|
|
|
|
|
Notícies :: altres temes |
|
Els i les comunistes i l'ANC
|
|
|
per comunista |
24 mar 2014
|
|
Per Xavier Vilanova, militant de l'Esquerra Independentista i membre de l'Assemblea Aturem Bcn World |
|
En un primer moment, les raons contràries a treballar a l'ANC, eren pel fet que aquesta defensava sí o sí l'entrada del futur estat català a la UE (Unió Europea). Sens dubte, era coherent recolzar aquesta teoria, doncs la defensa de la UE és un requisit que cap comunista pot acceptar. En aquells moments embrionaris, al meu entendre, l'ANC es preveia que seria un moviment de masses, però encara no havia demostrat un factor fonamental per ser-ho: la capacitat de mobilització popular.
Més tard, l'ANC va deixar de parlar de la UE i es va centrar exclusivament en la defensa de l'estat català i en la defensa de la mobilització popular com a eina de pressió per fer avançar el procés, un procés que la burgesia catalana en diversos cops havia intentat frustrar (amb les eleccions on CIU buscava la majoria absoluta per exemple).
En aquests moments, calia plantejar-se, doncs, un cop l'ANC deixava enrere el discurs sistemàtic sobre l'entrada a la UE, si els i les comunistes havíem i hem de participar en un moviment com aquest, un moviment que es va erigir en moviment de masses demostrant la seva capacitat de mobilització popular i que ho continua sent.
Els i les comunistes i els moviments de masses
El primer que caldria deixar clar, és que els i les comunistes, al meu entendre, sempre hem participat en tots els moviments de masses que no han negat l'ús de la desobediència civil com a eina de confrontació (és a dir, que no es basaven exclusivament en vies pactistes, a diferència dels revisionistes que s'integren per exemple en sindicats grocs). I hem participat perquè som classe treballadora i hem d'estar on estiguin les seves lluites. Però estar-hi no vol dir renunciar als nostres principis, sinó anar-hi un pas per davant de les demandes de reformes puntuals que demanen els moviments de masses, i treballar perquè aquestes es transformin en objectius revolucionaris.
Les demandes dels moviments de masses, es basen principalment en defensar reformes puntuals en diversos àmbits: La PAH defensa que s'aturin els desnonaments, la plataforma stop pujades del transport defensa que hi hagi preus populars dels bitllets del transport públic de Barcelona, i l'aliança contra la pobresa energètica reclama que s'aturin els talls de llum i aigua a les persones necessitades.....
Els i les comunistes, tot i defensar l'abolició de la propietat privada, la gratuïtat del transport o la nacionalització dels sectors estratègics com el de l'energia, no rebutgem participar en moviments socials que tinguin demandes de caire “reformista”, sinó que el que fem és intentar conscienciar i transformar les demandes de reformes en objectius revolucionaris a través de la mobilització popular i la desobediència civil. Dit d'una altra manera, anem un pas per davant de les reivindicacions de caràcter reformista/economicista per transformar-les en reivindicacions revolucionàries. Per tant, participar en moviments de masses amb demandes de reformes puntuals, no és renunciar als teus principis ideològics, sinó que et dóna una oportunitat de demostrar que les petites reformes no són una solució per a la classe obrera i els sectors populars, i que per tant, cal anar més enllà.
Si els i les comunistes ho veiem com una oportunitat, és perquè estem convençuts i convençudes que el socialisme és superior al capitalisme, i que només el socialisme pot oferir una alternativa a la classe obrera de l'actual sistema de dominació.
Els i les comunistes i l'ANC
En aquest aspecte, l'ANC representa un moviment de masses (el més gran actualment) que inclou persones de classe treballadora i de la petita i mitjana burgesia. Aquest moviment de masses, es basa en la defensa de la independència d'una part de la nació, i en la defensa d'un país més just (podríem dir que en reivindicacions de caràcter socialdemòcrata).
Hem de participar-hi els i les comunistes?
