Història de l'independentisme revolucionari. Primera part: introducció

Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/


Notícies :: pobles i cultures vs poder i estats
Història de l'independentisme revolucionari. Primera part: introducció
per 3LINK & revifalla	05 set 2013

LA GESTACIÓ D´UN NOU MOVIMENT 0.1 L'independentisme català: un moviment nou Abans d'iniciar l'anàlisi de la història del moviment independentista català hem pensat que calia donar una mínima justificació de les raons per les quals s'acostuma a situar el naixement d'aquest moviment a finals de la derogació del règim franquista. S'ha afirmat sovint que l'independentisme català naix l'any 1979. Un cop plenament implantada la reforma de l'Estat franquista empresa pel mateix règim, amb la constitució espanyola aprovada l'any 1978 i amb la política d'estatuts d'autonomia en marxa, naixia l'any 1979 l'organització independentista Terra Lliure i naixien els Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans. Aquestes dues organitzacions, com veurem, marcaran profundament l'independentisme català durant el període que abraça aquest llibre. Aquesta tesi [1] cal matisar-la, però. Podem dir que l'independentisme català és un moviment polític i social nou que neix durant el període de la transició (1975-1982) però que compta amb precedents. Abans podem parlar de persones, de grups i, fins i tot, de partits (FNC, PSAN) que defensaven la independència com a sortida política per a la nació catalana en les seves relacions amb l'Estat espanyol. De fet, per exemple, Fèlix Cucurull s'ha esforçat per buscar antecedents clars de l'independentisme que s'anava configurant a partir de la meitat dels anys setanta d'aquest segle en el precedent, ja al segle passat, de la persona de Narcís Roca i Farreras, el qual hauria estat un dels clars predecessors de Fuster en la utilització del terme Països Catalans. Recerca de precedents basada en una visió del moviment independentista que necessitava un cert reconeixement històric per tal de justificar les reivindicacions que sorgien en aquells moments [2]. Vist des d'aquest punt de vista correm, però, el risc de creure que l'embrió de l'independentisme es troba ja en el vell catalanisme polític i, de retop, ens podem oblidar de l'originalitat política que ha representat l'independentisme nascut als anys setanta del nostre segle. És cert que el catalanisme que va aparèixer el segle passat era un moviment complex, no tan monolític com ens el voldria presentar la burgesia catalana. Però cal no oblidar els orígens del catalanisme polític com a moviment no pas de separació sinó de reforma de l'Estat espanyol [3]. De fet, els plantejaments polítics d'Almirall o dels fundadors de la Lliga Regionalista no van anar mai dirigits a la creació d'un estat català independent, al contrari que la resta de moviments nacionalistes que havien sorgit a Europa al llarg del segle XIX, i es rebutjava sempre allò que s'anomenava el "separatisme". L'objectiu que es perseguia era la modernització del Principat (les quatre províncies estrictes) per poder passar, posteriorment, a la regeneració de l'Estat. Ara que encara sentim els ecos de la celebració del centenari de les Bases de Manresa, cal deixar clar que el catalanisme, el nacionalisme català o com es vulgui dir aquest moviment, no es va plantejar mai amb voluntat de confrontació sinó amb voluntat d'escombrar de l'Estat espanyol un sistema corrupte i ineficient per a la burgesia catalana i homologar aquest estat als que regien a Europa en aquells temps, ja que aquest s'havia mostrat incapaç d'integrar-la en l'estructura del poder. Només cal veure tal com va ser defensada la base 1a per Joan Josep Permanyer [4]: "...trobém avuy á Catalunya unida ab altras regions, formant la nació que en lo concert del mon civilisat s'anomena Espanya." "Sense que'ns deguem preocupar de si aquesta unió ha de ser perpétua é indisoluble, y sense que volguém descórre lo vel dels temps que están per venir pera veure, dintre de terrenos merament hipotétichs, los grans aconteixements que en lo pas dels sigles poden destruhir-la, hem de considerar aquesta unió com un fet, y aquest fet ha de ser la base de la obra que aném a emprendre. "Avuy Espanya's presenta formant una nació, y abans que tot hem de reconéixerla y ab nostres vots em de ratificarla... "Per això nosaltres, que acceptém y ratifiquém la unió espanyola de la conformitat que avuy