|
|
|
|
|
Notícies :: corrupció i poder |
|
Violència i no-violència en Gandhi
|
|
|
per Andrés Herrero |
18 mar 2014
|
|
Publicat a “Rebelión”. “El que s'obté amb violència només es pot mantenir amb violència. Existeixen moltes causes per les quals estic disposat a morir, però cap per la qual estic disposat a matar. Si vols canviar el món, canvia't a tu mateix.” (Gandhi) |
VIOLÈNCIA I NO-VIOLÈNCIA EN GANDHI
Andrés Herrero
El concepte de “no violència” encunyat per Gandhi ha estat tan grapejat, i tantes vegades tergiversat i mal interpretat, que es fa necessari tornar a la seva font original perquè recuperi el seu sentit.
Les coses s'han deformat fins a tal punt, que sembla com si la “no violència” el que pretengués fos concedir-li més avantatges al poder, al permetre-li a ell exercir una violència que nega a les seves víctimes.
Al mateix temps, la figura de Gandhi ha estat revestida amb un halo de santedat i d'home bo, que no facilita la correcta difusió del seu missatge. Malgrat les seves profundes conviccions religioses, Gandhi no va ser cap monge, sinó un actiu agitador social, que va liderar organitzacions, va participar en mítings, va mobilitzar masses i va realitzar vagues de fam, patint presó, sofrint atemptats i posant en perill la seva vida per defensar les seves idees polítiques.
Ja des de molt jove, va combatre les lleis abusives i els atropellaments de les autoritats angleses d'ocupació, recorrent a la desobediència civil i a la resistència passiva. Si detenien els seus seguidors, no protestaven; si els jutjaven, no es defensaven; si enviaven centenars d'ells a presó, es presentaven molts milers més, voluntaris, perquè els empresonessin a ells també.
La nova iniciativa de Gandhi va demostrar que la violència institucionalitzada del poder, que es presenta davant els ulls de la societat com a democràtica i proporcionada, més humana que la dels seus adversaris, mai terrorista i, per descomptat, sempre justificada quan no justa, no constitueix més que una estratègia d'encobriment, ja que sense aquesta violència i repressió, no existiria poder possible, ni sistema d'explotació que pogués sostenir-se dempeus.
Gandhi mai va confondre el pacifisme amb la passivitat, ni el rebuig a la violència amb la renúncia a la lluita, i la seva posició al respecte no va poder ser més radical:
“La no cooperació amb el mal és un deure sagrat, tan obligat com la cooperació amb el bé. Perdonar i acceptar la injustícia social és covardia. No se li ha de rendir obediència, ni restar passiu davant d'ella. En aquest món, no s'ha aconseguit mai res que no es degui a l'acció. Rebutjo la simple resistència passiva, perquè podria interpretar-se com a debilitat.
Si he escollit el camí de la pau, és perquè el bé que procura la violència és temporal, mentre que el mal roman. Em considero incapaç d'odiar ningú, però al mal l'odio amb totes les meves forces.”
Gandhi es negava per sistema a transigir amb qualsevol classe d'injustícia, però la seva concepció de la no-violència era bel·ligerant, en obert desafiament al poder i a les seves institucions:
“El nostre primer deure és protegir els més dèbils. La no-violència no consisteix en sotmetre's servilment a la voluntat del tirà, sinó al contrari, en oposar-se als seus abusos amb tota energia. No es tracta d'una virtut monacal destinada a procurar la pau interior i la salvació espiritual, sinó d'una exigent norma de conducta personal.
La veritable força no procedeix de la força física, sinó d'una voluntat indomable. Cada home és el guardià de la seva llibertat i la seva dignitat. Cadascú de nosaltres, en major o menor mesura, és culpable de no fer-ho. Els demés no podrien fer-nos cap mal, si en nosaltres tot fos bo. Fins i tot als governants més despòtics els resultaria impossible mantenir-se al poder sense el conformisme dels seus súbdits, i tan bon punt aquests deixessin de témer la força del tirà, el seu poder s'esfondraria.”
