Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Calendari
«Novembre»
Dll Dm Dc Dj Dv Ds Dg
          01 02
03 04 05 06 07 08 09
10 11 12 13 14 15 16
17 18 19 20 21 22 23
24 25 26 27 28 29 30

No hi ha accions per a avui

afegeix una acció


Media Centers
This site
made manifest by
dadaIMC software

Veure comentaris | Envia per mail aquest* Notícia
Notícies :: pobles i cultures vs poder i estats
Història de l'independentisme revolucionari català. Segona part:
03 set 2013
Tal com ho apuntàvem a la introducció precedent, en el referèndum del 15 de desembre de 1976, gran part de l'oposició antifranquista va prendre partit per l'abstencionisme i, a partir d'aquesta actitud, la idea rupturista que tant s'havia pregonat, fins al punt d'unificar línies d'acció, començava a difuminar-se. Però no és fins a les eleccions legislatives del 15 de juny de 1977, que les opcions reformistes s'allunyen de les instàncies unitàries, com l'Assemblea de Catalunya , que havien protagonitzat la lluita antifranquista a l'entorn dels lemes de "Llibertat, Amnistia i Estatut d'Autonomia". Aquest allunyament acabarà abocant a la dissolució d'aquestes instàncies unitàries sense que haguessin assolit encara els objectius que s'havien proposat.


1. CAP A UNA NOVA ESTRATÈGIA INDEPENDENTISTA: CONSCIENCIACIÓ I MOBILITZACIÓ

Així, després del 15 de juny del 77, quan encara no s'havien legalitzat totes les organitzacions polítiques i sindicals i l'amnistia no s'havia promulgat, les forces polítiques reformistes reivindicaven un estatut d'autonomia. En aquesta situació el dret a l'autodeterminació havia deixat de ser un objectiu prioritari i la reunificació nacional començava a ser considerada com una simple idea de caràcter cultural. Mentrestant, la burgesia catalana es mantenia en un compàs d'espera.


En aquestes circumstàncies, l'1 de juliol d'aquell any eren detinguts Josep Lluís Pèrez, Carles Sastre, Montserrat Tarragó i Àlvar Valls, de reconeguda trajectòria independentista, acusats per la policia espanyola de la mort de l'industrial Josep Maria Bultó, esdevinguda el 9 de maig de 1977.


I després de les mobilitzacions de l'Onze de setembre a Barcelona a la tarda (al matí, els independentistes vam omplir de gom a gom el Fossar de les Moreres) i el 9 d'octubre a València, on més d'un milió de persones surten al carrer per exigir el canvi, la burgesia torna a prendre la iniciativa i les bases institucionals del pacte polític no es fan esperar.


Amb el vist-i-plau de tothom es produeix el retorn de Tarradellas passant per Madrid, i s'instaura per decret-llei espanyol una Generalitat provisional, i el quinze d'octubre es decreta l'esperada llei d'amnistia. Però, mentre se celebrava la Conferència d'Organitzacions d'Esquerra Independentista, el novembre de 1977, es retira l'amnistia als quatre independentistes acusats de la mort de l’industrial Bultó que es veuen obligats a exiliar-se. La solidaritat amb els independentistes va generar divisions al si del bloc independentista que començava a configurar-se a l'entorn de l'esmentada Conferència.


En aquest context es gestava la reforma política [2] que mesos més tard donaria pas a un text constitucional que no contenia el dret a l'autodeterminació i obstruïa la reunificació de Catalunya, País Valencià i les Illes en una sola nació, tot deixant la porta oberta a uns estatuts d'autonomia orientats més cap a la descentralització administrativa que política.



Així la ruptura democràtica se'n va anar en orris i aquesta nova conjuntura política que s'oferia a un poble que acabava de sortir de 40 anys de dictadura també era acceptada per tot un conjunt de forces polítiques democràtiques, algunes de les quals de signe independentista.