l'ha solidada la Historia, volém que se'ns accepti dins de la unió tal com som, sense que es tracti de desfigurar-nos, respectant nostras costums, sense posar trabas á nostra activitat y, en una paraula, deixant que siguem árbitres de nosaltres mateixos." D'altra banda, la història del nacionalisme català ha estat marcada per l'hegemonització que va patir el moviment catalanista per part dels sectors burgesos i conservadors. Aquest fet no ens ha d'amagar l'existència d'un "catalanisme popular" que va trobar la seva expressió política en el federalisme que van fer seu els republicans d'esquerres i l'anarquisme. El federalisme, almenys teòricament, considerava la necessitat de la federació partint de l'individu arribant a la humanitat, passant per les regions o nacions i els estats. Aquesta federació s'hauria de fer de forma voluntària. De fet, anava més enllà que el regionalisme perquè partia de la necessitat de la independència dels diferents pobles per tal d'arribar al pacte federal voluntari. En aquest sentit, les actuacions dels federals catalans al darrer terç del segle refermarien aquesta interpretació: intents de proclamar la República federal i l'Estat català el 1873 [5], les diferents constitucions federals que van ser redactades al llarg del període, el pacte entre els republicans federals dels països que conformaven l'antiga Corona d'Aragó; la defensa de l'autonomia, primer, i de la independència, després, per a l'illa de Cuba... Tampoc no és sobrer recordar que el primer cop que el catalanisme va optar per l'acció política ho va fer amb el suport dels republicans federals. Es tracta de les eleccions de diputats a les Corts espanyoles de l'any 1898 en què catalanistes i republicans del Penedès van presentar, sense gaire èxit, el catalanista Joan Josep Permanyer i Ayats [6]. No és fins a finals del segle XIX i principis del XX que el republicanisme d'esquerres, força desfet, no va ser reorganitzat per la figura d'Alejandro Lerroux tot plantejant un enfrontament de l'esquerra espanyolista amb el nacionalisme català (dirigit per la burgesia). Aquest joc que engegà Lerroux no només va ser promocionat per l'Estat, sinó que va ser seguit per la mateixa burgesia que no podia admetre l'aparició d'una "esquerra catalanista" ni d'un "catalanisme d'esquerres". Malgrat tot, el moviment nacionalista va ser sacsejat després de la Iª Guerra Mundial. Una part del catalanisme polític sorgit a finals de segle s'hauria radicalitzat. L'experiència de la Mancomunitat, els fets d'Irlanda, la política del president Wilson de reconeixement de les nacionalitats sorgides de la guerra, haurien influït en l'aparició de partits com Acció Catalana (1922) que es considerava més radical que la Lliga, i haurien influït en figures com Francesc Macià. Però aquesta situació històrica també influiria en l'aparició de sectors vinculats a l'anarco-sindicalisme que intentarien donar una sortida a la "qüestió catalana". El 1917 es fundà el Partit Republicà Català amb figures com Layret o Companys. El dirigent de la CNT Salvador Seguí es manifestava favorable al dret a la independència de Catalunya [7]. Un fet important és l'aparició als anys 20 del marxisme català, el qual adoptarà principalment les tesis leninistes sobre el dret a l'autodeterminació. En realitat, però, figures destacades com Nin, Maurín, Arquer o Comorera no van fer aportacions essencials en aquest terreny [8]. Tot i que les organitzacions socialistes catalanes com a tals no van fer tampoc cap aportació teòrica fonamental, sí que cal dir que comportaven la novetat d'incorporar al seu aparellatge teòric l'exigència del dret a l'autodeterminació, inclòs el dret a separar-se de l'estat opressor. Els dirigents de la Unió Socialista de Catalunya, fundada el 1923, van ser ferms defensors d'aquest dret. Serra i Moret i Rafael Campalans van crear la USC després d'un intens debat amb els dirigents catalans del PSOE, especialment amb Fabra i Ribas, entorn de la qüestió nacional i davant la incapacitat d'aquest partit d'assumir el dret a l'autodeterminació [9]. El Bloc Obrer i Camperol, fundat el 1930, acceptava el separatisme com a forma de dissolució de l'Estat. "Som separatistes [deia Maurín]. Però no separatistes d'Espanya sinó de l'Estat espanyol. A Espanya hi ha una pugna entre l'Estat i les nacionalitats oprimides. S'ha de trencar l'Estat, desarticular-lo. Només quan l'Estat semifeudal estigui destrossat podrà