Veure comentaris | Envia per correu-e aquest* Article
Anàlisi :: altres temes
Carta de resposta de Terra Cremada a Repoblament Rural
per Terra Cremada Correu-e: terracremada ARROBA pimienta.org (verificat)	23 des 2013
"No es tracta de lluitar contra el sistema, sinó d'abandonar-lo" Desurbarcelona de Repoblament Rural
Ens hem decidit a escriure aquesta resposta i publicar-la a Indymedia no perquè pensem que és aquí on s’han de donar aquesta sèrie de debats sinó perquè és mitjançant aquests medi que es va difondre un escrit que semblava criticar un text del nostre col•lectiu. Ens ha semblat adient publicar-ho (fer-ho públic) mitjançant aquest mateix canal, però no contribuirem a seguir amb aquest debat a un nivell virtual —ja tenim el nostre propi mail de contacte. Pensem que les persones que signaven l’escrit —Repoblament Rural— podrien haver-se dirigit a nosaltres directament (no som un grup clandestí i preguntant s’arriba a Roma...) però el fet és que ens sembla que si han preferit utilitzar aquest medi ha estat més per poder reafirmar la seva postura —i de pas marejar la perdiu— que no pas per voler establir un debat real amb nosaltres o amb altres col•lectius. Ens encantaria, de fet ens apassiona la idea, que les crítiques o aportacions a alguns dels nostres textos tinguessin —com a mínim— el rigor que nosaltres posem en cadascun dels debats endegats així com la intenció d’aprofundir i fer un pas endavant en la lluita per ser cada cop més incisives i radicals en la lluita contra tota relació de dominació en comptes d’enterbolir, encara més, aquesta lluita, fent dicotomies allà on no les hi ha o fent jocs malabars per aconseguir —o intentar-ho— que certes paraules no diguin el que realment volen dir. Llastimosament, al nostre parer, aquest darrer ha estat el cas de la Comissió de difusió i propaganda de Repoblament Rural. Respecte a tot allò subscrit per dita comissió només podem instar a que la gent llegeixi per si mateixa els nostres textos en comptes d’escoltar síntesis no només simplistes sinó errades d’allò que assenyalem—volem pensar que no és la intenció de la gent de repoblament manipular els nostres textos, però el fet que no sigui aquesta la seva intenció no vol dir que no ho hagin fet. Fins aquí l’explicació i a partir d’aquí la nostra carta a Repoblament Rural: Tot i que el text el vàrem escriure per iniciar un debat que, pensàvem i pensem, no està resolt veiem que —del que es desprèn del vostre escrit— o no heu entès el text o nosaltres no ens hem explicat prou bé. És provable que el malentès del text es degui a que us heu sentit atacades davant del vostre projecte; sabíem que aquest text podria ferir certes sensibilitats i per això vàrem fer — a tall d’editorial— el text “quan criticar ens serveix d’alguna cosa” recordant que la nostra publicació dirigeix les seves crítiques, principalment, cap a les nostres companyes, per tal de fer-nos cada cop més incisives enfront del capitalisme. Que situeu el debat entre violència o no violència intueix que ja ens heu ficat en una capseta i, per tant, que feu les vostres crítiques a un constructe del qual no en formem part. Sembla que estàvem errades quan pensàvem que del nostre text se’n podria desprendre una lliçó clara: és estúpid fer una dicotomia entre destruir el capitalisme i crear el nostre propi món ja que si destruïm el capitalisme i aquest és el únic món que coneixem és possible que només sabéssim reproduir-lo i si, d’altra banda, ens limitem a crear “mons paral•lels” pensant que és possible deixar enrere el capitalisme sumant gent al nostre èxode és tenir molts pocs coneixements del que el capitalisme és i com ha arribat a ser-ho (parcial•lització de terres, privatització dels bens comunals, éxode forçat cap a les ciutats, etc.)...