Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Calendari
«Agost»
Dll Dm Dc Dj Dv Ds Dg
      01 02 03 04
05 06 07 08 09 10 11
12 13 14 15 16 17 18
19 20 21 22 23 24 25
26 27 28 29 30 31  

No hi ha accions per a avui

afegeix una acció


Media Centers
This site
made manifest by
dadaIMC software

Veure comentaris | Envia per correu-e aquest* Article
Notícies :: pobles i cultures vs poder i estats
Nació o classe
21 feb 2014
La nació no és la comunitat de tots els nascuts a la mateixa terra , sinó la finca privada del conjunt de capitalistes a través de la qual organitzen l'explotació i l'opressió dels seus "estimats conciutadans"
Per a què serveix el nacionalisme?

A les Facultats de Ciències Polítiques s'estudiarà com modèlica la deriva independentista de Convergència i Unió (CiU), durant el període 2012-2013. Artur Mas, president de la Generalitat de Catalunya, ha traspassat totes les línies vermelles de la prudència, la manipulació i el "bon govern", si és que això existeix o ha existit mai.
Un govern autonòmic, caracteritzat per les seves ferotges retallades a la sanitat pública, a l'educació pública i als serveis socials, que havia rebaixat els salaris dels funcionaris i les ajudes per dependència, que es vanagloriava de fer aquests ajustaments anteriorment i en major profunditat que el govern de Madrid, i que convertia tals atacs contra els treballadors i el poble català en una política orientada a la privatització de l'ensenyament i de la sanitat, amb l'objectiu precís de convertir en negoci privat el que fins llavors havien estat serveis públics fonamentals, estava destinat a obtenir un profund rebuig popular i una gran patacada electoral.
Un govern autonòmic, marcat per diversos processos judicials, sempiternament pendents, tothom sospita per què, omertà mitjançant i màfia operant. Com el del quatre per cent, repartit per Millet en un un i mig per la seva butxaca i un dos i mig per als seus protectors. Com el de la corrupció i atracament sistemàtic als hospitals de Lloret i altres de Girona, que ha acabat amb el processament dels redactors de la revista que va denunciar aquests excessos. Com l'escàndol de les concessions de les llicències d'ITV al millor postor, fora de concurs públic, pel que està encausat Oriol Pujol. Es tracta d'un llarg etcètera de casos judicials, a qual més greu, que han tingut la virtut de desvetllar l'existència d'una corrupció sistemàtica i estructural d'aquest govern autonòmic, tan greu com la generalitzada i impune corrupció existent a tot Espanya.
Aquest govern, incapaç d'afrontar els problemes reals de l'economia i la societat, que a més apuntava cap a una pronunciada deriva feixista per la brutal repressió del malestar ciutadà al carrer, amb la posada en joc de grups policials de provocadors entre els manifestants pacífics, amb l'ús de pilotes de goma amb diversos lesionats de gravetat i les habituals pallisses indiscriminades en els centres de detenció, de vagades amb el resultat de mort, estava destinat a ser derrotat a les urnes, per la seva manifesta incompetència .
Però milió i mig de persones, sàviament dirigides, pasturades i canalitzades, es van manifestar l'11 de setembre de 2012 a Barcelona, a favor que Catalunya "tingui un Estat propi dins d'Europa". Aquest esdeveniment ha estat enfocat des de molt diferents lectures, totes elles falses: És viable la independència de Catalunya ? Viuran millor els catalans amb la independència ? És cert que Catalunya aporta més a Espanya del que rep d'aquesta? Caldria passar a un Estat federal ?
El dia 11 de setembre de 2012 vam veure Felip Puig, conseller d'Interior de la Generalitat, impulsor d'una desmesurada i brutal repressió contra les manifestacions massives de protesta contra les retallades, l'any anterior, com desfilava envoltat amistosament de les seves víctimes: joves, aturats o precaris. Vam veure a 9 dels 11 consellers d' un govern, que ha estat pioner en aplicar cruels retallades en sanitat i educació, rebaixes en els sous dels funcionaris de la Generalitat i bestial supressió o disminució de les ajudes per dependència, caminar braç a braç amb les seves víctimes: els menyspreats i maltractats mestres i estudiants, els funcionaris sense paga extra, les infermeres o metges que han perdut més del trenta per cent dels seus salaris, o els usuaris que havien de pagar un euro cada cop que anaven a la consulta (taxa que no s'aplicava a la resta de l'Estat espanyol, excepte Madrid). Vam veure a patrons, policies, capellans, polítics, líders sindicals i altres vampirs, compartir carrer amb les seves víctimes: aturats, treballadors, jubilats, dependents, immigrants ... Una atmosfera de UNIÓ NACIONAL va presidir la concentració. El Capital es va fer acompanyar per les seves víctimes, convertint-les en babaus útils dels seus objectius egoistes, elitistes i nacionalistes. El capital: Aquest sí que no té pàtria, i és internacional i internacionalista!
Crisi, retallades i atac a les condicions de vida dels treballadors desapareixen del panorama polític i electoral català, engolits per buides i estúpides discussions entre el novíssim i eixelebrat independentisme català i el ranci centralisme de la Meseta, impregnat fins al moll de l'os de l´obsolet ideari de l'assignatura franquista de la FEN (Formación del Espíritu Nacional), que produeix urticària a la perifèria de les Espanyes.
