|
|
|
|
|
Notícies :: pobles i cultures vs poder i estats |
|
La guerra d'Espàrtac
|
|
|
per aprendre de la història |
13 set 2013
|
|
Reflexions en base al llibre “La Guerra de Espartaco” (Barry Strauss, Barcelona, Edhasa, 2010). |
Potser el més important sigui explicar el sorprenent comportament de l'exèrcit rebel (que no revolucionari), el seu erràtic anar i venir per la Itàlia d'aquell temps durant els 18 mesos que va durar la insurrecció, la seva incapacitat per alçar la majoria de les classes populars contra l'Estat romà, la decisió d'Espàrtac i el grup que el seguia (que va estar en minoria en qüestions substantives) d'escapar de la península Itàlica i, sobretot, el seu rotund fracàs final, quan es donaven algunes condicions per haver aconseguit la victòria.
(...)
L'anàlisi ha de començar senyalant que Espàrtac, el cap més notori de l'aixecament, no era esclau de naixement i probablement tampoc ho van ser els qui van jugar els papers principals en els fets. Era d'origen traci i com a home lliure s'havia allistat a les tropes auxiliars de les legions, d'on va desertar per causes desconegudes. Capturat, va ser convertit en gladiador (dels que utilitzaven armament pesat, cosa que indica que posseïa un notable poder físic), que era el seu estatut quan es va alçar en armes. Els qui creuen que els esclaus de l'Antiguitat (o els neo-esclaus assalariats del present) formen, en si i per si, de manera donada i espontània, una “classe revolucionària” s'equivoquen, i els esdeveniments dels anys 73-71 ho evidencien, doncs van ser els lliures, minoritaris, els qui van introduir reflexió, ètica i estratègia a la lluita mentre que la gran massa servil va manifestar la seva radical incapacitat per alliberar-se, fet que va portar el conjunt al fracàs final.
Front dels que consideren que allò substantiu de la condició de l'esclau està en el maltracte físic i en la privació d'aliments i comoditats, ja Aristòtil, a “Política”, va posar l'accent en allò decisiu en advertir que la peculiaritat d'aquell és que “està absolutament privat de voluntat” o, dit d'una altra manera, que viu sense llibertat. Això és el que explica allò substancial del seu ser i obrar. Les visions economicistes i hedonistes, burgeses al cent per cent, introduïdes per l'obrerisme decimonònic i avui recollides per l'esquerra, neguen això senyalant que és el baix consum i l'absència de benestar el que és determinant. Però no és així, primer, perquè l'esclau era cuidat pels seus amos per no dilapidar la despesa monetària realitzada en la seva adquisició, igual que es feia antany amb el bestiar de labor i avui amb la maquinària. Segon, perquè per als éssers humans que no han claudicat de la seva condició, allò principal és la llibertat, no el benestar.
En conseqüència, el mal principal que l'esclavitud ocasiona a l'esclau és de naturalesa espiritual, al negar-li la seva condició humana i impedir-li ser persona. Plantejar les coses d'una altra manera, posant per davant els mals físics, manifesta una mentalitat deshumanitzada que es nega a concebre allò humà com a tal.
Per tant, l'anàlisi del cas d'Espàrtac ha de fer-se des de la reflexió sobre la llibertat i la seva absència, i sobre quin tipus d'éssers són els que dimanen de la inexistència vitalícia de la primera, intentant trobar resposta a la pregunta, són o no són les i els esclaus aptes per alliberar-se? Aquesta és la qüestió decisiva.
L'esdeveniment històric analitzat ensenya moltíssim al respecte. La rebel·lió armada es va realitzar en el moment oportú, quan el gruix de l'exèrcit estava fora d'Itàlia, existien aguts enfrontaments en el si de les elits del poder i la societat romana lliscava cap a un futur de despotisme militar i concentració de la propietat1, fet que es va formalitzar definitivament amb l'ascens d'Octavi com a August (dictador militar) l'any 27 abans de la nostra era, aterrador procés que estava originant el descontent d'amplis sectors. Es donaven, doncs, condicions perquè l'aixecament fos un èxit.
