Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Notícies :: sense clasificar
La propaganda de la Segona República "anarco-feminista" aterra a Aurea Social
13 nov 2013
Unes breus reflexions sobre la propaganda del règim republicà a AureaSocial, les dones i la república,la memòria històrica...
NOVIEMBREXERRADASMEMORIA1-723x1024.jpg
En aquest mes de novembre té lloc a l'espai Aurea Social de Barcelona un cicle de xerrades sobre “Memòria històrica de l'anarquisme a Catalunya”. En primer lloc, voldria dir que és d'agrair un cicle d'aquestes característiques, dedicat a remembrar el passat tant inspirador i èpic d'aquells dies, el substrat revolucionari que va remoure les nostres terres sembrant-les de somnis i realitats transformadores. Tanmateix, en el marc de les activitats paral·leles a aquest cicle, trobem una exposició realitzada per Memorial Democràtic -entitat estatal al servei de la Generalitat- anomenada “L'oportunitat de viure”, dedicada a exaltar les bondats de la República en general i,especialment, en relació als suposats assoliments espectaculars en les llibertats de les dones durant aquella època. Voldria recordar, en primer lloc, que anarquisme i republicanisme, si bé foren tendències col·laboradores contra la dictadura de Primo de Rivera, a l'hora de proposar i tirar endavant el seu projecte polític van resultar ser essencialment antagòniques. D'aquest antagonisme en van sorgir moltes pugnes en el sí del “bàndol roig”, doncs hi havia qui estava lluitant per fer una veritable revolució social i no per guanyar una guerra que, fos qui fos el vencedor, mantindria i reproduiria la concentració oligàrquica del poder. És sorprenent, doncs, que un cicle com aquest (especialment en l'exposició esmentada) barregi la memòria de l'anarquisme amb la propaganda d'un règim que va ser clarament impugnat per l'organització paladí de l'anarquisme en aquella època, la CNT, la qual va negar que fos substancialment millor que el règim precedent, monàrquic. El cas és que amb la instauració de la Segona República les estructures de poder van persistir, o encara pitjor, es van enfortir, amb el rentat de cara que va suposar el règim republicà “progressista”, que en realitat va mostrar en diverses ocasions una furibunda repressió contra el poble, però ben adornada de grandiloqüències i demagògiques paraules. Molts anarquistes s'adonaren de la veritable naturalesa d'una República que va seguir vanament una política encaminada a apaivagar les profundes ànsies de transformació social que bategaven en els cors de molts i moltes en aquell convuls i heroic període. Entrant més en detall, l'exposició “L'oportunitat de viure” ens explica que la Segona República havia aconseguit ampliar la participació de les dones en l'àmbit polític i sociocultural fins que el cop d'estat del general Franco hauria acabat amb tots aquests progressos. Aquesta afirmació resulta altament qüestionable. De fet, va ser el règim republicà el que, ja abans de la victòria de Franco, imposava polítiques que aniquilaven la llibertat i l'oportunitat de viure de moltes dones. Amb una política paternalista que no pot ser més que l'antítesi del foment de l'emancipació femenina, va ser precisament el govern de la República qui va ordenar, a partir del setembre de 1936 , la retirada de les dones del front, on, malgrat ser minoria, moltes havien estat lluitant colze amb colze amb els seus companys masculins. Va ser també el règim republicà el qui va dictar lleis que impedien que les dones treballessin en tasques que fins aleshores havien realitzat en igualtat de condicions que els homes. (1) Amb la Segona República, doncs, les dones s'equiparen als menors d'edat i son titllades d'éssers necessitats d'especial protecció. Hi ha res més misogin que aquesta concepció? La mateixa República que s'omple la boca amb l'assoliment del dret de vot per a les dones, amaga que, de fet, darrera aquesta inofensiva reforma cosmètica que no té res a veure amb l'assoliment d'una veritable democràcia -doncs aquesta no es relaciona amb la possibilitat d'escollir “representants” sinó amb la participació activa i directa de totes les persones en la vida pública, a través d'assemblees, en el marc d'una societat autogestionària-, s'estaven sepultant unes realitats igualitàries molt més profundes i autèntiques que formaven part intrínseca de moltes realitats populars existents a la Península Ibèrica des de feia més d'un mil·leni. (2) En la mateixa direcció, l'exposició ressalta que “la Constitució de la República espanyola va abolir els privilegis per raó de sexe”. Més enllà de lo agosarat i grandiloqüent de l'afirmació, cal remarcar que la fórmula escollida llavors per acabar amb els privilegis -tant exitosa que la seva aplicació s'estén fins als nostres dies- consistia en instaurar nous privilegis, és a dir, en intentar lluitar contra els privilegis amb més privilegis, cosa que ve a ser com intentar apagar un foc amb gasolina. Si l'arrel de molts problemes deriva precisament del fet que hi hagi un sistema basat en els privilegis, per acabar amb ells cal construir una societat que aboleixi tots els privilegis, d'un o altre caire, és a dir, una societat veritablement igualitària i no sexista. Qualsevol altra política manté les mateixes estructures i formes de pensar, en una espiral sense fi, convertint ara i adés les víctimes en botxins i els botxins en víctimes segons més convingui. SOBRE EL "MEMORIAL DEMOCRÀTIC" I LA "MEMÒRIA HISTÒRICA" No és casual l'apropiació per part del poder de paraules amb tanta transcendència i significació com ara “Memòria”, “Història” o “Democràcia”. De fet, és indicatiu que les institucions de poder hagin adoptat el concepte de “Memòria Històrica” per