Em toca bastant els pebrots els aplaudiments i lloances que els governs progres i suposadament antiimperialistes de Llatinoamèrica reben a les xarxes socials i en tants ambients “esquerrans”. Francament, l’imperi no podia haver pensat una manera més perfecta per poder dur a terme tots els imprescindibles plans que té a la regió. No hi ha millor manera per executar en silenci i sense gaire protesta -o silenciant i reprimint a bastonades, entre els aplaudiments de moltes progres, la poca protesta que hi ha, tractant-la de “goril·la”, de fer-li el joc a la dreta, i tot aquest discurs tan conegut com eficaç- projectes que d’una altra manera provocarien una enorme resistència social.
Llatinoamèrica, per al “nord global” o per al “primer món”, o sigui, per als Estats Units, Europa, Japó i ara, cada vegada més, per la Xina, ha estat una font inesgotable de recursos bàsics des que va caure en mans europees. Des de llavors, com totes sabem -o hauríem de saber-, a força d’expulsar, prendre esclaves -o “proletaritzar”, si acceptem l’eufemisme- o exterminar per la força, per la pólvora o, últimament, amb agroquímics, a qualsevol poble originari i camperol els ha fet falta -segons el que d’ells necessitessin o de la resistència que oposessin-, han convertit a Llatinoamèrica en la terra per aconseguir mitjançant espoli els recursos necessaris per a l’hemisferi nord: plata, or, cautxú, coure, petroli…; cafè, cacau, blat, blat de moro, papa, sucre, coca… Els pobles més miserables a les terres més riques, pel bé del “progrés”, per descomptat. Aquest és l’enorme “regal”, el gran “patrimoni” llegat per occident durant segles.
L’espoli no ha tingut pausa, i no té pinta de tenir-la. En aquest context, moltes creuen que Veneçuela, Equador, Bolívia, fins i tot Brasil, Argentina i Uruguai -en aquests últims només els més ingenus, segurament- s’enfronten a l’imperi i que finalment, després de tants segles, existeixen avui dia governs que atorgaran la sobirania a Llatinoamèrica. Això semblaria en escoltar els encesos al·legats dels seus monarques i veure el fingit enuig de l’imperi. És clar: el teatre sempre ha donat bons resultats.
La realitat, no obstant això, és una altra. El més greu, segurament, l’acord signat per tots aquests països, sense excepció, l’anomenat IIRSA. Si a algú la propaganda d’Estat el té enganyat, aquí pot veure, per exemple, què opinen els pobles originaris sobre aquest pla d’“integració” teledirigit des d’EUA, Europa i Xina. Molts dels conflictes que el govern “bolivarià” de Veneçuela manté amb els seus pobles indígenes només poden entendre’s a la llum d’aquest IIRSA. Així, els qui van ser presidents de Veneçuela i Colòmbia, Chavez i Uribe, no mantenien una opinió molt diferent sobre la importància d’aquest pla…
Ara, en aquest context, llegeixo la notícia sobre la infraestructura anunciada per Evo Morales. Quina alegria! Segurament, moltes progres creuran que és una idea immillorable posar l’Amazones de potes enlaire i construir un transport que uneixi ambdues costes. Sí, efectivament, el marxisme, en general, des del seu origen, ha coincidit plenament en molts punts amb la ideologia capitalista, i és que en gran manera no és més que una relectura des de l’esquerra per aconseguir el capitalisme perfecte, i sempre ha mantingut el mateix afany per l’extrema industrialització -amb honorables excepcions-. Ho porta incorporat en els seus gens. Per descomptat, aquesta destructiva infraestructura serà molt millor si en lloc d’EUA la construeix Xina. Després de tot, quin és avui dia el capitalisme més fort, sinó el xinès?
IIRSA no és més que la forma de moure més ràpid els productes que Llatinoamèrica ha de produir per al nord global. I és que, per qui si no produeixen els latifundistes rics, els assassins amb pedigrí d’indis, de Xile, Argentina, Paraguai, Brasil, Perú…? Cuba, fins i tot amb bloqueig, no va deixar de produir sucre pels yankees i, en general, tabac pels fumadors occidentals. Bolívia, entre d’altres coses, produeix cada vegada més quinoa perquè els vegans alternatius d’Europa consumeixin la seva dosi de proteïna de bona qualitat. Argentina és un dels majors productors de transgènics per al primer món, entre els aplaudiments de Cristina. Colòmbia any rera any envia les dosis de cafè i coca que necessita el mercat occidental, sota l’auspici de la CIA… I ara, un producte amb un immens potencial comercial, la marihuana, ja ha aconseguit el seu productor oficial: Uruguai. Tot, gràcies a el “grosso” “ex-anarquista” Mújica. Les farmacèutiques nord-americanes no poden estar més felices. En diversos Estats la marihuana ja era legal per produir medicaments contra el càncer però… els faltava el productor i subministrador legal. Ara ja el tenen, i el negoci més reeixit d’avui dia pot respirar tranquil. Soros i Rockefeller no han alleugerit en va la seva butxaca per finançar la campanya publicitària que Mújica necessitava, com ell mateix ha confessat. També Monsanto pot seguir més tranquil amb els seus experiments amb la marihuana transgènica, tenint ara on experimentar, vendre i distribuir.
Després d’aquestes aparents enemistats, tots els governs del món coincideixen en els interessos i punts de vista “fonamentals”. I és que, sent els governs mundials les elits militars i econòmiques de cada lloc, com no s’entendran entre ells? Així, Llatinoamèrica sempre oferirà els laboratoris socials, els productes de luxe oferts per la terra, la dòcil mà d’obra… que el nord global necessita, ben barat tot, i ara, per acabar d’arrodonir l’estratègia, entre els complaguts aplaudiments de l’esquerra. Els Estats no regalen res gratis...
http://www.garrotxallibertaria.org/governs-progres-recurs-imperialisme/ |