(...)
La rebel·lió la van iniciar 200 gladiadors, dels quals 74 van sobreviure al primer i victoriós combat. Aviat es van sumar milers d'esclaus i esclaves, aconseguit successius èxits militars. Però no van tardar a començar els desencerts i abusos dels aixecats, posant-se de manifest les seves tendències al saqueig, la brutalitat i les bacanals, amb lladronicis, incendis, violacions i assassinats en massa. La gran majoria dels esclaus en armes manifestaven no tenir més ideals que el d'imitar la vida corrompuda, gaudidora i amoral dels esclavistes, a la qual cosa se sumava un cec desig de venjança pels sofriments patits1. Això va arruinar tot ideal d'equitat, imparcialitat i transformació social qualitativa.
(...)
Adverteix Floro en el seu “Epítome”, referint-se als primers sublevats, que “no contents amb haver aconseguit escapar, van voler també venjar-se”. El plaer de la venjança és un dels més nocius i destructius, ja que aniquila la capacitat de combat dels oprimits, que han d'operar moguts per ideals elevats, de justícia, magnanimitat i misericòrdia. Combatre sense odi tant com sense temor, amb valentia, és allò apropiat si es desitja vèncer, convèncer i fundar una societat qualitativament superior i millor.
(...)
És cert que Espàrtac i una minoria, sembla ser, es van oposar total o parcialment a allò, per ètica, per política i per estratègia, però les seves posicions no val prevaldre. És sabut que aquell va imposar una prohibició de comerciar amb or i plata dins l'exèrcit rebel, però que hagués d'arribar-se a això manifesta la veritable naturalesa d'aquest, o almenys com de poderoses eren les tendències internes a fer d'ell una còpia de les classes socials contra les que, inicialment, s'havia aixecat.
Aquells comportaments revelaven també que el gruix dels rebels no tenia un programa per a la transformació integral de la societat i per, en aquell marc, posar fi al règim esclavista. En realitat, l'espontaneïtat de la majoria de la massa servil en armes el que desitjava era venjar-se i viure luxosament, sense cap reflexió sobre el futur, per tant, sense cap estratègia i sense fer cas a aquells qui, com Espàrtac, sí la tenien, donat que l'autoritat d'aquest va ser sempre precària i parcial. En aquest procés les relacions esclavistes van reaparèixer de fet, convertint els seus presoners, quan eren gent adinerada i propietària, en els nous esclaus. No hi ha haver doncs revolució en el sentit estricte del terme.
En tals condicions la simpatia pels aixecats en armes es va refredar ràpidament, en especial a les ciutats. Els lliures oprimits i modestos no van sintonitzar amb el nihilisme hedonista i venjatiu, irreflexiu i irracional, destructiu i malbaratador, amoral i espontaneïsta, dels aixecats, i tampoc ho van fer els esclaus urbans, dedicats a l'artesania i als serveis, tan nombrosos. D'aquesta manera, els rebels es van quedar aïllats socialment, sense trobar més adhesions, passades les primeres setmanes, que les de limitats contingents d'esclaus rurals, pastors i altres, que s'unien a ells no sempre de manera enterament voluntària. Això va significar que no podien aixecar-se amb la victòria final. El màxim de forces dels rebels va ser d'uns 60.000 homes i dones, i d'aquí no van pujar, encara que a Itàlia hi havia en aquelles dates al voltant d'1,5 milions d'esclaves i esclaus, i uns 5,5 milions de lliures pertanyents a les classes populars.
(...)
