Veure comentaris | Envia per correu-e aquest* Article
Notícies :: altres temes
Comunicat del Partit Carlí
per agrupació territorial comarques centrals del Partit Carlí de Catalunya Correu-e: pcdec@yahoo.es	09 abr 2014
Comunicat sobre la situació social, política i cultural de Catalunya
EXTRACTE DEL COMUNICAT DE L’AGRUPACIÓ TERRITORIAL DE LES COMARQUES CENTRALS (ATCC) DEL PARTIT CARLÍ DE CATALUNYA (PCdeC)         ========================== “El mateix que entre els homes, l’Entesa entre els pobles només es pot donar si aquests són lliures.” Carles Feliu de Travy (Barcelona, 1.923-2008) El passat 12 de desembre de 2013 el President de la Generalitat de Catalunya va comunicar la seva decisió de convocar una consulta, pel 9 de Novembre de 2014, sobre el futur polític col•lectiu de Catalunya, després de l’acord transversal entre les forces partidàries del dret a decidir presents a l’actual Parlament. El Partit Carlí de Catalunya, membre del Partido Carlista per un pacte lliure i voluntari d’autodeterminació, és juntament amb els altres partits carlins de les Espanyes l’organització política més antiga d’Europa. Sempre s’ha caracteritzat per la seva defensa dels drets dels pobles, de la seva cultura i la seva llengua. Per tant no pot quedar sense expressar el seu parer, com a Partit democràtic i progressista, i avui vol fer arribar a la nació catalana i a les altres nacions històriques i regions de les Espanyes i de la Unió Europea el següent comunicat 1 / CONTINUÏTAT HISTÒRICA     És el cas de la primera Guerra Carlina (1833-1839, fins el 1840 a Catalunya). Moment en que va començar la reintegració foral..     Un caire nou sembla mostrar la segona, la Guerra dels Matiners, lliurada només a Catalunya. És el moment del manifest liberal de La Garriga (1849) que titlla als carlins de comunistes. És el moment de la germandat d’armes amb progressistes i republicans duradora més d’un segle i mig.     I és durant la Tercera guerra carlina (1872-1876) que se sent el Manifest del rei carlí Carles VII de juliol de 1872: abolició dels Decrets de Nova Planta, i restitució dels Furs de Catalunya i dels altres regnes de la Corona aragonesa. I la restauració en la Reial Diputació de Catalunya a Sant Joan de les Abadesses amb un President en funcions injustament oblidat: Joan Mestre i Tudela.     Eren uns instants eterns, que tindrien una digna repetició i reiteració en les jures dels furs de Catalunya al Monestir de Montserrat (1951) i poc després dels de Mallorca a l’església de Sant Francesc de Ciutat de Mallorques per En Xavier de Borbó-Parma. I molt abans a Euskal Herría, la dels Furs de Biscaia amb el seu valor arquetípic sota l’Arbre de Gernika (1875) per Carles VII.     Aquests fets tingueren una digna continuació: la proclamació de la República Catalana dintre la Federació Ibèrica per Francesc Macià i Llussà, que havia dipositat la seva espasa de militar a l’altar de la tradició i ofert a la causa carlina durant l’aplec carlí de Butsènit (1908). Després havia rebut el suport dels carlins arran de l’intent d’alliberament de Prats de Molló (1926) contra la primera Dictadura, i havia intercanviat emissaris amb Jaume III, uns contactes que li asseguraven en el seu nom que era sempre possible l’encaix de Catalunya dins les Espanyes; i per Lluís Companys i Jover, assassinat per designi del tirà a Montjuïc. Un bel morir que era la llavor d’una restauració: la de la Generalitat que ell presidí amb honor fins a la mort i que se sobreposava amb el President Josep Tarradellas i Joan i com un fragment de la legítima Constitució de Catalunya i Espanya al tros de paper de l’anomenada Constitució espanyola de 1978. El seu successor Jordi Pujol i Soley continuà en circumstàncies difícils l’aportació catalana a la refundació d’Espanya. Ideal del catalanisme clàssic.     