Envia per correu-e aquest* Article
Anàlisi :: globalització neoliberal
És de mala educació parlar de la desigualtat?
per Nou Cicle	23 mar 2014
Francesc Trillas: Quan el Moviment Occupy popularitzar el lema “Som el 99%”, molts de nosaltres vam pensar que la idea que les desigualtats d’ingressos i de riquesa estaven augmentant de manera injusta i perillosa era una cosa que ningú decent s’atreviria a discutir. Estàvem equivocats, perquè l’economista nord-americà Gregory Mankiw, entre d’altres, ha argumentat recentment que al seu parer no hi ha res d’injust ni perillós en l’augment de les desigualtats. El lema esmentat va popularitzar el treball d’economistes com Thomas Piketty i Emmanuel Saez, que havien utilitzat dades dels registres d’impostos suggerint que el creixement econòmic en les últimes dècades havia beneficiat desproporcionadament als segments més rics (l’1%) de la societat. Aquesta evidència, juntament amb la que la mobilitat econòmica a través de les generacions és menor del que s’havia suposat històricament, i juntament amb el fet que la crisi econòmica estava colpejant especialment dur als sectors més vulnerables de la societat en la perifèria d’Europa, semblava prou incontrovertible com perquè els pensadors i comentaristes conservadors preferissin mirar a un altre lloc i tractar de distreure l’opinió pública amb alguna altra dimensió política (com el nacionalisme o la religió, o la recerca de bocs expiatoris). Els llibres de Thomas Piketty (“Li capital au XXIe siècle”), Branko Milanovic (“The Haves and the have-nots”) i Angus Deaton (“The Great Escape”) sobre la desigualtat, van descriure els perills de la desigualtat per a la democràcia, i van confirmar el diagnòstic dels articles de revistes acadèmiques: els “occupiers” tenien raó en mobilitzar al voltant d’aquest tema. El debat semblava tancat. Les possibles raons per l’augment de la desigualtat en la majoria de països de l’OCDE inclouen la globalització, la tecnologia, la desregulació, la ideologia, la captura de la política i factors institucionals, com la reducció de la cobertura dels sindicats. Mentre que la desigualtat d’ingressos de mercat va augmentar en les últimes dècades en molts països, la redistribució a través d’impostos/transferències es va fer menys eficaç, probablement a causa de la mobilitat internacional del capital. El creixement de la desigualtat no era universal. Les desigualtats a Amèrica Llatina van disminuir lleugerament en els últims 30 anys, segons Lustig i co-autors, però es mantenen en un nivell molt alt. Els rics encara tenen aquí una enorme influència en l’economia i en el procés polític. A Xile, per exemple, país habitualment elogiat per la seva qualitat institucional, un dels homes més rics ha estat el president durant quatre anys, i les famílies més riques controlen gairebé tots els mitjans de comunicació tradicionals, que tenen un fort biaix conservador i fortament ideològic, inspirat per l’escola de Chicago. La generalització de la democràcia a la regió ha erosionat la desigualtat, però només lleugerament. Molts haguessin esperat un impacte molt més fort de la democràcia en la desigualtat. Els detalls exactes de les dades sobre les desigualtats són sempre polèmics, entre altres raons, precisament perquè els més rics intenten amagar sovint les seves fortunes. Quan Oxfam va difondre un informe dient que les 85 persones més riques tenien la mateixa quantitat de diners que els 3’5 mil milions més pobres, l’ONG va rebre enormes atacs qüestionant la seva metodologia, per exemple de Tim Harford al Financial Times. És per això que és molt important que els millors experts participen en la recollida de dades i l’exercici d’informe. Un dels més impressionants esforços l’ha realitzat l’economista francès Thomas Piketty, i les dades reportats a continuació provenen del seu recent llibre sobre l’evolució de la capital (que està recolzat per aquesta pàgina web amb tot tipus de dades contrastables). D’acord amb aquestes dades, hi ha una tendència clara a que les persones més riques del món vegin els seus ingressos créixer molt més que els ingressos de la majoria de les altres persones. Font: Piketty, T. (2013), Le Capital au XXIe siècle, pàg. 693. En el mateix període, els pobres no extrems en els països en desenvolupament també van augmentar els seus ingressos, però les xifres de Piketty mostren clarament que el creixement dels ingressos dels més rics, que ve de molt altes remuneracions i dels rendiments de capital, està en una lliga a part. Però, tot i la creixent preocupació per la desigualtat, Gregory Mankiw ha portat a les pàgines de les revistes acadèmiques (al Journal of Economic Perspectives) el que molts homes de negocis estaven dient en columnes de diaris, tertúlies dretans de ràdio o televisió, sopars privats, o en les sales de juntes: que les desigualtats són un aspecte inevitable o fins i tot beneficiós per al progrés econòmic, i per tant els rics han de lluitar per elles. Fins i tot Robert Solow ha respost a Mankiw que l’1% ja es defensa prou bé com perquè necessiti suports intel·lectuals, els economistes conservadors probablement van començar a creure que estaven perdent una batalla intel·lectual fonamental, que