formar-se la veritable unitat ibèrica, amb Gibraltar i Portugal inclòs" [10]. Així doncs, malgrat aquesta evolució cal dir que no podem considerar l'existència d'un moviment independentista abans de la Guerra d'Espanya del 1936. Malgrat les declaracions radicals fetes per alguns, i l'aparició de partits com Estat Català, tot sembla el producte d'una radicalització que es produeix durant la dictadura de Primo de Rivera, però una radicalització que cal considerar sens dubte com a simplement tàctica. De fet Campalans afirmava que "El separatisme entès com a finalitat darrera" és una "cosa monstruosa, per anticatalana". I, com ja hem vist, el BOC creia que, un cop dissolt l'Estat espanyol monàrquic, amb el proletariat al poder i proclamada una Unió de Repúbliques Socialistes d'Ibèria, s'haurien resolt tots els problemes de les nacionalitats sotmeses a Espanya. És des d'aquest punt de vista tacticista que es pot entendre la renúncia a la República Catalana i la restauració de la Generalitat per part de Macià a conseqüència de les negociacions dutes a terme després de la proclamació del 14 d'abril. L'aixecament dels militars del 18 de juliol de 1936 i la revolució duta a terme arreu de la nostra nació per les classes populars van significar una ruptura en molts sentits, com a conseqüència dels diferents elements presents en el conflicte. La guerra era vista pels militars rebels com una forma d'evitar la revolució, però també com una guerra d'ocupació contra la nació catalana. En aquest sentit, el franquisme va dur a terme, amb un èxit gairebé complet, una repressió massiva que va afectar milers de quadres, intel·lectuals i dirigents de les organitzacions populars i nacionalistes. I aquesta repressió vingué acompanyada, uns anys més tard, per la immigració massiva dels anys 60, afavorida pel creixement econòmic i per una política franquista d'emigració de les zones més depauperades de l'Estat cap a zones més riques del mateix Estat, com a instrument per a evitar el conflicte social al camp —andalús i extremeny, particularment—. Una política que en el cas català es combinava amb un genocidi cultural destinat a reduir la cultura catalana a una simple expressió folkloritzada i restringida a l'àmbit casolà.Des del punt de vista polític, que és el que ens interessa aquí, el franquisme també va significar una ruptura total. Malgrat els intents de reconstrucció de les forces polítiques i socials existents abans de la guerra (hi ha qui afirma que en les vagues dels tramvies dels anys 50 hi va tenir una certa implicació la CNT), els canvis econòmics i socials que es produeixen als anys 60 van donar lloc a una hegemonia del PSUC i del PCE als Països Catalans en les classes populars i, fins i tot, en el conjunt de les forces antifranquistes. Però un altre fet que podem destacar com a fonamental és l'aparició d'un partit que, per primer cop en la història, plantejava de forma explícita la independència de la nació i el socialisme com a objectius que anaven intrínsicament vinculats (com dues cares de la mateixa moneda) i plantejava, també de forma explícita, el marc dels Països Catalans com a nació de tots els catalans. Era el Partit Socialista d'Alliberament Nacional (PSAN). Aquest grup polític havia sorgit com a una escissió del Front Nacional de Catalunya. El Front, que durant la primera etapa de la dictadura havia practicat la lluita armada contra el règim partint de la il·lusió que els aliats envairien l'Estat espanyol un cop acabada la II Guerra Mundial, era present a finals dels anys cinquanta, enmig de l'ambient de represa del moviment antifranquista i de represa del moviment nacional català. Però aquest grup encara representava o tenia com a referència el vell republicanisme nacional i federalista, en la seva forma més radicalitzada. De manera que no podia donar resposta a les noves generacions ni a les noves influències. Així doncs, el PSAN representaria la incorporació de la nova generació, aquella que no havia viscut la guerra, però també la incorporació de noves influències: els moviments d'alliberament nacional del Tercer Món, els nous moviments socials sorgits a partir del maig del 68 i la resposta de molts pobles davant la uniformització cultural que comportava el capitalisme [11]. Cal tenir en compte, a més, la influència de la lluita cultural que, des de feia uns anys, anava bastint el tramat que portaria a l'esclat de la consciència de Països