És possible que una part important dels assistents a la manifestació de l'11 de setembre del 2012 no compartís l'objectiu de la independència, potser hi fos perquè estan farts de retallades, d'atur, de no tenir cap futur. Però, per art d'encantament, màgia tramposa de triler i, manipulació mediant, aquest malestar contra l'actual govern de la Generalitat ha estat canalitzat al seu favor. Obra mestra del més implacable venedor de fum i il•lusions. Els consellers han tingut prou amb embolicar-se en la senyera i donar consignes en defensa de la Pàtria catalana. La ràbia popular contra les retallades, contra la corrupció, contra la privatització de l'escola i sanitat públiques, contra la precarització del treball, contra les pràctiques feixistes de la repressió policial, han desaparegut com fa un mag amb els asos de la baralla. Ja se sap que per no caure de la bicicleta l'únic que es pot fer és seguir pedalant, cada vegada més ràpid. I si a més, davant, els catalanistes es troben amb un govern centralista i centralitzador, més carca i carcamal, inútil i autoritari que la finida Falange, plou sobre mullat. El nacionalisme català multiplica la seva audiència gràcies al nacionalisme espanyolista i l'immobilisme de don Mariano-Tancredo, encara que tots dos guanyen en aquest fictici enfrontament nacionalista i ideològic, que desvia al proletariat (aturat, precari, jubilat o aterrit treballador) dels seus problemes reals. La venda de fum i il•lusions, com fa la loteria, demostra ser un bon negoci polític.
La venda de quimeres, miratges, enganys, deliris, somnis i, en definitiva, d'esperança, va aconseguir que l'any següent, l'11 de setembre de 2013, una imponent cadena humana unís la Catalunya-nord , o Catalunya francesa, amb la Catalunya-sud, o València, que no va arribar a la Catalunya-est, o Balears, per que la Mediterrània hi feia nosa. Un sentiment independentista generalitzat, il•lusionat i utòpic, havia tret al carrer a una immensa multitud de catalans, desencantats i enfrontats a l'estúpida arrogància i immobilisme d'un govern central i centralista, obsolet, caduc, ranci, frustrant, feixistoide, anticatalanista, senil i decrèpit.
Pretendents llaminers, àvids i golafres, candidats ferotges a la presidència de la República, planten les seves credencials, per si de cas. Un, conqueridor de l´illa del julivert, s'afaita el hitlerià bigotet, es mima la cabellera, i antipàtic, barroer i cregut com un gall perdonavides, promet tancs, dictadures, fam, misèria i canons. Un altre, simpàtic, burleta, rialler, xerraire i més mentider que Pinotxo, matemàtic d'equacions sense x, ven federalismes unitaris i irrompibles, pa amb molt xoriço, i més il•lusions i fum que el que més/Mas doni. Davant tals candidats la nonata República s'esvaeix en la nàusea del no-res, mentre la monarquia i totes les institucions estatals, instaurades durant la Transició, naufraguen en l'oceà d'una corrupció estructural, impune i generalitzada.
Futurs herois i criminals de guerra de totes les pàtries s'alcen ja en un horitzó en el qual es dibuixen massacres com la del setge de Sarajevo, el bombardeig de Belgrad o els cent mil morts de la guerra serbocroata. I, com en l'extinta Iugoslàvia, tot comença en els mitjans de comunicació i en les televisions i ràdios d'uns i altres. Tot fa pudor a espectacle de bufonada i de pallassos sense gràcia, que no fan riure.
L'autèntica pregunta, l'única qüestió real és: Classe o nació?
Si el proletariat lluita sota banderes que no són seves, ja sigui la coreana, la xinesa, la francesa, la japonesa o la d' El Corte Inglés, serà derrotat, perquè el nacionalisme, ja sigui serbi, croat, escocès, flamenc, quebequès, europeu, o de "la Caixa", és aliè a les seves necessitats i interessos, perquè REFORÇA al Capital i a totes i cadascuna de les seves fraccions. És possible que revifi les contradiccions entre ells, però aquestes contradiccions es canalitzen dins de les seves crisis, les seves guerres, els seus conflictes mafiosos, les seves baralles de família, banda o secta, és a dir, passen a formar part de l'engranatge de barbàrie i destrucció amb el que el sistema capitalista atrapa la humanitat .
La nació no és la comunitat de tots els nascuts a la mateixa terra , sinó la finca privada del conjunt de capitalistes a través de la qual organitzen l'explotació i l'opressió dels seus "estimats conciutadans". No és cap casualitat que el lema de les manifestacions independentistes hagi estat que "Catalunya tingui un Estat propi". La nació, aquesta paraula "entranyable", és inseparable d'aquest monstre, res entranyable, fred i impersonal, que és l'Estat, amb les seves presons, els seus tribunals, els seus exèrcits, els seus policies, la seva burocràcia. Artur li està dient a Mariano: "a la meva finca només mano jo". És una baralla de carrer entre lladregots que volen aparèixer com a salvadors de pàtries.
Que se'n vagin tots! Si ningú ens representa, només nosaltres podem decidir; però decidir sobre tot el que afecta la nostra vida quotidiana.
El senyor Mas ha promès un referèndum , i ja té feta la pregunta, però no sabem si li deixaran que es voti , però el que sí sabem és el que pretenen, tant ell com els seus col•legues espanyols, fer-nos triar entre tres opcions, a quina pitjor: Vol que els ajustos i retallades se'ls apliqui l'Estat espanyol ? Vol que li siguin imposats en el marc de la "construcció nacional de Catalunya"? o Vol que se'ls atiïn conjuntament i federalment l'Estat espanyol i l'aspirant català? El Capital a Espanya compta amb diverses pàtries per imposar-nos la mateixa misèria .