1.2 Configuració del nucli resistent


La creació del Comitè Català contra la Constitució Espanyola per part del PSAN-P i d'altres organitzacions independentistes va ser el primer pas per a la clarificació de l'independentisme enfront del nou marc jurídic de l'estat que s'anava perfilant, el Estado de las Autonomías. El Comitè va realitzar una intensa activitat d'agitació i actes públics arreu del Principat, i va assolir un cert grau d'audiència. Paral·lelament, va servir per formar els primers quadres polítics de l'independentisme, adaptats a les noves condicions polítiques i a l'enfrontament, cada cop més evident, amb el reformisme. És en aquest nucli on es va forjar l'ideari polític que pocs anys més tard es va concretar en el llibre La lluita per la Independència. Ideari aquest que es basava en una estratègia de resistència per assolir un Poder Popular Català. Una estratègia on es combinava la conscienciació i la mobilització.


L'independentisme iniciava així, una política deslligada de les organitzacions estatals i configurava una línia pròpia.

I és en aquesta direcció que militants independentistes de Reus organitzen la I Trobada Independentista l'estiu de 1978; el març de 1979 es fusionaven les organitzacions polítiques PSAN-provisional i l'Organització Socialista d'Alliberament Nacional (OSAN), formació de la Catalunya Nord, per formar els Independentistes dels Països Catalans (IPC). L'Onze de Setembre de 1979, al Fossar de les Moreres, es planteja el rebuig explícit a l'estatut que és titllat de sucursalista; tot i així, alguns sectors independentistes no s'acaben identificant amb aquest posicionament i es desvinculen de la convocatòria. L'acte va ser dissolt a la força, a causa de la intervenció de la policia que va carregar contra els assistents.


No és un fet casual que el conjunt de l'independentisme no es vagi identificar amb aquest nucli resistent. L'escissió que va patir el PSAN l'any 1974, d'on sorgiria el PSAN-P, va estar provocada, entre altres motius, per les dificultats existents al si del PSAN a l'hora de configurar línies d'actuació pròpies de l'independentisme, en un moment en què l'oposició antifranquista havia iniciat el camí que conduiria a la reforma pactada.


Així, el col·lectiu de militants que van abandonar el PSAN, i que més tard formarien el PSAN-P, manifestaven aleshores que calia organitzar diferents fronts de lluita al si del moviment d'alliberament popular català. Aquesta nova línia política els portaria a desenvolupar la concepció estratègica de desplegament d'un "Poder Popular Català" [3] estratègia que es començaria a concretar uns anys més tard amb la creació del Comitè Català contra la Constitució Espanyola.


Per la seva banda, el PSAN entrava en un procés de discussió interna que l'havia de dur a definir-se com a un partit comunista l'any 1976, fet aquest que comportaria una nova escissió motivada per la disconformitat amb aquest nou plantejament ideològic del partit.


El grup de militants que van abandonar l'any 1976 el PSAN i el Col·lectiu Combat que va sorgir aquell any del FNC van formar el Moviment d'Unificació Marxista (MUM). Aquest moviment va formar conjuntament amb altres col·lectius de caire nacionalista la Candidatura d'Unitat Popular cap el Socialisme (CUPS) amb la intenció de participar en les eleccions del 15 de juny de 1975. Aquesta candidatura tenia com a objectiu mantenir el caliu que havia forjat l'Assemblea de Catalunya, un cop havia estat abandonada per l'oposició antifranquista. El conegut independent, Salvador Casanova, es va presentar de cap de llista per Barcelona. Pel Senat, la candidatura donava suport a Lluís Maria Xirinacs que va resultar elegit.


Posteriorment, el MUM es va fusionar amb el Partit del Treball de Catalunya (PTC) i formaren el Bloc Català de Treballadors (BCT).


