Envia per correu-e aquest* Article
Notícies :: globalització neoliberal : guerra
Xavi Oca: Què en queda de la Primavera Arab?
per mediterrani@	31 des 2013
Guerra, espoli, salafisme, imperialisme i resistència... Què en queda de la Primavera Arab? Guerra, espoli, salafisme, imperialisme i resistència... Què en queda de la Primavera Arab?
Xavi Oca El febrer de 2012 publicàvem a La Veu l’article titulat “De la Primavera Àrab a l’Imperi Contraataca”, una anàlisi crítica dels diferents moviments i processos endegats (o no) a bona part de l’Orient Mitjà i al Nord d’Àfrica. Ja aleshores distingíem, d’una banda, entre revoltes nacional-populars i insurgències armades induïdes per l’imperialisme i les dictadures del Golf; i de l’altra, analitzàvem el paper jugat pels diferents agents polítics i militars en cada circumstància i arribàvem a la conclusió que els interessos econòmics tant d’Europa i els EUA[1] com de les monarquies absolutistes d’Aràbia Saudí, Qatar i els EAU,[2] havien forjat una aliança de facto entre l’imperialisme i els salafistes amb un doble objectiu: el control del mercat energètic i la implantació d’un ordre social i polític tirànic, fanatitzat i submís als interessos de les elits religioses, polítiques i econòmiques del Golf i de les transnacionals, amb què s’evitava alhora qualsevol intent real de democratització i empoderament popular. Avui, malauradament, constatem que el temps ens ha donat la raó d’una manera ben punyent. Anem a pams i mirem d’analitzar quina és la situació en diferents països, quin és el paper de les potències estrangeres i quines perspectives s’obren i es tanquen a curt termini. Els antecedents (I): El Consell de Cooperació per als Estats Àrabs del Golf El Consell de Cooperació per als Estats Àrabs del Golf (CCEAG) és l’organització que engloba les tiranies del Golf Pèrsic (Aràbia Saudí, Qatar, els EAU, Bahrein, Kuwait i Oman), una de les funcions primordials de la qual és garantir el control dels recursos energètics de l’Orient Mitjà a les famílies despòtiques que les regenten. Aquest control econòmic passa necessàriament pel control social. Així, els estats membres comparteixen (en un grau més o menys matisat) una ideologia hegemònica: el wahabisme[3], és a dir, el fonamentalisme sunita que nega qualsevol separació entre religió i Estat i que consagra les elits econòmiques (i alhora religioses) com a guies indiscutibles de les respectives comunitats. El wahabisme ha estat i és el principal enemic de la democràcia a l’Orient Mitjà i l’aliat dels EUA per tallar d’arrel els moviments democràtics, nacional-populars o antiimperialistes. El 2010, quan els serveis d’informació apunten a la possibilitat imminent de l’esclat de les revoltes populars a Tunísia, Egipte i Bahrein, el CCEAG reacciona ràpidament amb l’acord que cadascun dels estats membres aportarà solidàriament els recursos humans, econòmics i militars necessaris per acabar amb els moviments que reclamaven justícia social i democratització en el món àrab i per imposar arreu on sigui possible nous règims tirànics d’arrel religiosa, ja sigui de la mà de les diferents branques dels Germans Musulmans, ja sigui a través de la insurrecció organitzada mitjançant mercenaris i cèl·lules de l’òrbita d’Al-Qaeda. Dues de les concrecions immediates d’aquest acord són la intervenció a Bahrein el 2011, on els cossos policials i militars d’Aràbia Saudí i els EAU esclafen la revoltat popular massacrant centenars de manifestants, i la creació d’un exèrcit mercenari (en principi secret) capaç d’intervenir en estats àrabs lliures del control del CCEAG. Així, el juliol de 2010 se signa un primer contracte (posteriorment ampliat) entre l’empresa Xe Services (l’antiga i tristament cèlebre Backwaters) i el príncep hereu d’Abu Dhabi per a la instal·lació d’un centre d’entrenament de mercenaris als Emirats. Segons va arribar a informar el New York Times, el centre