Per què volen donar-nos pel ... Estat?
El nacionalisme no és el patrimoni exclusiu de la dreta i l'extrema dreta, és el terreny comú que comparteix l'arc polític que va des de l'extrema dreta a l'extrema esquerra, i que inclou a més a les anomenades "organitzacions socials" (Patronal i Sindicats) .
El nacionalisme de dretes, lligat a símbols rancis, així com a una repel•lent agressivitat enfront del estranger (xenofòbia), resulta poc convincent per a la majoria de treballadors (excepte sectors molt endarrerits). El nacionalisme d'Esquerra té més ganxo, doncs apareix com més " obert " i més proper als assumptes quotidians. Així, el discurs nacionalista de l'esquerra ens proposa una "sortida nacional" a la crisi, per al que demanen una "distribució justa" dels sacrificis . Això, a part que justifica els sacrificis amb l'esquer de "fer pagar als rics", ens inocula la visió nacionalista, ja que ens presenta una "comunitat nacional" de treballadors i patrons, d'explotadors i explotats, tots units per la "marca Espanya ".
A aquesta comunitat nacional els treballadors només poden oposar la comunitat de lluita mundial de tots els proletaris contra la barbàrie i la misèria capitalistes.
Un altre dels discursos preferits d'Esquerra i Sindicats és que "Rajoy imposa les retallades perquè no defensa Espanya i és un criat de Merkel". El missatge que es desprèn és que la lluita contra les retallades seria un moviment nacional contra l'opressió alemanya, i no com el que és: un moviment per les nostres necessitats humanes, contra l'explotació capitalista.
Les mobilitzacions sindicals del 15 de setembre de 2012 han estat convocades perquè els empresaris "volen enfonsar el país", el que significa que els treballadors hem de lluitar no pels nostres interessos, sinó per "salvar el país". Això ens col•loca al terreny del Capital, el mateix que Rajoy, que pretén salvar Espanya a costa del sagnant sacrifici dels treballadors a l'altar de l'austeritat.
La matraca nacionalista té com a finalitat enfrontar uns treballadors contra uns altres. Als treballadors alemanys, que estan patint sous de 400 € i pensions de 800, se'ls diu que els sacrificis són culpa dels treballadors d'Europa del Sud: "uns ganduls que han viscut per sobre de les seves possibilitats". Però als treballadors de Grècia se'ls diu que la seva misèria és causada "pel manteniment dels privilegis i luxes dels treballadors alemanys". A París els diuen que és millor que hi hagi acomiadaments en les sucursals de Madrid, per no imposar-les a França.
Com es veu, ens lliguen amb un nus gordià de mentides que cal trencar, comprenent que la crisi és mundial, la desocupació és mundial, les retallades es donen en tots els països. Però el plantejament nacional amb el qual ens lliguen provoca que només veiem els vuit-cents mil aturats de Catalunya, o com a màxim als sis milions a Espanya, en lloc de veure els més de 200 milions en el món. Que només veiem les retallades a Catalunya i a Espanya, i no veiem els dos enormes paquets de retallades que s'ha imposat, per exemple, als treballadors "privilegiats" d'Holanda. Que només veiem "la nostra misèria" i no la misèria mundial. Quan tot es veu segons l'estreta, mesquina i excloent òptica nacional, es té la ment preparada per creure en contes de la lletera com el que propaga el president Mas de "si paguessin els 10.000 milions que es deuen a Catalunya no caldria fer retallades", versió regional del "si Espanya no estigués tan cargolada per Alemanya hi hauria diners per a sanitat i educació".
Tots menteixen, perquè ningú té solució a l'actual crisi d'un capitalisme que avui ha entrat en la seva fase terminal, que és obsolet, i que només pot oferir misèria i barbàrie. Una crisi que no és només econòmica, social i política, sinó també ecològica, climàtica i energètica. Per exemple: en 150 anys s'han esgotat gairebé íntegrament recursos energètics que van necessitar 150 milions d'anys per generar-se. Aquests són els autèntics problemes que se'ns plantegen, i no aquestes absurdes preguntes d'identitat, pròpies de l'adolescència, sobre si som o no som murcians o marcians.
Però la burgesia catalana ha trobat la seva solució a la crisi: un Estat propi. Si Catalunya esdevé un Estat independent, això serà el paradís a la terra. I com a mínim ho serà per a Millet i els propietaris de la finca Catalunya. Ens volen donar pel... Estat.
Només la lluita de classes pot impedir que aquestes polítiques de retallades socials, rebaixes de salaris i pensions, precarització del treball, atur massiu i pauperització generalitzada de la població, incloent capes cada vegada més àmplies de la classe mitjana, segueixin endavant i siguin cada vegada més agudes i profundes, amb un inexorable descens als inferns.
L'explotació del capital no té altre límit que els obstacles, els frens i els dics, el “ja prou” i l'oposició que li planteja la lluita dels explotats .
L'única alternativa real, a tot el món, incloses Catalunya i Espanya, és la de revolució o barbàrie. En resum, i com ja s'ha dit més amunt: A la comunitat nacional, els treballadors només poden oposar la comunitat de lluita mundial de tots els proletaris contra la barbàrie i la misèria capitalistes.

