Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Notícies :: pobles i cultures vs poder i estats
El projecte "independentista" des d'una perspectiva revolucionària
16 feb 2014
Introducció

En els últims anys hem estat tes­ti­mo­nis d’un auge inde­pen­den­tista dins la soci­e­tat cata­lana, que s’ha visu­a­lit­zat en dife­rents mobi­lit­za­ci­ons mas­si­ves. A Cata­lu­nya ha cul­mi­nat en l’anunci de la con­vo­catòria d’un referèndum el pro­per 9 de novem­bre per con­sul­tar a la ciu­ta­da­nia sobre la for­mació d’un Estat català.

Aquest auge ha estat atribuït a dos fets prin­ci­pals: l’esca­nya­ment econòmic per part de l’Estat espa­nyol a Cata­lu­nya en forma "d’espoli" fis­cal i boi­cot a les infra­es­truc­tu­res cata­la­nes, així com els dife­rents atacs a la llen­gua cata­lana per afa­vo­rir la impo­sició hegemònica del cas­tellà. Aquests efec­tes s’han fet més patents des de l’esclat de la crisi econòmica al 2007 i des de la sentència del Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal al 2010 sobre l’Esta­tut.

L’Estat espa­nyol ha exer­cit històrica­ment la forma de pro­ce­dir intrínseca a tot Estat, és a dir, el paper d’agent espo­li­a­dor i aca­pa­ra­dor de recur­sos deri­vat de la con­cen­tració de poder que repre­senta i de la legi­ti­mació que se li atorga , així com el paper d’agent etno­cida deri­vat de la seva volun­tat uni­for­ma­dora i cen­tra­lit­za­dora necessària per al seu bon fun­ci­o­na­ment.

Davant del pano­rama polític-social que s’està desen­vo­lu­pant a Cata­lu­nya arran d’aquest auge inde­pen­den­tista, diver­ses veus des dels movi­ments soci­als han adver­tit sobre la cor­tina de fum que aquest procés implica: a mesura que el des­con­ten­ta­ment popu­lar es va trans­for­mant en indig­nació i ràbia, les elits cer­quen mane­res de des­viar el focus d’atenció dels temes clau, és a dir, de les cau­ses estruc­tu­rals i sistèmiques de la crisi, i la des­vien a temes secun­da­ris per tal de neu­tra­lit­zar i diri­gir les acci­ons del poble. A Cata­lu­nya l’ins­tru­ment de dis­tracció més útil està sent l’inde­pen­den­tisme.

Amb expres­si­ons i voca­bles com "dret a deci­dir", "auto­de­ter­mi­nació dels pobles" o "auto­go­vern" s’està cre­ant un dis­curs, també des de la supo­sada esquerra radi­cal, que afa­vo­reix la per­pe­tu­ació de les estruc­tu­res heterònomes (1) i segueix pro­mo­vent la immo­bi­li­tat i la dele­gació del poder a la casta política gover­nant i a les estruc­tu­res oligàrqui­ques de "l’Admi­nis­tració pública". Cre­iem que és impor­tant que quedi clar que cons­truir un Estat propi no és arri­bar a l’auto­go­vern, i que con­tes­tar un referèndum redac­tat i pro­mo­gut per les elits no és exer­cir el nos­tre dret a l’auto­de­ter­mi­nació.

Des d’aquest text inten­ta­rem inda­gar en allò que podria impli­car la cre­ació d’un Estat propi per deba­tre i esbri­nar des de la base quina o qui­nes estratègies volem seguir a l’hora de cons­truir una soci­e­tat veri­ta­ble­ment democràtica –de veri­ta­ble auto­go­vern- i exer­cir con­seqüent­ment el nos­tre dret d’auto­de­ter­mi­nació com a poble.

Relació entre Estat i capitalisme

Quina és la raó de ser de la figura de l’Estat? Com ja vam fer referència al "Mani­fest No-Sí", "l'Estat-nació és un apa­rell de domi­nació i de coerció pro­fes­si­o­nal que es va ins­tau­rar sos­ca­vant i des­man­te­llant les ins­ti­tu­ci­ons real­ment democràtiques de la soci­e­tat popu­lar tra­di­ci­o­nal, com ara el Con­sell Obert i el Comu­nal a la Península Ibèrica. (...) No hi ha un sol Estat al món que no esti­gui tacat de sang, far­cit d’injustícia, eri­git en base a l’engany i a l’explo­tació dels éssers humans i de la natura".

"Un sis­tema d'Estat amb eco­no­mia de mer­cat capi­ta­lista és sem­pre antitètic a la veri­ta­ble inde­pendència: un Estat suposa, per defi­nició, la impo­sició de deci­si­ons al con­junt de la població per part d'una elit política que con­cen­tra la potes­tat de manar a través d'un con­glo­me­rat d'instàncies burocràtiques i oligàrqui­ques; una eco­no­mia de mer­cat suposa, per defi­nició, que les deci­si­ons econòmiques fona­men­tals que­den en mans de les dinàmiques de la com­petència mer­can­til i de cada una de les enti­tats empre­sa­ri­als pri­va­des. No hi ha cap estat al món que apli­qui veri­ta­ble­ment el prin­cipi d'auto­de­ter­mi­nació i de sub­si­di­a­ri­e­tat, sen­zi­lla­ment, perquè la des­cen­tra­lit­zació i l'auto­no­mia són antitètiques a la natu­ra­lesa de l'ens esta­tal"(2). Això implica que la lluita con­tra el capi­ta­lisme i per l’auto­de­ter­mi­nació ha de ser sem­pre i en qual­se­vol cas una lluita con­tra l’Estat.