De la mateixa manera que com s'ha dit més a dalt, hem de participar en els moviments de masses que incloguin la desobediència com a forma de lluita i on estigui representada la classe obrera i els sectors populars (i en aquest cas, com a independentistes, on es defensi la independència), la resposta és que sí i hem de participar; però com a comunistes hem de tenir l'objectiu de conscienciar i fer avançar per transformar-ho en un moviment de masses que defensi la sobirania nacional i econòmica com a única forma de supervivència com a poble i com a nació, i que s' estengui la flama per tota la nació.
Ara bé, aquí sorgeix el plantejament sobre la defensa de la independència de tota la nació.
És comprensible, que des de la subjectivitat (des dels sentiments) es rebutgi una independència a mitges. Però els i les comunistes, hem d'analitzar els contextos no des de la subjectivitat, sinó amb anàlisis basats en el materialisme i la dialèctica.
Cal que ens preguntem si existeixen les condicions objectives i subjectives als Països Catalans en favor de la independència de tota la nació, i si existeix o no una psicologia comuna entre la classe obrera i els sectors populars, i si aquestes no existeixen, cal que lluitem justament per crear aquestes condicions. Aquest és el deure dels i les comunistes.
Entendre la dialèctica, és vital per entendre la lluita de classes i els processos d'alliberament nacional. Dir que si s'independitza una part de la nació, estem abandonant la independència de tota la nació, és negar la dialèctica. Algú s'imaginava fa tres anys que sortirien dos milions de persones al carrer a defensar la independència de la CAC? No. Aquesta és l'essència de la dialèctica.
Evidentment, perquè hi hagi dialèctica, ha d'haver-hi algú que crei les condicions objectives (les que representen els interessos de les classes populars) i subjectives (que les classes populars estiguin preparades per assumir-ho) perquè aquesta es dugui a terme. Aquest també és el deure dels i les comunistes.
El context actual
Fins ara hem vist com l'estat espanyol (amb la col·laboració de la burgesia catalana) ha fracassat en els seus intents d'acabar amb el procés. Sabem que l'estat espanyol utilitzarà totes les eines possibles per frenar-ho, inclòs la guerra bruta i la repressió. En aquest sentit, aquests dies estem veient com des dels mitjans de comunicació de l'estat, s'assenyala l'ANC i la seva presidenta i sel's culpa de “colpistes”. Sabem que la premsa burgesa necessita criminalitzar abans d'actuar. Ho fan per justificar una invasió militar o un cop d'estat a Síria, Veneçuela o Ucraïna, i ho fan per empresonar militants bascos.
Ara no és l'hora de l'acció-reacció, de ser un moviment únicament de resposta als cops de la burgesia i l'Estat espanyol, de dir NO a tot com a recurs fàcil i còmode. Ara és el moment de crear i transformar allò que no ens fa el pes, en allò que volem.
Els mesos vinents, l'escalada de tensió augmentarà, perquè l'estat espanyol intentarà acabar amb el procés sigui com sigui. Serà el nostre deure i la nostra responsabilitat, fins on arribi tot això, perquè la burgesia (petita i mitjana), no té una alternativa al capitalisme per oferir a les classes populars, i perquè només l'esquerra independentista defensa els Països Catalans i una alternativa al capitalisme i al patriarcat.
Qui no sàpiga fer una lectura correcte del context actual, qui no estigui a l'altura de les circumstàncies per proposar una praxi d'actuació, que tingui clar que caurà en el “foso del olvido”, com en tot procés important de canvi al llarg de la història. Així doncs, posem-nos les piles. |
Mira també:
http://www.llibertat.cat/2014/03/els-i-les-comunistes-i-l-anc-25466
|
This work is in the public domain |
Comentaris
|
Re: Els i les comunistes i l'ANC
|
|
per patria el ultimo refugio de los idiotas |
24 mar 2014
|
Da en el clavo Lorenzo cuando explica bien claro cómo para lo único que quieren los
líderes nacionalistas a los obreros es para que hagan de carne de cañón en la guerra en
la que se emancipe de España su pequeña patria, que será un nuevo estado con
burgueses y proletarios, capitalismo y policías. Citamos literalmente:
“(…) el catalanista (...) esto también el bizkaytarra, echan pestes contra el madrileño, pobre
diablo que en la asamblea de las regiones viene a ser lo que el burro en la de los animales, y
lejos de censurar al Estado por lo que como tal institución tiene de absorbente, tiránica y
odiosa, aspiran a fundar nuevos Estados más pequeños, en que ellos, los propagandistas de
hoy y los gobernantes de mañana, conserven sin alteración los mismos males que la sana
crítica halla siempre en todos los Estados.”
