|
|
|
|
|
Notícies :: pobles i cultures vs poder i estats |
|
L’opressió lingüística, un conflicte desatès
|
|
|
per @ |
21 gen 2014
|
Volia compartir aquest article que es va publicar fa un parell d'anys però que ara encara és actual.
Salut |
El món és ple de conflictes lingüístics, i el català -com una llengua minorada més- al llarg dels últims segles ha patit els mateixos abusos que d’altres llengües arreu del planeta.
Malgrat les evidències, potser encara hi ha negacionistes que defensin que la opressió lingüística no ha existit mai o d’altres que no ho arribin a negar però amb la seva relativització del conflicte acabin posicionant-se de la mateixa manera. Hi ha gent -curiosament quasi sempre castellanoparlant- que afirma que és un problema menor o que se’n fa un gra massa. Per sort, els parlants de català tenim l’autoestima una mica més alta i no ens empassem cantarelles, ni judicis de valors des de posicions lingüísticament privilegiades, ni romanços per a tirar pilotes fora : El conflicte lingüístic -és a dir, la imposició lingüística- és real, actual i històrica. És important combatre-la des de qualsevol front bàsicament perquè limita la llibertat dels individus en la seva necessitat vital de comunicar-se i expressar-se lliurement. Per tant, el grau d’importància únicament pot ser mesurat per les persones que són oprimides i no pas al revés.
Tot i que s’ha avançat molt i s’han fet passes considerables per a una normalització i un alliberament de prejudicis lingüístics dins els moviments socials- i específicament dins el moviment anarquista-, encara queden actituds i mentalitats que caldria combatre. En aquest sentit, sovint s’ha vist companyes assumir rols lingüístics autoritaris sobre altres companyes catalanoparlants amb una barreja de mites i prejudicis fàcilment desmuntables des de la lingüística i la iconoclàstia que ha caracteritzat sempre el moviment llibertari. Un dels mites més concurrents, que també es reprodueix dins els nostres espais, és el del castellà com a “llengua comuna”. Segons aquest mite, el castellà és la llengua en la que tothom es pot entendre – sembla ser que el català és molt complicat per a un castellanoparlant-. Per tant, l’ús del català és un impediment- i a vegades per algunes una falta de respecte- per a entendre’s en assemblees o a l’hora de fer propaganda. Aquesta idea destil·la linguocentrisme i una visió estatista del territori ja que assumeix que les zones de parla catalana estan també dins del domini lingüístic espanyol, acceptant així el discurs estatista oficial. El mite també reforça la idea que hi ha llengües de primera, que gaudeixen de més prestigi social en un determinat entorn, i llengües de segona, amb menys prestigi social i per tant susceptibles a ser marginades.
El segon mite és el de el català com a llengua de poder o llengua burgesa. Lògicament sí que ho ha estat, però també ha estat moltes altres coses: en una comunitat lingüística hi ha explotats i explotadors i sovint parlen la mateixa llengua. I jo em pregunto: No ha existit també (i molts més anys que en català per cert) una classe dominant en castellà ? Per què sempre es recalca l’adjectiu “catalana” quan es parla de burgesia? És evident que és catalana si estem parlant de Catalunya, per què no es fa el mateix quan es parla de burgesia castellana o bretona, per exemple? No ens deuen fer voler creure que tot allò que és català és burgés?
No ens enganyaríem si afirméssim que el català sempre ha estat la llengua del poble ras. Per a comprovar-ho només cal veure la llengua utilitzada tradicionalment per la pagesia. És només recentment- en els últims 30 o 40 anys (a excepció del període la República)- que una part de la burgesia-essencialment regionalista però ara també independentista- ha aconseguit quotes de poder- les mateixes que abans tenia en la llengua de Cervantes-en català. No es pot negar tampoc, que tradicionalment les classes dominants dels Països Catalans han utilitzat el castellà i que per contra el català ha estat sovint considerat una llengua de segona reservada al poble. Al Principat el mite es pot dir que ha desaparegut en gran mesura però a ciutats com València o Palma el català encara és considerat una llengua de camp -com si això fos un insult!- i el castellà una llengua d’aura superior. En tot cas, els que carreguen aquestes idees farien bé de pensar en quina llengua van ser parides majoritàriament moltes de les revolucions i revoltes- la de les quintes, la setmana “tràgica”, les col.lectivitzacions de fàbriques i camps del 36… – per les que tant els cau la baba i degut a les quals probablement hagin sentit un interès major per a conèixer Catalunya i la seva tradició revolucionària. Potser també seria interessant veure l’origen catalanoparlant d’alguns dels principals instigadors de la Propaganda pel Fet o el Maquis a l’Estat Espanyol- Pallàs, Sempau, Murull, Morral, Mateu, Sabater, Vila, Massana- per a concloure que és de traïció història i d’amnèsia selectiva associar la llengua catalana a poder.