Coherent amb el seu compromís social, Gandhi va prendre la decisió de desprendre's de tots els seus béns, renunciant a qualsevol classe de possessió material:
“Els que mengen sense treballar són lladres. El treballador no només ha de rebre un salari just, sinó que la seva missió no pot ser un ofici d'esclaus. L'explotació és l'essència de la violència. Cal viure senzillament, perquè altres puguin senzillament viure.
Desafortunadament, l'home, en comptes d'intentar estar en harmonia amb la natura, la corrent dels nostres dies va en sentit contrari, sense vacil·lar en sacrificar abundants vides per rodejar-se de comoditats.
Els rics no podrien fer fortuna sense comptar amb la col·laboració dels pobres. Si els pobres es convencessin d'aquesta veritat i s'amaressin d'ella, aprendrien a alliberar-se per mitjans no violents de les desigualtats que els han situat a la vora de la mort.”
Evidentment, si tota la gent es negués a vendre's, els diners deixarien de ser el gran motor de la voluntat humana, i el sistema capitalista col·lapsaria. Gandhi estava convençut que el major poder de l'home resideix en la seva consciència, més que en la força:
“No se'ns atorgarà la llibertat externa, més que en la mesura que haguem sabut desenvolupar la nostra llibertat interna.
Qui comença sacrificant la veritat, acaba traint-ho tot. La causa ha de ser tan justa com els mitjans. Una llibertat obtinguda amb mitjans poc honrats, o guanyada gràcies a la sang dels demés, no és llibertat.
Sento horror pel règim despòtic i arbitrari que els britànics han implantant a l'Índia, i la forma despietada amb què exploten el nostre país, però els responsables no són tant els fusells britànics com la nostra col·laboració. Els britànics són numèricament dèbils, en canvi nosaltres som dèbils malgrat el nostre nombre. Un Rockefeller hindú no seria millor que l'altre.”
Encara que Gandhi considerava la no-violència com la forma més elevada de lluita, i l'arma més eficaç per canviar les coses, no excloïa la violència defensiva, la qual considerava com una opció menor, però igualment legítima:
“La no-violència és la major virtut, la covardia de la violència, el major vici. La no-violència no ha de ser predicada, ha de ser practicada. La no-violència exigeix coratge moral. És la força més gran que la humanitat té al seu abast. No és cap pretext per a la covardia, al contrari, no existeix valentia major que negar-se a doblegar els genolls davant qualsevol poder, fent-ho sense cap agressivitat. Amb la meva mort aconseguiran tenir el meu cos, però no la meva submissió.
No haurem de córrer rere el martiri, però si no som suficientment valents per exercir la no-violència, aleshores hem d'adoptar lleialment la violència. Qui no pugui, ni tingui suficient valor per enfrontar-se a la mort mitjançant la no-violència, s'ha d'encarar amb l'opressor i fer ús de la força com a autodefensa, per protegir-se a si mateix i als seus éssers més propers i estimats.”
Gandhi no es conformava amb expulsar els anglesos de l'Índia i conquerir la independència per al seu país, sinó que volia alliberar a més el seu poble del sistema de castes i de la discriminació social que suportaven intocables i pàries:
“La independència significa que fins i tot el més humil vilatà de l'Índia pugui ser l'artífex del seu propi destí, i que cada home, com cada riu, segueixi lliurement el seu curs. El concepte d'intocables, així com l'existència d'innombrables sectes i castes, resulta inacceptable per a mi.
No és cert que la religió estigui per sobre la moral. L'home no pot ser mentider, cruel i injust amb els demés, i afirmar que té a Déu del seu cantó. No hi ha més religió que la veritat, i tan aviat com perdem aquesta base moral, cessem de ser religiosos. La religió és només un arbre amb moltes branques. Si només veiem les branques, direm que hi ha moltes religions, però si veiem tot l'arbre, comprendrem que n'hi ha una de sola.”
Políticament, Gandhi es mostrava partidari del que ell mateix qualificava com a “anarquia il·lustrada”:
“L'Estat representa la violència sota una forma organitzada. L'individu té una ànima però l'Estat, que és una màquina sense ànima, no pot lliurar-se de la violència, ja que és a ella a qui deu la seva existència.
