|
|
|
|
|
Anàlisi :: pobles i cultures vs poder i estats |
|
Recuperar el debat estratègic (Procés Embat)
|
|
|
per Raúl Zibechi |
02 abr 2014
|
|
. |
Sembla evident que estem davant d'un revolt de la història. El que succeeixi en els propers anys, sumat al que ja està succeint, tindrà efectes a llarg termini. El que fem, o el que deixem de fer, tindrà alguna influència en el destí immediat de les nostres societats. Sabem que és necessari actuar, però no està clar que siguem capaços de fer-ho en la bona direcció.
Els recents successos a Ucraïna i Veneçuela van intensificar la sensació que estem davant moments decisius. Aquesta conjuntura desvetlla que la violència jugarà un paper decisiu en la definició del nostre futur. Guerra entre estats, lluita entre classes, conflictes violents entre els més diversos grups, des de colles fins a organitzacions de narcotraficants. Com va succeir en altres períodes de la història, la violència comença a decidir conjuntures i crisi.
La violència no és la solució, i com més temps puguem ajornar-la, molt millor. “Sense violència no podem aconseguir res. Però la violència, per molt terapèutica i eficaç que sigui, no resol res”, va escriure Immanuel Wallerstein en el prefaci del llibre de Frantz Fanon Piel negra, màscares blanques (Akal, 2009). Estar preparats per a la violència, però subordinar-la a l'objectiu del canvi social, és part dels debats estratègics necessaris.
Esmento la qüestió de la violència perquè d'això es tracta a Veneçuela i a Ucraïna, a Bòsnia, Sudan del Sud, Síria i cada vegada més llocs. Ens agradi o no, els conflictes no s'estan resolent a les urnes, sinó als carrers i a les barricades, mitjançant arts insurreccionals que les dretes estan aprenent a utilitzar per als seus fins, recolzades per les grans potències occidentals, Estats Units i França en lloc molt destacat. L'anomenada democràcia llangueix i tendeix a desaparèixer.
No em canso de llegir i reproduir la visió que va transmetre el periodista Rafael Poch de la plaça Maidan de Kíev: ” En els seus moments més massius ha congregat unes 70 mil persones en aquesta ciutat de quatre milions d'habitants. Entre ells hi ha una minoria de diversos milers, potser quatre o cinc mil, equipats amb cascos, barres, escuts i bats per enfrontar-se a la policia. I dins d'aquest col·lectiu hi ha un nucli dur de potser mil o mil 500 persones purament paramilitar, disposats a morir i matar, el que representa una altra categoria. Aquest nucli dur ha fet ús d'armes de foc” (La Vanguardia , 25/2/14) .
Multituds protestant i petits nuclis decidits i organitzats enfrontant-se als aparells estatals als que solen desbordar. Ho aconsegueixen per tres motius: perquè hi ha desenes de milers als carrers que representen el sentir d'una part de la societat, que legitima la protesta, perquè hi ha una “avantguarda” sovint entrenada i finançada des de fora, i perquè el règim no està en condicions de reprimir, ja sigui per debilitat, manca de convicció o perquè no té un pla per al dia següent.
Que les dretes hagin fotocopiat les formes de fer dels revolucionaris i les utilitzin per als seus propòsits, i que comptin amb abundant suport de l'imperialisme, no fa a la qüestió central: com enfrontar situacions en què l'Estat és desbordat, neutralitzat o usat contra els de baix?
La meva primera hipòtesi és que les forces antisistèmiques no estem preparades per actuar sense el paraigua estatal. Gairebé tots els governs progressistes del continent van ser possibles gràcies a l'acció directa als carrers, pagant un alt preu per posar el cos a les bales, però aquesta dinàmica queda massa lluny i ja no és patrimoni dels moviments. Posar el cos va deixar de ser el sentit comú de la protesta, sobretot des que va reaparèixer l'escut estatal amb els governs progressistes.
La segona és que la confiança en l'Estat paralitza i desarma moralment les forces antisistèmiques. Al meu parer, la pitjor conseqüència d'aquesta confiança és que hem desarmat nostres velles estratègies. Aquest punt té dos plecs: d'una banda, no està clar per quin món lluitem, perquè el socialisme estatista va deixar de ser projecció de futur. De l'altra, perquè no està a debat si ens afiliem a les tesis insurreccionals o la guerra popular perllongada, o sigui a les tipologies europea i tercermundista de la revolució.
No vull aturar-me en la qüestió electoral perquè no la considero una estratègia per canviar el món, ni tan sols una manera d'acumular forces. Entenc que hi ha governs millors i pitjors, però no podem prendre seriosament el camí electoral com una estratègia revolucionària. En suma, no estem debatent el com. Mentre, les dretes sí que tenen estratègies, en les que el electoral juga un paper decoratiu.
Entre la insurrecció i la guerra popular, el zapatisme inaugura un nou camí, que combina la construcció de poders no estatals defensats armes en mà per les comunitats i bases de suport, amb la construcció d'un món nou i diferent en els territoris que aquests poders controlen.
Es pot argumentar que es tracta d'una variable de la guerra popular esbossada per Mao i Ho Chi Minh. No ho veig d'aquesta manera, més enllà d'alguna similitud formal. Crec que la innovació radical del zapatisme no es pot comprendre sense assimilar la rica experiència del moviment indígena i del feminisme, en un punt crucial: no lluiten per l'hegemonia, no volen imposar les seves maneres de fer. Fan, i que els altres decideixin si acompanyen o no.