Els Estats arreu del món bus­quen con­ver­tir-se en potències econòmiques com­pe­ti­ti­ves dins del mer­cat inter­na­ci­o­nal. Com sabem, una de les prin­ci­pals raons econòmiques per les quals hi ha tants defen­sors de la cre­ació d’un Estat català és pre­ci­sa­ment l’alta con­si­de­ració que es té envers el con­glo­me­rat indus­trial i empre­sa­rial d’aques­tes con­tra­des, i l’atri­bució de la seva menor com­pe­ti­ti­vi­tat a la pressió que des de l’Estat espa­nyol es fa a aques­tes estruc­tu­res. Veiem doncs, que el somni de la riquesa i del con­seqüent sub­sidi esta­tal a la soci­e­tat va de la mà de l’ima­gi­nari capi­ta­lista, de la neces­si­tat de crei­xe­ment econòmic i com­pe­ti­ti­vi­tat amb la resta de regi­ons del món. És para­do­xal com el dis­curs creat con­tra la potència impe­ri­a­lista esce­ni­fi­cada per l’Estat espa­nyol, acaba con­ver­tint-se en un dis­curs propi d’una potència impe­ri­a­lista que reque­rirà per acon­se­guir les fites a les que aspira la sub­missió d’altres pobles del món i l’espoli dels seus recur­sos.

Des de l’esquerra inde­pen­den­tista, fins i tot la que s’auto­a­no­mena "anti­ca­pi­ta­lista" o "soci­a­lista", no han sor­git veus que pro­po­sin un model d’estruc­tura social que vagi més enllà de la naci­o­na­lit­zació dels sec­tors bàsics, sense qüesti­o­nar-se el fun­ci­o­na­ment capi­ta­lista de sec­tors com la sani­tat con­ven­ci­o­nal, la pro­pi­e­tat pri­vada o esta­tal dels recur­sos, el tre­ball assa­la­riat o el crei­xe­ment econòmic neces­sari pel man­te­ni­ment d’un cor­recte fun­ci­o­na­ment del mer­cat. És a dir, sense qüesti­o­nar-se en cap moment les potes bàsiques del sis­tema capi­ta­lista (3), i sense entrar, en la majo­ria de cops, a defi­nir ni tan sols mínima­ment què ente­nen per inde­pendència (4). La falta d’aquesta anàlisi en pro­fun­di­tat sobre com s’hau­ria de dis­se­nyar un Estat o l’orga­nit­zació d’una soci­e­tat per no aca­bar repro­duint les matei­xes dinàmiques des­truc­to­res i impe­ri­a­lis­tes con­tra les que llui­tem ens fa pen­sar que aquests sec­tors de l’esquerra no tenen clara l’aposta per un pro­jecte real­ment eman­ci­pa­dor.

Així mateix, com ja hem vist en el debat sobre refor­misme, els dis­cur­sos de l’esquerra "radi­cal" i de la soci­al­de­mocràcia pels quals es defensa el retorn a un Estat de benes­tar com l’ante­rior a la crisi supo­sen caure en retòrica utòpica i a-històrica, ja que el fun­ci­o­na­ment d’un Estat on pre­valgués l’assis­ten­ci­a­lisme social ani­ria en con­tra de les dinàmiques de mer­cat inter­na­ci­o­na­lit­zat i a la llarga esta­ria abo­cat al fracàs (5).

El paper de l'Estat com a "garant de la cultura"
Un dels argu­ments prin­ci­pals que s’esgri­meix en la defensa de la cre­ació d’un Estat català és la neces­si­tat de pro­te­gir la cul­tura i llen­gua cata­lana con­tra els atacs de l’impe­ri­a­lisme espa­nyol. Aquest argu­ment ens genera molts dub­tes ja que es pro­posa la cre­ació d’un Estat com a solució; en el cas de la llen­gua, no cal anar més enllà de la Península Ibèrica per veure exem­ples d’allò que implica "ofi­ci­a­lit­zar" o "nor­ma­ti­vit­zar" una llen­gua per part de l’Estat –que mol­tes vega­des es tracta d’impo­sar com a ofi­cial el dia­lecte hegemònic o de fer una bar­reja arti­fi­cial de dia­lec­tes que no té con­tra­par­tida oral en la soci­e­tat- en per­ju­dici dels altres dia­lec­tes que seran con­si­de­rats sub­or­di­nats o deri­vats de l’ofi­cial (6). Això dóna lloc a una jerar­quit­zació i cen­tra­lit­zació cul­tu­ral impo­sada de forma heterònoma per l’ens esta­tal. Però, quina és la raó de ser d’aquesta estra­ta­gema esta­tal?