seria dirigit per Erick Prince, ex-cap de comandos de l’Armada nord-americana i fundador de Backwaters, que s’encarregaria del reclutament i l’entrenament d’aquest cos d’elit especialitzat en tasques tant d’insurgència com de contrainsurgència i que estaria en disposició d’actuar si calgués arreu de l’Orient Mitjà i el nord d’Àfrica. El CCEAG es preparava així per a promoure la contrarevolució en el món àrab. Els antecedents (II): Qatar com a nova potència Menció especial mereix Qatar, el protagonista estrella de les contrarevolucions i la potència ascendent dins el CCEAG, on ha estat fins i tot en disposició de disputar la supremacia política, miilitar i econòmica al gegant saudí, amb les conseqüències que veurem més endavant, especialment sagnants en el cas egipci. Cal partir de la base que Qatar és una ferotge dictadura wahhabita, un país amb un règim quasi-esclavista, que basa la seva riquesa en l’explotació fins a l’extenuació dels treballadors immigrats procedents del subcontinent indi o el sud-est asiàtic. Valgui com a exemple els centenars de morts en les obres preparatòries del mundial de futbol o les notícies sobre l’obligarietat de treballar sense sou a què són sotmeses persones provinents de zones en conflicte, sota amenaça d’expulsió o d’abandonament en ple desert. Qatar no fa ni la més mínima concessió a la democràcia, ni en les formes (no es molesta ni a organitzar eleccions-farsa, ni a legalitzar partits polítics), ni en el fons: la família reial de Qatar controla totes les explotacions de petroli, la companyia aèria, l’educació tècnica i superior (a través de Qatar Foundation) i, no cal dir-ho, la més gran màquina de propaganda de l’orient mitjà: Al-Jazeera. I aquest ha estat el seu gran mèrit: aprendre dels estats capitalistes occidentals les tàctiques d’intoxicació i propaganda sistemàtica (entre les quals s’inclou el mecenatge del Barça, per cert, o l’organització de grans esdeveniments internacionals). Així, mentre Aràbia Saudí apareix a ulls de tothom com un règim cavernícola, corrupte i amic d’Al-Qaeda, Qatar (que és igual de corrupte, totalitari i amic d’Al-Qaeda) ho fa sota l’aparença de la modernitat. A més del control econòmic, polític i mediàtic, la família Al-Thani, com no podia ser altrament, exerceix també el control ideològic a través del wahhabisme. Precisament de Qatar prové el famós “programa per a la resunnització del món àrab i islàmic i el combat contra l’heretgia”, que no és cap altra cosa que la crida oberta al genocidi contra els xiïtes. En els darrers mesos, des del Pakistan fins a Egipte, milers de xiïtes han estat assassinats ja fos per grups paramilitars (Pakistan), per turbes fanatitzades (Egipte), per grups terroristes (Iran, Iraq i el Líban) o per mercenaris i milicians salafistes (Síria) seguint el programa dictat des de Qatar i propagat des d’Egipte pel clergue Al-Qaradawi. Ni els Al-Thani, ni Al-Qaradawi han amagat mai que l’objectiu final és la destrucció de la República Islàmica de l’Iran (xiita) i el retorn de la supremacia àrab sobre els heretges perses, és a dir, no s’han esforçat massa a dissimular que, com hem dit en altres ocasions, és l’avarícia de les dictadures del Golf (i els seus aliats de l’OTAN) pel control del petroli iranià qui mou els fils del genocidi. A més, Qatar, ha desenvolupat en els darrers anys una important tasca exterior i ha reemplaçat l’Aràbia Saudí com a principal valedor i font de finançament de les diferents branques dels Germans Musulmans, la principal organització política, social i religiosa de la dreta sunnita arreu del món àrab. D’aquesta manera, els Al-Thani han obtingut una posició privilegiada a l’hora d’aconseguir concessions dels governs instal·lats en el poder a partir de 2011 a Tunísia, Líbia i Egipte, cosa que ha acabat enutjant el soci saudí. Els fets (I). Tunísia: el poble treballador contra la dreta salafista Les eleccions d’octubre