|
|
|
|
|
Notícies :: altres temes |
|
Joseba Alvarez (Sortu): "Alternativa Continental Socialista"
|
|
|
per rebelion.org |
10 des 2013
|
|
Pot semblar pretensiós parlar d'Alternativa Continental Socialista per Europa quan, ara per ara, i amb totes les contradiccions que comporta tot procés de transició al socialisme, l'única veritable alternativa Continental, teòrica i pràctica, que l'esquerra ha estat capaç de posar en marxa enfront de la globalització mundial ha estat la de l'ALBA, l'Alternativa Continental Bolivariana de Llatinoamèrica. Però si analitzéssim el mateix fenomen des del punt de vista capitalista, hauríem de reconèixer que la Unió Europea, des de la seva creació pretenia, i segueix pretenent avui en dia, ser la base de partida, teòrica i pràctica de l'Alternativa Continental Capitalista per a Europa i apropiar amb això de part del mercat multipolar mundial globalitzat. Amb tot això, pretenem subratllar que el capitalisme europeu fa dècades que va veure la necessitat d'organitzar la seva Alternativa Continental Capitalista Europea, el que està posant en pràctica, mentre que l'esquerra europea segueix avui sense alternativa Continental Socialista pròpia per a Europa, cosa que no només és possible, sinó que és sobretot necessari per avançar en la lluita anticapitalista i sobretot per elaborar el model continental alternatiu de transició al socialisme del Segle XXI a Europa. |
|
En la construcció d'aquest model d'Alternativa Continental Socialista per a Europa, la participació o no de l'esquerra en les institucions en general, i al Parlament Europeu, en particular, ha de ser el fruit d'una reflexió estratègica més global, que necessàriament abordi els diferents tipus de lluita-lluita ideològica, lluita de masses i lluita institucional-, així com l'articulació dels seus instruments-moviments socials, organitzacions populars, xarxes socials, sindicats i partits polítics-i la seva complementarietat en la lluita transformadora. Però entenem que cap d'ells-ni els tipus de lluita, ni els diferents instruments que d'ella emanin-sobren o deuen ser abandonats en la confrontació política social, desobedient i insubmisa amb el capital i menys encara en la creació participativa de l'Alternativa Continental Socialista per a Europa. Del que si tenim ple convenciment és que l'objectiu d'aquesta Alternativa Continental Socialista deu ser la construcció d'un espai polític europeu de llibertat i democràcia real, tant per als i les treballadores com per als pobles que el componen. No hi ha llibertat de les persones, sense la llibertat dels pobles als quals pertanyen, és a dir, que no hi ha alliberament social, sense alliberament nacional, ni alliberament nacional sense alliberament social. Els dos processos d'alliberament són les dues cares d'un únic combat contra el capitalisme.
Nosaltres mai hem tingut, ni tenim, dubte sobre les característiques fonamentals de les institucions europees, ni de la Unió Europea mateixa, ni del sistema polític i econòmic que imposen. Tampoc les tenim respecte a la manera antidemocràtica en què exerceixen la seva política, ni sobre l'objectiu que assenyalen tant cap a dins com cap a fora de la Unió Europea i d'Europa. El socialisme, la classe treballadora, així com els pobles i nacions sense estat som els enemics polítics declarats als quals imposar el seu model capitalista.
I aquesta imposició es manifesta de moltes maneres: Com dir SI a una Unió Europea dissenyada al servei del capital i dels estats. Com dir SI als qui neguen els drets dels i les treballadores, a més del dret a l'Autodeterminació dels Pobles. Com dir SI al projecte polític que nega l'oficialitat de les llengües i cultures no estatals. Com dir SI al fet de ser companya de la política imperialista i militar de la política exterior nord-americana en el món. Com dir SI al projecte econòmic que defensa la privatització dels serveis públics en benefici dels sectors empresarials privats i de la banca. Com dir SI a la precarització del treball i al foment d'un model de desenvolupament insostenible i antiecològic. Com dir SI al projecte polític que fomenta el patriarcalisme i la desigualtat, tenint a la dona, com col · lectiu, a anys llum de ser un subjecte polític ple. Com dir SI als que tanquen les seves fronteres causant la mort de milers d'emigrants, ja sigui en aigües del Mediterrani o en els transports il · legals de les màfies. Finalment, com dir SI als que defensen els seus interessos destruint els principis fonamentals de la democràcia, als que fomenten la burocràcia i neguen la democràcia participativa. Per això, tantes formes d'imposició, suposen altres tantes raons per oposar-nos a aquesta Unió Europea de tipus capitalista.