Catalans dels anys 70 (Nosaltres els valencians s'havia publicat l'any 62); no en va, el mateix any que es funda el PSAN sorgeix la iniciativa de la Gran Enciclopèdia Catalana i de la Universitat Catalana d'Estiu, dos punts de referència per als qui durant molts anys han defensat el marc de Països Catalans com a propi. I encara el nou partit sorgia en el marc de la nova dinàmica que estava prenent el moviment antifranquista, especialment el nou moviment d'estudiants, i és precisament de la universitat d'on sorgirà fonamentalment el nucli fundador del partit. Malgrat tot, el PSAN no reeixí a crear un moviment popular que s'articulés entorn d'una línia independentista. Les causes d'això les podem trobar en el poc arrelament social del partit, les ambigüitats de línia, principalment respecte a la ruptura democràtica i a la creació d'un moviment nacional-popular, amb les escissions resultants que el debilitarien; i, a això, caldria encara afegir-hi les dificultats de maniobra que va representar l'anomenada Reforma per a tots aquells partits que van quedar exclosos del pacte d'Estat que aquella va representar. Seria questa incapacitat de crear un moviment pròpiament independentista el que provocaria que s'alcessin les primeres veus crítiques dins del mateix partit, les quals van desembocar en el conjunt de tensions que portarien com una de les primeres conseqüències a la creació del PSAN-Provisional l'any 1974. L'extensió d'una consciència independentista correspondria ja a una altra generació, aquella de les persones que s'incorporen a la lluita sense haver-se format políticament sota l'antifranquisme, la d'un jovent que no havia viscut la fi del règim franquista. Una generació que, des del punt de vista polític i teòric, encara ha de donar els seus fruits, ja que les bases fonamentals dels plantejaments ideològics actuals del moviment independentista, tot i provenir de nuclis resistents anteriors, es van gestar bàsicament durant el període que va de la mort del dictador a la victòria del Partido Socialista Obrero Español l'any 1982. 0.2 El moviment popular i nacional a la fi del franquisme La mort del general Franco el novembre de 1975 semblava presagiar importants canvis per al poble català i per a la resta de pobles de l'Estat espanyol. La desaparició del dictador venia en un moment d'una certa desorientació i feblesa aparent del franquisme, accentuades sobretot després de la desaparició de Carrero Blanco en una acció d'ETA el 20 desembre de 1973. Nombroses lluites populars, encapçalades per un potent moviment obrer i un moviment estudiant molt dinàmic, juntament amb tot un ventall de lluites socials als barris i als pobles, estaven confluint en el plantejament d'una "ruptura democràtica" que afavorís l'adveniment d'un règim polític que havia d'acompanyar les llibertats individuals i col·lectives amb avanços econòmics i socials. La constitució, el 7 de novembre de 1971, de l'Assemblea de Catalunya com a confluència dels sectors populars en lluita representava en bona part la formulació política d'aquestes expectatives. L'Assemblea de Catalunya reivindicava en els seus punts la Llibertat, l'Amnistia i l'Estatut d'Autonomia, tot emmarcant clarament aquest objectiu polític "com a pas per a l'accés del poble al poder polític i econòmic" i reivindicant també l'exercici del dret a l'autodeterminació. La consciència nacional s'havia anat estenent i consolidant a partir dels anys 60 tot traduint-se en una important dinàmica de Països Catalans que abastava des de les manifestacions culturals com l'anomenada Nova Cançó o la literatura (que aplegava expressions d'arreu dels Països Catalans) a les lluites socials (coordinació del moviment ecologista i de sectors del moviment obrer i popular) i a l'activitat política (la constitució del Partit Socialista d'Alliberament Nacional dels Països Catalans, té lloc, com ja hem dit, a principis de 1969). Una obra de síntesi com la Gran Enciclopèdia Catalana (elaborada entre 1966 i 1972) venia a recollir també bona part de les reflexions i inquietuds ideològiques i culturals, del moment. La primera Universitat Catalana d'Estiu també es convocava per a l'estiu del 69, una manifestació que aviat es convertiria en un refugi per al debat de les diverses forces antifranquistes. El Congrés de Cultura Catalana realitzat entre 1975 i 1977 recollia també moltes de les reivindicacions populars i també en un àmbit de Països