|
|
|
Notícies :: un altre món és aquí : xarxa i llibertat |
|
22 març: Una fita en la història de la lluita
|
|
|
per LQSomos-Pedro Casas |
31 mar 2014
|
|
Una ruptura que va albirant pas a pas, en cada mobilització, en cada organització, en els centres d'estudi i de treball, als barris i pobles, i els continguts anti-sistema (si contra aquest sistema corrupte i caduc), destituyentes i constituents van obrint-se pas de manera cada vegada més massiva. |
|
Com ja s'ha escrit bastant sobre les Marxes de la Dignitat del 22M, vaig a exposar de manera el més sintètica possible les meves reflexions sobre aquesta grandiosa mobilització, que, al meu entendre, representa un canvi qualitatiu de la lluita social d'aquest país.
* Entre els seus principals i més positius aspectes, a més del seu èxit de convocatòria (en nombre de col · lectius implicats i persones participants), destacaria els següents:
- UNITAT (comú denominador) al voltant d'uns continguts polítics i de classe de gran calat (com el NO pagament del deute), superant lemes genèrics de curt abast
- PLURALITAT com no s'havia conegut en molts anys, confluint territoris, sectors, marees, moviments, organitzacions, sindicats, partits i persones de molt diversos colors, banderes, ideologies, edats, condicions, etc. que caminaven barrejats o en blocs dins de la mobilització unitària.
- ORGANITZADA AMB TEMPS, i en un procés en el qual s'han pogut incorporar tots els col · lectius i persones interessades.
- GRAN ENVERGADURA temporal (diversos dies de marxes per la península) i espacial, ocupant carreteres, pobles i les vies principals de Madrid, travessant els barris i pobles de treballadors, i desbordant els límits en els quals sovint nosaltres mateixos tanquem les protestes amb recorreguts petits i poc visibles a la ciutadania.
- ACTIVISME ENTUSIASTA, que va visibilitzar al carrer ia les xarxes una convocatòria silenciada mediàticament, i va proporcionar els mitjans i infraestructura per a l'allotjament i manutenció dels milers de persones caminants i arribades de fora de Madrid.
* Característiques que marquen uns canvis qualitatius, entre les quals caldria assenyalar:
- REBUIG DEL BIPARTIDISME I ABSÈNCIA DEL BISINDICALISMO INSTITUCIONAL. Els primers (PP-PSOE) ja són assenyalats en moltes manifestacions com els braços executors de les polítiques dissenyades pel gran capital europeu i nacional, i per tant, enemics a combatre. Els sindicats CCOO i UGT s'auto-excloure de la mobilització, i amb la reunió dels seus dirigents a la Moncloa el dimarts 18 (mentre ja caminaven centenars de treballadors per les carreteres), van escenificar la seva renúncia a la lluita i el seu paper de col · laboradors necessaris en l'estratègia d'augment de l'explotació dels treballadors. Han certificat el seu lent, però imparable, declivi, ja que milers dels seus afiliats si van participar en les marxes, i ja no cal esperar per aconseguir que les mobilitzacions siguin multitudinàries, com passava abans.
- COMBINACIÓ DE PROCESSOS DES DE BAIX I LIDERATGES RECONEGUTS. Les assemblees obertes en els diferents nivells han constituït l'eix organitzatiu de la mobilització. Les organitzacions sindicals, polítiques o socials han aportat les seves estructures i activistes, però han hagut de consensuar acords (no exempts de friccions) en aquestes assemblees. Però una anàlisi rigorosa de la gènesi d'aquestes marxes de la dignitat no pot oblidar que en la seva arrencada i confluència ha influït molt positivament el prestigi i la repercussió d'algunes accions dutes a terme amb anterioritat a Andalusia (ocupacions de terres, ferrocarrils, supermercats) o Extremadura (campaments Dignitat) que van gaudir d'una gran repercussió i reconeixement, cosa que va facilitar la confiança necessària en la fase inicial i d'extensió de la iniciativa. La combinació d'aquests dos àmbits (treball de base i referències conegudes i prestigiades) ha demostrat la seva utilitat a l'hora de superar les limitacions de cada un d'ells.
- REPRESSIÓ DEL SISTEMA. En els moments previs les marxes van ser ignorades en els mitjans de comunicació comercials i van ser qualificades al mateix temps d'extremisme de dreta i d'esquerra. Comprovat l'èxit de les marxes, el sistema va optar per aigualir la festa i aterrir als pacífics manifestants amb unes càrregues totalment injustificades. La responsabilitat dels episodis d'enfrontament ocorreguts recau directament en els qui van donar l'ordre de carregar, abans fins i tot de finalitzar la manifestació legal, i els que introdueixen policies amb caputxa i mocador per iniciar els aldarulls. Els espais dedicats pels mitjans a aquests episodis han multiplicat amb escreix els empleats a informar de les marxes, mostrant a les clares el seu paper al servei dels poders econòmics. Però vam milions les persones que vam veure el que va passar, i cada vegada són menys les persones que es deixen influir per aquestes campanyes criminalitzadores.
* Limitacions no han faltat; assenyalo 2 entre altres possibles:
- PARTICIPACIÓ TERRITORIAL DESIGUAL. És el que es podia esperar (no desitjar), a causa del caràcter plurinacional del nostre estat. Molta imaginació i generositat caldrà aportar per a ser capaços de superar les repercussions que aquest assumpte té en una lluita que pretén la unitat davant d'un estat que imposa retallades i injustícies de manera general en el conjunt del territori.