Agustín Guillamón

Publicat a la revista CATALUNYA, núm. 158.
Órgan de la CGT. Febrer de 2014.

This work is in the public domain

Comentaris

Re: Nació o classe
21 feb 2014
Classe o gènere?

Realment llegir els comentaris supremacistes espanyols encoberts d'aquest tal agustí per aquí indymedia és prou curiós i paradoxal i graciós.

Curiós perquè aquests escrits de l'anarquisme contre les comunitats nacionals SEMPRE van directes contra Catalunya. Quan es parla de conflictes nacionals amb altres coordenades espaials i on conseqüentment Espanya no està pel mig, no cal "oposar la lluita mundial dels proletaris a la comunitat nacional". Així, si parlem de Palestina, Sàhara, Irlanda, Còrsega, Kurdistan, etc. (i en el passat Algèria, Vietnam, Angola, ...) no cal oposar-hi res a la seva lluita per l'alliberament, malgrat que en aquesta també els sectors dominants (la seva oligarquia) va fer en molts casos un canvi de jaqueta i de fidels col·laboradors amb l'ocupant van passar a ser "nacionalistes de sempre" com qui res. Cap d'aquests i de molts altres pobles suscita cap article en aquests termes, però ai!!!! sorpresa!!!! quan de la unidad de Espa...perdó, d'Ibèria parlem, llavors ja salten les alarmes. Bascos- nazis terroristes, catalans-burgesos, etc.


Paradoxal i graciós perquè el supremacista espanyol Agustí s'ha quedat en minoria, no ja dintre de la societat catalana, sinó a la pròpia CGT. Els iaietes espanyols la van dinyant per llei de vida, i les noves generacions són un reflex de les noves maneres de pensar, sense tabús ni amb qüestions nacionals ni amb qüestions de gènere (l'altre gran tema oblidat per l'anarquisme blanc, espanyol i masculí clàssic). Resulta graciós doncs comprovar com supremacistes com l'Agusti que abans tenien unes tesis dominants en contra dels drets dels pobles "y tan tranquiloh", ara són una minoria i en procés d'erradicació i necessiten aquests escrits per reivindicar la seva (encara) existència.


Una mica de pa pels coloms que vagi per l'Agustí, va. Almenys escriu de manera prou més potable que el seu compa "Akrazio"
Re: Nació o classe
21 feb 2014
La independència és l'única sortida favorable per al poble treballador
09/02/2014 Guillem Vendrell


PER GUILLEM VENDRELL JOFRE
"La setmana tràgica"

"El 1909 la Model va ser l’escenari del judici contra Francesc Ferrer i Guàrdia, el pedagog acusat d’haver encès la metxa que va donar lloc a la Setmana Tràgica. Entre el 26 de juliol i l’1 d’agost es va produir una revolta popular els orígens de la qual poden atribuir-se a diverses causes:

-la crida a fi·les dels reservistes, la majoria pares de família, per embarcar-los rumb a la guerra amb el Marroc (l’impopular “guerra dels banquers”).
-l’anticlericalisme creixent.
-una inflació galopant, que castigava la mal pagada classe obrera, i un cúmul de situacions de misèria que s’havien enquistat en els barris pobres.

A principi de juliol de 1909, el detectiu anglès Charles Arrow, contractat per les autoritats i la patronal per atrapar capitostos obrers, va notar en l’ambient un clima de gran expectació, com si amenacés tempesta. I efectivament la tempesta va esclatar, i al centre de l’huracà va atrapar Ferrer i Guàrdia, el principal encausat d’un procés massiu pel delicte de rebel·lió militar que va afectar 1.725 persones, 584 de les quals van ser absoltes, 59 van ser desterrades i 17 van ser condemnades a mort; de les quals, cinc van ser executades.