Cal nomenar el Projecte d’Estatut de Catalunya de 1930 elaborat pel Partit Carlí i presentat com a model a la vella Societat de Nacions pel jurisconsult Francesc de Paula Maspons i Anglesell, on en el títol primer es diu, «Reconeixem la personalitat nacional de Catalunya, amb totes les característiques individualitzadores. Els pobles que constitueixen l’actual Espanya és federaran lliurement. Cal reconstituir de bell nou aquella Confederació, amb igualtat de tracte i de la personalitat per a cada un d’ells. Aquesta proposta va ser inclosa com a document bàsic en Elements per a l´estudi de l´Estatut de Catalunya editat l’any 1931 per Unió Catalana d´Estudis Polítics i Econòmic-Socials. És obligat fer constar la iniciativa i els riscos personals que va assumir En Carles Hug de Borbó-Parma en l’impuls per la renovació ideològica del carlisme, a partir de l’acte de Montejurra de 1958, en companyia de les seves germanes, M.Teresa, Cecília i M.de les Neus i de més de 50.000 partidaris presents a la muntanya. El Partit Carlí de Catalunya va participar a l’Assemblea de Catalunya (7.XI.71) abraçant amb el seu compromís els tres punts programàtics com a pas previ a l’autodeterminació i al Consell de Forces Polítiques també des de la seva fundació (23.XII.75).     El novembre del 2004 el Partit Carlí de Catalunya, d’acord amb les indicacions del Parlament, va presentar unes propostes per la reforma de l’Estatut de Catalunya. Per tal de procedir a la seva redacció el Partit va designar una comissió de carlins catalans, que va comptar amb l’estreta i fraternal col•laboració de valencians, mallorquins i aragonesos, per respondre al qüestionari. Aquest treball va merèixer el vistiplau del Parlament de Catalunya, tal i com consta a la seva web del Novembre de 2004. El Partit Carlí de Catalunya va ser l’únic d’extraparlamentari que hi va col•laborar. També es va confeccionar un projecte d’Estatut de Catalunya conegut com Estatut de Sarrià, ja que va ser en aquest barri barceloní on es varen efectuar les reunions.     L’any 2006 es va celebrar a l’Ateneu Barcelonès el centenari de la Solidaritat Catalana presidit per En Carles Hug de Borbó-Parma, ocasió en la que el Príncep i Professor ratificava el reconeixement de Catalunya com a Nació efectuada temps abans pel rei carlí Jaume III.     Més recentment, El Partit Carlí de Catalunya va acudir a la manifestació de Barcelona del Juliol de 2010 contra la sentència del Tribunal Constitucional que havia atemptat contra la integritat del Projecte d’Estatut de Catalunya. El Partit Carlí de Catalunya, que és una part inseparable de la nostra historia durant els últims 180 anys, forma una comunitat humana profundament democràtica i respectuosa amb tothom, i tracta d’obrir solcs cap a una societat de participació i de responsabilitat en el marc d’una confederació de persones i pobles lliures. 2/ CARLISME I DRET A DECIDIR     Catalunya es troba davant d’una cruïlla històrica a què s’ha vist abocada després de quasi quatre decennis de post franquisme. La recerca d’un pacte de convivència hispànic superador de l’absolutisme monàrquic, del centralisme liberal i de l’opressió de la Dictadura va donar com a resultat l’anomenat Estat de les autonomies. Des de Catalunya es veié això com la possibilitat de construir un marc comú a partir de l’autogovern en aquelles esferes que ens fossin d’abast propi.     Trenta-cinc anys de vigència de l’actual Constitució, l´intent fallit d’una reforma estatutària i una ofensiva política, mediàtica, judicial i fiscal d’espoli i recentralització menen el nostre país a un atzucac dins l’actual ordenament de l´Estat espanyol. La continuïtat en aquesta situació ens condueix a l’ofec i la decadència com a poble i més quan la correlació de forces ens és desfavorable com a col•lectivitat, quan la majoria preestablerta es troba institucionalitzada al Congrés dels Diputats i al Senat     Resta doncs per al poble de Catalunya, esgotades les vies pactistes, el retorn a la seva sobirania històrica originària, aquella amb què es confederà dins la Corona d’Aragó i s’integrà a la monarquia hispànica després.     