- INCONCRECIÓ PER AL DIA DESPRÉS. Els missatges de "venim a quedar-nos" per als dies posteriors al 22M quedar en meres declaracions, per un disseny poc ambiciós en uns casos (manifestacions poc noves) o intents gairebé impossibles (Cifuentes morirà o dimitirà abans de tolerar una tenda de campanya a Madrid ). Potser va faltar rematar aquesta crida a la desobediència, aprofitant els centenars de milers de persones al carrer per haver realitzat una asseguda o assemblea permanent en finalitzar les marxes. Tot arribarà.
* El nou futur que les marxes luminen conté en el seu si forces poderoses:
- ANEM APRENENT A COMPARTIR. L'èxit ningú ho pot patrimonialitzar, ja que ha estat de multitud de col · lectius i persones. Va sent hora de consolidar aquesta pràctica, que tan bons resultats dóna, i deixar els episodis sectaris (que sens dubte tornaran a aparèixer, de vegades en el seu pitjor moment), per a ocasions cada vegada més irrellevants.
- CONSTRUCCIÓ D'UN SUBJECTE COL · LECTIU I POPULAR, UN NOSALTRES CADA VEGADA MÉS AMPLI. Encara no hem arribat a aquest 99% que reclamava el 15-M, però va creixent el nombre de persones que se senten d'una classe (la treballadora) que pateix l'agressió de l'altra (la burgesia en les seves diferents versions, nacional, internacional , financera o terratinent) que ha mostrat la seva veritable naturalesa depredadora de la humanitat, posant al govern i la resta d'institucions al seu servei. El seu poder és molt gran, però és menor cada vegada la legitimitat amb què ho imposen, perquè aquest subjecte popular va creixent en nombre, llaços, organització i consciència.
- QUE S'HA anat forjant en ANYS DE LLUITA. El que va esdevenir al voltant del 22 de març no sorgeix del no-res, sinó que s'alimenta d'un ampli període de lluites que han anat creant una nova consciència de subjecte actiu, trencant amarres amb un passat ja caduc i superant estructures organitzatives oxidades. Les lluites i acampades dels treballadors de Sintel, les lluites veïnals contra els parquímetres o Gamonal, la lluita contra els desnonaments de la PAH, els campaments dignitat i altres lluites per la renda bàsica; l'explosió del 15-M, amb les seves noves formes d'organització i lluita, les ocupacions d'edificis i finques, les expropiacions d'aliments dels supermercats, les marxes mineres, les vagues sense respectar serveis mínims del transport o neteja, les incipients assemblees d'aturats i de treballadors a nivell local, etc. Aquestes i moltes altres lluites, avivades per l'agressió salvatge que el capitalisme infringeix la classe obrera i sectors populars, s'han anat forjant amb uns mètodes d'organització i lluita, que, més que inventar, han recuperat la frescor combativa, assembleària i rebel que unes estructures rovellades i burocratitzades havien relegat a l'oblit.
Aquest nou subjecte popular CAMINA CAP A LA RUPTURA, una ruptura que va albirant pas a pas, en cada mobilització, en cada organització, en els centres d'estudi i de treball, als barris i pobles, i els continguts anti-sistema (si contra aquest sistema corrupte i caduc), destituyentes i constituents van obrint-se pas de manera cada vegada més massiva.
PERQUÈ LA TRANSICIÓ HA ESTAT SOTERRADA: Com molt encertadament assenyalava Isaac Rosa recentment, amb Suárez el règim ha enterrat definitivament la tan lloada transició, la amnèsia i deteriorament han anat a l'una. La història ha volgut certificar la mort de la transició de l'endemà de les grans marxes de la dignitat. Perquè les institucions sorgides d'aquella transició estan en procés de descomposició imparable, i una part cada vegada més àmplia de la societat ja no s'identifica amb elles, i sí amb les propostes que encarna aquest nou subjecte social i polític d'amplis registres.
* Activista social. |
Mira també:
http://loquesomos.org/
http://loquesomos.org/index.php/es/autores/133-pedro-casas/13482-22-de-marzo-un-hito-en-la-historia-de-la-lucha
|
This work is in the public domain |
|
Re: 22 març: Una fita en la història de la lluita
|
|
per Ja comença a cansar... |
31 mar 2014
|
... el discurs victimista dels infiltrats policials que inicien aldarulls.
Trascendim els dogmes ciutadanistes i assumim l'acció directa contundent i la resistència asctiva com a eines necessàries en la lluita. |
|
Re: 22 març: Una fita en la història de la lluita
|
|
per jo també esm canso d'això... |
31 mar 2014
|
|
...però també cansa no veure més enllà d'aquests detallets |
|
Re: 22 març: Una fita en la història de la lluita
|
|
per madrilenya |
31 mar 2014
|
Muchas compas tiraron piedras. ¿Y? no hacen falta infiltrados policiales, la miseria genera rabia eso es un oximorón, y el 22M esa rabia se hizo visible.
Un abrazo a las compas que ante las cargas de los sicarios del estado respondieron. |
|
Re: 22 març: Una fita en la història de la lluita
|
|
per madrilenya |
31 mar 2014
|
oximorón ni lleva tilde en la o sino en la i, ni era lo que quería poner. Quería decir que es un axioma que la historia político-social nos ha enseñado.
Salut i anarquia! |
