Veure comentaris | Envia per correu-e aquest* Article
Notícies :: altres temes
Emoció i compromís per encarar els nous reptes de futur a l'acte del 30è aniversari de l'MDT
per llibertat.cat	21 mar 2014
Retrobaments, autocrítiques pels errors comesos, l'encert de formular l'estratègia independentista enmig de l'engany de la transició i compromís per encarar els nous escenaris, però sobretot, no oblidar als companys que ens han deixat pel camí i que ens han precedit en la lluita.
El Casinet d’Hostafrancs, al barri de Sants de Barcelona, va aplegar diumenge passat l'acte per celebrar el 30è aniversari de la fundació de l’MDT, esdeveniment que coincideix amb els 300 anys d’ocupació després de la desfeta del 1714, de fet així ho recollia el lema: "300 anys de resistència, 30 anys de lluita". L'acte va ser emotiu pel retrobaments i pel record en tot moment de les persones que ens han deixat en la lluita, però també per l'alt contingut polític dels parlaments, que van analitzar la trajectòria del moviment i més tard partit des d'un perspectiva històrica, posant sobre la taula els encerts i sobetot les errades. Però sobretot es va remarcar l'encert d'haver apostat per la ruptura i com ara estem a punt d'assolir allò que semblava un somni. L'aniversari va comptar amb les intervencions de Xavier Idrach, Hermen Llobet, Toni Infante, Xavier Oca, Encarna Canet, David Fernández, Carles Castellanos i Ramón Piqué. Marcel Casellas i Francesc Ribera -Titot, músics vinculats durant dècades a l'MDT i a l'estratègia independentista van amenitzar la vetllada amb les seves cançons i principalment amb la tornada als escenaris de Josep Maria Cantimplora. En tot moment van saber donar seriorisitat a l'acte quan ho requeria i la seva pinzellada d'humor quan era el moment. El moment més emotiu de l'acte va ser al final quan es va retre homenatge els homes i dones que han mort en combat i tots aquells que han marxat sense avisar, Jaume Martínez Vendrell, Antoní Masseguer, Martí Marcó, Felix Goñi, Quim Sànchez, Toni Villaescusa, Julià Badia, Albert Ibañez, Guillem Agulló, Mait Carrasco, Carmeta de Girona, Lluís Maria Xirinacs, Èlia Badia, Josep de Calassanç Serra "Cala", Josep Vidal Vilellas 'Marinu', Maria Rosa Andreu, Martinez Vendrell, Cònsol, Cisco Mallorques, Carles Burillo, Manuel Viusà i Gertrudis Galí, Toni Lecha... "Hi som i no hem perdut els orígens" Xavier Idrach, com a membre del Casal Independentista de Sants va fer la introducció de l'acte amb una salutació a tothom i va agraïr l'assistència per celebrar aquest aniversari. Idrach va remarcar el fet de trobar-nos per celebrar el 30 aniversari del l'MDT a Sants, ja que aqui es va fundar un dels primers Casals indepenedentistes del país. En aquest barri es fer la segona Assemblea de l'MDT on políticament l'organització va posar posar les bases de la lluita independentista que ens ha dut al Parlament amb l'aprovació de la ponència "Per una Politítica Independentista de Combat" (PIC) i també perqué aquí es va fer la 3a Assemblea de l'organtizació on es van configurar les Candidatures d'Unitat Popular. Idrach va situar-nos en aquells moments, ara fa 30 anys, tot indicant que "som la generació oblidada, que van posar els fonaments d'un esclat de rebelia contra l'ordre establert. Idrach va reconèixer que potser no omplíem un autobús, però hem d'estar orgullossos ja que ara som més de 2 milions de persones les que hem sortir al carrer". També va recordar que potser "erem uns il·luminats però aquella mobilització espontànea va encendre l'espurna de la revolta, amb aquells lemes d'Independència i Revolució omplint els carrers". Tot dient, que malgrat les discrepàncies que ens van separar, molts ens tornem arreplegar, potser des d'opcions diferents però amb un mateix anhel de llibertat pel nostre poble, ja que no hem perdut l'horitzó dels nostres orígens". "si fa 30 anys erem considerats uns il·luminats, uns radicals, avui la història està posant les coses al seu lloc" A continuació, va prendre la paraula l'Hermen Llobet com a representant de la 1a etapa de l'MDT. L'Hermen va començar tot dient que en aquests dies se celebrava, en primera persona, un altre 30è aniversari, fent referència al primer Aerogenerador d'Ecotècnia, tant aquest com l'MDT eran dos somnis que poc a poc s'estaven fent realitat, el de les energies renovables i el procés endegat al país cap a la Independència. Dit això, l'Hermen va afirmar "si fa 30 anys erem considerats uns il·luminats, uns