Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Anàlisi :: pobles i cultures vs poder i estats
El decreixement revisitat
14 nov 2013
(Jornades Anticapitalistes de Castelló, maig de 2012)
La constatació de la present crisi com a resultat de l'etapa final del sistema capitalista, la globalització, ha originat una reacció contra les grans corporacions i les altes finances que s'està materialitzant en dues classes de resposta, una política i una altra econòmica. La primera intenta treure a l'Estat de les influències del mercat mundial, per una sèrie de mesures que li tornin la seva autonomia i li facilitin el control dels moviments financers. Al mateix temps, mitjançant una reforma del parlamentarisme, intenta enfortir el sistema de partits. Això es resumeix en el “ciutadanisme”. La segona, intenta fundar un sistema alternatiu cohabitant amb el capitalisme, basat en l'expansió del que els americans anomenen “tercer sector”, i els europeus “economia social”. El retorn, doncs, a l'Estat-nació revitalitzat i la promoció d'una economia informal i solidària submergida en la societat mercantilitzada.

La crítica de l'actual moment capitalista ha donat lloc a diferents teories, una de les quals és la del “decreixement”. En conjunt ja formen una subcultura, ja que l'avenç de la crisi ha conformat un ampli gueto. Totes elles recullen fragments crítics anteriors que floten dispersos a falta que un moviment generalitzat de protesta social els unifiqui, i que alimenten de forma diversa i contradictòria l'“imaginari” dels contestataris. En general, parteixen dels límits del procés d'acumulació ampliada (el “creixement”) i de la seva repercussió en l'entorn, ja senyalats en els anys seixanta del segle passat per economistes crítics i pels primers ecologistes. Després, van incorporant elements basats en el funcionament econòmic de les societats indígenes redescobertes per l'antropologia en la dècada anterior, o en l'autoorganització de les barriades perifèriques de les metròpolis africanes, o en la crítica de les noves tecnologies, o en alguns postulats llibertaris, etc. De totes les teories, la del decreixement seria la que més assumeix les conclusions que s'imposen, és a dir, la que no retrocedeix davant del qüestionament del “desenvolupament” i del “progrés” perseguint “un altre” desenvolupament i “un altre” progrés, ja es digui social, local o sostenible. Contràriament al que la seva denominació sembla indicar, una societat del decreixement no significa per a la majoria dels autors una societat en recessió o amb creixement negatiu, sinó una que no necessita créixer o desenvolupar-se per funcionar, una societat en la que el creixement o desenvolupament no sigui una condició necessària d'existència, una societat d'“objectors del creixement”. En resum, una societat no capitalista.

Fins aquí no tindríem res a objectar. El problema apareix quan la teoria intenta descendir d'aquest imaginari a la pràctica quotidiana. Com els seus seguidors provenen de sectors molt diversos els mètodes aplicats naturalment divergeixen, però tots oscil·len entre l'acció política ciutadanista i la construcció d'un model econòmic “just” i, per descomptat, “sostenible”, fet “a la mida de les persones i els ecosistemes”. Revolució i lluita de classes estan exclosos del vocabulari decreixentista “reconceptualitzat”. Res de vagues, ocupacions, sabotatges, autodefensa, boicots i demés formes clàssiques de resistència. Tots els decreixentistes desitgen una “transició” tranquil·la i “serena” cap a la societat “convivencial”, “de la llei a la llei” com dirien els autors de la reforma democràtica del franquisme, o millor, d'una fórmula a l'altra, a través de progressives disposicions administratives. El canvi cap al “postdesenvolupament” seria doncs evolutiu, no traumàtic, en absolut rupturista. Per una acció combinada entre les institucions democratitzades i la “ciutadania” organitzada en xarxes de producció i consum, s'establirien normes de frugalitat i simplicitat perquè tothom visqués millor amb menys, practicant voluntàriament les inspirades “vuit erres”: reevaluar, reconceptualitzar, reestructurar, relocalitzar, redistribuir, reduir, reutilitzar i reciclar. Gràcies a la democràcia participativa, a la renda bàsica, al microcrèdit, al cooperativisme, als bancs de temps i a l'agroecologia, la sortida del capitalisme quedaria garantida sense necessitat de conflictes ni revoltes, sense recórrer ni a l'expropiació dels mitjans de producció i distribució, ni a la socialització del transport, la cultura, la sanitat, ni, per descomptat, a l'abolició dels diners, el treball assalariat i el mercat. Al cap i a la fi, segons paraules del seu principal teòric, Serge Latouche, el decreixement és “un moviment polític d'esquerres” recolzat sobre “un programa reformista de transició”, i com a tal s'inscriu dins dels paràmetres de l'acció política convencional, que en aquest cas no va més enllà d'“imprimir un canvi de direcció als Esats”. Mitjançant manifestacions periòdiques, múltiples cassolades i l'exercici del vot, els governs incorporaran a les seves agendes temes relatius als drets humans, al medi ambient i a la distribució de riquesa; aleshores, el creixement s'aturarà, la desglobalització es farà realitat i, amb ella, la “deconstrucció del poder transnacional”.

