Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Notícies :: altres temes
[Endavant-OSAN] L’Esquerra Independentista i les institucions de l’Estat. Oportunitats i riscos de la lluita institucional
27 nov 2013


D’ençà de l’entrada de la CUP al Parlament de la Comunitat Autònoma de Catalunya, la necessitat d’abordar en profunditat el perquè i el caràcter de la lluita de l’Esquerra Independentista en les institucions de l’Estat ha adquirit una nova centralitat i una certa urgència entre els reptes del nostre moviment. Si bé la nostra presència durant la darrera dècada als ajuntaments ja convertia en necessària una reflexió política de fons sobre el sentit de la nostra intervenció a les institucions de l’Estat, l’entrada a les institucions autonòmiques ha aguditzat aquesta necessitat i ha evidenciat algunes de les nostres mancances.
acte central 25N_bcn.jpg
En primer lloc, cal dir que la presència de la CUP, tant al Parlament autonòmic com en un nombre encara reduït d’ajuntaments, es pot explicar per diversos factors d’índole ben diversa (estructurals, conjunturals, objectius i subjectius), però ens interessa remarcar-ne un de manera especial. Tant els tres parlamentaris com les desenes de regidors de què actualment disposa la CUP són fruit d’una aposta de moviment, dels diversos components polítics i socials de l’Esquerra Independentista, que ha estat útil per agregar entorn del nostre projecte polític a determinats sectors dels moviments populars, sectors en lluita o espais polítics i socials de l’esquerra anticapitalista que tradicionalment havien mantingut una mesurada ambigüitat respecte als objectius estratègics de l’Esquerra Independentista.

En aquest sentit, quan hi ha hagut un treball des de la base, quan la lluita institucional s’ha entès com un instrument més en el camí de la construcció d’un projecte revolucionari i quan ha existit un treball en clau de moviment, els resultats obtinguts de la CUP -no només electoralment- han estat positius tant a nivell autonòmic com municipal. Per tant, cal tenir en compte fins ara que la potencialitat de la lluita institucional ens ha permès: 1) agregar sectors socials i polítics prou diversos a l’entorn del nostre projecte revolucionari, 2) dotar de major protagonisme, sobretot mediàtic, a diverses lluites i reivindicacions populars, 3) introduir en el debat polític general alguns elements importants de la nostra proposta revolucionària: des del subjecte col·lectiu dels Països Catalans fins a la il·legitimitat del deute, i 4) disposar d’un element propagandístic de primer ordre.

Al costat de tot aquest seguit de nous passos realitzats a través de la lluita institucional, la nostra intervenció en aquest àmbit també ha fet aflorar tot un seguit de deficiències, de mancances polítiques que, en alguns casos, han semblat qüestionar alguns dels elements centrals del projecte polític de l’Esquerra Independentista i del projecte socialment revolucionari i nacionalment emancipador que estem intentant construir. Entre aquestes, podríem destacar l’assumpció d’una certa inèrcia regional principatina en l’acció política, un cert gregarisme discursiu respecte al suposat consens sobiranista, una certa justificació de l’activitat parlamentària com a objectiu en si mateix o bé la incapacitat de dibuixar de manera clara una proposta de confrontació antagonista a l’establishment polític i a les classes dominants, tant en el terreny social com especialment en el nacional.

Tot sembla indicar que l’agudització del procés de despossessió i d’espoli social, d’ofensiva espanyolista, de recentralització i negació nacional i de descomposició de l’arquitectura institucional sorgida de la Transició -que afectarà en els anys vinents al conjunt dels Països Catalans- conduirà a una major presència de la CUP a les diverses institucions de l’Estat. Davant aquesta perspectiva, dels reptes i riscos a venir i les mancances detectades fins al moment en la nostra pràctica a les institucions, esdevé més que necessari que ens plantegem: 1) quin caràcter ha de seguir la nostra intervenció a les institucions de l’Estat, ja siguin autonòmiques, municipals, comarcals, etc., i 2) quin lloc ha d’ocupar la lluita institucional en el si d’un projecte i una pràctica revolucionària amb uns eixos clarament definits que, no hauríem d’oblidar, algun dia pretenem fer realitat: la independència nacional dels Països Catalans i una societat fonamentada en la democràcia social i econòmica i en les pràctiques i valors feministes.


Les institucions de l’Estat, la lluita institucional i els nostres horitzons revolucionaris

Qualsevol forma d’Estat té un fonament classista i actua com a instrument que reprodueix un determinat ordre social i econòmic de dominació. L’actual forma Estat existent arreu, tot i les seves notables diferències, continua tenint com a tasca prioritària mantenir les condicions socials, polítiques i institucionals més favorables perquè el capital es reprodueixi. La retòrica i les construccions discursives que presenten l’Estat i les seves institucions com a garanties del bé comú, de l’interès general o com a forma política de la societat civil, només fan que emmascarar a través de la ideologia una realitat social plena de conflictes, fractures i antagonismes. Tot i que, especialment en les darreres quatre dècades, els Estats-nació territorials han patit modificacions profundes pel protagonisme creixent d’institucions supraestatals en l’àmbit econòmic, militar, financer i diplomàtic, l’Estat i les seves institucions continuen essent l’instrument central per exercir la dominació sobre la majoria treballadora i els sectors populars. És a dir, el que fa l’Estat fonamentalment a través de tot el seu entramat, que abraça des dels elements de coerció fins als de persuasió, és organitzar la dominació política que garanteix la desigualtat generada per l’explotació capitalista.