radicals, avui la història està posant les coses al seu lloc". Hermen Llobet, va apuntar que "fa 30 anys va néixer l'MDT, com a primer com el primer moviment de masses de l’independentisme, recollint la llavar del PSAN, de l'IPC i del CSPC i va néixer enmig dels pactes de la transició i entre sorolls de cops d'estat on la Constititució, les autonomies i la monarquia havien esdevingut dogmes intocables, i en Pujol era proclamat l'espanyol de l'año. Dins d'aquest context, l'MDT deia molt clar i sense embuts, volem la Independència, volem el Socialisme, volem els Paísos Catalans i estem disposats a defensar diferents formes de lluita com la lluita armada per assolir els nostres objectius". També va recordar que l'organització es va estendre arreu dels Països Catalans com a una taca d'oli. Per l'Hermen, en perspectiva històrica, res no hagués estat igual sense la existència de l'MDT, fent referència al procés d'independéncia que es viu actualment al país, ja que les persones que "vam militar o van estar a l'entorn de l'organització han influït en les organitzacions polítques i estan influint en tot el teixit social del país, en el sentit de transmetre la cultura de dir les coses clares, tenir visió a llarg termini i anar per feina, sabent articulat teoria i acció". Ara bé, també va dir, que si hem estat bons en generar cultura política, visió estègica de futur, hem estat dolents en gestionar-lo, d'aqui la divisio de l'MDT en l'anomenat "Front Patriòtic" i "Per una Política Independentista de Combat (PIC). Tot i que l'Hermen es va identificar amb la PIC i que d'alguna manera s'ha plasmat amb la irrupció de la CUP al Parlament davant de les organitzacions a l'entorn del Front Patriòtic, es conscient que es podia haver gestionat d'una altra manera, i cal aprendre dels errors. Per això va finalitzar el seu parlament fent una crida a utilitzar la intel·ligència política per saber conviure en les diferents visions per avançar en el procés. No hi ha hagut mai la "Batalla de València", sinó un veritable escarni En Toni Infante de l'MDT al País València va començar el seu discurs apuntant que l'organització ha tingut sempre molt clar que el subjecte polític és el poble treballador català, i que serà el poble qui assoleixi l'alliberament nacional. Ho deia, per apuntar la filosofia que tenia l'MDT, en el sentit que era més important la voluntat el poble que les organitzacions estratègiques, de cara a cercar la unitat d'acció com ho intentat l'MDT en els darrers anys. Tot i així, va remarcar que des del País Valèncià no sempre s'ha vist amb bons ulls l'autodissolució ja que l'organització estratègica és bàsica per encarar el combat ideològic i des d'una perspectiva històrica al cap de 30 anys, ha estat així. És per això, que l'MDT, tots i els errors que ha comès, segons Toni Infante, "ha sabut donat respostes en els moment claus de la histònia del nostres poble. Ho va fer, en el moment de nèixer ara fa 30 anys, en el 92, en la gestió política del 92 on va veure que calia adaptar-se a la nova realitat del país. Ho va continuant fent en preveure la projeccció de l'independentisme al Principat amb la Plataforma del Dret a Decidir, amb les consultes i amb l'Assemblea Nacional Catalana. I al País València, quan crearem Nosaltres els Fusterians, la Plataforma pel Dret a Decidir..." En aquesta línia, Infante va afirmar que l'encert més important de l'MDT durant aquests 30 anys ha estar "l'obsessió que hem tingut de fer política, fins i tot quan no hi havien condicions, fent politica quan calia... aquesta obsessió ha estat l'encert històric més important que tingut, ja que rebutgem sempre les polítiques d'autoconsum, posant sempre les nostres forces minses o no tant minses al servei de les classes populars". A continuació, Infante va parlar del present del País Valèncià, però abans voler fer un breu repàs històric per argumentar les diferències, els diferents graus consciència i els diferents ritmes en relació al Principat. En aquest sentir va venir a dir que el PSAN, l'IPC, Terra Lliure, els CSPC i l'MDT van néixer al Principat en un terreny abonat. En aquest repàs va remarcar que "era fals allò que s'ha anomenat "la Batalla de València", és fals, ja que ni hi havien dos bandos equiparables, per una banda estaven les clavagueres de l'estat,l'estat, la dreta, l'esquerra espanyola i per l'altre banda, les forces catalanistes i independentistes eren mol reduïdes. No hi va haver una batalla de València, hi va haver