Quant a l'alternativa econòmica, abans de preguntar-nos si les alternatives al capitalisme dins del capitalisme són possibles i, per tant, si és factible un model de transició envoltat per la societat industrial de masses, convindria fer unes quantes precisions respecte a l'economia social. Encara que se li busquin nobles precedents en el segle XIX, el cert és que es tracta d'un fenomen recent. La fallida del model fordista entre els setanta i vuitanta, deguda a l'atur estructural que van provocar les innovacions tecnològiques i les reconversions en els processos productius i en els serveis, va deixar tot un espai a les cooperatives, societats laborals i fundacionals que el mercat no podia omplir, per no ser rentable, ni tampoc l'Estat, per resultar-li car. Aquest tercer sector, ni privat ni públic, objecte de legislació en tant que “règim especial de propietat i repartiment dels guanys”, no pretenia ser una alternativa a res, sinó un complement d'allò existent. La seva necessitat era innegable: gestionava de forma col·lectiva l'exclusió, l'“exèrcit de reserva” de la força de treball inútil, i generava nous llocs de treball. La idea de la renda bàsica o “salari social”, lluny de provenir de la subversió, pertany als economistes neoliberals, que veien en ella la recuperació per al consum de la massa expulsada del mercat i proposaven finançar-la amb la liquidació de l'assistència pública. A mesura que el pes de l'economia social creixia, hi van haver assessors de governants com J. Rifkin que la van imaginar com una arma contra “l'atur tecnològic”, ja que podia convertir-se en un formidable mecanisme de contenció de l'exclusió, per tal que l'Estat anés transferint mitjançant impostos part dels beneficis de les empreses privades. Més que una sortida del capitalisme, era una via de reingrés. No obstant, als noranta, conforme avançava la globalització, la relació de l'economia social amb les contradiccions del mercat laboral es va anar tensant, assumint alguns dels seus impulsors mesures antimercat i un compromís amb la defensa del territori. Només aleshores ha pogut considerar-se com una pràctica de dissidència i experiència d'autogestió, tot i així, fortament limitada.

La majoria de grups cooperatius, siguin o no partidaris del decreixement, no desdenyen la comercialització, reproduint mètodes mercantils que els criteris ètics i mediambientals no acaben de justificar. Uns es financen amb donacions i subvencions i se serveixen dels diners per comprar propietats, contractar operaris i pagar salaris. Però, en canvi, altres practiquen el bescanvi i el reciclatge, es tornen en les tasques, recorren a monedes socials i diversifiquen la seva activitat per tal d'aconseguir una certa autosuficiència, fet que no els lliura de les contradiccions que causen el desigual grau d'implicació dels seus membres o les dificultats de tipus econòmic i organitzatiu, bé es relacionin amb l'accés a la terra, bé amb l'administració o amb l'establiment de xarxes de distribució, ¿és correcte parlar, doncs, de transició cap a la societat autogestionària com fan per exemple els cooperativistes “integrals” catalans?