La ruptura de l’acord lliure entre regnes i països peninsulars a partir del 1714 ha originat tot un seguit d’intents des de Catalunya per restaurar la convivència en els seus termes primigenis. Des del segle XlX, el Carlisme ha estat un dels protagonistes més actius en aquesta lluita concretada en la proclamació i defensa dels Furs perduts primer i de la Confederació hispànica contemporàniament.     En aquest moment històric, la impossibilitat de progressar col•lectivament i l’experiència d’un retrocés en els drets comuns assolits ens empeny al trencament amb un status quo que es mostra impossible de reformar. Pel dret que ens correspon com a nació, encara més, pel mai no decaigut dret de resistència i d’insurrecció, ha arribat el moment de decidir mitjançant una acció col•lectiva i democràtica la constitució de Catalunya com a Estat. Aquest Estat a més, ha de declarar-se independent per poder encetar la seva via dins Europa, en el concert de pobles del món. Cal tenir en compte que l’única possibilitat que Catalunya pugui establir un pacte entre iguals amb els altres pobles hispànics és des de la plena sobirania. L’ideal doncs d’una Confederació només pot bastir-se a partir de la nostra independència. Aquesta n’és un component perdurable juntament amb l’anhel de concertar-se amb les nacions germanes. Ambdues no caben a la camisa de força de la Constitució. I dibuixen el subjecte de tot vertader pacte de Confederació, doncs són la garantia mancomunada de la pròpia independència. I és aquest el propòsit a què els Carlins aspirem. Davant la convocatòria de la consulta pel Dret a Decidir els carlins catalans refermem el dret de Catalunya a triar de manera lliure i democràtica el seu futur davant les qüestions proposades. Així podrem avançar de manera definitiva vers la resolució del conflicte que des de fa tres segles ens tenalla. 3/ LA CONFEDERACIÓ     La confederació demana -i és- un pacte lliure i voluntari d’autodeterminació, entre nacions constituïdes en repúbliques o estats sobirans.     És doncs un ordre de contracte, no un ordre de poder, tot i que el pacte, com a tractat institucional pugui engendrar un nou poder investit en un nou subjecte, hereu però dels subjectes originaris que pacten. És per això que el projecte d’Estatut Carlista (1930) parlava d’Estat confederal, terme esmentat en alguns autors. Car les repúbliques signatàries assoleixen, en fundar la condeferació, un nou status. Dit d’una altra manera, els tots que són obren com a parts d’un conjunt que els abraça.     És un ordre construït de baix a dalt, no de dalt a baix, o, si es vol, un ordre horitzontal, no un ordre vertical. Reserva la figura de les constitucions per a les repúbliques signatàries. La constitució de la confederació és el Pacte. Rebutja un poder constituent del subjecte confederació, que no es pot posar, com creuen els antics constitucionalistes, en un poble espanyol separat dels pobles d’Espanya, els únics cridats a celebrar i a reformar els pactes confederals en llurs Corts legítimes. Rebutja una pretesa -i costosa- representació supraordinada a les repúbliques confederades i propugna, per a entendre en els afers comuns una coordinació (sempre: horitzontalisme) mitjançant unes Corts confederals (projecte de 1930) o una Conferència d’Ambaixadors (projecte carlí del 2004) i la seva Diputació Permanent, subjectes a instruccions i els acords de les quals es poden impugnar per la via del passi foral: Un dret reservat universal. I en lloc de multiplicar els oficis confederals, per ex. tribunal constitucional o ministeris comuns, prefereix confiar la solució dels conflictes i les matèries d’interès comú a comissions delegades de les parts.     