Els jutges militars van condemnar a mort un individu culpable de cada tipus de delicte com a escarment, sense que es demostrés la seva culpabilitat en delictes de sang. A més del pedagog, van ser executats quatre homes més; entre ells, Ramon Clemente, carboner, un desgraciat pertorbat mental el delicte del qual va ser haver ballat."

Joan Connelly Ullman, La Semana Trágica, Ariel, Barcelona, 1972

_______________________

Hi ha els qui estan en contra perquè el seu enteniment no els porta més enllà de la unitat indissoluble de destí universal i el seu sentiment espanyolista,,curt de gambals, on no hi ha cabuda ni per a plantejar-los tan sols que s’ha d’analitzar elements que podrien portar-los a canviar d’idea. ( no són majoria)

Hi ha qui no es planteja res més que ser un espectador més de tot el que passi, com fins ara han fet i on l’única participació que han tingut ha estat dipositar el seu vot. Si un tret els defineix és l’enuig, se senten estafats per Espanya. Naveguen en aigües que encara semblen calmades. En són un bon grapat.

Estan els qui pensen que parlar tant de quelcom impossible, de canviar quelcom inamovible, no és res més que una cortina de fum que reconforta a uns i desvia l’atenció general dels temes que més ens afecten. Havien estat propers a posicions esquerranes però les pròpies formacions que encara es reclamen d’aquest àmbit els van desil·lusionar. Un altre bon grup de possibles al·liats del poble i dels treballadors.

Estan els polítics oficials del sistema que mentre al Parlament arrenquen ovacions i aplaudiments nacionalistes o sobiranistes i recolzaments crítics dels independentistes, carreguen al poble amb impostos tan impopulars com els que el govern de Madrid aplica a tot arreu i regalen el país.

Però ens foten fent veure que fem país. (esperem, pas a pas, pidolem, amb l’excusa que així dissuadirem un món globalitzat i hiper capitalista, els dirigents del qual, de sentiments no en volen saber-ne res) Aquest sí que volen desviar la voluntat general.

Tal com passa ara amb la policia catalana que ens dóna pals i ens reclama que parlem en cristià en alguns pobles de l’interior del principat. (viscut personalment)

Aquests són plantejaments, més o menys dins els sectors que podríem dir-ne “unionistes”. Per dreta o per esquerra.

Consti que parlo de gent del poble, no de dirigents ni punters de posicionaments de qualsevol oferta unionista, ni gens ni menys de propostes impositives del nacionalisme espanyolista fonamentat.

Dins els comentaris que s’expressen per part de treballadors, molts d’ells ja pensionistes - els qui estan en actiu no es veuen en massa activitats relacionades amb qüestions socials comunes, i crec que fora de formar part com a associats d’algun sindicat, com a molt participen a la junta de les escales on viuen, o d'afectats per les hipoteques, però no hi ha actualment un paper clau en quant a participació ciutadana, d’un component individual; ni molt menys d'un d’organitzat per treballadors de diferents disciplines envers un tema comú per a molts més, aquests opinen que per una independència buida, només per no dependre o no sotmetre’s més a la voluntat de la capital del regne, no paga la pena involucrar-s’hi.

Sovint em treu de polleguera intentar trobar el nus gordià que determini l’afecció del moviment obrer o del poble treballador per a fer-ne seva i amb convicció, la condició de l’alliberament nacional com a qüestió de classe. Perquè? perquè va lligada a la seva emancipació o alliberament com a classe sotmesa als capricis i voluntats dels amos i patrons que no tenen cap altra pàtria que els bitllets i les divises.

Els que encara tenint feina pensen que aviat tot millorarà, van pagant però cada dia mengen pitjor i poden fer menys coses. A vegades en bé a la ment la pregunta que sempre em roda pel cap, com és que els jueus es van deixar tancar en camps d'extermini, i un cop allà alguns fins i tot es van posar al servei dels seus botxins?

Jo mateix em responc: la mentalitat petit burgesa individualista i egoista, la manca d'una organització que fos referent i exemple per a l'acció unitària....la classe treballadora dividida i l'espurna d'una genialitat col·lectiva que no va arribar quan les condicions estaven donades.

Aquí i ara els deportats serem el poble y els treballadors cap als nostres propis camps de pobresa i rendició, hi haurà qui es posin al servei de l'invasor i la majoria patirem.

Cal cercar amb totes les nostres energies, amb tota la voluntat que siguem capaços i amb una conseqüència constant per descobrir o trobar els elements que ho determinen. Som nosaltres els protagonistes d'aquesta pel·lícula, i em som les víctimes i no es ficció.

Alliberament nacional per a l’alliberament social. Que es vegi clar que l’alliberament social necessita de l’alliberament nacional per a ser possible. Que en una situació com la dels Països Catalans, aquests condicionants van intrínsecament lligats l’un amb l’altre.