La victòria del NO a l'OTAN al referèndum de 1986, postura defensada a Euskal Herria únicament per l'Esquerra Abertzale, en contra de totes les altres forces polítiques basques, va suposar, per part de la societat basca, una demostració del rebuig al militarisme europeu intrínsec a la Unió Europea.
Després de la caiguda del mur de Berlín, el capitalisme va posar en marxa a la dècada dels 90 una de les seves iniciatives polítiques i militars per imposar el seu model a tot el món. L'Acord de Maastricht (1992) va ser l'expressió europea d'aquesta iniciativa capitalista que, dit sigui de passada, va ser rebutjada al Parlament espanyol únicament per Herri Batasuna, de la mà de Jon Idigoras. Però aquesta iniciativa del capitalisme post-soviètic es va trobar amb una gran resistència, també a Europa. En aquest context, no podem oblidar les grans mobilitzacions europees contra la guerra de l'Iraq o en solidaritat amb el Poble de Palestina, com tampoc les importants demostracions de força en les diferents "contra-cimeres" europees o internacionals que van tenir lloc a Gènova, Thesalónica i Niça, ni el desenvolupament dels Fòrums Socials Mundials a Porto Alegre i els Fòrums Socials Europeus a Florència (2002), Londres (2003) o París (2004) en què l'Esquerra Abertzale participar activament.
I és que el rebuig a aquest model de la Unió Europea ha anat creixent durant aquestes últimes dècades, a mesura que anava augmentant el nombre de treballadors i treballadores i de sectors socials i econòmics, col · lectius populars i pobles-nacions sense estat-afectats per la agressió de la seva política neoliberal. A l'eterna crisi de legitimitat que acompanya el model actual de la Unió Europea des de la seva creació, se li ha sumat, a partir del crac social i econòmic del 2007, les mesures i pressupostos antisocials imposades per la Troica de Brussel · les, les conseqüències ens afecten a tots i totes, però molt especialment als estats més dèbils de Sud d'Europa com són Grècia i Portugal. Per això és avui més necessari que mai que totes les forces polítiques d'esquerres d'Europa, així com els moviments socials i els sindicats europeus, siguin presents en aquest camp de batalla anomenat Europa i en el seu nucli més dur que és la Unió Europea, perquè entre tots i totes-especialment les forces polítiques anticapitalistes europees-, no només fem davant de les diferents intervencions del capital imposades per la Troica, sinó que també perquè treballem activament en la creació d'aquesta Alternativa Continental Socialista per a Europa que avui dia no només és possible, sinó que a més és més necessària que mai, és en definitiva, imprescindible.
No obstant això, aquesta gran resistència continental i popular al model capitalista d'Europa i la consegüent reflexió social compartida (per exemple en els "Seminaris Internacionals d'Ezkerra Europaren lligarien" organitzats per l'Esquerra Abertzale en els anys 2004, 2005 i 2006, on van prendre part més de 20 organitzacions europees), no ha aconseguit portar encara el desenvolupament teòric i pràctic d'una Alternativa Continental Socialista per Europa com la que suposa ALBA a Llatinoamèrica, amb la conquesta del poder per l'esquerra en diversos estats europeus. Però si ha suposat un clar fre, una clara consciència enfront de les pretensions privatitzadores i expansives del capital, a més de la important constatació política que el model alternatiu socialdemòcrata i també el model que representa el sindicalisme de la CES s'havien esgotat, per la qual que era necessària la creació d'una nova esquerra, més democràtica, més social, més plural, més desobedient, més insubmisa, més participativa, en definitiva, més radical. I això era urgent perquè el model neoliberal europeu i del capitalisme internacional començaven a mostrar clars símptomes d'una important crisi sistèmica i de legitimitat, que es va aguditzar a partir del 2007. El fracàs en l'aprovació de la Constitució Europea (triomf del NO en el referèndum francès el maig del 2005, postura recolzada per l'Esquerra Abertzale tant en el referèndum francès com espanyol) i la maniobra per a la posada en marxa del malaguanyat succedani de la Constitució Europea denominat Tractat de Lisboa (2007), són un clar exemple de l'esmentada resistència social.