reduir-lo a un espai-temps tant intencionadament acotat com el període que va dels anys 30 als 80. D'aquesta manera, -i sense menystenir la importància d'aquell període- aconsegueixen que quan parlem de recuperar la història, a les nostres terres, automàticament pensem evidentment en la Guerra Civil i el Franquisme, quedant tot altre moment històric eclipsat, desterrat en la llunyania. Així volen que entenguem la nostra història, reduïda als anys de la guerra civil i la dictadura franquista. Arribats a aquest punt, on queda, per exemple, el record dels terribles fets de la revolució liberal espanyola amb la seva imposició a sang i foc de la Constitució de 1812, l'expropiació de terres comunals, la despossessió massiva dels pobles i la incitació massiva a l'emigració a les grans ciutats? Fins on arriba -o fins on volen que arribi- la nostra memòria històrica? A on i a què es limita? Què passa amb l'esdevenir històric que, paral·lel en el temps, va més enllà de les fronteres estatals? Institucions com el “Memorial Democràtic” més que a fer memòria es dediquen a propugnar, en el millor dels casos, la desmemòria selectiva, i en el pitjor, la deliberada simplificació o tergiversació de la Història convertint-la en lletra morta o en pura propaganda. Perquè? Per què el poder sap que “qui controla el passat controla el futur i qui controla el present, controla el passat”(George Orwell). Així mateix,cal tenir present que, paradoxalment, un “Memorial Democràtic” no tindria raó de ser si visquéssim en una societat veritablement democràtica, doncs en aquesta, la Història no seria segrestada ni per vencedors ni per vençuts, sinó que seria una expressió horitzontal d'esdeveniments i interpretacions,on primaria la llibertat d'expressió,la de consciència i la voluntat d'acostar-se al màxim a la veritat sense dogmes d'un o altre tipus. Així, la transmissió de la Història no seria mediada per institucions de poder oligàrquic, i per tant tergiversada i banalitzada a gust dels que manen, sinó una dimensió fonamental de la vida de les persones que es transmetria de forma horitzontal a través del desenvolupament natural i lliure de la dimensió cultural de les societats. Mentre una institució estatal sigui la que hagi de vetllar pel manteniment de la memòria, i no sigui el poble, per sí mateix, el qui pugui custodiar i salvaguardar el passat comú, amb esforç,constància i voluntat d'apropar-se a la veritat en la seva complexitat, no podrem mai parlar d'Història, sinó simplement de Propaganda, més o menys ben construïda i articulada. No podem acceptar que s'auto-desgini Memorial “Democràtic” una institució que per la seva pròpia idiosincràcia no es pot considerar democràtica -ja que en el millor dels casos podríem dir està al servei del poble, però no pas que sigui del poble- i que a més es refereix, amb el terme “democràtic” a un període històric com la República, que no deixava de ser una oligarquia capitalista i partitocràtica, un mer canvi d'imatge que no diferia substancialment del règim precedent. En tot període històric,i més ara, moment en el qual els aparells de dominació són més efectius que mai a través dels grans mitjans de comunicació o les institucions acadèmiques on es construeix i es blinda el coneixement, es pot constatar clarament el desplegament de dues trames paral·leles: la Història real, experimentada i interpretada pel poble,i la Història narrada pel poder, el relat superficial i adaptat que s'explica, com un conte, fet per sotmetre els vençuts i plaure als vencedors i que té com a objectiu fer quadrar coherentment les escenes fins que a còpia de repetir-se quedin gravades com a vinyetes de còmic en l'imaginari col·lectiu, garants de la única i veritable realitat. Ha arribat doncs el moment de deixar la ingenuïtat i la simplicitat i passar a la maduresa i la complexitat. Malgrat la neutralitat i la objectivitat siguin impossibles, no pot ser que aquelles persones que apostem per una transformació integral de l'ordre establert ens asseiem a escoltar, bocabadats i càndids, les narratives dels poderosos. Per més que sigui molt més fàcil adoptar les explicacions simplistes, banals i fàcils que ens serveixen en safata les institucions, si volem una Revolució Integral hem de començar per recuperar entre tots i totes la Història, aquella història que ens ajuda a construir una societat autònoma i que és evidentment ocultada per les institucions establertes. Només així podrem ser actors del present i el futur amb consciència de causa. Només si tractem de comprendre el passat amb la mirada més “neta” que puguem, podrem construir un futur que estarà a les nostres mans. De la mateixa manera que ara i aquí, la Història, o la fem o ens la fan, abans i allà, o prenem el compromís de comprendre-la i explicar-la o serem explicats per aquells que el prenguin. --------------------------------- (1)Veure els articles següents,quan parlen per exemple del cas ben documentat de Villa de Don Fadrique: “Les dones del poble no celebrem res el 14 d'abril”:http://www.scribd.com/doc/182079266/Les-dones-del-poble-no-celebrem-res-el-14-d-abril-Prado-Esteban o "14 de abril: La República del Mauser": http://esfuerzoyservicio.blogspot.com.es/2013/04/14-de-abril-la-republica-del-mauser.html i també el text de caire més general sobre la veritable naturalesa de la República: "14 de abril: La Segunda República fue una dictadura del Estado y del Capital": http://es.scribd.com/doc/86239105/14-DE-ABRIL. (2)Per tenir més informació i exemples concrets que posen en dubte el mite de la naturalesa essencialment misògina dels pobles, vegeu el llibre “Feminicidio o auto-construcción de la mujer” (Prado Esteban i Félix Rodrigo Mora, 2012).