Y remata magistralmente el artículo remitiéndonos al internacionalismo propugnado
por la I Internacional, separando la liberación nacional, que es cuestión de la burguesía
nacionalista, de la liberación de clase, que es el auténtico problema del proletariado.
Además, advierte que la política nacionalista tiende a destruir la solidaridad de clase
entre los trabajadores pues los líderes nacionalistas de turno intentarán convencer a los
trabajadores de sus “patrias” respectivas que el enemigo es el trabajador español:
“Al seguir a catalanistas y bizkaytarras, los trabajadores que tal hiciesen por lo pronto sólo
conseguirían desvirtuar con los hechos aquella gran verdad tiempo ha reconocida: "La
emancipación de los trabajadores no es un problema local (ni regional añado yo) ni
nacional", y se harían enemigos de los trabajadores de otras regiones, incluso los de Madrid,
donde también hay obreros, aunque otra cosa quieran hacer creer los catalanistas y
bizkaytarras que llevan un madrileño montado en la nariz. 38”
38 http://es.wikisource.org/wiki/Ni_Catalanistas_ni_Bizkaytarras. Lorenzo.
31
Uno de los primeros pasos en la invención de un nacionalismo “de izquierdas”
los da el nacionalismo catalán con la creación de Esquerra Republicana de Catalunya
(ERC). Del falso izquierdismo de la Esquerra da cuenta Jacinto Toryho, miembro de la
CNT y de la FAI y director del periódico Solidaridad Obrera, al afirmar que la Lliga
Regionalista (catalanistas de derechas) y ERC (catalanistas de izquierdas)
“en lo social no eran fracciones diferentes, sino dos expresiones reaccionarias a las que
solamente separaba un matiz partidista electorero39”.
Según José Peirats, uno de los objetivos de la Esquerra era neutralizar la poderosa
influencia de la CNT en Cataluña, organización que por su carácter internacionalista
constituía un obstáculo para los planes separatistas de los nacionalistas catalanes. ERC
incluso llegó a formar una organización específicamente obrera y catalanista, la
Federación Obrera Catalana (FOC), rival de los “murcianos40” de la CNT pero fracasó.
Entonces el catalanismo de “izquierdas” empezó a difundir la idea de que el
anarcosindicalismo era algo extranjero, de importación41. Peor aún: cuando la II
República le concedió competencias en orden público a la Generalitat los nacionalistas,
en el gobierno autonómico, formaron un cuerpo parapolicial integrado por miembros
de las juventudes de Estat Catalá (facción mas extremista de la Esquerra), los
“escamots”, que secuestraron, torturaron y asesinaron con total impunidad a no pocos
militantes de la CNT y la FAI bajo el mandato del Consejero de Gobernación de la
Generalitat Josep Dencás (ya advirtió el presidente Lluis Companys, según contaba el
destacado militante ácrata Juan García Oliver, que a los anarquistas, especialmente a
los de la FAI, había que “apretarles los tornillos”42). De Dencás, por cierto, Toryho
escribió:
“Dencás era un separatista que odiaba a España con fervor satánico. Poseía todos los rasgos
que el psiquiatra halla en el paranoico. Con anterioridad a la República había militado en la
Lliga. Luego se pasó a la Esquerra y Estat Catalá. Siendo diputado de las Cortes
Constituyentes, su pueril fervor antihispánico le llevó a desgarrar con una hoja de afeitar los
escudos de la República Española que había grabado en los pupitres de los escaños
correspondiente a Esquerra Catalana.”