Per totes aquestes raons, considerem que cal aprofundir en aquest camí de mobilització i reflexió social compartida iniciat fa anys entre les forces d'esquerres europees i seguir avançant en la creació d'aquesta Alternativa Continental Socialista per a Europa, que contribueixi a dissenyar i promoure aquest model de transició al socialisme del Segle XXI a Europa. En aquest sentit, les properes eleccions al Parlament de la Unió Europea suposen un ocasió per reprendre aquest camí. No és que considerem que la participació en les properes Eleccions Europees i al Parlament que en emani siguin els instruments de lluita fonamentals en el rebuig del model capitalista europeu, ni de bon tros, però si considerem que són una oportunitat i un espai que ens permetrà començar a articular aquest treball que hem d'abordar, sobretot fora de les institucions europees.
La circumscripció electoral al cas de l'Estat espanyol és única, raó per la qual plantegem una conjunció de forces, una unitat d'acció dels que treballem en aquesta direcció emancipadora i socialista. L'Esquerra Abertzale té una dilatada experiència en això, ja que s'ha presentat amb diferents noms i models a totes les Eleccions Europees des de 1987 i ha obtingut europarlamentari en tres ocasions: Txema Montero (1987), Karmelo Landa (1989) i Koldo Gorostiaga ( 1999), a més dels d'Euskal Herria, gràcies sempre als vots rebuts fonamentalment a Catalunya i també a la resta de l'Estat espanyol. Tot això com a resultat, precisament d', aquesta conjunció de forces, i aquesta unitat d'acció.
No obstant això, en les anteriors Eleccions Europees del 2009, i després d'haver estat il · legalitzades totes les opcions polítiques de l'Esquerra Abertzale per treballar a Euskal Herria i fora d'ella, la solidaritat internacionalista d'algunes forces polítiques d'esquerres de l'Estat espanyol, va permetre, en contra dels desitjos i les previsions governamentals espanyoles, la creació de la candidatura Iniciativa Internacionalista i amb ella la participació de l'Esquerra Abertzale en les Eleccions Europees, encara que aquesta no va obtenir representació parlamentària a Brussel · les per, entre altres raons, 1 cantat i evident tupinada que va modificar els seus resultats.
Però avui, cinc anys més tard, després de l'alto el foc definitiu proclamat per ETA a l'octubre de 2011 i des de llavors boicotejat pel govern espanyol, la situació d'Euskal Herria ha canviat totalment. Per això, l'Esquerra Abertzale, prenent com a base els pilars de la seva renovada estratègia proclamada en Zutik EH i adoptada en el debat de SORTU (2013), fa l'aposta política compartida amb les forces polítiques basques progressistes d'EH Bildu (Eusko Alkartasuna, Alternatiba i Aralar) per presentar en aquestes Eleccions Europees de maig del 2014 una candidatura compartida a l'Estat Espanyol que superi la d'Iniciativa Internacionalista-promoguda per l'Esquerra Abertzale-i la d'Europa dels Pobles-promoguda per Eusko Alkatartsuna i Aralar-, amb l'objectiu de sumar a totes aquelles forces polítiques d'esquerres de l'Estat espanyol i dels Pobles i Nacions sense Estat que el componen que reconeguin el Dret a Decidir dels Pobles i Nacions sense Estat de l'Estat espanyol i que, a més, lluitin per la transformació de l'actual model socioeconòmic espanyol i europeu.
Però perquè aquesta unitat d'acció entre diferents, aquesta conjunció de forces, aquesta unitat d'acció creada al principi per participar en la Eleccions Europees i al Parlament Europeu, però que també pot ampliar el seu camp de treball a la lluita a l'Estat espanyol, sigui vàlida per a tothom, deu ser ser igualment elaborada entre tots i totes. Aquest és el elfuerzo a què ens comprometem però també la invitació que cursem: presentem, si és possible abans del final de l'any, a tots els sectors socials, econòmics, culturals i populars afectats per les polítiques governamentals espanyoles i europees, a tots i totes les treballadores afectades per l'actual política econòmica, a tots els Pobles i Nacions sense Estat de l'Estat castigats per l'actual model d'Unió Europea i l'actual model d'articulació territorial de l'Estat espanyol: una alternativa de lluita clara i contundent per a les pròximes Eleccions Europees 2014.
Joseba Álvarez és membre de SORTU |
Mira també:
http://www.rebelion.org/noticia.php?id=177832
|
This work is in the public domain |
Comentaris
|
Re: Joseba Alvarez (Sortu): "Alternativa Continental Socialista"
|
|
per Josep Maria Terricabres |
10 des 2013
|
El vot democràtic del poble és relativament recent. Les dones –com passa massa sovint– van votar més tard, tot just durant la Segona República espanyola. De fet, fins avui mateix les elits poderoses mantenen una relació estranya, dolenta, amb el vot. Al poder li agrada que es noti que els ciutadans només poden votar quan se’ls en dóna permís, perquè el vot és del poder, és ell qui decideix qui vota i quan es vota. El cas de Franco ho exemplifica molt bé. Ell, és clar, no deixava votar per principi, però les poques vegades que ho va concedir, llavors ho va convertir en una obligació. Responia a aquesta lògica: votar només quan jo ho digui, però llavors ho ha de fer tothom.