This work is in the public domain

Comentaris

Re: La propaganda de la Segona República "anarco-feminista" aterra a Aurea Social
13 nov 2013
(Intentant que es llegeixi bé l'article, amb els espais corresponents als paràgrafs...;))

En aquest mes de novembre té lloc a l'espai Aurea Social de Barcelona un cicle de xerrades sobre “Memòria històrica de l'anarquisme a Catalunya”. En primer lloc, voldria dir que és d'agrair un cicle d'aquestes característiques, dedicat a remembrar el passat tant inspirador i èpic d'aquells dies, el substrat revolucionari que va remoure les nostres terres sembrant-les de somnis i realitats transformadores. Tanmateix, en el marc de les activitats paral·leles a aquest cicle, trobem una exposició realitzada per Memorial Democràtic -entitat estatal al servei de la Generalitat- anomenada “L'oportunitat de viure”, dedicada a exaltar les bondats de la República en general i,especialment, en relació als suposats assoliments espectaculars en les llibertats de les dones durant aquella època.

Voldria recordar, en primer lloc, que anarquisme i republicanisme, si bé foren tendències col·laboradores contra la dictadura de Primo de Rivera, a l'hora de proposar i tirar endavant el seu projecte polític van resultar ser essencialment antagòniques. D'aquest antagonisme en van sorgir moltes pugnes en el sí del “bàndol roig”, doncs hi havia qui estava lluitant per fer una veritable revolució social i no per guanyar una guerra que, fos qui fos el vencedor, mantindria i reproduiria la concentració oligàrquica del poder. És sorprenent, doncs, que un cicle com aquest (especialment en l'exposició esmentada) barregi la memòria de l'anarquisme amb la propaganda d'un règim que va ser clarament impugnat per l'organització paladí de l'anarquisme en aquella època, la CNT, la qual va negar que fos substancialment millor que el règim precedent, monàrquic. El fet és que amb la instauració de la Segona República les estructures de poder van persistir, o encara pitjor, es van enfortir, amb el rentat de cara que va suposar el règim republicà “progressista”, que en realitat va mostrar en diverses ocasions una furibunda repressió contra el poble, però ben adornada de grandiloqüències i demagògiques paraules. Molts anarquistes s'adonaren de la veritable naturalesa d'una República que va seguir vanament una política encaminada a apaivagar les profundes ànsies de transformació social que bategaven en els cors de molts i moltes en aquell convuls i heroic període.

