Quan un document de treball d'un organisme tan antisistema com UNICEF (espere que capteu la ironia) denuncia que…
“Las enormes asimetrías en la distribución del ingreso (…) son signos de injusticia social. (…) vivimos en un planeta donde, en su conjunto, el quintil[1] más rico de la población disfruta de más del 70 % del ingreso total en comparación con un exiguo 2 % para el quintil más pobre (…). Vivimos también en un mundo en el que más de ocho millones de niños pequeños mueren cada año (unos 22.000 al día), y la mayoría de sus muertes son prevenibles (…). El hambre, la malnutrición y la falta de agua potable segura contribuyen a al menos la mitad de la mortalidad infantil, y su incidencia está altamente concentrada en los quintiles más pobres. La urgencia de abordar estas desigualdades no puede ser mas urgente”[2]
…és evident que, si l'espècie humana conserva una mínima ètica digna de tal nom, alguna cosa s'ha de fer. I amb alguna cosa vull dir tirar sencer al fem el sistema econòmic que ens ha portat a aquesta situació, i la perpetua, per a construir-ne un de nou, no valen pegats. 22.000 infants al dia; al menys 11.000 per causes tan evitables com la fam, la malnutrició o la manca d'aigua potable; un cada 7 segons, que pot ser perfectament el que es tarda en llegir cada oració d'aquest article. Un. En el lapse de temps per a llegir-lo sencer hauran sigut unes quantes desenes (centenes, potser) de taüts blancs els que haurien de desfilar per la nostra consciència. Un altre. Cal argumentar alguna cosa més?
Moltes persones que ens considerem anticapitalistes tenim clar que aquestes injustes i dramàtiques disfuncions del capitalisme formen part de la seua lògica estructural i des del seu mateix naixement han fet necessària la substitució per alguna altra forma d'organització socioeconòmica més justa i respectuosa amb les persones i el medi ambient. I en aquestos moments en que les vergonyes del sistema estan més al descobert que mai a ulls de l'opinió pública, moltes altres estarien disposades a participar de l'alternativa a poc que percebiren que amb ella poden cobrir les seus necessitats bàsiques d'alimentació, habitatge, sanitat, educació…, necessitats que hui en dia amb el desmantellament del denominat Estat del Benestar -benestar que mai va passar de ser el d'algunes persones a costa del d'altres- no estan garantides per a la major part de la població. És a dir, que el moment és idoni per a crear un sistema que en un futur a mig termini acabe per desallotjar el capitalisme de les nostres vides.
La lluita al carrer i la denúncia de les mil-i-una injustícies és necessària per a visibilitzar l'opressió econòmica, crear consciència social i fer pressió als governs, però mentre no hi construïm (i visibilitzem) un sistema alternatiu que amenace l'hegemonia capitalista amb elles tan sols arribarà a l'opinió pública majoritària una percepció en negatiu, de crítica, destructiva, i no les nostres propostes en positiu, de com es poden fer les coses d'una altra manera, més justa i respectuosa amb la dignitat humana i la natura. Malauradament, sabem ben bé que els mitjans de desinformació del sistema ja se'n encarregaran. Cal confrontar la imatge interessada que aquestos projectaran de tota proposta de transformació social profunda, amb iniciatives de base que posen en pràctica les nostres idees i servisquen d'exemple, concret i palpable, cada volta a sectors de població més extensos.
En el pla teòric més general, la tasca pendent seria establir un full de ruta que considere tant l'objectiu, és a dir, quin és el model econòmic que volem, com els mitjans, o cóm a arribar a ell; en altres paraules, tant el destí com el camí que ens hi porte. I en aquesta tasca, trobe útils unes quantes consideracions, que en bona part es mostren interrelacionades.
La primera, bastant òbvia, és la interdependència dels dos aspectes, destí i camí. De les pràctiques que escollim com a instrument vàlid per a construir el nou sistema es desprendran els valors que el sostindran i regiran. Fins i tot, hauríem de preguntar-nos si, com diu Galeano, la funció de la utopia és (no més, ni menys) fer-nos avançar; que el destí consisteix al propi camí, com ha considerat gran part de la tradició anarquista afirmant que “els mitjans són els fins”.