El tercer mite és el de l’associació d’una llengua a una ideologia. La llengua -afortunadament- no emana de cap ideologia i no te la culpa de com s’hagi instrumentalitzat al llarg de la història per a fins polítics. En aquest sentit, és prou significatiu que avui en dia un catalanoparlant que mantingui sempre la seva llengua sigui vist com a nacionalista o radical mentre que una persona que es mantingui sempre en llengua castellana no sigui associada a cap ideologia concreta, simplement sigui vista amb normalitat com el que és: un parlant de castellà.
El quart mite és el del bilingüisme. En aquest mite són recurrents les al·lusions a que a Catalunya es parlen dues llengües. Sí, a Catalunya es parlen dues llengües i moltes més (aranès, urdú, àrab, mandarí, romanès, gallec, anglès…) i es pot dir que el bilingüisme és una mentida més per a seguir justificant els privilegis lingüístics que volen conservar alguns castellanoparlants. Quan parlen de bilingüisme- i si som capaces de llegir entre línies- estan parlant de monolingüisme, del seu dret a no fer esforços per a aprendre cap altre llengua que no sigui la seva. Crec que d’això se’n diu colonialisme lingüístic. A més, cap comunitat lingüística te necessitat de més d’una llengua per a existir i l’existència d’una altra llengua forània que domina o competeix amb la llengua pròpia és donada per una situació d’anomalia (conquesta, guerra, dominació política o econòmica…). Bilingüisme, doncs, és una altra forma de feixisme i a la llarga vol dir substitució lingüística.
A tot això, no deixa de ser curiós l’alt grau d’indiferència que aquestes qüestions han suscitat a l’entorn llibertari. Amb honroses excepcions, generalment s’ha vist com una preocupació secundària i fins i tot -massa vegades- ha estat menystinguda. Per això, es fa necessari combatre aquesta opressió des de la crítica integral i radical que ha caracteritzat les pràctiques antiautoritàries des de sempre, entenent que la opressió lingüística no és un tema menor sinó una faceta més de la dominació i un obstacle per assolir la independència individual i col·lectiva total. A més, cal bastir un discurs propi que s’allunyi de discursos identitaris i etnocentristes així com d’idearis interclassistes però que a la vegada faci esforços per a un desacomplexament ple del català al carrer i als nostres espais. Així mateix, es fa necessari editar més propaganda, llibres i publicacions en català i tallar les ales als que perpetuïn o persisteixin en conductes lingüístiques autoritàries.
La lluita contra la opressió lingüística del català – com la de qualsevol altra llengua en desigualtat- és, en definitiva, un front més que cal tenir en compte ja que potencialment és també una lluita revolucionària. Sobretot quan, des d’una perspectiva antiautoritària, de classe i antiestatista, s’enfronta insubmisament a la uniformització i assimilació cultural que històricament ha propagat el poder.
Miquel Prodigiós
Article extret d’En Veu Alta núm 12 (http://www.nodo50.org/anomia/anomia/Enveualta.html) |
This work is in the public domain |
Comentaris
|
Re: L’opressió lingüística, un conflicte desatès
|
|
per usar la lengua para hacer politica |
21 gen 2014
|
|
El apoliticismo en catalunya, se interpreta de una forma muy ambigua, se podria decir de muy desacertada, con grave prejuicio para la causa transformadora de la sociedad y de los obreros que quieren emanciparse por una obra revolucionaria, pues la mision del apoliticismo no estriba simplemente en alejarse de la politica, sino en combatirla, bloquearla,destruirla, hacerla trizas como cosa sucia, corrosiva, nefasta para las creencias revolucionarias. |
|
Re: L’opressió lingüística, un conflicte desatès
|
|
per I a part de emprar grans paraules |
21 gen 2014
|
I d'anar de "lo que has dit es una tonteria", tens alguna cosa sensata a dir sobre l'article o per rebatre els arguments?