Un cop aprovada la Constitució Espanyola en el referèndum del 6 de desembre de 1978, el PSAN forma amb el BCT i Lluís Maria Xirinacs una plataforma electoral, el Bloc d'Esquerra d'Alliberament Nacional (BEAN), per presentar-se a les eleccions de l'1 de març de 1979. La coalició només va assolir 46.800 vots al Principat, un resultat molt per sota del que s'havia proposat. El PSAN es lamenta dels resultats, tot dient que "una primera explicació radica en què ni es practica sobre nosaltres una política colonialista com a Galícia o Canàries, ni hem reaccionat amb una defensa armada dels drets nacionals del nostre poble treballador com a Euskadi. El fet és que el nostre tradicional seny, el nostre tradicional pactisme, i la ignorància manipulable de bona part del poble han estat un bon fonament per domesticar el perill català, i més encara el perill dels Països Catalans. Però una vegada més ho hem de dir ben fort: o ens salvem tots o morim tots; o els Països Catalans ens unim amb una estructura política forta, o Catalunya, el País Valencià i les Illes seran domesticades, cadascun pel seu lloc, conformant-se amb un miniestatut d'autonomia que representi una mera possibilitat de gestió administrativa..."[4]. I Xavier Romeu, membre de l'executiva del PSAN, remarcava que el BEAN no havia estat solament una coalició electoral, "és, des d'ara, l'embrió del nostre moviment popular d'alliberament nacional" [5]. Mesos més tard, el PSAN abandonaria la coalició i entraria en una crisi interna. Aquestes tensions es van veure reflectides en la convocatòria del Fossar de les Moreres de 1979. I a finals d'aquell any, un sector reformista-autonomista, segons el PSAN [6], va abandonar el partit per a integrar-se inicialment a la coalició que s'acabava de formar per presentar-se a les primeres eleccions autonòmiques, tot dispersant-se per gairebé totes les formacions de l'arc parlamentari al Principat; i incorporant-se a la Unió del Poble Valencià (UPV) i al PSOE, al País Valencià.


Un cop produïda aquesta escissió, el PSAN s'incorporà al nucli de resistència tot orientant la seva línia tàctico-estratègica en el sentit del rebuig a la reforma política.




1.3 Noves detencions i naixement dels CSPC


Mesos abans, l'independentisme patia noves detencions (4 de març de 1979): Jaume Martínez i Vendrell, Lluís Montserrat i Sangrà, Maria Teresa Sol Cifuentes, Joan Mateu Martínez, les germanes Concepció i Montserrat Vall Pla i Xavier Manzano; i a París, Manuel Viusà; tots acusats de la participació en l'assassinat de l'ex-alcalde de Barcelona, Joaquim Viola i de l'industrial, Bultó, i acusats també de pertànyer a l'organització armada EPOCA. El titular del Diario de Barcelona del 14 de març de 1979 donava per provada aquesta participació, tot referint-se a Los asesinos de Viola y Bultó. La policia implicava també Batista i Roca com un dels cervells del grup. Per aquesta raó aquest cas ha estat conegut amb el nom de "cas Batista i Roca".


Però la repressió contra l'independentisme no s'havia iniciat ni s'havia acabat en aquestes detencions durant l'any 1979, ja que el 26 de gener queia a Barcelona metrallat per la policia espanyola, Martí Marcó en saltar-se un control policial. I arran de la mort de l'independentista Fèlix Goñi en esclatar-li un artefacte explosiu quan anava a col·locar-lo a una concessionària de la Renault, van ser detingudes, el 2 de juny, Griselda Pineda, Frederic Bentanachs, Montserrat Ginestà, Josep Figuerola i Joaquim Pelegrí. La policia els va acusar de ser el braç armat d'IPC.


A l'entorn del conjunt d'aquestes detencions esdevingudes l'any 1979 es van formar els Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans (CSPC), com a una plataforma de defensa política dels independentistes empresonats. La seva constitució havia estat la millor demostració que l'autonomia no es corresponia amb les aspiracions nacionals i populars del poble català. Segons els CSPC, i això significava "el naixement de l'independentisme com a única força política disposada a enfrontar-se seriosament a causa de les agressions socials i nacionals de l'autonomia espanyola". [7]


En aquest sentit, els CSPC seran el primer pol d'organització i mobilització que assolirà aglutinar al seu si la majoria de militants d'organitzacions de caire independentista. El terreny havia estat adobat, però, per l'experiència del Comitè Català Contra la Constitució espanyola.