un escarni" va afirmar Toni Infante. "No per això hem abandonat, tot al contrari", manifestava Infante "sobre aquesta realitat cal operar, i es per on va operant l'MDT impulsant moviments populars" va afegir. "Amb l'impuls de "Nosaltres, els fusterians" on es va veure que hi havi un espai per impulsar l'independentisme al País Valencià". També va assenyalar que estaven treballant amb la Plataforma pel Dret a Decidir al País Valencià, "estem inserits en el món cultural, en el món sindical. Nosaltres creiem que tenim molt a guanyar del procés independentista a Catalunya, ja està saccejant la nostra societat. Així sí, hem obert un debat ideològic a partir de la centralitat del País Valencià". En aquest direcció, Infante veu la necessitat de l'organització estratègica per assolir la independència, cap a la construcció del socialisme en un societat on es superi el patriarcat i que vagi incorporant totes les lluites populars. La ruptura democràtica i el desplegament de la Unitat Popular Xavier Oca va parlar del paper de l’MDT a partir de 1997. Oca va recodar el panorama que ens van trobar a partir de la repressió de 1992, que va portar a molts militants a la presó i va destrossar les minses estructures que s’havien anat fent, afegint l’ofensiva ideològica molt gran seguida amb la caiguda de la Unió soviètica, “on això del socialisme ho haviem de deixar de banda i que ara calia ser blau i que la independència d’acord. A tot això amb la crisi de l’Assemblea d’Unitat Popular, amb l’ascens d’ERC aprofitant en pararel amb el que passava amb les indepedencies de les republiques bàltiques que va arrossegar una bona colla de militants de l’MDT”. En aquest context, Oca va explicar l’independentisme va quedar reduit a colla de casals i com a màxim a un colla de candidatures d’unitat popular, i sort d’això, ja que va quedar sense un referent estratègic que en un moment havia estat l’MDT però que sobretot havia estat marcat per Terra Lliure i per la lluita que va portar sense treva per denunciar el caràcter intrinsicament antidemocràtic de l’estat espanyol” Oca va recordar aquells anys amb Francis Fukunyama amb allò de “La fi de la història” que volia immortalitzar que a la lluita de classes s’havia acabat, i el que calia era gestionar mercat que ja funcionava per si sol.” Però el que està clar, va afirmar Oca, que la lluita classes no havia acabat, el problema és que l’estava guanyant una classe concreta. I això és el algú havia de dir-ho cada dia, i d’aqui el paper de les organitzacions estratègiques, que recordi que “nosaltres som els defensors dels interessos i de les necessitat del poble treballador català i que aquestes necessitats només es poden cristalitzar amb la república socialista catalana. Aquesta ha estat la gran tasca que ha l’MDT en els darrers anys”. “I és que nosaltres no estem per un canvi d’estat, perque sigui com els altres, nosaltres volem allò que ens havíem marcat l’any 1979, la indepència, el socialisme i els Països Catalans” va remarcar Oca. A continuació va esmentar que les tasques de l’MDT a partir dels anys 90, a part de la la lluita ideològica, s’havian dirigit cap la definició de l’espai de la ruptura democràtica i la construcció i desplegament de la Unitat Popular. Pel que fa a la ruptura democràtica, es va referir a Carles Castellanos, per la seva aportació en la teorització del Moviment popular per la independència que exerceci la ruptura democràtica que la transcisió no va permetre fer. “És a dir que cal ser capaços de sumar amplis sectors de poble català per generar la ruptura”. Una teorització que s’ha portat a la pràctica. Tot plegat no ha estat, segons Oca, “una tasca envà, i no només una tasca nostra, però ha estat la tasca que ha permès que l’independentisme arribés a ser hegmònic al Principat. Això ha fet possible que aquells “bojos idealistes que no omplien un autocar” ara siguem mes dos milions de persones que no cabem les carreteres”. Per a Xavier Oca cal el reconèixer els mèrits que han col·laborat per fer possible aquesta realitat. Així com la construcció i el desplegament de la Unitat Popular, fent referència, molt emocionat, a Toni Lecha. Tot dient que ha estat una de de les persones que més es va patejar el país perquè aquest projecte que és diu avui Candidatura d’Unitat sigui el que és. Arribat aquest punt va demanar un aplaudiment per en Toni Lecha. Amb els desplegament de la Unitat Popular “hem desmostrat, segons Oca, que la politica no es fa només