En aquest argument hi ha una trampa. No es pot “lluitar per l'hegemonia” perquè seria trasmutarla a dominació, cosa que les revolucions triomfants van oblidar molt aviat. L'hegemonia s'aconsegueix “naturalment”, per fer servir un terme afí a Marx: per contagi, empatia o ressonància, amb maneres de fer que convencen i entusiasmen. Em sembla que recuperar el debat estratègic és més important per canviar el món que l'enèsima denúncia contra l'imperialisme. Que segueix sent necessari signar manifestos, però no assoleix. |
Mira també:
http://procesembat.wordpress.com/2014/03/09/recuperar-el-debat-estrategic/
|
This work is in the public domain |
Comentaris
|
Re: Recuperar el debat estratègic (Procés Embat)
|
|
per Pensant la revolució avui |
02 abr 2014
|
|
http://www.grupreflexioautonomia.org/ca/pensant-la-revolucio-avui |
|
Re: Recuperar el debat estratègic (Procés Embat)
|
|
per x |
02 abr 2014
|
Perdona eh, però trobo la teva reflexió prou mediocre, perquè està basada en apriorismes, en coses que dónes per fetes però que no són certes, o no et molestes en raonar.
Algunes:
- Compares el que fan les dretes i les "esquerres" a nivell insurreccional, però et deixes de comentar que la dreta té una proposta moooolt clara i l'esquerra revolucionària no. La dreta pot vendre gestió, i tothom s'ho creurà, que la seva alternativa funciona. En canvi l'esquerra revolucionària, segons tu, no té cap model a apelar. Amb els exemples que has posat, a Ucraïna poden dir fàcilment que la seva alternativa és ser un estat "ben" integrat a la UE, mentre que la dreta veneçolana pot dir que aspira a fer un país com Colòmbia. Que diuen els revolucionaris? que volen fer com els anys 30 aquí? com la Rússia del 1917? per favor, que estem al 2014.
A part, quan parles de recolzament, hauries de definir més. Perquè tècnicament si a Grècia hi ha vaga general i aquí fas un acte per recaptar diners (100-200€), estàs recolzant els grecs, però com et pots imaginar la col·laboració militar, de serveis secrets, de tropes, econòmica, i un llarg etc que pot oferir qualsevol potència no té absolutament res a veure. En aquest sentit, t'has descuidat de dir que la dreta sí que fa "internacionalisme" de veritat, totalment interessat però útil per l'altre país, i no només purament "folklòric".
Respecte a que dius que no veus la via electoral com a manera d'acumular forces, pots dir si d'un cas que no hi estàs d'acord, però els fets objectius et demostren el contrari. Objectivament l'EI ha crescut a partir d'acumular forces mitjançant la CUP, és un fet. Abans la gent quan plegava de Cajei i Maulets, plegava, i ara té altres llocs d'enquadrament. Alhora, és l'únoca organització que ha permès de manera massiva acumular forces de gent que no es situa en els paràmetres clàssics de l'EI. Així doncs, pots dir "no crec que aquesta hagi de ser la via pels motius x" però no que no serveix per això perquè et fas trampes al solitari. Ben al contrari, pels que portem més de 15 i 20 anys en política, si d'acumulació de forces parlessim, veuríem que els llibertaris no han anat in crescendo precisament.
Per últim parlar que si de zapatisme, de guerra popular prolongada o insurrecció està molt bé per l'onanisme de tot revolucionari, però amb la força acumulada que tens és comparable a voler obrir una multinacional de menjar amb només 1 cèntim a la butxaca: pur pajillerisme mental. |
|
Re: Recuperar el debat estratègic (Procés Embat)
|
|
per revolució, no esquerranisme |
03 abr 2014
|
|
L'electoral no és via perquè l'EI no és revolucionària. |
|
Re: Recuperar el debat estratègic (Procés Embat)
|
|
per ? |
03 abr 2014
|
|
Es socialdemócrata, no? |
|
Re: Recuperar el debat estratègic (Procés Embat)
|
|
per . |
03 abr 2014
|
|
Si bailan con Sortu que no seria de extrañar que lo fueran. |
|
Re: Recuperar el debat estratègic (Procés Embat)
|
|
per x |
03 abr 2014
|
Wua no neng sóc ecosocialista da dabó culega món lliure=planeta lliure.
Posa'm l'etiqueta que vulguis, m'importa ben poc. Jo estic per una planificació absoluta de l'economia, intervenció estatal i sortida de marcs i tractats supra-estatals capitalistes (UE, OTAN, etc.) fins que en poguem fer de propis, fins i tot amb països no propers ideològicament però que compartim enemic comú, entre altres coses (abolir democràcia burgesa, etc.). I per fer aquest canvi sistèmic, entenc que cal (com a molt mínim) acumular d'alguna manera massa social, de centenars de milers (i actualment només compto uns pocs de milers). No em va massa la filosofia ni la fe religiosa, així que per pura observació veig que la manera factible de fer-ho és participant també a les institucions.
Si això li vols dir socialdemocràcia, endavant, la veritat no importa massa. |
|
Re: Recuperar el debat estratègic (Procés Embat)
|
|
per per x |
04 abr 2014
|
Tot aixó que dius, s´anirà desinflant com un globus a mida que aneu a la recerca de més vots i més escons...
Final de trajecte: socialdemocracia. |
|
Re: Recuperar el debat estratègic (Procés Embat)
|
|
per x |
05 abr 2014
|
"per x", algun dia hauries de fer l'exercici de deixar de fer de pitoniso Lolo amb altres espais polítics i aplicar-te més al teu. Ja sabem que desitges i treballes perque això sigui així, però els fets objectius AVUI són els que són, i és que l'EI ha tingut un creixement molt gran els darrers 10-15 anys i altres us heu quedat en termes globals estancats no, lo següent.
En tot cas et convido a que facis el mateix exercici de pronòstics amb el teu espai: on i com creus que estarà l'anarquisme a casa nostra d'aquí 5 anys? i d'aquí 10? 20? |
|
|