Novament caldrà reconsiderar la qüestió, recordant que es tracta de pràctiques molt minoritàries, sovint precàries i inestables, circumscrites quasi sempre al medi rural, l'abast de les quals és mínim, i que mai passen els nivells de la simple supervivència alimentària. Són fórmules de cohabitació; funcionen perquè existeixen al costat d'un omnipresent sistema, amb la seva oferta de treball i de crèdit, el seu oci i la seva cultura, el seu aparell sanitari i les seves deixalles reciclables, amb el que més o menys interaccionen. No poden ser solucions immediates per a la majoria de la població, atrapada en l'espai urbà. A les autoritats administratives no els resulten molestes si es limiten a “refundar la democràcia”, organitzar petits mercats o repartir la “cistella” i no inciten al sabotatge antidesenvolupista; a les autoritats econòmiques, molt menys, ja que no competeixen amb elles i són a més fonts d'inspiració: les empreses també fan intercanvis directes sense diners i tots els hipermercats tenen la seva secció de productes agroecològics correctament etiquetats. Tenen un alt valor d'exemple de segregació voluntària del capitalisme, perquè qüestionen els seus valors i regles; són laboratoris pedagògics, escoles d'autogestió. Però no són alternatives anticapitalistes ni en les seves formes més radicals, són en definitiva illots inofensius i, per això mateix, enclavaments tolerats. És precís deixar clar que no es pot abandonar el capitalisme sense abolir-lo a tot arreu, el que afecta tant les formacions econòmiques, els mercats, com les polítiques, els Estats. No es pot ruralitzar la societat sense desurbanitzar-la prèviament, ni desmercantilitzar-la sense eliminar les relacions de mercat en tot l'espai social, però això només es pot començar a realitzar partint d'una sèrie d'actes de sobirania popular, i una societat civil sobirana no aconseguirà constituir-se sense abolir prèviament l'Estat. Ens podríem preguntar, ¿com es forma aquest poble sobirà, reforçant les institucions o liquidant-les? Per fundar una col·lectivitat n'hi ha prou amb uns pocs, però per construir una societat equilibrada amb l'entorn fan falta grans contingents, incapaços de formar-se d'altra manera que en les lluites per sobreviure a les condicions extremes i imposades per un règim en fallida. Al llarg de la lluita les institucions cauen fetes miques. L'economia social com a molt pot jugar un paper logístic, de rereguarda, però la societat lliure i autogestionada serà el resultat d'un combat social violent, no d'un experiment convivencial més o menys repetit.

La lluita intensa entre dos bàndols enfrontats canviarà la mentalitat de la part oprimida i no al contrari: la descolonització de “l'imaginari”, o per dir-ho clarament, la consciència de classe, no serà fruit d'una preparació serena en cercles pacífics d'iniciats sinó d'incomptables turbulències. El retorn de la lluita de classes, eminentment nova, ja que els contendents, els escenaris i les armes no són els mateixos que a l'època del sistema productiu i consumista, sense oblidar la seva cobertura política i repressiva, però novament cal aclarir que ha de ser una magna obra col·lectiva a realitzar per un eixam majoritari de marginats socials, o, dit d'una altra manera, d'objectors del capitalisme i la partitocràcia.

This work is in the public domain

Comentaris

Re: El decreixement revisitat
14 nov 2013
Aquest miquel amorós viu en un món acadèmic, teòric i literari molt bonic però també molt allunyat de la realitat. El moviment decreixentista com a tal, aqui catalunya va passar i va marxar ja fa anys, i tampoc tenia gaire a veure amb el que digués l'acadèmic francès Serge Latouche. En tot cas, ara no hi ha cap moviment polític de decreixement per aquí, així que la seva crítica queda molt desfasada i irrellavant.
Per altra banda, estaria bé que fos una mica més concret alhora de proposar quelcom, és un odiador professional, en sap molt de criticar-ho tot, pot escriure un llibre sencer rajant a saco, i despres quedar-se tant ample escrivint un sol paràgraf propositiu, com aquí fa. Podria desenvolupar una mica més com retornar a la lluita de classes que pregona? Hem de seguir el seu exemple i posar-nos a treballar de funcionaris com ell fa, i així poder comprar-nos molts llibres i dedicar temps a fer elaborats escrits crítics i de tant en tant fer xerrades antidesenvolupistes?
Sindicat Terrassa