és en la pràctica on tan una com una altra opció se n’adonen dels seus límits i de que tota dicotomia —en aquest camp— és absurda: el capital té medis per forçar-nos a tornar a treballar a les seues fàbriques, per treure’ns de les nostres masies o per acabar amb un sol cop repressiu amb bona part de les resistències que se li oposen a les ciutats. És per això que la conclusió del nostre text fa una crida a que, des de qualsevol col•lectiu i salvant la dicotomia camp-ciutat, siguem capaces de mostrar-nos els límits que cada projecte engendra en el seu devenir quotidià. Si hem fet l’opuscle sobre mites de l’autoproducció no ha estat per alliçonar a ningú sinó perquè una part important del col•lectiu ens trobem amb aquest límits en la quotidianitat dels nostres projectes. En relació a la nostra postura respecte la violència afirmem que mai no guanyarem una guerra convencional, una guerra entre dos contendents enfrontats a camp obert i amb tots els usos del desenvolupament armamentístic i militar. La guerra social no és una guerra entre militars. Això vol dir que en la guerra social s'usen moltes eines i instruments i entre ells la violència física contra objectes i a voltes contra persones. Si descartéssim l'ús de la violència com una possibilitat no s'haurien guanyat un munt dels conflictes que s'han donat al llarg dels temps. Pensar, avui dia, que el pacifisme espanta menys i suma més és no voler entendre què està passant avui dia i que ha succeït al passat. Quan el conflicte de classes és manifesta en la seva màxima magnitud la violència no és una opció, és una necessitat. Als capitalistes i a l'Estat no els hi tremola el pols a l’hora d’exterminar als seus enemics i així ho faran quan faci falta. No necessitem pavonejar-nos ni mostrar cap radicalisme estètic, el que diem ho diem convençuts per les nostres experiències, discussions, lectures i passions i pel llegat que rebem d’aquelles que han volgut transformar de soca-rel la realitat. No estem dient que un projecte de comunitat rural ha de crear-se arrabassant a un pagès propietari les seves terres a trets d'escopeta. Estem dient que el projecte ha de tenir la capacitat de defensar-se i d'enfrontar-se en la seva realitat local a les manifestacions de la predació capitalista. Una Mat, una autovia, una central elèctrica, etc.; l'expansionisme capitalista arriba a les portes d'uns o altres i hem de tenir la capacitat de defensar-nos. Si en aquesta lluita es vol excloure certes eines per una qüestió moral o estratègica serà molt més difícil vèncer perquè el pacifisme necessita una resposta massiva de la qual avui en dia encara no gaudim. Aprofitant que estem en contacte: Justament una de les coses que ens va sobtar —i pel qual ens va semblar adient el nostre text— és l’imaginari que alguns col•lectius —com és en el vostre cas a partir de la lectura d’un quadern vostre— el de pensar que el capitalisme és quelcom extern a nosaltres i que el fet d’allunyar-nos del seu nucli (ciutat) pot facilitar-nos teixir altres tipus de relacions (diguem-li proto-comunistes). Si bé és cert que la gent que marxa a l’extraradi de les ciutats amb una clara intenció de teixir aquests tipus de relacions pot ser més fàcil que les trobin, el fet de que altres es quedin a les ciutats és, probablement, perquè observen —i observem— la potencia que es dona en alguns conflictes que aquesta emana de crear o potenciar llaços de solidaritat i suport mutu que facin rebentar o visualitzar els límits que té l’individualisme. Ni tot és blanc, ni tot és negre...ni res és de color de rosa! La construcció d'alternatives és una necessitat vital, com ho és la posada en pràctica de noves relacions i afectes però la batalla ideològica no es guanyarà des d'un imaginat afora. Si desapareixem de les ciutats, dels centres de treball, de la capacitat de compartir la vida amb la resta d’habitants de les ciutats...com ens relacionarem amb ells i elles? com ens ajudarem en la lluita? Com farem que en el conflicte social no s'uneixin per adscripció moral o ideològica en la defensa dels seus privilegis o mode de viure urbà? La crisi energètica o el pic-oil no és una situació que alliçoni més