de 2011 van dur al govern el partit islamista Ennahda, sucursal tunisiana dels Germans Musulmans. Finançada per Qatar i altres potències estrangeres i fortament organitzada en el món rural, on controla les mesquites, va obtenir un 41% dels vots, pel davant de les opcions nacional-progressistes i socialistes. Ennahda es va presentar davant l’opinió pública com “la versió musulmana de la democràcia-cristiana alemanya” i amb un programa oficial moderat que prometia “reformes” i no preveia la implantació de la xària; no podia ser d’una altra manera en un dels països amb la població urbana més laica, progressista i organitzada del món àrab. Tot i això, un cop al govern, es va treure la careta. En connivència amb Nidá-Tunis (la dreta laica propera als beneficiaris de la dictadura Ben Alí), el programa econòmic reformador d’Ennahda va resultar ser, com calia esperar, el de les privatitzacions, cosa que no ha fet sinó agreujar les ja terribles diferències en el país i retallar encara més els drets laborals i socials. En resum, un govern que ha seguit al servei dels interessos colonials i de l’imperialisme, amb què ha perpetuat i intensificat les injustícies. En aquest temps, però, l’esquerra ha tingut temps d’organitzar-se i plantar-hi cara amb potents mobilitzacions; i la poderosa Unió General dels Treballadors Tunisians ha estat la punta de llança del moviment popular. La resposta dels salafistes (a través de cèl·lules terrorites incontrolades, és a dir, promogudes i tolerades pel govern) ha estat l’assassinat de líders sindicals i militants d’esquerres. Aquesta brutal repressió va dur a la construcció del Front Popular, que agrupa el conjunt de forces d’esquerra i nacionalistes i que ha demostrat una gran capacitat de mobilització. Posteriorment, la formació del Front de Salvació Nacional (FSN) ha suposat la suma de partits liberals laics a la línia impulsada pel FP, amb un programa democràtic de mínims per enderrocar la nova dictadura islamista, però que no contempla (com sí que ho fa el FP) un programa concret de transformació econòmica i social. Les darreres notícies apunten a la sortida d’Ennahda del govern i la formació d’un gabinet de tecnòcrates consensuat entre l’actual govern i el FSN que prepari unes noves eleccions. Tot i les ingerències estrangeres, amb França donant suport a la dreta laica i Qatar als islamistes, Tunísia és, gràcies a l’autoorganització popular, l’únic país del món àrab on encara és possible a curt termini una revolució democràtica nacional-popular. Els fets(II). Líbia: del país més pròsper d’Àfrica a la nova Somàlia Ja el 2011 es va fer palès que a Líbia, com a Síria, no hi havia hagut una veritable rebel·lió popular. Com després han reconegut els mateixos traïdors al règim de Gadaffi, no hi va haver cap manifestació multitudinària reprimida, sinó que tot plegat no va ser res més que el fruit d’un pla ordit durant anys pels serveis secrets francesos, amb la cooperació de Qatar i les milícies salafistes properes a Al-Qaeda. El pla consistia en la instrumentalització del moviment separatista de la Cirenaica per assegurar el control dels principals port i reserves d’hidrocarburs als “amics” dels revoltats. Però no ho van tenir tan fàcil: l’exèrcit libi tenia recursos i, finalment, va caldre la participació activa de l’OTAN, dels mercenaris reclutats al Golf i de nombrosos senyors de la guerra salafistes per acabar amb un règim que si bé estava encapçalat per una família tirànica i corrupta, també és cert que havia dut el seu poble als nivells més alts de benestar coneguts en tota Àfrica. Líbia era, abans de la insurrecció armada, un exemple per a molts africans i un país receptor net d’immigració, que hi trobava unes possibilitats de realització humana, social i econòmica desconegudes en tot el continent. I què és Líbia ara? Doncs una nova Somàlia. Un país que, com ha recollit fins i tot el New York