|
|
|
Notícies :: ecologia |
|
Empresa, impacte ambiental i sindicats...
|
|
per negre i verd
Correu-e: negreverd@gmail.com |
19 nov 2013
|
Ni a Súria ni enlloc!!. Contra la mineria al Bages.
La mineria és destrucció, destrueix la terra i ens destrueix. |
Fa uns dies els miners del Bages van sortir en manifestació a favor de la empresa i en contra la retirada de la llicència ambiental (i per tant risc de tancament de les mines de Sallent i Súria) de l'abocador de residus miners d'IBERPOTASH a Sallent. Al comitè d'empresa (UGT, CCOO, USO i CGT) no els va importar coincidir en tot amb la patronal del Bages, amb la Generalitat i amb la majoria d’alcaldes convergents de la zona... no tenim notícies del bisbat més proper, però segurament monsenyor pensa el mateix que el comitè.
La mineria potàssica al Bages va començar a principis del segle passat i arrossega tot un historial de morts, de contaminació de l'aigua i del sòl, de destrucció de la terra i d’opressions inimaginables durant aquests 100 anys d’explotació... en aquesta sinistra història d’opressió hi ha flamarades de revolta, sobretot la insurrecció de gener de 1932, quan miners i treballadors del tèxtil de l’Alt Llobregat van proclamar el comunisme llibertari, abans però ja havia estat focus de resistència, i va continuant sent-ho ja passada la guerra, en el record tenim Joaquim Delgado fill de Cardona i l’Agustí Rueda de Sallent i molts d’altres.
Hores d'ara, la conca salina, està en mans d'una multinacional (ICL) líder en el mercat mundial d'adobs i sisè productor de potassa del mon. Els adobs potàssics son bàsics en la tecnoagricultura industrial que aprofundeix la dominació i la domesticació i que avança vers la destrucció de l'autonomia (la poca que queda) dels agricultors.
Però, realment coincideixen els interessos dels miners i dels habitants del Bages amb els interessos de la mineria?. El creixement imparable de la muntanya de residus salins de Sallent, forma part dels interessos de la comarca?. La salinització de tota la conca del Llobregat, la destrucció de l'aigua, la terra i la salut del Bages i del bona part del Baix Llobregat és un sacrifici necessari per conservar llocs de treball?.
El sindicalisme (al menys el pitjor sindicalisme) pateix d'una identificació amb la producció que el fa anar del patetisme a l'absorció pura i simple pel capitalisme corporatiu com un servei més del departament de Recursos Humans.
Des de el patetisme podem recordar la propaganda desesperada del sector productiu sombrerer durant la revolució del 36, per convèncer als seus clients potencials que el barret podia ser tan revolucionari com la gorra i així poder mantenir la activitat productiva... acabada la guerra, el mateix sector (i potser els mateixos publicistes) proclamaven en la seva propaganda “¡los rojos no usaban sombrero!”.
A l'altre extrem tenim l'exemple dels famosos miners del nord de la península (els herois de la epopeia sindical de segle XXI) defensant els interessos de l'empresari mafiós Victorino Alonso, el mateix que feia córrer als sindicalistes, a finals dels els anys setanta, pistola en ma, el mateix que te un deute de milions amb la seguretat social o que ha fet “desaparèixer” 500.000 tones de carbó de la reserva estratègica de l'estat.
Cada cop que en Victorino veu perillar els seus interessos (que semblen coincidir força amb els de la UGT i CCOO, o potser a l’inrevés) amenaça amb tancament i acomiadaments, i els sindicats compleixen el seu paper auxiliar. Com a mostra tenim un repertori de comentaris repugnants sortits recentment a la premsa “Victorino nos acorrala de tal manera que nos obliga a salir a presionar al gobierno” (Jesús Gonzalez representant de CCOO) “cuando el coge el catarro, nosotros agarramos una gripe que nos morimos. Salimos a luchar por el y nos paga con despidos” ( Antonio Fernandez representant d'UGT), amb aquests plantejaments sembla que els primers cops de roc dels miners haurien d'anar dirigits contra aquests paios.
Sens dubte el capitalisme miner pot comptar amb ells per seguir extraient carbó, cremant-lo per produir energia (que no necessitem), emeten CO2, canviant el clima i obrint mines a cel obert per destruir la terra... son aquests els interessos del poble de Lleó i d’Astúries?. Però no sols compten amb els buròcrates, també amb bona part dels treballadors “normals”, que ja ni es plantegen en fantasia la possibilitat d'un mon sense capitalistes, patrons, encarregats i delegats i que defensen un estat de coses que, malgrat no afavorir-los massa, és la única perspectiva que es poden plantejar.
Quins temps aquells en que els constructors de la Presó Model no trobaven treballadors per fer avançar l'obra (van tardar 17 anys!), ni pagant bons sous!... (o al menys això diu la tradició oral).
La contradicció entre medi ambient i els interessos dels treballadors és absolutament falsa, les empreses més contaminadores són també les que tenen un ambient més tòxic per els seus empleats... i, finalment, de que serveix treballar un munt d'hores sota terra si després vius en un mon de merda... nomes si t'agrada aquest mon, i encara!!.
És la mateixa activitat industrial la que és nociva i tòxica i la seva existència és una amenaça més gran que l'atur, no sols a escala global (que ens agafa ben lluny) sinó també a escala local. La toxicitat de la civilització industrial te un acusat biaix de classe que ens volen amagar. No és cert que tots estiguem al mateix vaixell, no és el mateix viure en un carrer sorollós amb molt de trànsit si el teu habitatge està ben aïllat (car) o no te cap aïllament (barat), no és el mateix conduir o viatjar en un vehicle de baixes emissions (car) que en un de 14 anys (barat), no és el mateix menjar productes orgànics (car) que menjar industrial (barat), no és el mateix viure un ambient psicològicament tòxic, ple d'incerteses i d'angoixes tenint recursos econòmics, familiars i culturals que no tenint-los. A Ciutat Vella de Barcelona la esperança de vida és 4 anys més baixa que a Sarrià, 5 anys més baixa que a les Corts i 3 menys que la mitjana de la ciutat.
I no es tracta de que els miners del Bages o de les conques de Lleó i Astúries no hagin de lluitar per les seves necessitats... naturalment que han de lluitar si no volen estar pitjor!!, de fet qui no lluita per el que és immediatament seu (i hi ha poca cosa més immediata que la subsistència) rarament lluitarà per altres coses.
Tampoc volem dir que no hagin de exigir “solucions” als seus problemes. Però aquestes “solucions” no poden passar per l'acceptació i l’identificació amb el sistema productiu i amb el capitalisme corporatiu que està destruint la terra i destruint-nos a nosaltres... i sobretot a ells mateixos, els seus treballadors. Aquesta és una opció perdedora, fins i tot a curt termini.
Certament la única alternativa veritable passa per la destrucció d'un sistema que ens impedeix ser actors i protagonistes de la nostra vida, que ens oprimeix i anul•la, que ens domina i domestica... Per això quan els miners cometen “excessos” desautoritzats pels sindicats, quan ensenyen les dents i la seva cara salvatge ens enamorem d'ells. Els joves asturians i lleonesos (miners o no) enfrontant-se a les “forces de l'ordre” (no només policies i guàrdies civils, l'ordre te moltes forces) mantenen una guspira de llum que desitgem que no s'apagui.
SIGUEM SALVATGES, NO ENS DEIXEM DOMESTICAR!!
Mes informació sobre el runam salí de Sallent i Súria a www.negreverd.blogspot.com |
Mira també:
http://www.negreverd.blogspot.com
|
This work is in the public domain |