Els CSPC, van ser, doncs l'organització on es va generar la consciència independentista en aquest període inicial, una consciència que es va estendre ràpidament per diferents moviments socials com el moviment antinuclear i ecologista, i entre els estudiants d'instituts i d'universitat, i, de manera progressiva, a barris populars i comarques. [8]












2. Terra Lliure i incidència independentista en les lluites sectorials



Els CSPC, l'IPC i alguns sectors del PSAN estaven convençuts que si s'unificaven esforços entorn d'un projecte clarament independentista es podia guanyar audiència entre el poble i un reforçament en el camp organitzatiu, superant així l'estat de fragmentació que patia l'independentisme i la seva feblesa organitzativa. D'altra banda, pel que fa a l'emplaçament de les candidatures electorals es considerava que la inclusió dels independentistes empresonats en llocs destacats de les llistes fóra un element determinant per a mesurar la voluntat de trencament amb l'estat.

Aquestes orientacions anaven dirigides a les organitzacions polítiques, el Bloc d'Esquerra d'Alliberament Nacional (BEAN) i Nacionalistes d'Esquerra (NE) de recent creació, que tenien la intenció de presentar-se per separat, i que per separat van anar a les eleccions. I és que va ser impossible arribar a una entesa, i això que els CSPC hi van abocar molts esforços.

La suma de vots obtinguts per les dues candidatures que es reclamaven de l'espai nacionalista d'esquerres, va demostrar que existien unes possibilitats electorals per a una candidatura única. Totes dues formacions van assolir un total de seixanta mil vots. Els CSPC van analitzar aquests resultats com una derrota de l'independentisme i van criticar durament als NE als quals van acusar d'haver-se mofat de l'independentisme, de la unitat, i dels independentistes catalans empresonats i exiliats, ja que van considerar que aquesta formació política havia boicotejat la unitat.

Pel moviment català d'alliberament nacional (MCAN) que s'anava perfilant a l'entorn dels CSPC, les primeres eleccions autonòmiques al Parlament de Catalunya havien posat de manifest que calia una operació de clarificació de l'independentisme en benefici d'una alternativa clara, cada dia més necessària per a les classes populars catalanes.



[[El nou govern de la Generalitat, la culminació del projecte reformista]]

El NO que s'havia propugnat com a rebuig a la Constitució Espanyola, significava també —segons els CSPC- rebutjar l'estatut d'autonomia que culminava el projecte reformista amb la realització de les eleccions al Parlament de Catalunya.S'havia elegit un Parlament que va ser qualificat d'inoperant pel fet de considerar-lo realment marginat de les grans decisions econòmiques i polítiques que hipotecaven el futur d'una part de la nació catalana. Segons aquestes anàlisis les línies referents a la defensa de la catalanitat estaven marcades per l'ambigüitat, especialment pel que fa al programa de política lingüística. "Pujol està lligat completament de peus i mans per la por, i pretén en aquest terreny arribar a la quadratura del cercle"[1].


Pel que fa a l'actuació econòmica, IPC [2] criticava les atribucions ridícules del nou govern autonòmic, ja que no tenien potestat sobre la política monetària ni sobre les rendes. I com que CDC havia acceptat propiciar a Catalunya un acord marc en la línia que havien subscrit la Unió General de Treballadors (UGT) i la Confederación Española de Organizaciones Empresariales (CEOE) 3), el moviment independentista va identificar CDC com a el braç executor de la política que a nivell d'estat realitzaven la Unión del Centro Democràtico (UCD), el Partido Socialista Obrero Español (PSOE), la patronal i les centrals sindicals.