Els qui no volen l’emancipació dels treballadors tampoc en volen la Independència con a poble oprimit. No cal que ho digui cap filòsof, és terminadament clar.

Precisament els qui no volen la independència fins i tot ho diuen: “antes roja que rota” però lluitaran amb totes les seves forces i capacitats per a que els treballadors no surtin de sota la bota de la dominació dels poderosos.

Si per a ser condescendents han d’acceptar trencar amb els seus socis i germans de classe d’ Espanya, ho farien només per tal d’impedir que els treballadors i el poble prengui a les seves mans l'elecció dels destins del seu propi futur.

Però cal tenir una qüestió meridianament clara. Si tota la situació ha arribat fins a aquest punt sense tenir encara una orientació definida de caràcter social, és la raó per la qual els representants dels interessos de la dreta, dels rics, dels poderosos (a la vegada socis de Madrid i de París) van fer seva apropiant-se de la resposta popular per tal d’intentar impedir la radicalització social, el crit de In-de-pen-dèn-cia.

Sembla que encara controlin, perquè ens estant cosint a retallades socials i impostos i no es veu una rèplica organitzada del poble treballador sinó que s’escolta una única veu i és la dels propis independentistes. I una remor darrere.

Ens anomenen separatistes, com si ens insultessin i no ens fa mal, ens dóna més empenta. Ara per ara els revolucionaris comunistes de veritat no tenen un altre lloc que un lloc de lluita dins l’independentisme. Únic conseqüent i honest que ho demostra amb fets dia rere dia. Això és estratègic.

L'oportunisme de dretes al camp popular que com formigues en donar-li una puntada al formiguer, surten amb noves propostes que fins ara mai havien acceptat. Res més que posant-hi “de Catañunya” als seus partits “regionals” especificant el seu respecte cap el poble que per a ells segueix sent d'Espanya i decidint a Madrid.

Si de cas veieu com de cop i volta fins i tot IU resol que darrere del dret a decidir, ara ells tenen l'única proposta federalista amb cara i ulls. (Independència no: primer federalisme, després vindran més llibertats però ara aparquem la independència) Seran socis que caldrà vigilar millor que als propis enemics encara que dins d'ells hi hagi alguna gent honesta.

Que els treballadors veiem més a prop la possibilitat de l’alliberament nacional i cerquem la via per a participar de ple dret i amb les nostres pròpies reivindicacions com a poble treballador i no continuar sent espectadors i víctimes del que altres ens vulguin imposar. Això seria l'encaix tàctic, però.

Hi ha dos elements que em sedueixen per a pensar que com a mínim, per a mi, això és simple lògica materialista.

Si els pobles que tenen un aferrissat sentiment d’espanyolitat, de cavallers conqueridors en nom d’un rei o d’un país que han fet seu i en senten el sagrat dret de pertànyer i de ser posseïdors d’altres pobles i nacions, diguem-ne d'Euskalerria, de Galizia o dels Països Catalans, per tant i en general, el sentiment de metròpoli està tan arrelat que no acceptarien mai que es fes un canvi revolucionari de veritat, canviar la relació de poder, tant sigui a Astúries, com a Euskal Herria; encara que fos per alliberar els treballadors de l’explotació capitalista, perquè ells no ho han fet ni s’ho han plantejat res més que en llibres d’iniciats; encara que els pobles treballadors vegin amb simpaties que els seus germans de patiment s’alliberin aquestes formacions intentaran desviar les mirades.

Llavors són les estructures dels partits que es reclamen d’esquerres, aquells que històricament participant en governs republicans que superaven les monarquies però no el sentiment ideològic d’imperi heretat per la burgesia, o partits que es reclamen del comunisme però aparquen la revolució -sine die- fins que es cremi l’etapa de la revolució burgesa, o s’acabi la guerra contra el feixisme.

D’aquests elements, cada vegada que hom es refugia en la història, cercant es troben experiències clarificadores.

La qüestió és com fer quallar el sentiment de rebel·lia del treballador oprimit, a qui li abaixen els sous, li pugen els preus, li tanquen les indústries, els deixen sense feina i sense assegurança d’atur?, mentre veuen que els partits “socialistes” en el govern central o als autonòmics aproven pagaments per a salvar bancs i els directors receptors dels ajuts s’atorguen indemnitzacions milionàries mentre que per no poder pagar l’hipoteca, ni tenir per a menjar, a ells els fan fora de casa. Els jutges són els mateixos jutges que no tenen cap obligació de parlar la llengua de la terra on exerciran la representació de la justícia espanyola.

Ja aquí i en aquest punt, no entrem a tractar l’abús que pel fet d’haver obtingut una majoria absoluta d’escons que no de les voluntats ni necessitats del poble, fan el que els hi vingui de gust beneficiant justament als que ens han anat tancant camins per a la prosperitat acumulant mercaderies que sense feina i sense sou, mai els hi podrem comprar. Hi havien dit que farien tot el contrari. No ens enganyem, tots els partits del sistema, uns més simpàtics uns altres no tant.