Catalans. I diferents manifestacions cívico-culturals plantejaven igualment les seves reivindicacions (març 1975, mobilització contra els "regidors del NO", aplecs a la plaça de Bous de València, etc. [12]. D'altra banda, les mobilitzacions de caire polític eren creixents: concentració de 8.000 persones a Sant Cugat, el maig de 1973, sota els plantejaments de l'Assemblea de Catalunya; concentració d'unes 20.000 persones a Vic el novembre de 1973; manifestacions per l'Amnistia el mes de febrer de 1976; Marxa de la Llibertat des de l'abril de 1976 a l'11 de setembre del mateix any amb una concentració de més de 20.000 persones a Sant Boi; gran manifestació de més d'un milió de persones per l'Estatut l'11 de setembre de 1977 [13]. Aquest moviment polític tenia també la seva expressió al País Valencià amb l'aparició ja als anys 60 d'un partit polític d'inspiració fusteriana com era el Partit Socialista Valencià (PSV). No és d'estranyar, doncs, que entre importants sectors populars es tingués la convicció que l'acabament del franquisme havia de representar, per mitjà d'una "ruptura democràtica", un pas important per avançar en l'alliberament social i nacional pel qual es lluitava. Aquest fet es veuria afavorit per l'"aparença rupturista" que van mantenir partits de l'esquerra antifranquista com el Moviment Socialista de Catalunya i el Partit Socialista Unificat de Catalunya, almenys fins al referèndum de la "reforma política" celebrat el 15 de desembre de 1976 [14]. 0.3 De la ruptura a la transició El procés polític dirigit pels partits aleshores dominants fou ben diferent de la ruptura, i derivà cap a una simple transició, és a dir, la instauració d'un règim parlamentari presidit per una monarquia continuista i amb el manteniment de les estructures político-administratives i repressives del franquisme. Al mateix temps les forces abandonistes vehiculaven unes normes socials (Pactos de la Moncloa, 1977) que reduïen els marges reivindicatius del sindicalisme obrer. Si ho analitzem amb més profunditat, però, el canvi en les posicions ideològiques d'aquests partits no hauria estat tan radical: El Partit Comunista d'Espanya i, en conseqüència, el PSUC havien propugnat ja des de feia temps una política de "reconciliación nacional" de manera que es poguessin atreure al costat de les anomenades forces democràtiques, alguns dels sectors socials i polítics propers al règim. Aquesta posició havia quedat diluïda als Països Catalans en els darrers anys com a conseqüència de la força del moviment de masses. Un fet que exemplifica de manera molt clara les actituds abandonistes del moment és la posició que van prendre la majoria de les forces antifranquistes en el cas Puig Antich, militant anarquista mort al garrot vil pel règim el març de 1974. La posició generalitzada entre l'oposició autoanomenada democràtica va ser la d'acceptar sense protesta l'execució tot intentant marginar la solidaritat envers aquest lluitador antifranquista. També la solidaritat envers els lluitadors bascos que fugien de la repressió va constituir un element de clarificació al si de l'independentisme català naixent tal com quedarà reflectit en diverses onades repressives entre 1974 i el 1980. Pel que fa a la situació organitzativa de l'oposició política no rupturista, la Comissió Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya constituïda el 1969, que agrupava les organitzacions Esquerra Republicana, Front Nacional, Moviment Socialista, Partit Socialista Unificat i Unió Democràtica, va emprendre en coordinació amb altres organitzacions paral·leles d'arreu de l'Estat (entre les quals la Taula de Forces Polítiques del País Valencià) el procés anomenat de "transició democràtica". Aquest procés es iniciar tot abonant les eleccions de 1977 que eren plantejades amb caràcter constituent per a l'Estat espanyol i sense cap mena de ruptura amb el règim anterior tot mantenint greus restriccions ideològiques i polítiques (ja que no permetien la presentació ni dels partits comunistes, ni dels republicans, ni tampoc de qualsevol posició independentista). Les eleccions havien estat convocades per Adolfo Suàrez, el qual havia estat nomenat el juliol de 1976 per un Rei d'Espanya que havia estat coronat el 1975 pel mateix règim franquista. La continuïtat estava així garantida i Franco havia, doncs, aconseguit de deixar-ho tot "atado y bien atado" tal com havia manifestat en les seves darreres voluntats. Aquestes