Por su parte, Joaquín Maurín, militante del POUM opinaba de este personaje lo
siguiente:
“Dencás, jefe de la fracción de ‘Estat Catalá’, turbio en sus propósitos, no podía ocultar sus
intenciones deliberadamente fascistas. Todo su trabajo de organización y toda su actividad
política tendían hacia un objetivo final: un fascismo catalán. Su declaración de guerra a los
anarcosindicalistas, sus ‘escamots’ de camisas verdes regimentadas, todo eso tenía un
denominador común: el nacional socialismo catalán43.”Aquí habría que añadir que Josep Dencás, había ido hasta Italia para buscar el
apoyo de Mussolini para la causa catalanista44, de hecho los “escamots” por él creados
eran una copia de las milicias fascistas mussolinianas.
No parece, pues, que los nacionalistas catalanes hicieran un gran servicio a la II
República. De hecho, siempre estuvieron conspirando contra ella como demuestra el
conato de secesión de octubre de 1934, que fracasó gracias al desmarque de la CNT,
que tenía pensado secundar la insurrección de Asturias pero que desconvocó todas las
acciones para que los nacionalistas no aprovecharan la confusión para pescar en río
revuelto. Esto hizo a la CNT ganarse la antipatía de ERC, cuya facción Estat Catalá se
alió con los estalinistas del PSUC para atacar a la CNT durante los “sucesos de mayo
del 37” en los que murió más gente que durante el 19 de julio del 36.
Hay que decir, no obstante, que el ejemplo de la CNT en Cataluña no cundió en
buena parte de la izquierda no nacionalista. Así el estalinismo, siempre jugó con dos
barajas, la centralista con el PCE y la nacionalista con el PSUC en Cataluña. Tampoco
se salva el POUM, partido que estaba formado por dos facciones marxistas críticas con
Moscú, una de las cuales, el Bloque Obrero y Campesino, había tomado parte en el
intento de secesión de Cataluña en el 34. No es extraño que Trotsky desconfiara de esta
formación política, que nunca llegó a formar parte de la IV Internacional. De hecho, el
mítico líder bolchevique describió la ideología del ya citado Maurín, dirigente del
Bloque Obrero y Campesino, como “nacionalista-provinciana y pequeño burguesa”
además de un “galimatías ecléctico45”. No es de extrañar, pues, que el trotskismo patrio
posterior haya tenido tanto lastre nacionalista (recordemos que parte de una de las más
emblemáticas formaciones trotskistas de la década de los 70, la Liga Comunista
Revolucionaria, procedía de una escisión de ETA V Asamblea). |
|
Re: Els i les comunistes i l'ANC
|
|
per tt |
24 mar 2014
|
|
Aunke mi unika patria son los trabajadores, pienso q la indepndncia nos beneficiaria. Deconstruir el poder i debilitar la burguesia. Incertidumbre i movimientoo. |
|
Re: Els i les comunistes i l'ANC
|
|
per bah |
24 mar 2014
|
Citar a dencás es no entender el independentismo actual ni su contexto.
Por otra parte, prefiero un marco en el que se prohiban las balas de goma que uno en el que la policía plantea un debate sobre el fuego real como defensa. |
|
Re: Els i les comunistes i l'ANC
|
|
per zz |
25 mar 2014
|
|
si que gran avanze, cuando el marc marquez gane la carrera, sonaran los segadors, que gran beneficio. |
|
Re: Els i les comunistes i l'ANC
|
|
per bah y beeeeee |
25 mar 2014
|
|
si habia que citar a manel prat, para situarnos en lo actual y tener una vision del contexto, prefiero tener que ir a caritas que buscar la comida en los containers, oh. si la independencia "cambiarlo todo, para que todo siga igual", ahora tots junts: in,inde,independenciaaaa, beeeee,beeeeeeeeeeeeeeeeee |
|
Re: Els i les comunistes i l'ANC
|
|
per unx |
28 mar 2014
|
"moviments de masses que no han negat l'ús de la desobediència civil com a eina de confrontació" o sigui encara que aquest demanes la segregacio racial, o la integracio en la UE, o ,com a passat sovint a espanya, l'expulsio dels gitanos?
Ah! quantes vegades els stalinistes heu caigut en el "foso del olvido"... |
|
|