Per tant, a pesar que puguem considerar que molt sovint l’Estat presenta un funcionament complex i una certa autonomia respecte als interessos del capital -especialment quan aquella capa especialitzada, com ara els polítics o l’alta burocràcia que es dedica a la gestió del govern i les institucions, adquireix un enorme protagonisme, tal com succeeix avui en dia-, la forma Estat continua mostrant l’intent de les classes dominants per unificar orgànicament la societat, aturar els conflictes i la fractura social i institucionalitzar, domesticar i privatitzar l’acció política. Si existeix l’Estat com a forma de dominació és perquè existeix la desigualtat produïda per l’explotació que requereix un instrumental per a ser mantinguda. Aquesta és una perspectiva que qualsevol moviment socialment i nacionalment revolucionari no pot perdre mai de vista. A més, la negació de la forma Estat com a instrument de dominació és un element central històric de tots els grans corrents emancipadors de les classes treballadores i subalternes al llarg dels segles, també molt especialment dels diversos marxismes tot i que les experiències del segle XX hagin pogut enterbolir aquest aspecte.

D’aquesta manera, quan decidim intervenir políticament a les institucions de l’Estat, quan decidim qüestionar el poder de les classes dominants en el seu terreny de joc, hem de tenir ben present el següent: 1) les institucions de l’Estat i la dinàmica d’institucionalització de la política està sempre qüestionada i afectada pel conflicte que existeix en la societat, 2) en conseqüència, una política autònoma de les classes treballadores i populars amb un clar projecte revolucionari pot fer trontollar les institucions de dominació política dels poderosos, 3) aquest desafiament és possible sempre i quan tinguem clar que la lluita institucional sempre l’haurem de realitzar dins les regles i el camp dels que ens dominen, i sempre i quan siguem conscients que és només una petita peça d’un projecte revolucionari que s’ha de desenvolupar en contra i al marge de la institucionalització de la política. És a dir, que ha de ser part d’un projecte revolucionari que tingui com a principal objectiu aconseguir desbordar l’Estat i la seva proposta d’institucionalització.

Aquí és quan entra en joc l’altre element imprescindible a l’hora de plantejar el caràcter i el sentit de la lluita institucional, que no és altre que el lloc que aquesta ha d’ocupar en el nostre projecte global revolucionari. L’Esquerra Independentista té uns objectius estratègics definits a mitjà termini, entre altres, el de la constitució del subjecte polític de la Unitat Popular, i té uns objectius estratègics, uns horitzons revolucionaris, a més llarg termini: la construcció nacional dels Països Catalans, l’eliminació de l’explotació capitalista, la constitució d’un poder popular, la fonamentació de la societat en uns valors feministes, etc. Aquests objectius revolucionaris els hem d’inserir en un determinat context, en una determinada realitat, per poder traçar quin tipus d’acció política, quins camins són els millors per fer-los efectius i fer-los avançar.

Avui en dia podem dir que hi ha una part important de la societat dels Països Catalans que s’ha convertit i s’està convertint en damnificada de les retallades, de la privatització de drets socials i civils i de l’empobriment generat per un capitalisme que s’està recomponent i que busca noves vies d’acumulació. Tenim al mateix temps, uns propietaris del capital, una burgesia diversa i amb tensions, uns gestors d’aquesta burgesia i uns sectors importants que continuen gaudint de la lògica del sistema i que, de moment no han estat expulsats d’aquest. La resposta que les classes dominants posen en pràctica per sortir de la crisi del deute i del capitalisme europeu és ofensiva: augment de la despossessió, exclusió d’una part cada vegada més important de la població, reducció de costos exclusivament sobre el factor treball i depredació del patrimoni col·lectiu. Aquesta via ofensiva té un caràcter absolutament ofensiu però no és de ritme totalment accelerat. No ha aconseguit encara imposar-se a la velocitat de creuer que les classes dominants desitjarien. Si fem un símil amb l’estratègia militar, reprenent la reflexió gramsciana formulada també en una fase de greus turbulències pel capitalisme en la crisi d’entreguerres del segle passat, ens trobem amb una situació de guerra de posicions, amb tot un seguit de trinxeres i fortins entre l’ofensiva del capital, de la patronal i de l’Estat i tots aquells sectors socials i polítics que en surten clarament perjudicats i que són condemnats a l’expulsió.