als despatxos ni al Parlament, sinó al costat del poble en lluita. Això ha de quedar ben clar, ja que no podem deixar que la gestió de la independència d’aquest pais recaigui en mans d’aquest govern ni del Parlament, sinó que ha de ser el poble que empenyent des de la base sigui protagonista, per què qui és protagonista és qui pot construirl a societat del futur, i aqui no estem per canviar només d’estat, sinó per construir una societat socialista, i això serà possible si els independentistes i d’esquerres prenem l’acció política i ens deixem de punyetes per construir l’estat socialista”. Xavier Oca va finalitzar la seva intervención assenyalant que tenim un poble en marxa i que està demanant eines, “per això ens cal una vegada més està a l’alçada de les cirscunstàncies. Ens cal un reforçament estratègic perquè tinguem tots ben clar els objectius, per això ens cal sumar forces i organitazció”. "Cal donar un salt qualitatiu per canviar aquest model androcentrista i heteronormatiu” Per la seva banda, l’Encarna Canet del País València va començar recordant que l’MDT havia assumit la lluita feminista i antipatriarcal com una més de les lluites estratègiques, junt amb la lluita pel socialisme i la independència dels Països Catalans. “Tenim ben clar no es pot parlar de l’allibermant del nostre poble, sense tenir en compte a la meitat de la població, que som les dones”. En aquesta línia, Canet va dir que “tenim clar que no som màquines de reproducció de mà d’obra barata ni de manteniment de la força productiva per al sistema, som alguna cosa més”. Canet va assenyalar que “hem assumit totes les lluites com a pròpies i hem estat present en totes les batalles, malgrat que moltes vegades ho hem fet en en un segon pla o invisibilitzades. En un segon pla, perquè encara ens dóna por en assumir càrrecs, que no pas responsabilitats, ja que d’això en sabem una bona estona” Tot i així, Encarna Canet va apuntar que “encara es dóna por escriure tot el que sabem, no està a l’alçada dels nostres companys, no poder fer front a les obligacions de la doble o tiple jornada, no poder fer front a les obligacions de la maternitat i la militància. Sabem que moltes dones s’han perdut pel camí, pel sol fet de tenir d’escollir entre la vida familiar o la militància”. “Però les dones de l’MDT també hem demostrat” va afirmar que, “si estem a l’alçada i un dels exemples més clar va ser la sotragada de1992.”. Canet va parlar de la tiple opressió de la dona com a independentista, “Hem patit i seguim patint la violència estructural del capitalisme hetereopatriarcal de tres maneres, coma dones, com a dones de classe treballadora i com a dones independentistes". Com a dones, va dir "a l’igual de totes, hem patit i patim, en forma de violència estètica contra la nostra imatge, en forma de violència de gènere de tota mena, amb la imposició de la família heterosexual, amb la imposició de maternitat que se’ns considera natural. Com a dones de classe treballadora a l’igual de totes les dones de classe treballadora hem patit i patim la desaocupació, la discriminació laboral i salarial, el sostre de vidre, els desnonaments, l’eliminació de prestacions socials que ens obliga de fer-nos càrrec de persones majors, menors i dependents i tornar a la llar. A més a més. nosaltres tenim un altra violència afegida que és el de ser dones independentistes d’una nació oprimida. No podem oblidar que aquesta violència l’aplica el poder de forma sistemàtica i legal”. També va recordar que “les nostres àvies van lluitar peldret de vot, pel dret a estudiar i contra el matrimoni forçat entre altres coses. Les nostres mares va lluita per l’euiparació salarial i pel dret pel seu propi cos. Ara ens toca a nosaltes homes i dones lluitar per no tornar enrere ni un sol pas”. Canet va remarcar que les dones de l’MDT van anar assumint com a pròpies les lluites d’altres pobles, la lluita del moviment LGBT, “i com que sabem que la realitat és diàlectica també caldrà esta obertes a altres lluites, com és el dret a la vida de totes les espècies animals. Cal donar un salt qualitatiu per canviar aquest model androcentrista i heteronormatiu” va afirmar. Per a Encarna Canet, “hem de saber estar als òrgans de decisió, hem de donar un pas més i deixar de ser simple bases a passar a la direcció”. I és que “volem passar de la queixa al dret a decidir” Canet va acabar el seu discurs tot dient que el procés “d’independència del nostre poble ha de ser també un fort crit contra