Gràcies, sempre es agradale mantindre un debat entre postures quan s'esgrimeixen arguments a favor i en contra al voltant d'algun tema |
|
Re: L’opressió lingüística, un conflicte desatès
|
|
per cosas de las provincias |
21 gen 2014
|
|
No és només "opressió linguistica", és autèntic odi ètnic... aneu a voltar per Espanya i veureu! no es que els hi molesti que parlis català a l'escola, es que directament si saben que has nascut a Catalunya, ja et volen en una caixa... i això sense saber si ets independentista o votant del PP, compte |
|
Re: L’opressió lingüística, un conflicte desatès
|
|
per garrotxí |
21 gen 2014
|
Des de petit que a l'escola jo sentia utilitzar la paraula "castellà" com a insult, igual com en altres indrets he sentit "gitano" en els mateixos contextos.
Mentrestant, sempre he vist com el CATALÀ en majúscules, és a dir, el de Barcelona i la sacrosanta TV3 aplastava la llengua parlada a La Garrotxa i en altres indrets, negant cap altra identitat i discriminant la majoria de gent sota l'excusa de la incultura.
Vist des de fora, a la Vall d'Aran semblen haver tingut més sort perquè, encara que sigui dient-los que parlen una altra llengua que no és el català, almenys els han tingut en compte.
Si d'aquesta guerra d'imposicions en voleu dir civilització i cultura, ja us la podeu ficar per on us càpiga. |
|
Re: L’opressió lingüística, un conflicte desatès
|
|
per Black Kiss |
21 gen 2014
|
Pobret el sr Mas, que té opressió a la llengua o la llengua oprimida o... tan se val!
Em de fer alguna cosa per fer-li la vida més còmode, a veure, que tal si tornem a baixar-nos els pantalons??? |
|
Re: L’opressió lingüística, un conflicte desatès
|
|
per flipante |
21 gen 2014
|
|
Opresión lingüística dice, para luego querer acabar con el bilingüismo por que el castellano es una lengua extranjera, claro claro, ahora me entero yo que esta lengua la hablan cuatro gatos desde hace un par o tres de años, para ponerla luego al mismo nivel que cualquier otra lengua recien llegada, con textos como estos más bien vamos hacia la dictadura lingüística |
|
Re: L’opressió lingüística, un conflicte desatès
|
|
per vb |
21 gen 2014
|
"no es que els hi molesti que parlis català a l'escola, es que directament si saben que has nascut a Catalunya, ja et volen en una caixa..."
di que si campeon!! que si no es posen a les camares de gas es peruqe estan massa entretinguts amb el real madriz...
les barbaritats que heu de dir per autojustificar-vos. I evidentment que hi ha molta gent imbécil, com a tot arreu, pero dir-ho generalitzant (almenys m'ho a semblat) es molt lamentable |
|
Re: L’opressió lingüística, un conflicte desatès
|
|
per Black Kiss |
22 gen 2014
|
"alliberament de prejudicis lingüístics dins els moviments socials- i específicament dins el moviment anarquista-, encara queden actituds i mentalitats que caldria combatre."
Anda que te has lucido....xaval/a. Los que hacen gala de prejuicios lingüísticos, hasta hace bandera y tooooodo un programa "político" de sus propios prejuicios, es la izquierda independentista.
Qué fácil es ver la paja en el ojo ajeno. |
|
Re: L’opressió lingüística, un conflicte desatès
|
|
per (A) |
26 gen 2014
|
|
A ver si nos enteramos de una vez que el opresor es el burgués, no el castellanohablante. Estoy harto de que se nos diga que los castellanos oprimimos a los catalanes, los hombres oprimimos a las mujeres, los blancos oprimimos a los negros y los normales oprimimos a los maricones. Es como cuando se prohibieron los toros: la izquierda pijiprogre de la mano de la burguesía y es el pueblo quien finalmente paga el pato viendo desaparecer una tradición popular. |
|
|