Times, empresona, tortura i deporta milers de persones per motius religiosos i ètnics, que tortura i assassina centenars d’opositors polítics i que, havent caigut en mans dels diferents senyors de la guerra (una barreja entre mafiosos i talibans), s’ha convertit en el principal punt de partida del tràfic il·legal de drogues i persones, tant per la Mediterrània (pasteres), com pel Sàhara (esclavisme i tracta de blanques). Líbia es troba, a més, en un procés de desintegració, de manera que el govern “oficial” (el que fa proclames democràtiques que ni tan sols practica) controla només la Tripolitana (costa occidental), mentre que la Cirenaica (la part més rica) i el Fezzan (sud-est, frontera amb Mali) viuen, de facto, sota el control de les transnacionals de l’energia i dels caps tribals majoritàriament salafistes. Els fets (III). Egipte: la lluita pel botí entre voltors dessagna el país El cas d’Egipte és més complex: Com ja vam anunciar fa un any i mig, i com va denunciar el mateix Samir Amin, després que fossin les classes populars i l’esquerra qui protagonitzessin la rebel·lió, aquesta va ser hàbilment reconduïda cap a unes eleccions precipitades, en què, com a Tunísia, tan sols un dels concurrents tenia l’estructura i el finançament necessaris per encarar-les: els Germans Musulmans. En un país de 80 milions d’habitants, on només 20 viuen en zones urbanes, amb les xarxes creades durant la dictadura de Mubarak (que en teoria els tenia prohibits, però que a la pràctica els tolerava i fins i tot hi tenia fil directe i interessos compartits pel que fa al control social i l’alienació), amb un programa oficial “moderat” (equiparable al de la democràcia cristiana europea), amb una abstenció del 65% i amb 2 milions d’egipcis (els militars) sense dret a vot, els Germans Musulmans i Mursi van ser els guanyadors de les eleccions de 2012. Es consagrava així un pacte tàcit entre l’aparell de l’Estat (bàsicament l’exèrcit) i els cacics i l’oligarquia islàmica (els Germans Musulmans) per dominar la societat, és a dir, un acord entre els EUA i Qatar pel control d’aquest país estratègic i dels seus preuats recursos. Paradoxalment, Aràbia Saudí quedava marginada del negoci, i promovia un nou partit salafista: Al-Nour, amb un missatge molt més radicalitzat que els Germans Musulmans. Però un cop al govern, el programa ultraliberal en el pla econòmic i ultraconservador en el religiós dels Germans Musulmans es va anar desvetllant amb tota claredat. Les privatitzacions executades i previstes (que incloïen fins i tot el Canal de Suez) i les pràctiques depredadores en l’administració i en les concessions públiques van dur els egipcis (sobretot la població urbana) a un empitjorament generalitzat de les condicions de vida. A més, Mursi es va posicionar al costat de l’eix EUA-Israel-Qatar en la guerra contra Síria i va pactar secretament amb Israel i Hamàs (els cacics econòmics de Gaza, dreta religiosa i branca palestina dels Germans Musulmans) la creació de zones franques al Sinaí que servirien com a camps d’internament de palestins que hi treballarien en règim de maquila. La resposta popular no es va fer esperar i Mursi va buscar suports encara més a la dreta: va nomenar càrrecs governamentals wahhabites propers a Al-Nour i fins i tot membres de Jamma Islamiya, el grup terrorista responsable de la matança de Luxor. Les pressions per imposar la xària i la discriminació sectària van anar en augment. Mursi va aparèixer al costat de líders religiosos radicals quan aquests cridaven a l’extermini de xiïtes i, durant el juny de 2013, les matances de membres d’aquesta branca de l’islam se sumaven a les ràtzies contra els coptes. En resum: els Germans Musulmans i l’entramat salafista duien, de facto, el país a una inevitable guerra civil. Mursi va aconseguir unir tota l’oposició en contra seu i les mobilitzacions populars es multiplicaven. Els representants de l’esquerra