Entrant més en detall, l'exposició “L'oportunitat de viure” ens explica que la Segona República havia aconseguit ampliar la participació de les dones en l'àmbit polític i sociocultural fins que el cop d'estat del general Franco hauria acabat amb tots aquests progressos. Aquesta afirmació resulta altament qüestionable. De fet, va ser el règim republicà el que, ja abans de la victòria de Franco, imposava polítiques que aniquilaven la llibertat i l'oportunitat de viure de moltes dones. Amb una política paternalista que no pot ser més que l'antítesi del foment de l'emancipació femenina, va ser precisament el govern de la República qui va ordenar, a partir del setembre de 1936 , la retirada de les dones del front, on, malgrat ser minoria, moltes havien estat lluitant colze amb colze amb els seus companys masculins. Va ser també el règim republicà el qui va dictar lleis que impedien que les dones treballessin en tasques que fins aleshores havien realitzat en igualtat de condicions que els homes. (1) Amb la Segona República, doncs, les dones s'equiparen als menors d'edat i son titllades d'éssers necessitats d'especial protecció. Hi ha res més misogin que aquesta concepció? La mateixa República que s'omple la boca amb l'assoliment del dret de vot per a les dones, amaga que, de fet, darrera aquesta inofensiva reforma cosmètica que no té res a veure amb l'assoliment d'una veritable democràcia -doncs aquesta no es relaciona amb la possibilitat d'escollir “representants” sinó amb la participació activa i directa de totes les persones en la vida pública, a través d'assemblees, en el marc d'una societat autogestionària-, s'estaven sepultant unes realitats igualitàries molt més profundes i autèntiques que formaven part intrínseca de moltes realitats populars existents a la Península Ibèrica des de feia més d'un mil·leni. (2)

En la mateixa direcció, l'exposició ressalta que “la Constitució de la República espanyola va abolir els privilegis per raó de sexe”. Més enllà de lo agosarat i grandiloqüent de l'afirmació, cal remarcar que la fórmula escollida llavors per acabar amb els privilegis -tant exitosa que la seva aplicació s'estén fins als nostres dies- consistia en instaurar nous privilegis, és a dir, en intentar lluitar contra els privilegis amb més privilegis, cosa que ve a ser com intentar apagar un foc amb gasolina. Si l'arrel de molts problemes deriva precisament del fet que hi hagi un sistema basat en els privilegis, per acabar amb ells cal construir una societat que aboleixi tots els privilegis, d'un o altre caire, és a dir, una societat veritablement igualitària i no sexista. Qualsevol altra política manté les mateixes estructures i formes de pensar, en una espiral sense fi, convertint ara i adés les víctimes en botxins i els botxins en víctimes segons més convingui.

Sobre el “Memorial Democràtic” i la “Memòria Històrica”

No és casual l'apropiació per part del poder de paraules amb tanta transcendència i significació com ara “Memòria”, “Història” o “Democràcia”. De fet, és indicatiu que les institucions de poder hagin adoptat el concepte de “Memòria Històrica” per reduir-lo a un espai-temps tant intencionadament acotat com el període que va dels anys 30 als 80. D'aquesta manera, -i sense menystenir la importància d'aquell període- aconsegueixen que quan parlem de recuperar la història, a les nostres terres, automàticament pensem evidentment en la Guerra Civil i el Franquisme, quedant tot altre moment històric eclipsat, desterrat en la llunyania. Així volen que entenguem la nostra història, reduïda als anys de guerra civil i la dictadura franquista. Arribats a aquest punt, on queda, per exemple, el record dels terribles fets de la revolució liberal espanyola amb la seva imposició a sang i foc de la Constitució de 1812, l'expropiació de terres comunals, la despossessió massiva dels pobles i la incitació massiva a l'emigració a les grans ciutats? Fins on arriba -o fins on volen que arribi- la nostra memòria històrica? A on i a què es limita? Què passa amb l'esdevenir històric que, paral·lel en el temps, va més enllà de les fronteres estatals? Institucions com el “Memorial Democràtic” més que a fer memòria es dediquen a propugnar, en el millor dels casos, la desmemòria selectiva, i en el pitjor, la deliberada simplificació o tergiversació de la Història convertint-la en lletra morta o en pura propaganda. Perquè? Per què el poder sap que “qui controla el passat controla el futur i qui controla el present, controla el passat”(George Orwell).