el sistema hereropatriarcal i capitalista que ens oprimeix com a dones, com classe treballadora i com a dones d’un poble sotmés sota la dictadura del capital”. "Allò que ens maté ferms en la lluita és la memòria, la cultura i la consciència" El diputat de la CUP David Fernàndez va iniciar el seu parlament recordant els anys 90 a l’entorn dels Casals i els Ateneus, en concret a la Vila de Gràcia on comença a sentir d’aprop le repressió amb detencions i tortures, tot dient que “forma part d’una generació que els havien educat en la democràcia de l’amnèsia, en la democràcia de l’oblit i negant el millor que ha tingut aquest país al llarg de la seva història”. Així fent casals, fent assemblees i estructures sindicals al marge del sindicalisme oficial i un cop a la universitat, David Fernàndez comentava que va burxar en la història fèrtil i malaïda d’aquest país fins trobar-se amb un mirall ple de libertat i ple de lluita per la justícia social. El relat se’l van fer ells, “però no hauria estat posble sense aquells que els van precidir en la lluita”, i avui caldria dir molts noms, va comentar en David. Sense aquest relat, el diputat assegura que “haguéssim acabat consumits en la hipoteca en el cotxe de luxe”. Fernàndez, va remarcar que el millor que ha tingut aquest país, és ell mateix, les classe populars i els moviments socilas. Va ser així com les classes populars van defensar fa 300 anys aquesta ciutat, segons, la història que no han escrit els vencedors, així com la lluita contra el cop d’estat del 36 i la lluita contra el franquisme”. Arribat aquí, Fernández va parlar que la seva generació estava en deuta, “en deuta permanent amb aquells que en condicions molts pitjors a la de nosaltres, es van deixar la la pell per les llibertats d’aquest país”. David Fernández va recordar com s’inicià aquesta estratègia al 1968, com va continuar a finals dels anys 70, com es va desenvolupar als 80 contra constitució i la transcisió i després no es va creure ja als 90, les renovacions de certes èlits polítiques. També va posar èmfasi en la repressió, les detencions i la gent que es va deixar la pell en aquesta lluita. Fernàndez va assenyalar que “un dia com avui, era de justícia recordar a molta gent” però va voler parlar del militant de l’MDT Cisco Mallorques de Gràcia, ja que amb ell havia començat a descobrir els anhels de Llibertat i el compromís en la lluita. Fernàndez va deixar clar que "ens trobem en cruïlla històrica per assolir l’alliberament d’una part del territori, i que d’aquells casals i 5 CUPS dels anys 90 "hem fet molt camí, tenint en compte també tots els precedents anteriors. Ara bé, va dir que encara hi ha combat, ja que estem immersos en una triple crisi enmig d'una d’especulació financera, bombolla immboliària i casinos… Tot i així, hem recollit el testimoni en una marató on estem tots i totes, però cal anar a un ritme sostingut on la garantia de l’èxit es la força de la gent" Nosaltres ens mantenim ferms en els nostres ideals, remarcava, David Fernàndez, per tres coses, per la memòria, la cultura i la consciència. La memòria d'entendre el passat, per entendre el present i compendre quin futur hem de construir; la cultura i aquest país ha resistit sense estat i contra l'estat al llarg dels segles i ens han matingut viu com a poble i la consciencia de país, però sobretot la consciència enmig d'un capitalisme senil, la consciència de classe, ja ho deien les nostes àvies i avis, fent referència al decret de col·lectivitzacions, que la mort del capitalisme només equivaldrà a la victòria del poble. I el millor homenatge que podem oferir als que ja no estant amb nosaltres és la victòria. Tot dient per finalitzar "a vosaltres que sou els imprencibles". Ens cal un moviment, però també ens cal un partit Carles Castellanos va iniciar la seva intervenció exposant una sola qüestió que va qualificar de fonamental a l’hora de fer un balanç d’aquests anys i treure’n lliçons per a continuar endavant. "Una sola qüestió que és una dualitat, una dialèctica". Per apuntar que l'MDT ha estat un moviment i ha estat un partit. "En totes aquestes dues experiències l’MDT ens ha de servir per a tirar endavant. Perquè ens cal un moviment. Però també ens cal un partit". Castellanos va assenyalar que amb tota la nostra inexperiència "als anys 80 vam ser capaços de crear un moviment nou. Què ens movia, què ens animava? La lluita contra la injustícia i una consciència de poble (de nació i de classe social)". Tenint