o menys a la població que la crisi econòmica. D'una situació contradictòria com la que vivim i viurem en poden derivar moltes adscripcions ideològiques diverses. El totalitarisme és una d'elles i per això necessitem estar també en els centres de decisió que són les ciutats per a poder influenciar els conflictes socials que es manifestin en una possibilitat de superació cap a un mode de vida més just i horitzontal. Després d’escriure el text —i durant la creació d’aquest— ens vàrem reunir en companyes que aposten per projectes cooperatius i si, de fet, no ens hem reunit amb totes aquelles persones que tenen projectes d’autogestió és perquè el nostre abast és limitat. La nostra crítica —com ja assenyalem al text— va en contra de l’autogestió i el cooperativisme com a ideologies, és a dir, com a discursos tancats i messiànics, salvífics. Això no vol dir que no creiem en l’autogestió sinó que no apostem per l’autogestió de tot (ni de l’estat, ni de la moneda, ni del treball, p.e.) però que no hi apostem no vol dir que no hi haguem de passar en un moment o un altra. Senzillament diem que hem de valorar en quin moments aquests projectes ens allunyen dels nostres objectius (revolucionar la societat i superar/enderrocar els pilars sobre els que es basa el capitalisme tot construint els nostres propis fonaments) i en quins moments ens debiliten. Sabem que no és gens fàcil, que no hi ha una clara demarcació i que, amés, serà només en el decurs dels nostres projectes que podrem valorar-ho. Nosaltres hem volgut acabar amb la dicotomia camp-ciutat entenent que avui la metròpolis estén els seus tentacles al llarg de tot el territori (en aquest cas Barcelona s’interconexiona amb multitud d’altres metròpolis i centrals eléctriques). Parlar llavors de ciutat se’ns fa una mica absurd; potser més aviat podríem parlar —i de fet així ho fem— de nucli i extraradi, on en el nucli hi hauran uns límits i unes potencies i, a l’extraradi uns i unes altres. El que necessitem és teixir canals comunicatius forts i això, corregint el títul d’un dels nostres quadrats negres, demana que no ens veneM la moto(!). Això vol dir que entre nosaltres ens mostrem quines debilitats tenen les nostres posades en pràctica i ser capaces d’encaixar les crítiques que les nostres companyes facin dels nostres projectes. Sortint de l’aïllament, sabent escoltar perquè unes companyes aposten per un terreny on plantar cara al capital i perquè unes altres a un altre.     P.E.: Rellegint un llibret que va editar Repoblament Rural ens hem adonat que aquest tipus de projectes són els que, justament, critiquem al nostre text —Autogestió de la misèria o misèries de l’autogestió—, no perquè un repoblament rural ens sembli contrarevolucionari —de fet a moltes ens engresca bastant la idea— sinó pel seguit de mentides que sustenten l’imaginari del mateix projecte i que queden reflectides al seu llibret. Mentides i jocs malabars del tipus: com totes estem immerses en el capitalisME...totes som capitalisTES (toma ya!!). Això, entre d’altres mites, són els que ja hem assenyalat al nostre text i, per tant, no ens estendrem aquí dient que els volem combatre, només assenyalar de nou que aquests mites pretenen amagar una realitat a la que nosaltres —conscientment—no renunciem: que existeixen classes socials i que deixar d’estar explotades no és una qüestió d’escollir un o un altra forma de vida...qui pugui fer-ho, que ho faci, però les que escrivim Terra Cremada sabem que no ens podrem deslligar de la relació capital-treball ni d’altres relacions de dominació mentre que no tombem aquesta societat. I després, si voleu, podrem parlar d'una vida sense capitalisme. Podreu trobar els tres textos als següents enllaços: http://issuu.com/difonlaidea/docs/desurbarcelona http://terracremada.pimienta.org/autogesti%C3%B3.html http://terracremada.pimienta.org/violencia.html
This work is in the public domain

Comentaris

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more