"La pre­tensió que el fet naci­o­nal pugui deli­mi­tar-se amb fron­te­res és una entelèquia que com­porta sem­pre un forçament de la rea­li­tat, men­tre que la ide­o­lo­gia segons la qual les estruc­tu­res polítiques han de coin­ci­dir amb aque­lles fron­te­res, és a dir, la ide­o­lo­gia naci­o­na­lista, és una font ines­go­ta­ble d'incon­gruències i pro­ble­mes"(7). El pro­jecte dels Estats-naci­ons pretén dis­cre­tit­zar allò que és con­tinu, com si volguéssim pin­tar a cla­pes de colors un mapa, quan en rea­li­tat els colors pas­sen pro­gres­si­va­ment de l'un a l'altre. Aquesta sim­pli­fi­cació de la rea­li­tat i la con­següent pèrdua de diver­si­tat no cor­res­pon als interes­sos de la huma­ni­tat; només troba expli­cació com a con­seqüència dels diver­sos pro­jec­tes d'Estat-Nació, que a la seva vegada ama­guen els interes­sos d'unes elits deter­mi­na­des i encara més al fons les dinàmiques d'un sis­tema d'orga­nit­zació social per­niciós (8).

L’Estat es con­ver­teix en la mate­ri­a­lit­zació de la comu­ni­tat ima­ginària que suposa la nació, orga­nit­zada i fomen­tada de tal manera perquè coin­ci­deixi amb el ter­ri­tori que es vol deli­mi­tar i domi­nar per a una millor gestió de l’estruc­tura esta­tal. "El sis­tema edu­ca­tiu i mediàtic esti­rarà i exer­ci­tarà, des de la infància, a tot­hom en aquest uni­ver­sa­lisme frac­tal i naci­o­na­lista. Cada indi­vidu pen­sarà en els ter­mes dels objec­tes soci­als del poder i s’iden­ti­fi­carà en ells fins el paro­xisme. La raó d’Estat, raó al final de l’Estat naci­o­nal, podrà lla­vors con­fon­dre’s amb la raó democràtica i només ella serà soci­al­ment rao­na­ble"(9).

Tro­bem a fal­tar, en canvi, des de mol­tes veus de l’esquerra inde­pen­den­tista i de l’esquerra en gene­ral, una denúncia explícita a l’impe­ri­a­lisme que més mal ha fet i fa a la cul­tura popu­lar de les nos­tres ter­res: el model de vida esde­vin­gut hegemònic basat en el con­su­misme, el tre­ball assa­la­riat, la pèrdua dels conei­xe­ments popu­lars, l’ato­mit­zació de les vides, la família nuclear, l’oci pas­siu, etc. El model de vida cone­gut com "the ame­ri­can lifestyle", defen­sat i pro­te­git cada cop més per pràcti­ca­ment tots els Estats del món ja que implica una con­dició necessària per al bon fun­ci­o­na­ment de l’eco­no­mia de mer­cat en la que ens tro­bem imbuïts.

Veiem doncs, que l’única defensa veri­ta­ble i explícita de la cul­tura popu­lar i de la llen­gua pròpia és la que es dóna en el marc del pro­jecte revo­lu­ci­o­nari, de la cre­ació de comu­ni­tats lliu­res i democràtiques, que vagin en con­tra de la natura uni­for­ma­dora i ani­hi­la­dora de la diver­si­tat que repre­sen­ten els Estats.

La democràcia com a horitzó

Davant les vicis­si­tuds que el con­text en què vivim ens pre­senta, ens tro­bem amb el repte històric de dedi­car les nos­tres for­ces a idear, cons­truir i "des­truir cons­truint" (10) una soci­e­tat veri­ta­ble­ment democràtica on puguem aca­bar amb els mals que asso­ten el món, com ara les desi­gual­tats, la domi­nació, la pobresa i la violència, i anar cimen­tant les bases per orga­nit­zar-nos d’acord amb els valors que volem com a eixos trans­ver­sals de les nos­tres rela­ci­ons i de les nos­tres vides, com ara la igual­tat, l’auto­no­mia, la pau i la lli­ber­tat.

És aquesta con­currència d’inten­ci­ons la que ens ha de fer unir for­ces entre totes les per­so­nes que estem llui­tant per la con­se­cució d’aquests objec­tius. Per això una anàlisi en pro­fun­di­tat de les dife­rents estratègies que es plan­te­gen des dels movi­ments que volen trans­for­mar la soci­e­tat esdevé cab­dal en els moments que estem tra­ves­sant a Cata­lu­nya.

Ate­nent a la història, veiem que totes les estratègies refor­mis­tes-soci­al­demòcra­tes, inclo­ses les que han impli­cat la cre­ació de nous Estats, sem­pre han estat basa­des en estruc­tu­res I dinàmiques heterònomes. A més, la cre­ació d’un nou Estat com­porta el perill que es tor­nin a legi­ti­mar –com ja està suc­ceint arran d’ini­ci­a­ti­ves com el Procés Cons­ti­tu­ent (11) o el referèndum per la inde­pendència- les estruc­tu­res de con­cen­tració de poder. Aquest seria un feno­men sem­blant al que es va pro­duir durant la "Tran­sició" espa­nyola. Al pas­sar del règim dic­ta­to­rial fran­quista a un règim de "democràcia" repre­sen­ta­tiva, l’Estat va gua­nyar auto­ri­tat i va poder man­te­nir pràcti­ca­ment intac­tes totes les estruc­tu­res legals d’espoli del poble. Els movi­ments soci­als es van rela­xar i van con­fiar en l’apa­rell polític per solu­ci­o­nar els pro­ble­mes, de manera que l’Estat va poder reduir el seu nivell de repressió, arri­bant a cotes cada cop més per­fec­ci­o­na­des i sub­tils en els mètodes de domi­nació i exer­cici del poder.