Aprofundint en la reflexió, al fil del que ha estat exposat per Aristòtil i Mill sobre la condició inherent a l'esclau per causa de les seves condicions d'existència, podem afegir el següent al que ja s'ha manifestat: 1) no és capaç de pensar perquè tota la seva vida es realitza en obeir ordres, al estar privat de voluntat pròpia1. Per tant, és inútil esperar que obri amb intel·ligència, que estableixi una anàlisi de la situació, una estratègia i un pla d'acció, i sense això mai pot alçar-se la victòria; 2) ha estat despullat, pel mateix fet de ser esclau, de sentiments morals i grandesa d'esperit, doncs les seves vivències es redueixen a eludir el treball, escapar als càstigs, barallar-se amb els seus iguals i satisfer-se fisiològicament, creant subjectes mancats d'escrúpols; 3) la seva posició davant la classe dels amos, dels esclavistes, és d'enveja, no de rebuig per causes sublims, per la qual cosa desitja eliminar-los per aconseguir el tipus d'existència que aquells tenen, explotadora, gaudidora i perversa, fet que el condueix a exigir que altres siguin esclaus seus; 4) la seva adscripció coercitiva al treball no-lliure fa que odii tota forma de treball i d'esforç, que desitgi una vida de ganduleria i total irresponsabilitat; 5) la tèrbola i cega enveja cap als rics per por al càstig el fa propici a la venjança i a tot tipus de crueltats; 6) la seva conducta està regida per la por al càstig i per l'ànsia de premis tangibles, no per ideals transcendents, no per l'adhesió conscient a un projecte de revolució integral; 7) al no tenir vida interior i judici propi, l'esclau és, també i en un sentit sobretot, esclau de si mateix; 8) abandonat als seus impulsos, només concep sortides personals i egotistes, no col·lectives, únicament el motiva la recerca del propi interès. Tot això estableix el contingut concret de la frase, tantes vegades repetida i tan certa, que l'esclau estima les seves cadenes.
La conclusió a extreure és que no hi pot haver una revolució dels esclaus sense que abans aquests hagin trencat a l'interior de si mateixos, per mitjà d'una decisió conscient mantinguda en el temps amb esperit esforçat, ferm i sacrificat, amb la mentalitat i manera de ser que es deriven, objectivament, de la seva condició de sotmesos, de no-lliures.
L'adagi clàssic “Vèncer-se per vèncer” exposa de forma concisa la veritat en aquesta qüestió.
L'anàlisi marxista, amb els seus errors, ignora allò sabut des de fa mil·lennis sobre la realitat de la condició esclava i estableix com a primera contradicció de les societats de l'Antiguitat la que es donava entre esclavistes i esclaus. Però això no s'observa a la història real. Els aixecaments d'esclaus van ser pocs, a més de dispersos i espaiats, i van tenir un significat bastant reduït, deixant de banda el d'Espàrtac, dirigit per homes que no eren esclaus de naixement i que per això no havien interioritzat les tares inherents a la condició servil. En el declivi i enfonsament final de Roma al segle V (encara que els regnes germànics van ser en tot els seus hereus a Europa occidental) la funció exercida per les lluites dels esclaus va resultar ser insignificant2.
La versió mecanicista i deshumanitzada del món que el marxisme preconitza, pura ferralla verbal decimonònica, és incapaç de comprendre que la història no és un gran mecanisme de rellotgeria dinamitzat per determinacions econòmiques sinó l'acció concreta lliure-finita dels éssers humans reals, així que la qualitat concreta d'aquests, a una banda i a l'altra de les barricades, és la que determina el desenllaç dels grans enfrontaments en el decurs dels segles i mil·lennis.
En veritat, aquells qui animen “les masses” en si és perquè pretenen valdre's del cec però sempre manipulat actuar d'aquestes per aixecar-se amb el poder absolut, prenent-li a les actuals classes dominants i propietàries, com s'ha posat de manifest en totes les revolucions dirigides per Partits Comunistes i altres formacions similars. Per això l'esquerra s'oposa rotundament a l'elevació intel·lectual i moral del poble preconitzant l'activisme, doncs únicament desitja servir-se de la massa popular com a carn de canó per aconseguir els seus designis totalitaris, de la mateixa manera que una gran part dels caps de la rebel·lió d'Espàrtac ansiaven passar d'esclaus a esclavistes però en absolut abolir l'esclavitud.