Així mateix, cal tenir present que, paradoxalment, un “Memorial Democràtic” no tindria raó de ser si visquéssim en una societat veritablement democràtica, doncs en aquesta, la Història no seria segrestada ni per vencedors ni per vençuts, sinó que seria una expressió horitzontal d'esdeveniments i interpretacions, on primaria la llibertat d'expressió, la de consciència i la voluntat d'acostar-se al màxim a la veritat sense dogmes d'un o altre tipus. Així, la transmissió de la Història no seria mediada per institucions de poder oligàrquic, i per tant tergiversada i banalitzada a gust dels que manen, sinó una dimensió fonamental de la vida de les persones que es transmetria de forma horitzontal a través del desenvolupament natural i lliure de la dimensió cultural de les societats. Mentre una institució estatal sigui la que hagi de vetllar pel manteniment de la memòria, i no sigui el poble, per sí mateix, el qui pugui custodiar i salvaguardar el passat comú, amb esforç,constància i voluntat d'apropar-se a la veritat en la seva complexitat, no podrem mai parlar d'Història, sinó simplement de Propaganda, més o menys ben construïda i articulada. No podem acceptar que s'auto-desgini Memorial “Democràtic” una institució que per la seva pròpia idiosincràcia no es pot considerar democràtica -ja que en el millor dels casos podríem dir està al servei del poble, però no pas que sigui del poble- i que a més es refereix, amb el terme “democràtic” a un període històric com la República, que no deixava de ser una oligarquia capitalista i partitocràtica, un mer canvi d'imatge que no diferia substancialment del règim precedent.

En tot període històric, i més ara, moment en el qual els aparells de dominació són més efectius que mai a través dels grans mitjans de comunicació o les institucions acadèmiques on es construeix i es blinda el coneixement, es pot constatar clarament el desplegament de dues trames paral·leles: la Història real, experimentada i interpretada pel poble, i la Història narrada pel poder, el relat superficial i adaptat que s'explica, com un conte, fet per sotmetre els vençuts i plaure als vencedors i que té com a objectiu fer quadrar coherentment les escenes fins que a còpia de repetir-se quedin gravades com a vinyetes de còmic en l'imaginari col·lectiu, garants de la única i veritable realitat.

Ha arribat doncs el moment de deixar la ingenuïtat i la simplicitat i passar a la maduresa i la complexitat. Malgrat la neutralitat i la objectivitat siguin impossibles, no pot ser que aquelles persones que apostem per una transformació integral de l'ordre establert ens asseiem a escoltar, bocabadats i càndids, les narratives dels poderosos. Per més que sigui molt més fàcil adoptar les explicacions simplistes, banals i fàcils que ens serveixen en safata les institucions, si volem una Revolució Integral hem de començar per recuperar entre tots i totes la Història, aquella història que ens ajuda a construir una societat autònoma i que és evidentment ocultada per les institucions establertes. Només així podrem ser actors del present i el futur amb consciència de causa. Només si tractem de comprendre el passat amb la mirada més “neta” que puguem, podrem construir un futur que estarà a les nostres mans. De la mateixa manera que ara i aquí, la Història, o la fem o ens la fan, abans i allà, o prenem el compromís de comprendre-la i explicar-la o serem explicats per aquells que el prenguin.

(1)Veure els articles següents, quan parlen per exemple del cas ben documentat de Villa de Don Fadrique: “Les dones del poble no celebrem res el 14 d'abril”:http://www.scribd.com/doc/182079266/Les-dones-del-poble-no-celebrem-res- o 14 de abril: La República del Mauser: http://esfuerzoyservicio.blogspot.com.es/2013/04/14-de-abril-la-republic i també el text de caire més general sobre la veritable naturalesa de la República: 14 de abril: La Segunda República fue una dictadura del Estado y del Capital: http://es.scribd.com/doc/86239105/14-DE-ABRIL.

(2)Per tenir més informació i exemples concrets que posen en dubte el mite de la naturalesa essencialment misògina dels pobles, vegeu el llibre “Feminicidio o auto-construcción de la mujer” (Prado Esteban i Félix Rodrigo Mora, 2012).
Re: La propaganda de la Segona República "anarco-feminista" aterra a Aurea Social
13 nov 2013
Parlar de anarco-feminisme i utilitzar referents com Prado Esteban i Félix Rodrigo Mora és una falacia.