Així mateix, es repe­teix de forma dogmàtica que un Estat més petit és per defi­nició un Estat més democràtic i més acces­si­ble a la soci­e­tat. Sabem que la figura esta­tal, sigui quina sigui la seva mida, és intrínse­ca­ment anti­de­mocràtica des del moment que hi ha un sec­tor de la població que ostenta el poder i un sec­tor de la població el poder del qual es limita a un vot cada qua­tre anys per esco­llir qui seran els seus "repre­sen­tants". Res­pecte a l’acces­si­bi­li­tat, no es pot demos­trar que aquesta afir­mació cons­ti­tu­eixi una con­dició necessària per arri­bar a la veri­ta­ble democràcia, encara més quan es rea­litza sense acom­pa­nyar-la de cap altre argu­ment –és un Estat de 8.000.000 habi­tants sufi­ci­ent­ment petit per fer-lo sig­ni­fi­ca­ti­va­ment més acces­si­ble? Com podríem influir real­ment en les deci­si­ons de l’Estat si aquest està sotmès a molts altres fac­tors que impos­si­bi­li­ten que les polítiques soci­als siguin fac­ti­bles? Etc.

Sabent tot això, quina és l’estratègia que con­si­de­rem més impor­tant a defen­sar? Aque­lla que suposi una sub­versió de totes les estruc­tu­res anti­de­mocràtiques del sis­tema i que for­men part de les cau­ses últi­mes de la crisi mul­ti­di­men­si­o­nal que estem patint: l’Estat, la pro­pi­e­tat pri­vada dels recur­sos, el tre­ball assa­la­riat, el crei­xe­ment econòmic, l’ato­mit­zació de les per­so­nes i els valors que l’acom­pa­nyen, com ara l’ego­isme, la com­pe­ti­ti­vi­tat, l’odi, el nihi­lisme o l’apa­tia gene­ra­lit­zada. Per això, advo­quem per una revo­lució inte­gral, que, com bé s’ha defi­nit con­sis­teix en un "procés de sig­ni­fi­cació històrica per a la cons­trucció d’una nova soci­e­tat auto­ges­tionària, basada en l’auto­no­mia i l’abo­lició de les for­mes de domi­nació vigents (...). Implica una acció cons­ci­ent, per­so­nal i col·lec­tiva, per a la millora i la recu­pe­ració de les qua­li­tats i els valors que ens capa­ci­tin per a una vida en comú. Alhora, implica la cons­trucció de noves for­mes i estruc­tu­res orga­nit­za­ti­ves en tots els àmbits de la vida que garan­tei­xin igual­tat de decisió i equi­tat en la cober­tura de les neces­si­tats vitals"(12).

Aquest camí cap a la revo­lució el mesu­rem en graus d’auto­no­mia a l’hora de defi­nir la nos­tra estratègia: aquells movi­ments o acci­ons que ens apro­pin més cap a una vida autònoma i cap a una men­ta­li­tat autònoma seran els pas­sos que ens esta­ran apro­pant més a una revo­lució inte­gral. En canvi, els pas­sos que ens sot­me­tin més a estruc­tu­res heterònomes o que legi­ti­min més aques­tes estruc­tu­res, seran pas­sos que ens allu­nya­ran de la revo­lució. Les llui­tes tàcti­ques i pun­tu­als per evi­tar que l’Estat i el sis­tema ens res­trin­gei­xin cada cop més els drets i ens dei­xin cada cop més des­em­pa­rats les farem sem­pre des d’una pers­pec­tiva revo­lu­cionària, impug­nant la natura no democràtica d’aques­tes ins­ti­tu­ci­ons i defen­sant la neces­si­tat de crear-ne de noves que siguin auto­ges­ti­o­na­des i veri­ta­ble­ment democràtiques (13).

No obs­tant tot allò expo­sat ante­ri­or­ment, molts defen­sors de la cre­ació d’un Estat propi ens recor­den la importància de donar pes a les neces­si­tats bàsiques de la soci­e­tat. Per això cal una estratègia revo­lu­cionària que es basi en gran mesura en la pràctica auto­ges­tionària, tra­ient recur­sos del sis­tema per dedi­car-los a la revo­lució. Això es mate­ri­a­litza en forma de diners inver­tits en pro­jec­tes revo­lu­ci­o­na­ris, col·lec­ti­vit­za­ci­ons de ter­res, auto­gestió dels recur­sos natu­rals, cre­ació d’esco­les auto­ges­ti­o­na­des i de mit­jans de comu­ni­cació autònoms, alli­be­ra­ment del tre­ball assa­la­riat per dedi­car el temps a pràcti­ques revo­lu­cionàries, etc. Si cons­truïm les nos­tres pròpies esco­les no hem de patir per la impo­sició del cas­tellà a les aules esta­tals. Si bas­tim un espai de comu­ni­cació popu­lar no ens afec­ten els tan­ca­ments de les emis­so­res que eme­ten en català. Si cons­truïm xar­xes de suport mutu, i ens orga­nit­zem per tenir abast als ali­ments, a l’habi­tatge i a d’altres ser­veis bàsics, no neces­si­tem d’un Estat que ens pro­por­ci­oni aquests ser­veis ni hem d’indig­nar-nos per la injustícia d’uns impos­tos que no paguem. En el cas que ens tro­bem immer­sos en llui­tes dins les ins­ti­tu­ci­ons del sis­tema esta­blert –esco­les "públi­ques", sani­tat "pública", trans­port "públic", etc- inten­ta­rem sem­pre con­duir-les cap al màxim d’auto­gestió i auto-orga­nit­zació i con­nec­tar-les amb la trans­for­mació necessària de la glo­ba­li­tat de la soci­e­tat.