Com trobar el punt de coincidència si més no poc a poc?

Repetint-nos que no podem esperar que es despertin sols la resta de treballadors, perquè si estem preparats i tenim capacitat ho podem fer nosaltres en el moment quan Espanya no pugui detenir el moviment general, per què ja no siguem seus, ni ens tinguin empresonats. I per això, ara és l’hora doncs. El deure de tot independentista és fer la independència, adaptant el pensament del Dr. Ernesto Guevara de la Serna.



La independència és l'única sortida favorable per al poble treballador.

Per descomptat si el procés té control i direcció dels treballadors i del poble i no es dirigit des de Pedralbes o des de les seus centrals del partits “de Catalunya”

Per això cal prendre una determinació crucial i perdre-li la por al que diran els joves ja que encara continuen influenciats per un macartisme virtual després de la guerra freda.

Hi ha companyes i companys del poble que podran anar explicant barri a barri, poble a poble, com fins ara ha estat, conformant la Unitat Popular i explicant com seria tot això. Una independència en la qual tot es feci per defensar els interessos del poble treballador per que seran ells mateixos qui ho portaran endavant.

Responent a cada pregunta a cada qüestió.

No cal entrar en discussió si sabem que de l’altra banda de la taula hi ha un servidor del sistema que hi viu d’ell, si no hi ha gent o companys del poble que es puguin enriquir amb la discussió, o treure les seves pròpies conclusions, no cal discutir només pel gust a la gresca.

Siguem receptius, posem mans a l’obra i acceptem el paper de portar aquesta part del coneixement als qui aportaran la forma de treballar i afrontar els problemes per aprendre i oferir el poc o molt que hagin aprés dels anys de rebel·lia i del exemple que molts pobles ens han anat aportant.

No som il·luminats que tenim un discurs perquè estem segurs i en vist la llum, doncs que l’escolti qui vulgui i qui no que es faci apart. No, no i no.

Som part dels que patim i part de la solució, però sense els qui són majoria i han de ser artífexs del seu propi accionar pel futur, que és el poble treballador i els seus aliats naturals que es beneficiaran perquè només la classe obrera pot oferir una alternativa superadora de la crisi, de les polítiques del sistema d’explotació cap a un futur on la igualtat sigui l’eix obligat de l’actuació de tots els que per aquest mateix poble, siguin empesos a concretar amb fets les seves paraules. D'altra manera no seria possible amb un moviment només observat per les capes laborioses del poble a veure que els hi donen, cal que ho prenguin ells per ells mateixos, cal portar la consciència on hi hagi arribat només per l'osmosi de la situació general o les notícies es publiquen o les mobilitzacions per la independència sense una sola reivindicació pública pels interessos dels treballadors en particular, ni més ni menys.

No podrem aconseguir una independència per a que la controlin els que fins ara han estat socis del govern central i dels interessos internacionals contra la població treballadora.

Si s'arriba sense la classe obrera, no serà la independència que volem, ni la que necessitem i molt menys la que cal.

La classe obrera no pot estar a l'aguait per quan se la cridi a files per anar al front dirigida pels qui es queden en el govern tal com va pasar durant l'alçament contra la república de 1936. Els treballador per una banda i el govern mantenint la façana per una altra, fins que al final tots es van treure la carota. De l'història cal extreure lliçons.

Cal que els treballadors, els més lúcids elements de la classe que crea les riqueses, en formin part d’aquesta ona de renovació i aire fresc que fa de la política un exercici de llibertat i no un negoci per a uns pocs i una servitud per a uns quants més, suportat sobre el patiment de les grans majories.

Cal que el conjunt dels sectors del poble laboriós reprenguin el sentiment de pertinença, de terra i de llibertat, perquè una nova nació de treballadors es torni a aixecar de la faç de la terra i sigui exemple per a les dones i homes lliures del món.
Re: Nació o classe
21 feb 2014
"Cal que els treballadors", com tu, no, "x"... exemple de la clase treballadora, jaja. Va, capullo, que tots ens coneixem. "Treballador", ejem.
Re: Nació o classe
22 feb 2014
Nació o classe? Gènere o Classe? Raça o classe? Edat o classe?