eleccions marquen, doncs, l'inici d'una evolució política de la qual és hereu directe el règim parlamentari vigent actualment a l'Estat espanyol [15]. L'aprovació de la Constitució espanyola té lloc el 6 de desembre de 1978 amb l'oposició de l'independentisme català (i de la majoria del poble basc). Els arguments de l'independentisme català, organitzat en el Comitè Català Contra la Constitució Espanyola, es basaven en el fet que aquesta legalitza un marc polític oposat als drets col·lectius del poble català, ja que nega el dret a l'autodeterminació (article 2: "La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la nación española, patria común e indivisible de todos los españoles, y reconoce y garantiza el derecho a la autonomia de las nacionalidades y regiones que la integran y la solidaridad entre todas ellas"); estableix la divisió forçosa en regions autònomes separades (article 138.1: "En ningún caso se admite la federación de Comunidades Autónomas"); situa un rei sorgit del franquisme i l'Exèrcit espanyol com a garanties de la unitat d'Espanya declarada com a indivisible (article 8.1: "Las Fuerzas Armadas [de les quals el rei d'Espanya n'és el cap]... tienen como misión garantizar la soberanía e independencia de España, defender su integridad territorial y el ordenamiento constitucional); i, finalment, perquè només reconeix com a únic sistema econòmic possible el de l'economia de mercat (article 34) i limita els drets de sindicació i de vaga (article 26). Per a la transició cap a una autonomia per a Catalunya que no representés tampoc cap ruptura, l'Estat espanyol se serví d'un personatge polític ambiciós, Josep Tarradellas, que propicià una via política al marge de les mobilitzacions populars [16]. El 29 de setembre es dicta un Real Decreto sobre la restitució provisional de la Generalitat de Catalunya que és acceptat per Tarradellas, el qual el 9 de desembre del 77 forma un govern provisional on participen tots els partits parlamentaris. L'Estatut d'Autonomia de les quatre províncies és aprovat el 15 d'octubre de 1979 (també amb l'oposició de l'independentisme català que considerava el règim autonòmic com un instrument més de domini de l'Estat i de desviació dels interessos populars). Les autonomies del País Valencià i de les Illes van començar a funcionar el juliol de 1982 per una altra via encara més diluïda que l'Estatut del Principat i que representa només una simple delegació administrativa del poder central. Naixia així una situació dissociada en què el marc polític s'estructurava com a marc continuador de la dominació exercida per l'Estat espanyol estructurat durant el franquisme, al qual s'incorporaven les noves elits polítiques parlamentàries; i d'altra banda, existia un moviment popular allunyat progressivament del poder polític i abocat, a més, a la desorientació i a la desmobilització a causa de l'actuació ambigua i integradora de sectors de l'esquerra dominant aleshores. En aquesta mateixa línia l'Assemblea de Catalunya és dissolta pels sues principals impulsors, especialment el PSUC, l'any 1977. És en aquest marc en què neix el nou independentisme. Notes a la Introducció [1] La tesi de 1979 ha estat defensada sobretot per la gent fundadora dels Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans i de la maetixa Terra Lliure. Per exemple, "Terra Lliure: Declaració de principis", a Fernández Calvet, Jaume: Terra Lliure, 1979-1985. El Llamp. Barcelona, 1986. Pàgs. 186-187. [2] Fèlix Cucurull té diversos treballs sobre la persona de Roca i Farreras entre els que podem citar els articles inclosos al llibre Consciència nacional i alliberament. Barcelona. La Magrana, 1978. I els següents articles: "Josep Narcís Roca i Farreras teoritzador bàsic de l'alliberament nacional" a L'Avenç, núm. 2 (maig 1977), pàg. 7-13; "Narcís Roca i Farreras i la seva proposta de catalanisme popular i democràtic" a Balcells, Albert: El pensament polític català del segle XVIII a mitjan segle XIX, Edicions 62. Barcelona, 1988. [3] Per als orígens del catalanisme polític vegeu Borja de Riquer: Lliga Regionalista: la burgesia catalana i el nacionalisme (1898-1904). Edicions 62. Barcelona, 1977. [4] Bases per a la Constitució Regional Catalana. Manresa, març de 1892. Institut Universitari d'Història Jaume Vicens Vives-Eumo Editorial. Barcelona-Vic, 1992. Pàgs. 46-47. [5] Els fets del Sexenni Revolucionari (1868-1874), especialment l'any que