oficial, del moviment “Tamarrud” (una mena de joves indignats, veritables protagonistes de les revoltes), del liberalisme laic i de les diferents comunitats religioses (incloent-hi els sunnites moderats) van pactar amb l’exèrcit la deposició de Mursi a través del cop d’estat que va dur al govern al-Sissi i una junta militar, sota el compromís –teòric- de crear les condicions per a un nou escenari democràtic. Va començar la repressió contra els Germans Musulmans i l’entramat islamista responsable de les atrocitats repressives i la violència sectària, però lluny d’arronsar-se, els islamistes van oferir resistència i les bases fanatitzades d’Al-Nour (que cínicament havia donat suport al cop els primers dies) van seguir les crides a la “jihad democràtica” (sic) promoguda també des d’Al-Jazeera, encara que sense massa èxit de convocatòria, especialment entre una població urbana alliberada dels mesos de foscor que va suposar el govern Mursi. No se sap com evolucionarà el país. Si bé és cert que l’exèrcit egipci és el més subvencionat del món (després del d’Israel) pels EUA, també ho és que una de les primeres mesures de Sissi va ser el tancament del Canal de Suez als vaixells de l’OTAN amb destinació a Síria. Qui tenim al davant, Mubarak o Nàsser? Hi ha, de moment i per sort, un clar perdedor: Qatar, que havia invertit 8.000 milions de dòlars en suport a Mursi i que ha vist com les seves expectatives de negoci a Egipte desapareixien, com també ha desaparegut la seva gran màquina de guerra informativa, Al-Jazeera, que va defensar el sàtrapa islamista des de l’inici de les revoltes populars fins al moment del tancament de la cadena al país dels faraons. Caldrà veure com evolucionen els diferents actors: podran l’esquerra tradicional i els joves urbans construir un projecte polític amb un referent de masses? Quin paper jugaran els liberals d’al-Baradei[4] i els titelles d’Occident? Els Germans Musulmans apostaran per una jihad terrorista o miraran de refer ponts i negocis amb l’exèrcit? I pel que fa a al-Sissi i l’exèrcit, s’oferiran als EUA com a garant d’estabilitat a través d’una nova dictadura que faci els ulls grossos davant els Germans (un cop expulsats de l’aparell de l’Estat) i permeti tornar a una reproducció de l’era Mubàrak? O seran capaços d’apreciar la decadència de l’imperi americà i apareixerà un moviment nacionalista capaç d’entendre’s amb l’esquerra? Tot i disposar d’unes enormes potencialitats econòmiques, Egipte està arruinat; l’eix del mal (EUA-Turquia-Qatar-Israel) ha rebut un greu revés en no aconseguir imposar-se a Síria i, ara com ara, es fa difícil preveure una evolució que, de ben segur, anirà lligada al nou ordre internacional que s’estableixi a la zona. Egipte, com a potència demogràfica, militar i comunicativa (la seva indústria àudiovisual és autora de les produccions de més èxit al món àrab, malgrat els Germans Musulmans i Al-Jazeera) hi tindrà alguna cosa a dir. Els fets (IV). Síria: ni mercenaris, ni salafistes genocides, ni xantatges imperialistes Síria, ja ho dèiem el 2011, tot i no ser un país especialment ric en recursos naturals, és el que ocupa una posició més estratègica, com a únic pont entre l’Àsia Central i la Mediterrània lliure del control de l’OTAN i els seus aliats (Israel i les dictadures del Golf). És el corredor entre Iran i Hezbollah, que ha permès el Líban resistir les envestides sionistes i imperialistes; i ha estat el refugi tradicional dels moviments d’esquerra palestins. La destrucció del règim baasista era clau, doncs, tant per als plans d’invasió de l’Iran, com per a la consolidació del projecte sionista del “Gran Israel”. En resum, per acabar amb els darrers estats (o protoestats en el cas libanès) lliures del control de l’imperialisme atlantista. L’evolució dels fets a Síria van demostrar de seguida que, com ja havíem explicat, no ens trobàvem davant una lluita entre “rebels demòcrates” i