Tot i així, no havia sorprès al moviment independentista el triomf electoral de la coalició de Convergència i Unió (CiU) i d'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC). L'anàlisi política del resultat electoral que les organitzacions independentistes van fer aleshores anava en el sentit de considerar que la burgesia local, en les seves dues branques CiU i ERC, havia demostrat que, a falta d'una alternativa independentista seriosa i implantada que s'oposés a l'autonomisme, encara gaudia d'una certa capacitat de representació de les aspiracions nacionals. L'augment del vot de CiU i ERC corresponia a desplaçaments del vot anterior de l'UCD i del PSOE, però també a vots d'un nacionalisme popular encara molt desorientat per l'absència d'una alternativa independentista seriosa i per la manca d'un projecte polític nacional per part de l'esquerra reformista (PSOE i PCE-PSUC). Aquest fet havia evitat el protagonisme del moviment obrer i popular català en la lluita per la consecució de formes de poder nacional, esquema que no s'havia establert a Euskadi a causa de la presència d'Herri Batasuna. La derrota electoral de les opcions estatalistes en el cas del PSC-PSOE es podia mesurar per la manca d'un projecte polític nacional i per la subordinació organitzativa al PSOE.




[[Primer judici contra l'independentisme]]


Trenta anys de reclusió major i quatre mesos d'arrestament major, així com cinc milions de pessetes d'indemnització són les penes que havia sol·licitat el ministeri fiscal i l'acusador privat per a Jaume Martínez Vendrell per haver estat l'inductor, i a Lluís Montserrat Sangrà, per haver participat directament en l'assassinat del president de la Cros SA, Josep Mª Bultó, el 9 de maig de 1977. El judici celebrat el 12 de juny de 1980 va desvetllar una gran expectació en medis polítics catalans i de fet va esdevenir un judici polític contra l'independentisme.

Pels CSPC, el judici s'enquadrava dins d'un marc polític molt concret i significatiu, ja que s'havia culminat la reforma política i les lleis dites antiterroristes aprovades pel parlament espanyol feien possible les detencions arbitràries i les tortures, i l'esmentada reforma es donava per acabada amb la institucionalització de "l'autonomia regionalista", que comptava amb l'activa participació de "les forces sucursalistes (CDC, PSC, PSUC), les quals en cap moment no estan disposades a deixar de donar suport a la política repressiva del govern espanyol"(5). I per aquesta organització, no era casual que la data fixada pel judici fos immediatament després de les eleccions al Parlament de Catalunya.

La detenció d'ambdós acusats, juntament amb altres companys que posteriorment serien posats en llibertat, es va produir enmig d'una campanya policíaca que va atribuir la responsabilitat a l'Exèrcit Popular Català, organització que hauria estat fundada, segons la policia, per Batista i Roca el 1969.

El jutge de l'Audiència Nacional, Gómez Chaparro, va ser qui va instruir el sumari (6) i va donar curs a la demanda d'extradició de Manuel Viusà, exiliat a París, que va ser denegada per la justícia francesa per manca de proves. El fiscal com a fet paradoxal va lloar la personalitat de Viusà. A la Chambre d'Accusation de la Cour d'Appel de París, el 9 de maig de 1979, hi van assistir un gran nombre de catalans per manifestar la seva solidaritat amb Manuel Viusà.

Martínez Vendrell havia estat un dels cinc fundadors del Front Nacional de Catalunya (FNC) a París i després de la guerra havia contribuir a la seva organització a l'interior. L'any 1946 havia estat detingut amb altres companys i condemnat a vint anys de presó. Una amnistia limitada el va posar en llibertat l'any 1952 i va continuar la seva militància política al FNC. D'ençà del 1977 residia a Andorra a causa d'una malaltia.

Lluís Montserrat també havia militat al FNC, partit que havia deixat el l976, tot i que havia mantingut la seva activitat política de signe independentista.

L'Audiència va condemnar Jaume Martínez a un any i tres mesos, mentre que va absoldre Lluís Montserrat. La pena havia estat simbòlica per al primer, ja que l'havia complerta en presó preventiva. Però, la sentència es negava a aplicar l'amnistia del 15 d'octubre de 1977 (quan havia estat aplicada a independentistes bascos) perquè argumentava que el mòbil de l'acció que es jutjava no havia estat l'autonomia, sinó la independència. Per la seva banda, la família Bultó va recórrer la sentència, i el Suprem va condemnar aquests encausats un any després a dotze i sis anys de presó i per aquesta raó es van veure obligats a prendre el camí de l'exili.