La centralització és un sistema incompatible amb una estructura social no violenta. Una revolució no-violenta, no és un programa per a la presa del poder, sinó per a la transformació de les relacions humanes. Mentre la persona actuï com una màquina, resulta impossible parlar de moralitat, perquè tot comportament dictat per la por o la violència deixa automàticament de ser moral.
Els assumptes del país es dirigeixen mitjançant delegats, però si les rodes de l'engranatge de la vida nacional adquirissin tal grau de perfecció que poguessin funcionar automàticament, aleshores no serien necessaris, i cadascú seria el seu propi amo, fent realitat la màxima de Thoreau que 'el millor govern és el que governa menys'.”
Al llarg de la seva vida, Gandhi no va tenir inconvenient en rectificar les seves opinions i estratègies tantes vegades com ho va necessitar, acceptant les seves contradiccions i conflictes personals com un fet completament normal:
“Potser mai aconseguim tanta fortalesa com per ser integralment no violents en el pensament, la paraula i l'acció, però haurem de mantenir-ho com a meta. El que jo faig pot ser realitzat per tots, perquè no sóc més que un home comú, subjecte a les mateixes temptacions i exposat a les mateixes debilitats que els demés.”
Es podrà estar d'acord o no amb el plantejament de Gandhi, però el que no es pot fer és falsificar el seu pensament.
La panacea universal no existeix, i probablement Gandhi va pecar d'ingenuïtat al pretendre portar la no-violència fins les seves últimes conseqüències, creient que amb ella es podien solucionar tots els problemes humans i socials. Però si alguna cosa se li pot objectar, no és la validesa universal dels seus principis, sinó que a l'hora d'aplicar-los no comprengués que ser pràctics també constitueix una virtut, i que hi ha un grau necessari de violència en la societat que s'ha de minimitzar, però que no es pot evitar.
Es pot demanar als iraquians que es limitin a no col·laborar amb l'invasor ianqui, contemplant resignadament com aquest destrueix les seves infraestructures i els seus mitjans de vida i els hi arrabassa el seu petroli, mentre els seus fills moren de gana, misèria i falta de medicines?
No es poden derrotar els míssils només amb l'exemple. Ni la bondat cura les ferides, ni la bona voluntat és antídot suficient contra la mala voluntat, ni es pot exigir a cada home que es converteixi en un heroi. La fortalesa moral no garanteix l'èxit, ni el martiri la bonaventura. Algunes malalties requereixen cirurgia radical, millor que vida sana i medicina natural.
Tampoc n'hi ha prou amb posseir una elevada capacitat d'abnegació i sacrifici. La renúncia de Gandhi als seus béns, tot i ser molt noble i meritòria, no canvia en res la naturalesa desigual de la societat. I és que cap persona sola, per molt valuosa que sigui, pot invertir el rumb de la societat, ni l'esforç individual suplir l'acció col·lectiva. Les causes col·lectives només es poden canviar col·lectivament.
Per això, a ningú li pot estranyar que Gandhi morís violentament o que, malgrat estar nominat fins a cinc vegades, se li negués un premi Nobel de la Pau, que no obstant es va concedir sense cap problema a l'honorable senyor Kissinguer, pare espiritual de Pinochet.
Nota: Les dades, cites i textos de Gandhi han estat extretes de les seves “Reflexions sobre la No-violència i la Veritat”, Wikipedia.org, Wikiquote.org, Proverbia.net i Frasedehoy.com. |
Mira també:
http://www.rebelion.org/noticia.php?id=37786
|
This work is in the public domain |
Comentaris
|
Re: Violència i no-violència en Gandhi
|
|
per als "progres" gandhinians |
18 mar 2014
|
|
“L'Estat representa la violència sota una forma organitzada. L'individu té una ànima però l'Estat, que és una màquina sense ànima, no pot lliurar-se de la violència, ja que és a ella a qui deu la seva existència.” |
|
|