un règim opressor, sinó davant una guerra civil promoguda, finançada i armada per potències estrageres (Turquia, Qatar, Aràbia Saudí i els EUA) a través de mercenaris i de milicians salafistes. Fins i tot Israel no es va estar de participar en la festa bombardejant l’exèrcit sirià quan aquest estava a punt d’acabar amb les vies d’entrada de les armes subministrades als insurgents a través de Turquia. De fet, en els primers mesos de revoltes, i després que al-Assad anunciés reformes constitucionals, l’esquerra siriana estava dividida en tres blocs: la que va formava part de la coalició pro-governamental (les dues fraccions del Partit Comunista), la que va concórrer a les eleccions de 2012 dins una coalició opositora (socialistes-nacionalistes d’esquerra) i la que tot i oposar-se radicalment al règim, en cap cas va optar per la insurrecció armada. Aquest era el cas també dels kurds,[5] fins i tot després que al-Assad els traís i lliurés alguns dels seus líders a l’OTAN, ja que eren conscients que la insurrecció no era sinó l’excusa per a una intervenció imperialista i per a la instauració d’una dictadura teocràtica aliada dels sàtrapes del Golf, Turquia i els EUA. A la Conferència de Pau de Ginebra, la coalició de forces salafistes i mercenaris pro-occidentals (CNFO) va deixar clar que no té cap mena d’interès a negociar. El motiu era ben clar: tenia a les mans les armes químiques lliurades per Qatar i Aràbia Saudí i utilitzades pels insurgents contra la població civil, com va afirmar la primera emissària de l’ONU el maig passat. Disposava d’un proveïment militar constant per part de l’exèrcit turc (amb cobertura aèria israeliana si calia), i comptava a més amb la promesa d’intervenció militar nord-americana si ni tan sols així aconseguia enderrocar el règim. Tant els EUA i Israel, com les dictadures del Golf van veure a tocar de la mà la tan desitjada invasió de l’Iran i no van estalviar recursos ni propaganda a l’hora de justificar-ne el que havia de ser el pas previ. Amb aquestes garanties a la mà, els salafistes es van llançar a una orgia de violència sectària, especialment cruenta en el cas dels xiïtes, que van veure com eren arrasats pobles sencers a la zona de Deir-el-Zur, però també contra els cristians maronites i ortodoxos i, no cal dir-ho, contra els kurds. D’aquesta manera, els kurds de Síria es van veure abocats a la resistència armada contra els genocides salafistes, a la lluita per la independència respecte a un estat totalitari en descomposició i a una revolució social i democràtica exemplar a l’Orient Mitjà. Revolució que, com tot en aquella part del món, penja d’un fil. El resum és que dos anys després de la insurrecció salafista i mercenària bona part de Síria està en ruïnes, milers de sirians han hagut de fugir, alguns de la repressió del govern, però la immensa majoria de les zones rebels, és a dir, de les matances i persecucions ètniques i religioses dels insurgents. Però tot i així, la república laica resisteix i les diferents faccions opositores, enfrontades en alguns casos entre si, es veuen abocades al fracàs militar i al recurs fàcil al terrorisme i els atacs indiscriminats contra pobles aïllats. Després de la fallida operació de propaganda del passat agost, sembla que els pitjors auguris que apuntàvem feia dos anys estaven a punt de fer-se realitat, i que l’OTAN estva disposada a encetar el que pot ser perfectament una nova guerra mundial. Però vet aquí que de sobte ens trobem que el món ja no és un Imperi monopolar i que els anys de la impunitat que van permetre la invasió de l’Iraq s’han acabat. Rússia i la Xina no estaven disposades a permetre que l’OTAN i les dictadures del Golf obtinguessin el control del cru iranià i que es tanquessin les possibilitats de dur hidrocarburs de l’Àsia central a la Mediterrània sense passar per Turquia. Aquesta vegada van reaccionar diplomàticament... i militarment! Mentre