Sabem que el camí és llarg i ardu i les ener­gies són limi­ta­des; per això apos­tem per una estratègia que ens apropi tant com sigui pos­si­ble a l’auto­no­mia en tots els àmbits de les nos­tres vides, mini­mit­zant aque­lles acci­ons que puguin posar-se en con­tra dels nos­tres objec­tius i maxi­mit­zant el diàleg entre totes les veus que par­ti­ci­pem en aquest esce­nari per con­ju­mi­nar les for­ces i cons­truir sobre la base del suport mutu, l’esforç, la con­vivència i la democràcia.

De grec "hetero" altri, i "nomos" llei. Que la llei sigui impo­sada per algú altre que no sigui un mateix. ↑
Grup de Reflexió per a l'Auto­no­mia: "Manifest pel No-Si". ↑
Per inda­gar més sobre la relació entre capi­ta­lisme i Estat, veure Rodrigo Mora, Félix: "Estu­dio del Estado" i Foto­pou­los, Takis: "Crisis multidimensional y Democracia Inclusiva". ↑
Un exem­ple d’això seria la cam­pa­nya "Independència per canviar-ho tot", on no es fa en cap moment referència explícita a què impli­ca­ria aquesta inde­pendència, i les poques referències que es fan (sobi­ra­nia econòmica, naci­o­na­lit­zació sec­tors estratègics, bones con­di­ci­ons de tre­ball, etc) seguei­xen la línea refor­mista de no qüesti­o­nar-se en pro­fun­di­tat les potes del sis­tema esta­tal capi­ta­lista. ↑
Per més infor­mació sobre aquest tema, lle­gir el text sobre el debat del refor­misme: "Un cas il·lus­tra­tiu d'això és el pro­jecte d'Uni­tat Popu­lar de Xile (1970-1973), on unes refor­mes massa ambi­ci­o­ses van por­tar el país a una situ­ació d'extra­or­dinària ines­ta­bi­li­tat econòmica (...)". ↑
Un exem­ple seria l’euskera batua al País Basc, llen­gua arti­fi­cial ofi­ci­a­lit­zada cre­ada mit­jançant els dia­lec­tes cen­trals de l’euskera que va pro­vo­car molt de rebuig per forçar des de les ins­ti­tu­ci­ons "públi­ques" l’apre­nen­tatge d’una llen­gua sense ús oral en detri­ment de la resta de dia­lec­tes con­cur­rents en cada regió, fet que ha ten­dit a uni­for­mar la gran riquesa lingüística pròpia del País Basc. Un altre exem­ple a nivell de l’Estat espa­nyol són les expres­si­ons cone­gu­des com "vul­ga­ris­mes" de la llen­gua cas­te­llana, afe­gint una con­no­tació de paraula "mal dita" a expres­si­ons pròpies de mol­tes regi­ons de la perifèria penin­su­lar. Des dels ano­me­nats "Països Cata­lans" veiem una tendència a la mateixa estratègia jerar­quit­za­dora, esta­blint com ofi­cial el català cen­tral de la província de Bar­ce­lona, i totes les demés vari­a­ci­ons i dia­lec­tes, com el valencià, el mallorquí, o el gar­rotxí, com deri­vats d’aquest. ↑
Grup de Reflexió per a l'Auto­no­mia: "Manifest pel No-Si". ↑
La raó de ser de l’espe­ranto i la seva relació amb la tra­dició anar­quista és molt sig­ni­fi­ca­tiva per enten­dre la relació que hi ha entre les llengües i els Estats. L’espe­ranto es con­si­dera una llen­gua neu­tra que no fomenta cap impe­ri­a­lisme lingüístic d’una nació sobre una altra. En con­tra­po­sició ens tro­bem amb què la llen­gua vehi­cu­lar a nivell inter­na­ci­o­nal actu­al­ment és l’anglès, llen­gua de l’imperi anglo­a­me­ricà. ↑
Dké, Antón: "La diferencia entre pueblo y nación". ↑
Tsi­ou­mas, Aris: "Anarquismo social, una corriente de futuro". ↑
Dal­mau, Blai: "Procés Constituent o Revolució Integral?"↑
http://integrarevolucio.net/ca/revolucio-integral/que-entenem-per-revoiu;
Per més infor­mació sobre aquest tema, lle­giu el text sobre el debat de l’Estat del benes­tar. ↑
Mira també:
http://www.grupreflexioautonomia.org/ca/el-projecte-independentista-des-duna-perspectiva-revolucionaria

This work is in the public domain

Comentaris

Re: El projecte "independentista" des d'una perspectiva revolucionària
17 feb 2014
Quan parlem d'arguments dominants respecte el procés, compte amb fer-ne servir d'antiprocés com l'argument de "cortina de fum", que sense negar l'objectivitat d'aquest fet (utilització d'un debat x nou per soterrar-ne un altre, posem y), no treu legitimitat al debat implantat en qüestió, en aquest cas l'x.

