Isak Andic, fundador i president de Mango. Després de 6 anys de crisis, aquesta volta de rosca es evident per a tothom. Les condicions en el món del treball s'han deteriorat en tots els aspectes, retrocedint en alguns casos a formes d'explotació pròpies d'un passat que crèiem llunyà. L'inici d'aquest procés de deteriorament comença amb la fi de les lluites obreres durant els anys 70. La traïció de l'esquerra a les lluites de base per acomodarse i aconseguir així un tros de pastís del nou règim que començava amb la Transició, la integració dels sindicats en l'engranatge institucional i l'afiançamanet de la democràcia parlamentària, aconseguiren aïllar als sectors minoritaris més combatius i desactivar la capacitat de les treballadores per defensar els seus interessos. Es també en aquesta època que s'incorporen en massa persones migrants no europees, a les que s'intentarà mantenir en condicions de mà d'obra barata i sotmesa mitjançant polítiques repressives especials com deportacions, tancaments en CIE's, assetjament policial... A més a més, tot aquest procés de precarització ha estat eclipsat per l'efecte riquesa que va produir el boom immobiliari i la circulació del crèdit, i que anys després, amb la crisi del 2008 ens ha despertat d'aquest somni per trobar-nos de nou amb la realitat que haurem d'afrontar els propers anys: explotació a canvi de sous miserables i un regim social desfet per les retallades que l'Estat ha realitzat per rescatar els beneficis dels grans capitals financers. Però dintre d'aquesta davallada, cal destacar que les dones patim encara més totes aquestes conseqüències. Sobretot la del xantatge del treball, perquè recau sobre nosaltres la responsabilitat inculcada mitjançant la institució de la família de cuidar d'aquesta i dels seus membres, per això sovint som nosaltres les que hem de renunciar a una feina remunerada per cuidar de la resta amb tota la pressió i malestar tant psicològica i física que això crea. Així doncs, la situació actual no sols resumeix l'època que ens toca viure sinó també la pròpia essència del treball assalariat que respon únicament als interessos privats d'uns pocs. Sense anar massa lluny, cada dia i al nostre voltant podem veure persones vivint al carrer mentre hi ha milers de cases buides, quantitat de menjar llançat a la escombreries on algú que tingui fam hi re-buscarà, persones malaltes en llistes d'espera davant de llits buits en habitacions d'hospitals tancats...totes aquests imatges resumeixen les contradiccions absurdes d'un món guiat per l'únic principi irracional de convertir diners en més diners. Per tot això, creiem que arribat aquest punt, és el moment de reaccionar. De deixar de creure que no ens hem esforçat el suficient per poder adquirir un bon lloc de treball o un bon lloc a la societat. No podem seguir creient això quant hi han 3 milions d'aturats a Catalunya (sense comptar als que no surten a les llistes) i la poca gent que encara té feina o si hi accedeix ho fa en condicions deplorables. Fins ara el malestar de l'atur l'hem estat entenent com quelcom personal i individual mentre la situació era d'abundància, però ara ja no. Perquè aquest malestar no és sinó el fruit de la misèria a la qual ens han condemnat mentre ens feien creure que la societat de consum democràtica era igual per a tothom. I rés de tot això. Cada cop la polarització és més clara. I és ara, quant la ràbia abans pacificada esclata els dies de vaga, quant els companys de Panrico o FNAC decideixen fer vagues, quant les veïnes de Gamonal fartes de l'especulació aturen per tots els mitjans un pla que ells no volien. Perquè tant sols la solidaritat i el suport mutu entre nosaltres pot ser l'únic que ens tregui d'aquesta situació, prenent col·lectivament allò que ens han robat i ens pertany. Organitzant-nos entre nosaltres, els que tinguin feina a la feina, a les escoles, als instituts, als hospitals, a les places, als carrers. Al marge de sindicats i partits. Ells han sigut protagonistes durant massa temps. Ara ens toca a nosaltres. Lluitem per la nostra la dignitat, lluitem per les nostres vides. L'1 de Maig totes al carrer. Que aquest dia sigui només un punt de sortida, la lluita continua cada dia. Per la Revolució Social, per l'anarquia.
This work is in the public domain

Comentaris

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more