a l’ONU el gruix dels països emergents i no-alinetas (liderats per Brasil, Sudàfrica i Veneçuela, aliats de la Xina) esposaven al costat de Síria i en contra de l’agressió imperialista, vaixells de guerra russos i xinesos es van plantar a les costes de Latakia. La història recordarà aquells 15 dies d’agost-setembre com els que més a prop s’ha estat d’una nova guerra mundial després de la crisi dels coets soviètics a Cuba. Però en aquesta ocasió ha estat Obama, el Nobel de la Pau que a punt ha estat de dur-nos al desastre, qui s’ha hagut d’empassar les seves paraules i acceptar l’acord que Rússia li posar al davant. Descartada la intervenció directa, l’OTAN continua proveint (incloent-hi armes químiques) una oposició cada vegada més desesperada i fraccionada, però assedegada de sang al crit d’Allah w’Akbar. Cap on evolucionarà Síria? I el Kurdistan? Probablement, a curt termini, cap enlloc. Els insugents sirians ja han expressat les seves intencions de boicotejar la Conferència de Ginebra 2. El suport del veritable eix del mal els pot permetre mantenir tàctiques de guerrilla, de neteges ètniques i terroristes durant mesos. Rússia podria convèncer al-Assad de deixar el govern sempre que es garantís un règim favorable als seus interessos a la zona, alliberat del control de l’OTAN, i s’arribés a un acord per al respecte de la sobirania d’Iran. Tanmateix, ara per ara, això sembla inconcebible per a uns voltors (la dreta i els fanàtics religiosos de Turquia, Qatar, EUA, l’Aràbia Saudí i Israel) que han vist massa a prop la victòria i que estan rebent greus contratemps a Tunísia, a Egipte i a Síria. Conclusions: un imperi decadent a l’avantsala d’una confrontació global Ho hem anat dient i ho repetim: l’imperialisme nord-americà està en decadència. Això no vol dir que no sigui perillós: al contrari, si fos pel Tea Party, els neocons, el lobby jueu i les grans corporacions militars, industrials i energètiques, moririen matant al més pur estil John Wayne. És un cercle viciós: els EUA necessiten guerres de saqueig per mantenir una economia basada en el baix preu de l’energia i en la indústria militar. Però aquestes guerres comencen a no ser rendibles quan l’esforç requerit és excessiu, o quan per guanyar-les cal recórrer als sàtrapes del Golf i els seus amics: bandes de psicòpates disposats a assassinar milers d’innocents, ja sigiui a l’Iraq, a Líbia, a Síria... o a Nova York. No ho són quan els teus socis europeus pateixen una crisi sistèmica que duu, per exemple, François Hollande a convertir-se en el primer paladí de les rebel·lions jihadistes, desesperat com està per obtenir hidrocarburs a baix preu que li permetin mantenir una economia ensorrada per les polítiques especulatives del capital franco-alemany. No ho són quan han de recórrer al terrorisme aeri per segrestar el president de la República Plurinacional de Bolívia, un dels símbols principals de la insubmissió contra l’imperialisme i el colonialisme ianqui, plasmada també en la nacionalització d’hidrocarburs, en una Llatinoamèrica cada dia més sobirana. I no ho són quan s’han d’invertir bilions de dòlars en una aliança comercial i militar a l’Àsia-Pacífic per mirar d’evitar l’inevitable: el sorpasso econòmic, diplomàtic (i a la llarga potser militar) xinès. El conflicte sirià en especial, però tota la recomposició política del món àrab en general són les mostres dels pals de cec de l’imperi euro-ianqui per mantenir la seva hegemonia. En el cas de Síria, amb els fanàtics sionistes israelians i els neocons americans i europeus pressionant a la desesperada,[6] i amb el control d’una part important dels recursos energètics planetaris en joc, aquests pals de cec ens han dut a les portes d’una confrontació global. La reacció gairebé unànime dels països emergents no-alineats i el nou lideratge de Rússia i Xina sembla haver agafat l’imperialisme per sorpresa: s’ha acabat la