en compte que la consciència, apuntava Castellanos "no és el resultat d’una lliçó teòrica és un trajecte..., una experiència viscuda ..." Per exposar-ho va posar dos exemples dos testimonis que s’han expressat en dues persones exemplars, en Josep Serra (en Cala) i l’Antoni Lecha. "En Cala és l’exemple de la bona tasca de construir moviment com ho va demostrar a Catalunya Nord, fent sortir la consciència política amb un treball quotidià de promoció de la cultura popular. En Toni, és l’exemple de l’home polític que, a partir d’una consciència de classe i nacional insubornable, aporta arguments, elabora tàctiques, rebat falses propostes, i ajuda a aclarir camins". Ara bé, va remarcar que "som bons fent moviment. Però no ho som tant fent partit". Per encarar el futur, Castellanos va dir que "hem de constatar que el moviment independentista actual encara és feble. S’ha fet gran però caldrà ajudar a preparar-lo per la confrontació i el debat que hi haurà els mesos i anys vinents:una confrontació amb l’Estat espanyol que serà dura però que guanyarem si no caiem en l’idealisme i reforcem les nostres posicions i un debat que necessitarem per a aconseguir que la independència sigui la porta a una renovació en profunditat de la nostra societat, l’entrada per a avançar cap al socialisme". Ara bé, va remarcar que "tota aquesta tasca d’enfortiment del moviment no la podrem fer, però, sense la feina d’un grup dinamitzador, sense la feina d’un partit, ampli, fort i renovat. Entre totes i tots hi haurem d’ajudar". El paper dels CSPC en la fundació de l'MDT Ramon Piqué va recordar el naixement dels Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans (CSPC), i va assenyalar que parlar dels 30 anys de l'MDT, era parlar dels 30 anys dels anys del CSPC, que tot just feia uns anys s'havien commemorat a Vic. "Parlar dels arrels de moviment d'alliberament nacional en un moments històrics en que tota mena d'expressió independentista era perseguida". Piquè va fer història, remarcant que Socors Català havia estat precedent com a organització antirepressiva als CSPC, liderant campanyes su suport als militants de l'Exèrcit Popular Català (Època), com Montserrat Tarragó, Carles Sastre. Àlvar Valls, Josep Lluís Pérez entre altres". Piquè també va indicar que parlar dels inicis dels CSPC era parlar de Martí Marcó, el primer militant de Terra Lliue caigut en combat, era també parlar del compromís en la lluita que els comitès feien comèixer en la seva declaració de principis. Declaració, segons Piquè, "recollia la defensa política de totes aquelles persones que lluitaven per la independència i la reunificació dels Països Catalans independenment de les seves formes de lluites. En aquesta línia, els Comitès van endegar diverses campanyes arreu del país per denunciar le repressió contra els lluitadors catalans. Es tractava de fer saber que erem un poble vençut i humiliat que acceptaven les engrunes que significava un sistema polític que no reconeixia la nostra existència en el concert de les nacions del món". En aquella conjuntura, va explicar Piqué, "quan les organitzacions independentsites maldaven per aglutinar un moviment ampli, els CSPC van esdevenir el pol de referència de l'independentisme, de la mà dels comitès va esdevenir lesài de lluita unitari que va facilitaria més tard la creació de l'MDT". Piquè va mencionar un munt de companyes solidaritat amb els represaliats i va fer un homenatge als seus familiars, que quan les forces flaquejaven eren aquests els que donaven l'empenta per continuar tasca. També va remarcar la importància de la de la defensa política, ja que sense aquesta era impossible, ja que els Comitès eren part important del moviment independentista. També va dir que si CSPC van ser el relleu de Socors Català, ara Alerta Solidària era el relleu del Comitès, ja que "la repressió de l'estat no s'ha aturat mai i els intruments de solidaritat i de lluita no poden deixar d'existir".
Mira també: http://www.llibertat.cat/2014/03/emocio-i-compromis-per-encarar-els-nous-reptes-de-futur-a-l-acte-del-30e-aniversari-de-l-mdt-2
This work is in the public domain

Comentaris

els defensors de la unidad de espaÑÑÑa
per indepe	22 mar 2014
Neng, No pateixis que la direcció del movimiento obrero espaÑÑÑol ja està treballant contra els malvats catalans que ataquen "la unidad del destino en la universal". Mira quina foto de família es van fer: #file_1#

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more