En segon lloc, el procés haurà de produir-se sense el sotmetiment a cap tipus d'ortodòxia econòmica, com no podria ser d'una altra manera des de una posició llibertària, però amb unes quantes idees bàsiques ben presents i definides; no descobrirem la pólvora si parlem de suport mutu, solidaritat, cooperació, acció directa, equitat,…
Un tercer apunt fa referència a que, en paraules de Kropotkin, “cada fase econòmica de la vida comporta la seua pròpia fase política, i és impossible trastocar les bases de l'actual vida econòmica, la propietat privada, sense el corresponent canvi de las bases de l'organització política”[3]. Sabem que l'estat burgés va ser inventat per a defensar la propietat privada i mai permetrà la socialització dels mitjans de producció mentre estem regits per la seua democràcia representativa. Per tant, la pràctica i reivindicació de formes polítiques alternatives, i en aquest aspecte l'assemblearisme i la democràcia directa són irrenunciables, és també una forma d'assentar els fonaments per a la construcció d'un sistema econòmic diferent al capitalista.
Com a quarta consideració, pense que aquesta construcció ha de fer-se amb i des de la pràctica; sense oblidar els valors bàsics ni òbviament renunciar a ells, però modelada per l'experiència, que és la mare de l'aprenentatge. Només amb la seua participació directa els no convençuts podran descobrir el nou món que portem als nostres cors i sumar-se a la causa.
I per últim, però tant important com els punts anteriors, és assumir el principi de realitat; la socialització (i parle ara en termes psicològics i no econòmics) en un context capitalista lastra enormement les nostres capacitats naturals d'empatia i solidaritat. I per a moltes persones llevar l'àncora de l'educació rebuda per a navegar cap a rumb desconegut pot despertar pors i ganes de tornar a lo malo conocido. Hem de ser conscients que una braçada només arriba on arriba, i cadascuna d'elles és un avanç, o un endarreriment evitat, si més no.
Amb aquestos ingredients hi trobem una vella recepta que ha estat tantes vegades rebutjada com adoptada dins del la tradició llibertària. El cooperativisme, que va nàixer amb les primeres onades del salvatge capitalisme industrial per a pal·liar les duríssimes condicions de vida de la nova classe obrera (interminables jornades de treball per sous de misèria, amuntegament i falta d'higiene física i mental als barris obrers…), té per tant un origen marcadament anticapitalista, però molt prompte va ser domesticat pel poder, alertat per la seua capacitat emancipadora: redueix el paper de l'estat, deixant les relacions entre sòcies a l'autogestió; elimina classes i desigualtats socials entre posseïdores i desposseïdes, val d'entrenament en l'autogestió per a les classes populars…
Sense dubte, el cooperativista és un moviment intrínsecament limitat per a una profunda ruptura i substitució del capitalisme en no atacar directament el dret a la propietat privada dels mitjans de producció, però la seua històrica ineficàcia en la transformació social té ha estat causada en bona part per factors extrínsecs, derivats principalment de la limitació a l'esfera empresarial del seus principis (set són els oficials: adhesió voluntària i oberta; gestió democràtica per part dels socis; participació econòmica dels socis; autonomia i independència; educació, formació i informació; cooperació entre cooperatives; i interès per la comunitat), que ben bé podrien inspirar la globalitat de l'organització socioeconòmica. El seu pressupost essencial és que, al contrari que a les formes societals capitalistes (S.A., S.L.,…), en una cooperativa el poder resideix a les persones i no al capital, màxima èticament irrenunciable per a una organització social humana.
Com dèiem, al llarg de la seua història el cooperativisme ha tingut una relació ambigua amb el moviment anarquista. Malgrat haver nascut en el context dels primers moviments obrers i recollir en bona part les seues aspiracions de transformació social, la figura jurídica cooperativa ha estat permesa, i en ocasions fins i tot fomentada, pels poders econòmics, i dins del moviment anarquista ha estat tant rebutjada per reformista, i per tant antirevolucionària, per la limitada ambició del seus objectius, com acceptada i practicada com a via pragmàtica i a l'abast per a una transformació progressiva de la realitat socioeconòmica.