impunitat. Estem a l’avantsala d’un món multipolar, ja que si en aquest cas és evident la coincidència d’interessos entre Rússia i Xina davant l’enemic comú, a ningú no se li escapa que els seus plans estratègics són ben divergents. I en aquest món multipolar semblava que al món àrab li havia tocat un paper ben galdós: patir la cobdícia de les seves oligarquies vampíriques, el fanatisme que aquestes promouen com a forma de control social, les dictadures sectàries, misògines i aberrants, i el saqueig dels seus recursos per part de les transnacionals de l’energia. Com ja hem apuntat en altres ocasions, el fet que se’n surtin o no és un problema global. Caldran, d’una banda, veritables processos d’autoorganització, conscienciació política i social i empoderament popular en el món àrabo-islàmic; en definitiva, anar preparant les condicions per a unes revolucions nacional-populars que garanteixin als pobles de l’Orient Mitjà i el Nord d’Àfrica el control del seu destí, que passa pel control dels seus recursos, lliures de les transnacionals i les còmplices castes extractives àrabs. Aquests processos no seran possibles sense una direcció estratègica revolucionària capaç d’organitzar la lluita ideològica, popular i de masses contra el salafisme i les diferents branques dels Germans Musulmans, la clau de volta de les forces reaccionàries. I això, en la majoria dels casos, no és una cosa de quatre dies, ja que l’enemic (les oligarquies àrabs) és fort, molt ric i sense escrúpols. Per al seu afebliment és clau un canvi de les polítiques energètiques que permeti acabar amb la font de negoci i de poder dels sàtrapes del Golf... Però ara com ara, aquestes polítiques energètiques estan dirigides pels mateixos que governen totes les polítiques europees i americanes en general: el gran capital transnacional, precisament qui controla i s’enriqueix amb el negoci dels hidrocarburs. Per tant, aquest canvi de relacions de poder i de relacions internacionals passa necessàriament per la subversió de l’ordre econòmic, com a mínim a Europa, posant l’economia al servei del poble i sota control democràtic. Per tant, com a internacionalistes i com a gent d’esquerres, el nostre deure es concreta en el treball per la transformació política, econòmica i social al nostre continent, en el combat sense treva de les ideologies obscurantistes, els moviments salafistes i la propaganda i la guerra imperialista, i en l’establiment de vies de cooperació amb els moviments que realment treballen en la perspectiva de revolucions nacional-populars al món àrabo-islàmic. *Aquest article apareixerà al número 106 de La Veu [1] Estats Units d’Amèrica [2] Emirats Àrabs Units [3] Entenent wahabisme de manera extensa, com a ideologia religiosa sectària i ultraconservadora sunnita, no en el sentit estricte dels membres de la secta wahabí en què aquesta ideologia té l’origen [4] Com a cap de l’Agència Internacional de l’Energia Atòmica, Al-Baradei va ser l’encarregat de preparar la invasió de l’Iraq desarmant el règim de Saddam Hussein, cosa que, no cal dir-ho, li va valer un Nobel de la Pau. [5] Val a dir que els kurds han jugat un paper important en la història de Síria, des de Saladí, que des de Damasc va alliberar Jerusalem i bona part de la Síria històrica dels ocupants croats, fins Khalid Bakdash, fundador del Partit Comunista de Síria i el Líban. Alhora, cal recordar que kurds i àrabs sirians van lluitar junts contra l’imperi otomà, cooperació que per part de la Síria de Hafez al-Assad es va mantenir durant molt de temps en forma de connivència amb el PKK en la seva lluita contra Turquia. [6] Recordem sense anar més lluny, que abans de l’era neoconservadora, l’Estat espanyol tenia unes bones relacions comercials amb l’Iran. Després del bloqueig occidental, la Xina n’ha estat la gran beneficiada.
This work is in the public domain

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more