va durar la Ia. República, van provocar la por de les classes dominants, tant als Països Catalans, com arreu de l'Estat. No només van desfermar un terror a la revolució social —legalització dels sindicats i de la Internacional, lleis a favor dels rabassaires—, sinó que també havien d'espantar aquests sectors conservadors, fets com la proclamació de l'Estat català i de la República federal (aturada per Pi i Margall mateix) o els moviments cantonalistes de Múrcia i del País Valencià. [6] Borja de Riquer: Lliga Regionalista... [7] Discurs a l'Ateneo de Madrid l'any 1917, en què arribà a afirmar: "I jo us puc assegurar que aquests reaccionaris, que s'autoanomenen catalanistes, com el qui més, temen el redreçament nacional de Catalunya, en el cas que no els restés sotmesa. I, com que saben que Catalunya no és un poble mesell, ni tan sols intenten deslligar la política catalana de l'espanyola. En canvi, a nosaltres, els treballadors, com sigui que amb una Catalunya independent no hi perdríem res, ans al contrari, hi guanyaríem molt, la independència de la nostra terra no ens fa por." Citat a Cucurull, Fèlix: Panoràmica del nacionalisme català. Edicions Catalanes de París. París, 1975. Vol. V, pàg. 196. [8] Potser el més original fou Maurín, que va definir tres fases del moviment catalanista: burgesa, petit-burgesa i proletària; i definí la necessitat que fos el proletariat qui impulsés el moviment d'alliberament nacional en aquells casos en què això fes trontollar l'estat burgès. [9] Per al desenvolupament d'aquest debat podeu llegir Fabra i Ribas, Antoni i Campalans, Rafael: Catalanisme i socialisme. El debat de 1923. Edicions de la Magrana-Diputació de Barcelona. Biblioteca dels Clàssics del Nacionalisme Català, 10. Barcelona, 1985. [10] Per a un millor coneixement del BOC podeu consultar Bonamusa, Francesc: El Bloc Obrer i Camperol (1930-1932). Curial. Barcelona, 1974. [11] Rubiralta, Fermí: Orígens i desenvolupament del PSAN (1969-1974). Edicions de la Magrana. Barcelona, 1989. Pàgs: 16-25. Per a un coneixement de les bases ideològiques d'aquest partit, podeu llegir: Ferrer, Josep (1978). [12] Per a una bona visió de la represa cultural vegeu Pujol, Enric: El descrèdit de la història. Llibres del Segle. Girona, 1993. [13] Darrerament han aparegut alguns treballs que abracen el període. Podem destacar els de Batista i Playà sobre l'Assemblea de Catalunya o bé els dos primers volums de la visió personal de Xirinacs (1993, 1994) sobre el període. [14] El canvi de posicions que es va produir en menys de dos anys, amb l'abandonament dels moviments d'arrel popular per part d'aquests sectors polítics, va jugar un paper important en la desmobilització de les classes populars. El canvi relativament ràpid d'actituds i la renúncia als objectius polítics rupturistes per part d'aquestes organitzacions, haurien ajudat a estendre entre les classes populars la creença que res no es podia canviar des de la base i per mitjà de la mobilització. Com a conseqüència d'això qui va acabar dirigint realment el traspàs al nou règim polític, va ser el franquisme reformat. [15] Una descripció, encara que des d'un punt de vista personal, de tots els tripijocs, abandonaments i renúncies que van significar aquestes eleccions la trobem al volum II de La traïció dels líders de Lluís Maria Xirinacs (1994). [16] L'any 1992 es va encetar una polèmica entorn la persona de Tarradellas. Josep Benet va publicar un voluminós recull de cartes i textos de Tarradellas, en un intent de ser un atac furibund —no exempt de manies personals— contra aquell. Una posició més matisada apareix en el segon volum de La traïció dels líders de Xirinacs. [Continuació: Primera part: Naixement de l'independentisme (1979-1984)
This work is in the public domain

Comentaris

Re: Història de l'independentisme revolucionari. Primera part: introducció
per iberista	06 set 2013
"Som separatistes [deia Maurín]. Però no separatistes d'Espanya sinó de l'Estat espanyol. A Espanya hi ha una pugna entre l'Estat i les nacionalitats oprimides. S'ha de trencar l'Estat, desarticular-lo. Només quan l'Estat semifeudal estigui destrossat podrà formar-se la veritable unitat ibèrica, amb Gibraltar i Portugal inclòs" Aquest fragment estaria bé que el llegissin tots aquells qui, de de les files de l'independentisme, afirmen que l´iberisme és una forma d´espanyolisme desconeixent totalment la história dáquesta concepció política.