les estratègies de distracció no eren suficients i que ja era hora que fessin un pas endavant. Els més seriosos arguments de Mankiw són que les desigualtats són necessàries per als incentius per fomentar l’esforç i la innovació, i que no és cert que la desigualtat sigui perillosa per a la democràcia, perquè els rics estan dividits en el seu suport a causes conservadores o progressistes. Per tant, hauríem de tornar a un món “pre-Piketty”, d’acord amb Mankiw, on sigui educat parlar de la necessitat d’eradicar la pobresa, però on no es consideri apropiat plantejar la qüestió de la desigualtat. Hem d’acontentar-nos, com Bill Gates, proclamant amb optimisme que estem a punt d’eradicar la pobresa extrema (el que també és dubtós). Si bé és cert que una societat radicalment igualitarista en els resultats seria perjudicial per a la creació de riquesa, és difícil argumentar que els incentius monetaris (per exemple en la indústria financera) o la rendibilitat del capital dels més rics que s’han observat en les últimes dècades siguin necessaris per a la creació de valor. Fins i tot el típic argument que Steve Jobs i la gent com ell mereix ser extremadament rica s’ha de posar en el context que va aprofitar moltes innovacions (Internet, la pantalla tàctil) que van ser desenvolupats pel sector públic, com ha assenyalat Mazzucato. En qualsevol cas, no és cert que existeixin les grans fortunes per raons meritocràtiques o de manera fonamental perquè hi ha grans estrelles que puguin vendre fàcilment còpies del que fan a una base de consumidors més globalitzats. Els principals ingressos provenen majoritàriament d’executius de grans empreses o fons d’inversió que com denota la crisi financera aporten poc al benestar social, o d’hereus extremadament rics els mèrits dels quals es remunten a dècades enrere, o generacions anteriors, com van argumentar recentment Krugman en el seu blog i Piketty en el seu llibre. L’altre argument principal utilitzat per Mankiw és que no és cert que l’alta desigualtat sigui un perill per a la democràcia. El poder polític dels rics pot ser neutral si aquests donen suport tant causes conservadores com progressistes. No obstant això, el fet que alguns donin suport a líders o partits no conservadors no implica que donin suport polítiques progressistes o profundament igualitàries.De fet, hi ha molts casos de rics filantrops preocupats per la pobresa i la desnutrició infantil, però no molt sobre la desigualtat com a tal. Si donen suport a partits o polítics progressistes pot ser per guanyar popularitat, o per tenir-los sota control i per exercir pressió sobre ells perquè no caiguin en les polítiques que realment erosionin la posició dels molt rics. Els intents de capturar el procés polític poden no ser automàticament un èxit, però a mesura que les rendes del capital tendeixen a créixer més que les rendes del treball (segons l’explicat per Piketty) la tendència és a un risc creixent d’una plutocràcia: els enormement rics seran cada vegada més capaços de comprar mitjans de comunicació, clubs esportius, i potser fins i tot països sencers en el futur, mentre que el control de les seves fortunes pot escapar de les autoritats fiscals nacionals (Piketty calcula l’evasió fiscal en un 10% del PIB mundial). La democràcia no condueix a la reducció de la desigualtat potser perquè la democràcia no està funcionant prou bé. Probablement veurem en el futur que personatges com Bill Gates, el cantant Bono o l’entrenador de futbol Josep Guardiola (amic del president català de centre-dreta, del nou primer ministre italià de centre esquerra, i de la família reial de Qatar de naturalesa feudal) tindran cada vegada més pes en el procés polític, moltes vegades promovent causes que els fan populars, però probablement mai qüestionant els mecanismes que els permetin pastar enormes fortunes. Hi ha raons doncs per esperar l’augment de les pressions cap a la privatització de la política. És urgent i important per tant buscar fórmules per enfortir el control públic del procés polític. La democràcia està sent una víctima de les creixents desigualtats, i alhora aquestes només es poden frenar mitjançant un millor funcionament de la democràcia. En el primer segle d’evolució de l’estat del benestar, les institucions basades en el contracte social (impostos, sindicats, educació, salut pública, seguretat social) que van construir una societat més cohesionada eren nacionals. Algunes podran seguir sent-ho, però amb els mercats globalitzats, han de desenvolupar noves institucions que compleixin objectius semblants a escala internacional. Els Estats-nació no són suficients per lluitar contra l’augment de les desigualtats, ni per frenar la concentració de riquesa i de poder a escala planetària. La política nacional és insuficient i tendeix al populisme, precisament perquè és en gran mesura impotent: a l’oferta dels plutòcrates mediàtics s’afegeix la demanda d’una política nacional ineficaç que gesticula col·laborant amb les estrelles per semblar encara rellevant. És hora de posar-se mans a l’obra i establir una autèntica agenda pública internacional.
This work is in the public domain

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more