I es que, normalment qui utilitza l'argument de "la cortina de fum", ja sabem quina posició preten (paradoxalment) ell mateix ocultar.


Per exemple, ara amb la llei contra l'avortament de Gallardón, molts han dit que era una "cortina de fum" per no parlar dels escàndols de corrupció que assetgen el PP cada dia, i per desplaçar el centre de debat. I objectivament com a fet pot ser cert, que la voluntat del PP de treure ARA aquest debat sigui produir un desplaçament del focus social... ara, és curiós qui qui utilitza sempre el discurs aquest siguin homes, bastant del perfil de l'esquerra "machirula": aquells que diuen COM ha de ser la dona bonica ("dona bonica és la que lluita", "a mi lado quiero una guerrillera") però que no tenen en compte la opinió d'aquesta com a subjecte, són ells els que decideixen d'entrada pels 2.


Així doncs, sense negar la instrumentalització de debats que pot fer l'enemic (sobiranisme o avortament) no converteix aquests de per sí en "instruments propis" de l'enemic, tal i com alguns volen suggerir quan parlen de cortines de fum, a l'estil PSC-C's.
Re: El projecte "independentista" des d'una perspectiva revolucionària
17 feb 2014
Aquest text és de baixa qualitat perquè es parteixen de molts presupòsits que són INCOMPLETS i FALSOS. Poso alguns exemples fent una ullada ràpida:

"Aquest auge [independentista] ha estat atribuït a dos fets prin­ci­pals: l’esca­nya­ment econòmic per part de l’Estat espa­nyol a Cata­lu­nya en forma "d’espoli" fis­cal i boi­cot a les infra­es­truc­tu­res cata­la­nes, així com els dife­rents atacs a la llen­gua cata­lana per afa­vo­rir la impo­sició hegemònica del cas­tellà".

- Ni molt menys són els únics, sinó que la catalanofòbia, l'odi allò català (i no només la imposició de la llengua castellana) a l'estat ha estat completament determinant. La imatge de la dona quan l'estatut dient "yo vengo a firmar contra Cataluña" i tantíssims altres exemples constants a la xenofòbia que practiquen certs mitjans de la ultradreta, a l'odi per motiu de ser i no de pensar, és un motiu amb tanta trascendència que "deixar-se'l" ja tira enrere la resta del suposat anàlisi.

És tant com presuposar si d'individus parlèssim que una dona maltractada es vol separar del seu company per millorar la seva situació econòmica o per la imposició del marit de noves mesures regressives en la seva relació, i OBVIAR el maltractament constant que aquest la sotmet.


"Tro­bem a fal­tar [...] des de mol­tes veus de l’esquerra inde­pen­den­tista i de l’esquerra en gene­ral, una denúncia explícita a l’impe­ri­a­lisme"

L'Esquerra Independentista s'ha dedicat aquests darrers anys a fer política i acumular forces. Parlar per parlar com feu és un exercici legítim, però so no treballeu perquè no tingui traducció política i aplicació real, és un exercici completament totalment fictici i d'autocomplaença. En tot cas, és evident que quan parlem de sobirania parlem d'aquesta en molts àmbits (política, econòmica, energètica, alimentària, etc.) i fins i tot podria estar d'acord en que cal més producció teòrica concreta en cadascun d'aquests àmbits. Però nosaltres, a diferència d'això del GRA, no deslliguem teoria de pràxi. I si estem TANT LLUNY d'un estat independent, socialista i reunificat català, definir des d'ara mateix pràctiques de "descolonització" cultural és participar del vostre festival autoreferencial: per canviar models cal primer tenir poder (sigui quin sigui) per fer-ho.


"Veiem doncs, que l’única defensa veri­ta­ble i explícita de la cul­tura popu­lar i de la llen­gua pròpia és la que es dóna en el marc del pro­jecte revo­lu­ci­o­nari"

- Això també és fals, molt propi del caràcter "redemptor" de tot moviment revolucionari ("només amb nosaltres hi ha salvació"), però no es correspon amb la realitat. Exemplificant: Israel he promogut que l'hebreu passi a ser progressivament llengua d'ús social entre la població israeliana/jueva. Algú creu que Israel té el més mínim símil a un "projecte revolucionari"?¿?¿? doncs això, que sigui desitjable que hi hagi procés revolucionari no significa ni molt menys que NOMÉS amb aquest es pot protegir la cultura i llengua autòctones.