Davant les incomptables vegades fracassada a la pràctica concepció mecanicista, determinista i economicista del canvi social defensada per una “radicalitat” de pacotilla, la rebel·lió d'Espàrtac ve a atorgar la raó a una interpretació reflexiva, moral, política i convivencial d'aquest. En ella la persona és l'actor fonamental, com a ésser humà concret-real, amb mèrits i demèrits, amb qualitats i vicis, que necessita auto-transformar-se per transformar la realitat social, i que persisteix en una batalla interior tant com en una exterior per millorar-se i millorar, per canviar-se i canviar, a la recerca d'una conducta nova per a si tant com d'un nou ordre polític, convivencial, de cosmovisió, d'objectius històrics i econòmic per a la societat. D'aquesta manera s'eleva d'objecte a subjecte, d'efecte a causa, de quasi res a allò més important. Tal interpretació posa a l'ésser humà per davant de tot, arraconant les bogeries decimonòniques d'una vegada per totes, les quals només han portat a crims i genocidis sense compte i, finalment, a recrear un capitalisme d'Estat (i després privat) molt pitjor que l'enderrocat3.
El que és decisiu en la història és la lluita entre la llibertat i l'opressió, que acostuma a prendre la forma concreta d'antagonisme entre el poble i l'Estat. Al seu costat la pugna econòmica entre les classes és un assumpte de secundària importància. L'economicisme del marxisme manifesta que aquest és simplement una variant de la ideologia burgesa dirigida als treballadors i a la intel·lectualitat, als qui trasllada la concepció de l'“homo oeconomicus” per integrar-los a la producció capitalista de la millor manera possible, com així ha succeït. Sense el marxisme el capitalisme no hagués aconseguit el grau de desenvolupament, força i solidesa que avui posseeix. Això es prova, també, recordant que totes les revolucions marxistes han creat un super-capitalisme, primer estatal i després estatal i privat. No podia ser d'una altra manera.
Sense canvi en el subjecte, que elimini fins on sigui possible -parcialment- les xacres que l'esclavisme i el neo-esclavisme creen en l'ésser humà, no és possible la revolució, no hi ha manera de liquidar el vell i nou esclavisme.
(...)
Per acabar, es dirà que les modernes rebel·lions dels esclaus assalariats, per exemple, la guerra civil de 1936-1939, han de ser tractades, espistemològicament, amb el mateix mètode aplicat a la intel·lecció de la revolta d'Espàrtac. Però trobem que això és prohibit de fet per aquells qui no coneixen altre gènere que l'apologètic, negant-se en rotund a extreure lliçons dels esdeveniments històrics. D'aquesta manera sacrifiquen les revolucions del futur a les del passat, es desplomen en la indigència mental i es redueixen a simples lloadors, immòbils, crispats i petrificats, d'allò que va ser, que per més inri va consistir en un fracàs descomunal dels esclaus assalariats que aleshores van combatre. Això es deu més als seus enormes errors i deficiències que als mèrits de Franco, el nou Craso, i els seus. Això dóna la raó a la dita que diu que aquells qui desconeixen la història estan condemnats a repetir-la.
La rebel·lió dels esclaus a Itàlia l'any 73 abans de la nostra era va ser un acte just, magnífic i en si mateix emancipador en la seva fase més inicial. Avui, la major expressió de respecte i afecte per aquells qui el van realitzar és extreure lliçons d'ell per aplicar-les a futures revolucions, per tal d'aconseguir que, aquestes sí, siguin victorioses en la més àmplia accepció del terme. |
Mira també:
http://www.scribd.com/doc/167261865/Felix-Rodrigo-Mora-La-guerra-d-Espartac
|
This work is in the public domain |
|
|