Aquest fet significa que el conjunt de les classes treballadores i populars tenim tot un seguit d’espais d’autonomia, d’autoorganització, d’autoprotecció, tot d’espais de construcció d’una identitat, d’uns valors, d’una cultura alternativa a la de les classes dominants que són com tot un seguit de trinxeres. Aquestes trinxeres, a hores d’ara, no permeten derrotar a l’enemic ni tampoc desafiar-lo, però permeten desgastar-lo en alguns aspectes i frenar els seus objectius en alguns altres. Per tant, des d’aquestes trinxeres tenim tot un seguit d’armes que podem utilitzar per avançar en la perspectiva d’una transformació social radical i d’obstaculització dels plans de les classes dominants autòctones i foranes. Una de les armes que podem utilitzar des d’aquestes trinxeres -construïdes al marge de la institucionalització, de l’Estat i del consens de la societat civil- és la lluita institucional. Si tenim present aquesta qüestió, que és des dels marges de les institucions, des dels marges de l’Estat que els sectors populars tenen la possibilitat real de generar política, de desbordar els límits del poder, la lluita institucional s’ha d’entendre com a una arma que necessàriament s’ha de bastir des dels nostres espais d’autoorganització. Al mateix temps, s’ha d’entendre necessàriament que l’utilitzem perquè l’Esquerra Independentista té la responsabilitat d’atacar les classes dominants des de tots els racons possibles i, si és possible, com estem fent, també a l’interior de les seves pròpies línies de defensa, que no són altres que les institucions. Si entenem la lluita institucional d’aquesta manera, hi ha tot un seguit de perills propis de la institucionalització i domesticació dels moviments revolucionaris que aconseguirem evitar. En primer lloc, deixarem de banda l’immediatisme que imposa la política institucional perquè sabem que aquesta lluita per nosaltres sobretot és instrumental i té una transcendència relativa. I en segon lloc, deixarem de concebre la lluita institucional com un objectiu en si mateix, com un objectiu finalista.


La lluita institucional en la perspectiva de la transformació social radical

Si donem per bo que la lluita institucional no és un objectiu en si mateix, si entenem que sense trencament de les institucions de la legalitat no podem construir un veritable poder popular, per a què ha de servir de manera prioritària la lluita institucional?

Podem assenyalar tot un seguit de possibles respostes. En primer lloc, per posar dics, per intentar apaivagar els efectes més funestos del procés de despossessió i d’espoli social que estan patint els treballadors i treballadores i sectors populars arreu dels Països Catalans. En segon, per fer trontollar, deslegitimar i evidenciar el caràcter i les deficiències de les institucions de l’Estat, sorgides del pacte de la Transició. En tercer, per reforçar l’autoorganització, per aconseguir que la nostra intervenció institucional serveixi per retornar el poder a la societat i alimentar l’autoorganització. Sobre aquest darrer aspecte, la lluita institucional hauria de fer de palanca no només per agregar diversos sectors socials i polítics en la construcció del nostre projecte revolucionari, sinó, sobretot, per revertir recursos de tot tipus en la construcció d’estructures de poder popular dinàmiques, d’espais de lluita, i d’estructures de poder popular que poden ser més estables i perdurables a llarg termini, com ara projectes autònoms de la lògica del mercat. En quart lloc, per projectar al conjunt dels Països Catalans que l’Esquerra Independentista i el projecte de la Unitat Popular té la capacitat de convertir-se en un veritable problema per als interessos de les classes dominants i en una veritable solució per al conjunt de les classes treballadores i populars. Aquesta darrera virtualitat només la podrem aconseguir si no perdem mai de vista el caràcter bàsicament instrumental de la lluita a les institucions i si som capaços d’evitar els sinuosos camins de la integració i la cooptació, activats permanentment en tota la seva complexitat per les classes dominants. A parer nostre, la presa de decisions en mans dels diversos components de l’EI i dels moviments populars -a la manera de vasos comunicants- sobre tot allò relatiu a la lluita institucional és la millor garantia per evitar aquests riscos.

Per acabar, hem de tenir clar que cal una acció política combinada en tots els fronts però amb una preeminència de la confrontació social real, sense les mediacions de la representativitat institucional, que faci confluir les lluites per la independència nacional amb les lluites per la democràcia social i econòmica, és a dir, que basteixi un model de societat sense explotació de cap tipus. L’immediatisme, l’espectacularitat i el sobredimensionament que genera l’acció política institucional ens pot posar obstacles a l’hora de veure el camí que tenim a davant nostre per construir una mobilització col·lectiva i un subjecte polític que pugui desafiar l’explotació capitalista, una alternativa de construcció d’un poder popular i uns horitzons socialment i nacionalment revolucionaris. Aquest l’haurem de traçar des d’una perspectiva de llarga durada.

Text publicat a la revista Tanyada de tardor de 2013.
Mira també:
http://espaifabrica.cat/index.php/politica-institucional/item/712-l%E2%80%99esquerra-independentista-i-les-institucions-de-l%E2
http://www.endavant.org/tanyada-tardor-2013/

This work is in the public domain

Comentaris

Re: [Endavant-OSAN] L’Esquerra Independentista i les institucions de l’Estat. Oportunitats i riscos de la lluita institucional
27 nov 2013
poca chicha y mucha limoná ...
Sindicat