"Si cons­truïm les nos­tres pròpies esco­les no hem de patir per la impo­sició del cas­tellà a les aules esta­tals" Això al nord li diem Bressola. Però tinguem clara una cosa: això significa a la pràctica una xarxa escolar privada, i el que passa a Catalunya Nord amb la Bressola és que hi ha una altíssima demanda d'escolarització en aquestes escoles sense "imposició francesa" (entre moltes cometes) però no per consciència política sinó per segregar l'alumnat de les influències de la pública, on hi van els fills dels immigrants (http://www.vilaweb.cat/noticia/4170734/20140202/bressola-ampliara-quatre). Que vull dir amb això? que quan fas una proposta, no només has de pensar si a tu t'agrada o no, sinó quines conseqüències aportarà la seva aplicació en un determinat context. En el cas de la Bressola, està ampliant molt el coneixement del català entre les generacions de joves i a la vegada està servint d'element segregatiu de classe de la societat a la Catalunya Nord, un dels territoris "feus" del FN.
Re: El projecte "independentista" des d'una perspectiva revolucionària
17 feb 2014
Estic d'acord amb lo de la catalanofòbia, però això ha estat una causa o conseqüència d'aquest auge? Sigui com sigui, lo que està clar és que la voluntat independentista no ha estat algo hegemònic fins que va esclatar la crisi -econòmica-. Per molt que es vulgui, aquest fet deixa entreveure que als catalans ens ha tocat la fibra un cop s'ha tocat la "pela". Tot el sentimentalisme nacionalista sembla més parafernàlia a posteriori per donar-li un caire menys economicista a aquesta lluita que no pas la raó de fons (en això crec que hi ha la major diferència amb Euskadi, el moviment independentista del qual no ha estat mai orquestrat per raons econòmiques, o amb Quebec al Canada, que mirant-ho econòmicament no els hi surt a compte ser independents i tot i així volen ser-ho).

Em fa l'efecte que a la que s'arribi a un pacte fiscal o a algun pacte que econòmicament afavoreixi a Catalunya tot aquest procés per la independència quedi en res fins la pròxima davallada econòmica que visquem... y si no, al tiempo.
Re: El projecte "independentista" des d'una perspectiva revolucionària
17 feb 2014
La generalització que he fet abans és en referència al caràcter hegemonic que ha adquirit la voluntat independentista a Catalunya. Sé que hi ha un sector, sobretot de l'esquerra indepe, que ha estat preocupat per la protecció de la cultura catalana des de sempre i no només de forma oportunista com s'està fent ara per part de molts partits i votants.
Re: El projecte "independentista" des d'una perspectiva revolucionària
17 feb 2014
"sense qüesti­o­nar-se el fun­ci­o­na­ment capi­ta­lista de sec­tors com la sani­tat con­ven­ci­o­nal, la pro­pi­e­tat pri­vada o esta­tal dels recur­sos, el tre­ball assa­la­riat o el crei­xe­ment econòmic neces­sari pel man­te­ni­ment d’un cor­recte fun­ci­o­na­ment del mer­cat. És a dir, sense qüesti­o­nar-se en cap moment les potes bàsiques del sis­tema capi­ta­lista"

El poc coneixement de l'EI, que serien el sector indepe més proper a vosaltres, ja indica quin coneixement teniu del moviment sobiranista.
Re: El projecte "independentista" des d'una perspectiva revolucionària
17 feb 2014
1) Respecte a la cortina de fum: en general la major cortina de fum que tot plegat representa és la dedicada a evitar el debat en profunditat sobre les causes i conseqüències estructurals i sistèmiques que implica viure en la societat que vivim. L'exemple que poses de l'avortament és un exemple paradigmatic de com ens claven el discurs refor fins i tot des dels que adopten postures "critiques": la cortina de fum més greu de la llei contra l'avortament no és ocultar la corrupció del PP,sinó ocutar que el sistema sanitari public i privat ha suposat una expropiació de la salut i una pèrdua de la sobirania dels nostres cosos, essent el cas de les dones i l'embaràs el més greu per ser un ambit que sempre s'ha volgut controlar des de les elits per controlar la producció més preuada: la de la força de treball.

2)Cansa una mica el rotllo de que l'EI és l'única que porta coses a la pràctica i que no és moment de teoritzar. Per l'acció política conscient -no el seguidisme partidista- cal promoure el debat, la reflexio i la investigació politica, tasca que el GRA està intentant dur a terme. Lo contrari és tractar a les persones d'ovelles que no saben -ni convé que ho facin- pensar per elles mateixes. El GRA no preten ser un partit politic ni un moviment, però això no treu que els seus membres estiguin involucrats en diferents lluites polítiques, en activismes i en la creació i desenvolupament de projectes d'autogestió i d'incidència política. Si teniu interés per conèixer-ns i veure que no som un grup de senyors teoritzant i prou només teniu que apropar-vos

3) Per GRA al cul respecte al poc coneixement de l'EI que ens atribueix, dir que a nivell personal estem colçe a colçe amb el moviment indepe en els diferents barris i localitats de Barcelona en els que vivim. Així mateix ens hem preocupat d'investigar directament lo que diuen en els seus manifests, de llegir el programa de les CUP o seguir lo que van dient els seus membres, hem participat en debats conjuntament amb ells, etc, i no hem trobat una crítica veritablement revolucionària del sistema com la que s'intenta fer des del GRA. Si pots aportar-nos alguna font que provi això que afirmes t'ho agrairia molt.
Re: El projecte "independentista" des d'una perspectiva revolucionària
17 feb 2014
per "hola x":

- No t'enfadis, però trobo la teva lectura del sobiranisme "fluixeta", i coincident amb la dominant espanyola, en la qual el sobiranisme ha "explotat" fa 4 dies com aquell que diu, i abans debia ser residual... Ben al contrari, si analitzem el fenomen en profunditat, veurem com es parla d'un procés d'acumulació gradual de molts anys; molt més PROGRESSIU del que alguns ho volen pintar.