En aquest últim cas, potser poc valorat, destaca la figura de Joan Peiró, ni més ni menys que Secretari General de la C.N.T. en dos períodes i Ministre d'Indústria del govern republicà durant la Guerra Civil, que va portar a la pràctica el seu compromís polític tant mitjançant l'anarcosindicalisme com des de la direcció de la Cooperativa Cristalleries de Mataró. Peiró entenia que amb el cooperativisme era possible una transformació social gradual profunda a partir un esclafit revolucionari o, si més no, no causada principalment per l'esclafit sinó per l'apoderament popular que la pràctica cooperativista proporcionava a la classe obrera. Però no serà amb un tipus de cooperativisme que en la seua lluita per la competitivitat absorbeix els valors capitalistes (del qual la Corporació Cooperativa Mondragón n'és paradigma amb les seus factories a la Xina o el Brasil), sinó un amb consciència política i vocació d'expandir l'àmbit d'aplicació dels seus valors a la globalitat de l'estructura econòmica, convertint la lloada “democràcia en l'empresa” a una veritable “democràcia econòmica” en tota l'extensió del concepte d'economia. És a dir, la base del procés seria una conscienciació política per a identificar els factors que limiten la llibertat dels individus i les comunitats humanes, per a iniciar sobre aquesta la fase de construcció d'estructures alternatives, en la que el cooperativisme no seria un objectiu final sinó merament instrumental, tal i com fa actualment el moviment social de les Cooperatives Integrals, amb la Catalana com a pionera i referent.
Importantíssims pensadors de l'economia anarquista com Malatesta i Abad de Santillán han defensat també la progressivitat en els canvis en una esfera de tanta rellevància en la pròpia conformació de l'individu com a ésser social com és l'econòmica. Sense dubte, en l'opinió d'aquestos, i en la praxis de Peiró, queda reflectida la consideració de Kropotkin abans esmentada de que un sistema econòmic requereix també d'un sistema de valors coherent en el que sustentar-se, i conseqüentment, per a l'aplicació d'un nou model econòmic cal prèviament l'assumpció d'una mentalitat també nova, cosa que no arriba de la nit al dia per molt que de matinada tinga lloc la presa del Palau d'Hivern.
De fet, les tres corrents econòmiques clàssiques teoritzades dins del pensament llibertari -mutualisme, col·lectivisme i comunisme llibertari-, formen en perspectiva un progressiu allunyament dels postulats capitalistes, i poden ser considerats els successius escalons per anar evolucionant -pujant, podríem dir- compassadament al ritme que la mentalitat social general puga absorbir en cada moment; de la mateixa forma que l'experimentació amb el seu entorn social permet a l'infant evolucionar cap a noves fases del seu desenvolupament, adquirint noves capacitats intel·lectuals, una societat necessita d'una pràctica econòmica amb la que interioritzar -assumir-los, fer-los propis- els valors i principis que sostindran el nou sistema.
En aquest sentit, el cooperativisme pot servir per trencar la inèrcia de l'hegemònica mentalitat capitalista, competitiva i individualitzadora, i iniciar un nou rumb socialitzant, cap a una fase socioeconòmica superior, de cooperació i solidaritat. Però com ja dèiem, i ens recorda Rodrigo Mora al fil de la recent fallida de Fagor[4], no val un cooperativisme finalista, limitat a l'organització empresarial i políticament neutre, sinó un cooperativisme llibertari, amb consciència de classe, com a instrument de lluita política en sí mateixa i acompanyat també d'una lluita política paral·lela en altres terrenys, i amb la clara intenció d'abastir l'esfera econòmica en tota la seua extensió. Només així podria contribuir veritablement a la substitució del sistema econòmic.
Notes:
[1] N. del A.: la cinquena part
[2] ORTIZ, Isabel; i CUMMINS, Matthew: Desigualdad global: La distribución del ingreso en 141 países. Document de Treball sobre Política Econòmica i Social de la Divisió de Polítiques i Pràctica d'UNICEF, 2012, pp.49-50
[3] KROPOTKIN, Piotr: Anarco-comunismo: sus fundamentos y principios. La Malatesta, Madrid, 2010, p.70 (traducció pròpia)
[4] RODRIGO MORA, Félix: Quiebra Fagor. La ficción del cooperativismo se pone en evidencia, en http://esfuerzoyservicio.blogspot.com.es/2013/10/quiebra-fagor-la-ficcio |