[[Noves detencions pel cas Batista i Roca]]

L'octubre de 1980, quatre mesos després de la llibertat de Lluís Montserrat i Jaume Martínez es produïen noves detencions en relació al cas Batista i Roca. Aquesta vegada són deu els detinguts: Xavier Barberà, Joan Casas, Concepció Duran, Ferran Jabardo, Antoní Messeguer, Rosa Naval, Abel Rebollo, Ramon Subirats, Dolors Tubau i Maria Tubau. La nota policial acusava als detinguts de la mort de l'industrial Bultó i d'estar preparant un atemptat contra el president de la Generalitat, Jordi Pujol.

Amb aquesta nota policial, segons els CSPC, es cercava aïllar políticament els detinguts i generar l'enfrontament entre les institucions autonòmiques i la nova generació de l'independentisme.



[[Primeres accions de Terra Lliure]]


Els CSPC van desplegar una intensa campanya d'informació i mobilització a l'entorn del judici del 12 de juny de 1979, que va enfortir els plantejaments independentistes en l'estratègia de resistència que s'anava configurant, tot i la seva feblesa organitzativa. Però el front antirepressiu no era l'únic: l'independentisme comença a estar present en la lluita ecològica, a les universitats, en el camp de la dona, en el camp sindical i en el de la lluita per la llengua.

En el terreny ecològic, l'independentisme participa l'estiu de 1980 en la marxa Antinuclear de Catalunya que havia estat convocada pel Comitè Antinuclear de Catalunya (CANC) i en diverses campanyes reivindicatives. A més, conjuntament amb altres col·lectius ecologistes dinamitza una clarificació al si del moviment ecologista català i al si del CANC, ja que aquesta entitat evitava qualsevol enfrontament amb les forces polítiques de l'esquerra estatalista, PSC-PSOE i PSUC, sobretot en l'àmbit de la política energètica que portava a terme el govern central. D'aquesta discussió naixeria la Coordinadora Antinuclear contra les tarifes elèctriques que més tard esdevindria la Taula Antinuclear i Ecologista de Catalunya.

El 23 de febrer de 1980, a la Facultat de Medicina de Barcelona (Clínic) es constituïa l'Assemblea d'Estudiants Independentistes d'Universitat (AEIU); se sortia així de l'aïllament de l'independentisme a les facultats i se superava el treball sovint personal, voluntarista o bé de seguidisme. I per primer cop, els estudiants independentistes es dotaven d'una organització amb l’objectiu de generar una alternativa renovadora que posés la Universitat en hora amb els interessos i el procés d'alliberament de la nació catalana. D'entrada, aquesta nova organització presentava tres eixos de lluita per a l'agitació i la mobilització: "El combat contra l'Estat espanyol i la seva política educativa, contra les estructures d'una Universitat caduca i degradada, i contra l'espanyolisme i el reformisme militant de les forces avui majoritàries dins d'una contestació estudiantil".

En el camp de l'alliberament de la dona, s'estava iniciant un procés de discussió al si d'un col·lectiu de dones independentistes que no veien clara la tasca de la Coordinadora Feminista a causa de la seva despolitització i dels plantejaments purament reivindicatius que no posaven en qüestió ni elements ideològics i pràctics claus com són la família, ni elements organitzatius també claus com era l'autoorganització nacional. D'aquest nucli sortiria el col·lectiu "Dones en lluita".

En el terreny sindical es partia de la base de la poca incidència independentista en el món laboral; tot i així s'iniciava un procés d'unificació entre els Col·lectis d'Obrers en Lluita, els Col·lectius de Treballadors de Catalunya, el Sindicat de Treballadors de la Garrotxa i el Sindicat d'Obrers de la Fusta i el Suro de Girona, cap al Sindicat Nacional i de Classe dels Països Catalans.

En el camp lingüístic se cercava la clarificació ideològica i la mobilització i es preparava el terreny per a la formació posterior dels Grups de Defensa de la Llengua.