Després de la transició, només una ínfima minoria lluitava per la independència (EI a soles pràcticament), la majoria de sectors socials apostaven per desenvolupar l'autonomisme. Amb el pas del temps, progressivament cada cop més sectors veien que la seva via autonomista quedava en entredit i que l'opció que s'albirava era la ruptura; principalment per la conducta de l'estat. És a dir, als 90 hi havia més independentistes que els 80 (no recordeu el boom del rock català i la "generació independència"?), a finals dels 90 i principis del 2000 n'hi havia més (govern d'Aznar amb majoria absoluta), a mitjans dels 2000 encara més (700.000 persones pel "Som una nació i tenim dret a decidir"), i ara els darrers 3-4 anys encara més.

Així doncs, si hi ha una acumulació progressiva de forces, si venim de lluny, la tesi de que "el suflé independentista es desinflarà amb 4 calers" tant reproduida per l'estat es demostra errònia. Ni venim del "no-res" ni l'estat està en condicions de fer canvis estructurals convincents cap a posicions progressistes respecte la qüestió nacional.


a "responent a tot":

- El "rollo de l'EI" no és no teoritzar, sinó lligar teoria amb praxi. I es que és aquesta relació dialèctica la que permet analitzar correctament la realitat i proposar coses efectives. Per exemple, per un grup purament d'il·luminació teòrica, li pot ser extremadament fàcil concloure que la solució és la revolució clàssica donat el panorama actual. Total, com que ells no agafaran el fusell, ni patiran la repressió, ni les conseqüències, etc. no hi ha impediments teòrics. Ara, quan estàs en la realitat política, veus que aquesta tesi no pot ser sostenida a la pràctica: els costos que genera no són assumibles per cap massa crítica actual, per tant les possibilitats de joc són unes altres.

Anem a l'exemple perquè ens entenguem sense palles posmodernes evasives: GRA pot elaborar 500 tones de teoria política sobre com abordar la lluita veïnal en contra d'una infraestructura, que de res servirà. Per contra, 1 sol gram de praxi com la de Gamonal ha estat suficient per aturar una determinada agressió.

En altres contextos concrets això no serà possible, doncs serà qüestió de trobar altres mecanimes. La qüestió és que per analitzar-ho correctament has de ser part d'això, i no autoubicar-te en una elit intelectual que elocubra sense fer, perquè les conclusions a les que s'arriben acostumen a ser errònies i estèrils.
Re: El projecte "independentista" des d'una perspectiva revolucionària
17 feb 2014
1) Parlar de revolució, o de projecte revolucionari, no vol dir ni "revolució clàssica" ni revolució JA.

2) Que estiguem en un grup reflexiu no vol dir que siguem uns "il·luminats" teòrics que no estem en res pràctic/constructiu.

3) Les persones valentes i compromeses agafen els fusells quan és el moment, al marge de la seva militància, i hi hauria de tot a tot arreu.
Re: El projecte "independentista" des d'una perspectiva revolucionària
17 feb 2014
Que com que ningú us dona el nou estat mastegat(entre d'altres coses, perquè el procés constituent ve després d'exercir la sobirania) no donareu suport al procés i llencareu el vot a les escombraries.
Em sembla genial, cadascú que faci el que vulgui. Però jo creia que la política d'adults era acumular forces per incidir a les cojuntures.
Potser estava equivocat i el "m'aparto del ramat" i em ghettitzo era del què anava la història.
Re: El projecte "independentista" des d'una perspectiva revolucionària
18 feb 2014
es cansino toda esta mierda de nazionalismo catalan, que si patatin que si patatan, que asco dais, la forcadell abrazandose con la gispert, el fernandez saliendo en la foto con el espalder, el mas y el jonqueras haciendo el paripe, de goverm y oposicio, y votando juntos los presupuestos, los de papeles para todos haciendo chillar a los inmigrantes, todos somos emigrants, tots son catalans, es patetico, esperemos que toda esta mierda de nacionalismo no nos lleve a lo de croacia, bosnia, y servia, pues hay que tener en cuenta que eso que se ha dado a llamra paisoos ctalans, tienen en comun con las naciones antes citadas que son riba mediterranea, y mucho me temo que mas nos asemejamos a ellos, que no a noruega y suecia, asi que vayamos en cuenta, que con el rollo de de españa y de catalunya, de culturas y pueblos monte una guerrita, y nuestros jovenes acaben siendo carne de cañon, mientras las 400 familias siguen forrandose.
Re: El projecte "independentista" des d'una perspectiva revolucionària
18 feb 2014
No eren les "400 familias". Eren 300, segons la cita textual de Fèlix Millet.
Si vols rajar borratxo a Indymedia, com a mínim fes-ho mab rigor.
Sindicato Sindicat