1. No és el mateix la ideologia nacionalista segregada per l'aparell estatal que els sentiments de pertinença comunitària fruit de relacions humanes i territorials reals.
2. No existeix "el nacionalisme". Existeix nacionalisme estatal i paraestatal, centrífug i centríped, opressor i emancipador, burgès i proletari, blanc i negre, estatista i àcrata, xovinista i internacionalista, etc. Parlar d'un sol nacionalisme és suspendre abans de parlar. Igualment, darrera el significant nació s'amaguen multitud de significats.
3. El conflicte de classe no es dóna entre un proletari i un capitalista que floten en el buit. Aquestes dues persones viuen en un territori, en un estat, parlen una llengua, tenen un sexe i un gènere, tenen una raça, una estructura familiar, una edat, una cultura, una nacionalitat, unes tecnologies, ... Intentar plantejar la qüestió de classe ometent la variable nacional és error de simplificació i excés d'abstracció. Malauradament molta teoria revolucionària s'ha escrit des de cossos que pertanyien a nacionalitats hegemòniques, cossos que no viuen l'opressió nacional i tendeixen a obviar-la. Una cosa és intentar agregar subjectivitats en base al conflicte baix-dalt, una altra negar les diferències horitzontals, perquè llavors formularem subjectes que no existeixen en la realitat més enllà de manifestos escrits en despatxos.
4. Que CiU utilitzi el conflicte nacional a favor del partit i els seus ideals i interessos de classe no implica que tota forma de catalanisme o independentista sigui això. És normal que ens enrabiï aquesta estratègia publicista del govern. El que no és correcte és que caiguem en anàlisis simplistes d'aquest tipus.
Diré més: si la dreta està dominant la política catalana instrumentalitzant l'estelada per a tapar les retallades, és culpa de l'esquerra catalana, aquesta que no sap llegir la pròpia realitat i subjectivitat, aquesta que confón internacionalisme amb cosmopolitanisme i negació del conflicte nacional. Si seguim considerant la dimensió nacional com quelcom aliè a l'emancipació de classe seguirem en anàlisis incorrectes, que seran bastant infèrtils en territoris com els Països Catalans.
5. La gent que es mobilitza per la independència no són ovelles manipulades, o almenys no estan més manipulades que aquella gent que no és independentista.
6. Totes les lectores de kaosenlared i indymèdia coneixem les barbaritats del govern de CiU i estarem molt d'acord en denunciar-les i denunciar l'independentisme com a cortina de fum. No cal inflar a palla l'article amb un recull dels greuges de CiU per tot seguit brandar la burda identitat independentisme = CiU. Fal·làcia pura i dura.
7. "És possible que una part important dels assistents a la manifestació de l'11 de setembre del 2012 no compartís l'objectiu de la independència". Hola? En tot cas, podem acceptar que la independència és, entre d'altres, un projecte polític il·lusionador que la gent relaciona (amb més o menys raó i engany) a una millora de les condicions de vida.
8. L'espanyolisme i el conflicte nacional que provoca és un problema real. Imposar una llengua a les escoles i amb la policia és un problema real. Obligar a una formació social a conviure amb una altra en condició de perifèria és un problema real. Infectar la política amb conflictes identitaris i nacionalistes és un problema real.
9. En els debats de temàtica nacional hi ha una fal·làcia que podríem anomenar Reductium ad Iuguslavium. Hauríem d'evitar-la.
10. Sobra l'expressió "Per què volen donar-nos pel ... Estat?".
11. Efectivament la lluita contra el capitalisme a l'Estat espanyol és la lluita contra l'Estat alemany i la banca alemanya. Si es vol es pot fer una narració nacional d'aquest conflicte de classe. Això no ens oposa als i les treballadores d'Alemanya, igual que l'independentisme català s'oposa a l'Estat espanyol i no a la població espanyola.
12. Quan plantegem l'emancipació social, haurem de partir de les nostres realitats i categories. Combatre les retallades catalanes no ens farà obviar i defensar les retallades a Holanda. Al contrari, combatrem les agressions del capital en totes les seues formes concretes.
Re: Nació o classe
22 feb 2014
Es este revisionismo de mierda en que se esta convirtiendo el independentismo y su opa a cnt y cgt, es que da asco ahora resulta que solidaridad obrera era en realidad solidaridad catalana, facerias era independentista, durruti comandaba la milicia catalana, el salvador segui preparaba a la cnt para declarar la independencia, el anarquismo ni era iberico ni español, era catalan, puig antic se le aparecieron los hermanos badia y entro en el cielo catalanista, y blablaaaaaaa...., uffff que sois cansinos, y cuando una voz como la del agustin se atreve a contar que era la cnt, como eran los anarquistas en barcelona, es paradojal si sisiiiii, pues nada totsjuntets com a la diada que filmo la nazi lina para la posterioridad vingue in,inde,independencia beeeeeeeebeeeeeeee. i si no cridas amb nosaltres no estimes a catalunya que es la mara patria. ja te digo cansinos estos nacionalistas y su bandera, su patria y la madre que los pario, sencillamente deja hablar a agustin , que cuando habla el se esta expresando el pueblo trabajador libertario y no la mierda burguesa que es el independentismo y susadlateres pseuo-libertarios
Re: Nació o classe
22 feb 2014
"el anarquismo ni era iberico ni español, era catalan" juasjuas! ESPAÑOLES HIJOS DE PUTA!
Nació o classe
24 feb 2014
La nació no és la comunitat de tots els nascuts a la mateixa terra , sinó la finca privada del conjunt de capitalistes a través de la qual organitzen l'explotació i l'opressió dels seus "estimats conciutadans"

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more

Sindicat