Dins d'aquest context de clarificació i embranzida de l'independentisme, la matinada del 24 al 25 de juliol de 1980, revetlla de Sant Jaume, esclaten dos artefactes explosius a les oficines de FECSA de Calella i del carrer Mallorca de Barcelona. L'organització armada Terra LLiure feia així la seva primera aparició pública. I és que d'ençà la mort de Fèlix Goñi (juny de 1979) no s'havia sentit parlar de cap organització armada a la nació catalana. No obstant això, entre la mort de Martí Marcó i Fèlix Goñi i el juliol de 1980 hi ha un fil conductor que cal tenir en compte. I és que Terra Lliure, havia aparegut l'any 1978, en el mateix moment que es aprovada la "Constitución Española", "en uns moments en que l'independentisme català pren consciència que la seva lluita estava condemnada a la marginalització pels poders de l'estat, i es preparava a continuar la resistència, resistència que els companys de viatge de l'oposició antifranquista havien abadonat sense fer-s'ho pregar gens"(7). És en aquest nucli independentista, com s'ha dit anteriorment, que es generen les propostes per elaborar una estratègia de resistència amb l'objectiu d'aglutinar amplis sectors de les classes populars per oposar-se a la reforma política.

Tot plegat és l'expressió d'un fenomen més general, l'aparició d'una línia independentista que es començava a articular al si de la pràctica social del poble català. Abans de 1979, l'independentisme havia existit només en tant que un pol propagandístic i en molts sectors encara dins d'expectatives electoralistes i en una línia vacil·lant respecte al bloc autonomista.

És, per tant, aquesta conjunció de diferents elements allò que marca un canvi qualitatiu; res no apareix, però, per atzar el 1979: les experiències anteriors hauran representat una acumulació de coneixements teòrics i pràctics d'una gran utilitat.

L'organització armada no va néixer del no-res. Hi havia hagut precedents en altres organitzacions anteriors, però com puntualitza Josep Serra (8), és una de les poques organitzacions armades que planteja la seva actuació per motivacions estrictament polítiques. Terra Lliure es planteja com a part d'un projecte nou i amb clara voluntat unitària. I assumeix, segons la seva Declaració de Principis de 1984, una concepció de la lluita armada que va més enllà dels plantejaments insurreccionals, és a dir, planteja la lluita armada com un element de dinamització de les lluites socials i polítiques, i vinculada als interessos i a les lluites populars.

Així, Terra Lliure manifestava que no tenia com a objectius conquerir la Independència, ni instaurar el Socialisme, ni reunificar els Països Catalans mitjançant una victòria militar sobre els exèrcits espanyol i francès, sinó que es proposava simplement, ser una part indestriable d'un procés polític en la consecució d'aquests tres objectius.

Per aquesta raó, l'activitat de Terra Lliure assolia una més amplia projecció social que d'altres organitzacions anteriors com el FAC i EPOCA.

El FAC, que havia actuat a la dècada dels anys 70 fins que va patir les seves darreres onades repressives de 1977, s'havia trobat mancat de plantejaments polítics clars i les seves actuacions no havien generat cap moviment social mínimament sòlid perquè pogués resistir davant la ideologia sucursalista i reformista dominant. I l'experiència d'EPOCA tenia les limitacions pròpies d'un grup excessivament tancat i militarista. Tot i la seva preparació tècnica important no va arribar a incidir socialment i es va esgotar entre el 1979 i 1980 en diferents onades repressives. La davallada de l'experiència d'EPOCA va ser causada, parcialment, per la indefinició d'una part del seu radi d'influència envers l'anomenada transició política. També és cert que un col·lectiu de militants d'aquesta organització van passar a Terra Lliure, que es va anar implantant juntament amb el conjunt del moviment independentista en una clara posició de rebuig al marc jurídico-polític de l'anomenat "Estado de les Autonomías".

Terra Lliure i els primers nuclis organitzats amb una definició clarament independentista, apareguts a l'entorn del nucli resistent, faran la funció catalitzadora del procés. En aquest marc no és casual que la concentració independentista de l'Onze de setembre de 1980 al Fossar de les Moreres es fes sota el lema Defensem la nostra Terra.