Ja ho sé que Franco no era exemple de res –tot i que alguns no ho vulguin reconèixer–, però la democràcia espanyola també té mala relació amb el vot: s’accepta quan és inevitable (processos electorals) o quan és absolutament irrellevant per al poder espanyol, per això s’anima que es voti a l’Iraq o a l’Afganistan i es fa veure que amb això hauran passat a ser democràcies de debò. Quan el vot, però, és realment important, potser decisiu, llavors s’impedeix, si es pot, o bé s’hi posen tota mena de traves: per això es manté el vot als 18 anys, tot i que els nois i noies es poden casar abans; o no es deixa votar per a les eleccions locals a tots els empadronats en el municipi; o es troba molt malament que el Regne Unit digui que el conflicte de Gibraltar es resol només amb el vot d’aquella població; o no es tenen en compte les Iniciatives Legislatives Populars, per molts vots que s’hi recullin; o no es fan referèndums per decidir res, perquè es veu que el de l’OTAN i el “Salvem Castell”, a Palamós, van ser males experiències que, al capdavall, van ser subtilment arreglades des dels poders de torn, de manera que es va acabar desvirtuant, en tots dos casos, la voluntat popular.
Per al poder amb poc sentit democràtic, el vot del poble és senzillament sospitós. Alguns polítics fins i tot s’atreveixen a dir, després d’un vot contrari als seus desigs, que els ciutadans s’han equivocat. Com si això fos possible. Puc dir que un determinat vot no m’agrada, però no puc dir que és erroni, perquè justament votem per saber l’opinió de la gent, i l’opinió expressada és, simplement, la que és. (Només acceptaria que “la veu del poble és la veu de déu” si amb això es volgués dir que la veu del poble és la darrera veu, que el poble té la paraula final.)
Per això no ens ha d’estranyar que el govern i els partits espanyols que manen o volen manar, impedeixin el vot d’una consulta catalana sobiranista. No és que els agradi molt la Constitució, sinó que no els agrada segons quin vot. O potser els agrada molt la Constitució justament perquè en ella hi troben una bona excusa per a impedir algun vot. Segons com, que es voti és lleig, perquè pots perdre. Però, quin és el sentit democràtic d’un vot? La democràcia és un exercici de participació, activa i decisiva, en els afers comuns. I el vot no comença res sinó que ho acaba tot, perquè és sempre un gest instrumental, que assenyala la direcció que s’ha de prendre. De fet, tenir por del vot és tenir por de tot allò que precedeix el vot, de tot allò que el vot significa i, literalment, representa.
En el cas de l’odiat referèndum sobiranista, se senten veus que diuen que haurien de votar tots els espanyols. (És la inversió franquista que he comentat abans: si han de votar, que ho facin tots i per força.) Es veu que allò que afecta a tots els espanyols, ho han de votar tots els espanyols. En molts casos, hi estaria d’acord, però, en aquest, no. Que se m’expliqui, si no, per què es preveu que l’Estatut de Catalunya sigui votat només pels catalans. És que no afecta també a tots els espanyols? (La mateixa Constitució exclou la intervenció posterior al vot del poble. La intervenció final del Tribunal Constitucional és, doncs, absolutament il·legal.)
Ja es veu que, en un procés d’autodeterminació, els únics vots rellevants són els d’aquells que s’autodeterminen. I, si no, fem un experiment mental: imaginem que vota tot Espanya i que els espanyols, per gran majoria, volen que siguem independents, però els catalans, també per majoria, no ho volem ser. Seríem llavors independents? Evidentment, no. Ara bé, si el vot espanyol és irrellevant per fer-nos independents, també ho és per retenir-nos en la dependència. L’autodeterminació és nostra, no seva. El vot català no és sospitós de res, sinó que ara és l’únic decisiu i, doncs, l’únic necessari. |
|
Re: Joseba Alvarez (Sortu): "Alternativa Continental Socialista"
|
|
per . |
10 des 2013
|
|
bildu-sortu nazkagarriak! |
|
Urko Aiartza (Sortu) junto con txakurra
|
|
per putreak! |
15 des 2013
|
 |
|
. |
|
|