La confederació que proposa el Partit Carlí de Catalunya neix de la necessitat de recuperar els drets històrics dels pobles, d’allò que foren els Estats o Nacions confederats dins la monarquia de les Espanyes i d’aquells drets que tenia cada poble quan es constituïa i que ningú no li podia arrabassar, els quals es perderen arran de la guerra de Successió (1701-1713) prolongada a Mallorca i Sardenya, i fins el 1714 a Catalunya. Amb la Constitució de 1812, i a Euskal Herria arran de les Guerres Carlines. Avui aquesta confederació que proposa el Partit Carlí de Catalunya es manifesta i basa en els Furs, en les Constitucions Catalanes lluny però en els detalls dels plantejaments del passat, i ofereix al poble una solució a partir de l’autodeterminació per tornar a ser sobirà, sota el respecte d’un pacte entre iguals. Defuig el Carlisme en conseqüència el model d’Estat federal amb les seves línies de dalt a baix, en la seva duplicació de cossos polítics, en el seu verticalisme, que acusen l’esllavissament vers l’estat unitari mostrat per l’experiència històrica. 4/ LA LLENGUA I LA CULTURA CATALANES Els dos projectes carlins d’Estatut consagren la llengua catalana com única oficial, el del 2004 juntament amb l’aranès, i àdhuc en les relacions amb les autoritats confederals. Se situen en la línia de les Bases de Manresa (1892), el gran monument del catalanisme polític (Base 3a.), i són la manifestació del sentiment cap a la nostra llengua i cultura sense cap menyspreu, ans al contrari, a les de totes les Espanyes. 5/ EL PARTIT CARLÍ CONTRA EL NEOLIBERALISME L’anàlisi del Partit Carlí de Catalunya arrenca d’una realitat social evident: l’enorme esquerda que separa la societat artificial nascuda de l’exclusivitat dels polítics i tots aquells promotors de rancúnies i revenges, que només serveixen els seus interessos i els de llurs preceptors oligàrquics, i la societat real de la majoria dels ciutadans que reben les conseqüències de les accions de tots ells. 6/ CONSTRUIR LA SOCIETAT DE L’AUTOGESTIÓ En la concepció del Partit Carlí de Catalunya, el principi de subsidiaritat, que assenyala vies al principi de solidaritat, ens ensenya que la garantia de la llibertat està en el pluralisme. Els límits del poder únicament poden estar en la sobirania de les institucions autònomes que constitueixen orgànicament la societat: sobirania social que passa davant de la sobirania política. Quan els organismes autònoms manquen, la Societat és un conglomerat amorf regit per una burocràcia impersonal i centralista, anul•ladora de tota iniciativa, sigui aquesta pública o privada. Així, la limitació del poder de l’Estat no pot provenir, ni ha provingut mai, de fronteres artificials com les lleis constitucionals, fronteres de paper, sempre utilitzades com armes pel caprici del més fort (Montejurra, Carles Hug, 1958).     Com a meta d’aquesta societat propugnem el socialisme d’autogestió global basat en uns principis que queden vertebrats en la Democràcia Econòmica, que permeti la gestió social de l’activitat econòmica en un doble aspecte: intern de l’empresa, mitjançant la participació dels treballadors en la seva direcció; extern a l’àmbit empresarial, mitjançant la participació, d’una forma institucionalitzada, en la planificació econòmica de les organitzacions sindicals i empresarials, de les comunitats territorials i d’altres sectors afectats. Poden demanar la totalitat del comunicat a l’adreça, atcc.pcdec ARROBA yahoo.es
This work is in the public domain

Comentaris

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more