[[Denúncia de l'actuació d'ETA (Politico-Militar) als Països Catalans]]


Arran de la discussió al si dels CSPC del cas de Miquel Argilés, militant del Partit Carlí de Catalunya (PCC) a Lleida per haver donat suport a ETA (Político-Militar), van aparèixer diversos punts de vista entorn de la procedència o no de defensar-lo com a independentista català. Per aquesta raó és interessant recordar el text intitulat No tots els espanyols vénen d'Espanya (9), on es deixa clara la posició de denúncia de l'independentisme davant l'actuació d'ETA als Països Catalans.

Cinc mesos més tard de l'aparició d'aquest article —els dies 10 i 11 de juliol de 1980-, eren detingudes a Barcelona, Blanca i Eva Serra, militants dels IPC, i Ramon Martínez. Després d'haver estat traslladats a la Dirección General de Seguridad de Madrid i d'haver sofert tortures són deixats en llibertat sense cap càrrec. La policia espanyola cercava alguna relació entre IPC i ETA-pm, ja que aquesta organització havia segrestat el financer Jesús Serra Santamans.El mes de novembre, ETA-pm assaltava la caserna de Berga, amb l'ajut de tres independentistes catalans, que pertanyien al PSAN. L'acció va acabar en fracàs absolut: en la retirada desordenada, foren detinguts una colla de participants, entre ells, Jordi Puig i Pañella. Tot i així, la resta dels bascos i els dos catalans, Miquel Cura i Robert Ara, van aconseguir fugir.

Tota la infrastructura dels "poli-milis" del Bages va caure, i van ser detingudes una trentena de persones, la majoria relacionades amb el sector del PSAN que donava suport als Nacionalistes d'Esquerra. La col·laboració d'aquest sector del PSAN no té res d'estrany, sobretot si es té en compte que en aquell temps Euskadiko Ezquerra i Nacionalistes d'Esquerra tenien unes relacions immillorables, atès que els segons volien ser l'homòleg dels primers als Països Catalans. Les línies polítiques eren paral·leles, de caire autonomista crític, i jugaven el mateix paper de coixí davant el previsible ascens de l'independentisme en els anys que havien de venir.


[...]

This work is in the public domain

Comentaris

Re: Història de l'independentisme revolucionari català. Segona part:
03 set 2013
d'aquest rotllo patateru de terrorisme de pa sucat amb oli /quatribarrat, la part que trobo mes sucosa i entretinguda es l'episodi del tret al genoll pel Jimenez-Losantos!!
Re: Història de l'independentisme revolucionari català. Segona part:
03 set 2013
Però que pesats que sou amb la serie-txapa aquesta. Pesats!!!!
Re: Història de l'independentisme revolucionari català. Segona part:
04 set 2013
Amagat amb codi "Un altre"
(POBRESA de l'article, quan sembla més un comentari que no un article, o no aporta res)
Notícies :: globalització neoliberal
¿Se puede usar la afiliacion a cnt, como reclamo para pedir el voto en una candidatura electoral?
per gironanarkista 03 set 2013
La cnt en su coherencia es opuesta a la dependencia de la organizacion sindical a partidos politicos .
La cnt se reafirma que su finalidad es la de cambiar el sistema capitalista por la socializacion completa de los medios de produccion y de cambio, es decir la consecucion del comunismo libertario. Los militantes de la cnt ratifican su vinculacion a la asociacion internacional de los trabajadores >AIT=, en cuyos estatutos se propugnan la abolicion de toda funcion estatal de la vida de la sociedad, y se rechaza todas las fronteras politicas y nacionales, y se proclama la lucha contra el capital y el estado a traves del sindicalismo revolucionario que preconiza la accion directa.
La historia de la cnt, ha habido casos de intentar instrumentalizar a la cnt para intereses de partido, de naciopnalismos, de estado (Nim, maurin), pero igual que ellos fracacasaron veremos fracasar a los que en catalunya, tratan de nuevo de instrumentalizar a la cnt, para fines o por medios que le son ajenos a la voluntad de ser de la cnt.
PESE A QUIEN PESE SIEMPRE CNT

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more