Les anarco-feministes no tenim res a veure amb aquesta gent, i mai utilitzariem les seves dades per donar referents bibliogràfiques. No vulgeu confondre a la gent, els seus, no son els nostres llivres de capçelera.

Aneu a manipular a un altre lloc!
Felicitacions per la claredat i respecte...
13 nov 2013
Felicitacions per tant contundent article, i el respecte amb el que expreses una visió dissident al que la exposició de Aurea Social mostra.

Claredat és el que aportes. I per això molesta a algú, que de seguida entra en desqualificacions, sense cap argument, ni debatre sobre el text.

Endavant amb aquestes llúcides aportacions.

I convido als desqualificadors i acusadors de manipulació, a argumentar, sino, son paraules buides.

Salut i llibertat de consciència.
Re: La propaganda de la Segona República "anarco-feminista" aterra a Aurea Social
14 nov 2013
Tota la raó, però més que pel que ha dit aquesta purria, pel simple fet de que les seves "demostracions" i indagacions històriques no podrien ser més patilleres i no tenen cap mena de credibilitat.
Re: La propaganda de la Segona República "anarco-feminista" aterra a Aurea Social
14 nov 2013
Lo de "anarco-feminisme" va per la II República, adjectiu irònic que tampoc trobo escaient.

Contra la manipulació l'única sortida és debatre les qüestions. En el llibre 'Feminicidio o auto-construcción de la mujer' n'hi ha moltíssimes.

Qüestioneu-ne alguna i així veiem què pot haver-hi d'encertat i què d'equivocat. Però carregar-s'ho tot de boqueta sense parlar de res en concret és manipulació.

De moment hi ha penjats fins a tres fragments del llibre al bloc de la Prado:

http://prdlibre.blogspot.com.es/2013/05/modelos-demujer-tengo-delante-de

http://prdlibre.blogspot.com.es/2013/04/lasmujeres-del-pueblo-no-celebra

http://prdlibre.blogspot.com.es/2013/11/imagenes-de-otro-mundo-imagenesd
Re: La propaganda de la Segona República "anarco-feminista" aterra a Aurea Social
14 nov 2013
En tot cas, si el debat es sobre una exposició itinerant, el títol es una mica enganyós, doncs el debat estarà allà on estigui l'exposició i si aquesta genera debat entre diferents anàlisi de la historia, benvingut sigui aquest debat, que es donarà amb diversitat d'opinions en cada espai on s'exposi.

O es que algú prefereix que no hi hagi exposició perquè no hi hagi debat?
zero arguments...- celebració - invitació...
14 nov 2013
Usuària anomenada manipulació:
ja t´has descobert del tot. Amb el teu atac i insults, perds el combat. Zero arguments vàlids aportes.

L'article, inicialment, és del tot respectuós, i convida al debat constructiu, i a que la història sigui refeta pel poble.

Així que res a debatre amb tu, de moment. I amb tot el respecte a la teva persona t´ho dic.

Per a entendre bé l'article, s'ha de sentir i veure l'exposició de Aurea Social, i la propaganda oculta que hi ha, de la modernitat, els estats actuals, la seva falsa democràcia, etc. I lògicament, mostra coses de la república positives, però oculta coses fonamentals, que els companys Félix i Prado han mostrat amb proves i dades contrastables, i sobradament. Per això, hem intentat "enriquir" la expo, amb visions dissidents, respectuoses i plenes de dades i referències.

Jo celebro que aquest article hagi estat publicat en aquest espai. Gràcies a l'autora!, i que segueixi essent possible la llibertat d'expressió i consciència, en aquest lloc. Salut.

De passada, us animem a visitar la exposició a Aurea Social, com a màxim fins demà divendres, que finalitza. I veure i sentir el que allà es promou. I visitar un petit panell que hem preparat, amb textes dissidents a la versió exposada.
Re: La propaganda de la Segona República "anarco-feminista" aterra a Aurea Social
14 nov 2013
Pi i Maragall i tots els altres republicanistes federals no trobaven pas que l'anarquisme i el republicanisme fóssin tant antagònics (i també van erossionar tota temptativa de propagació del catalanisme entre el proletariat).
Re: La propaganda de la Segona República "anarco-feminista" aterra a Aurea Social
14 nov 2013
el fantasma de la revolució integral plana sobre europa
Sindicat Terrassa