|
|
|
|
|
Notícies :: corrupció i poder : especulació i okupació |
|
Madrid 2020: Facin caixa senyors!
|
|
|
per Iñaki Alonso-LQSomos |
02 set 2013
|
|
Tot apunta que la ciutat té més possibilitats que mai, en aquest tercer intent, d'aconseguir la candidatura olímpica, enmig de la crisi internacional moltes ciutats, Roma entre elles, han optat per no presentar en aquesta ocasió candidatura. |
|
Passejar pels carrers i places de Madrid comença a deixar una sensació de decadència i abandonament, passats els focs follets de la bogeria de la construcció, dels somnis faraònics, la realitat es deixa veure tal com és, amb un futur hipotecat i irreversiblement negre en molt de temps.
Es respira contaminació, els carrers estan plens de porqueria que s'acumula des de fa mesos, la pudor en aquests mesos de canícula d'alguns llocs és insuportable, l'asfalt de les carreteres està esquerdat i amb uns sots que semblen fosses, centenars d'edificis en els que es comença a veure la seva falta de manteniment, l'espera d'un bus pot sorprendre en temps (i no gratament) a més d'un @, la quantitat de locals de petits negocis tancats, que no han pogut sobreviure a aquesta bogeria. La ciutat de Madrid es ressent i comença a fer aigües.
Aquí, algú ha construït una ciutat per sobre de les seves possibilitats, hipotecant el nostre futur a uns interessos que no som capaços de pagar, transformant la ciutat als seus capricis per ara no poder mantenir-lo.
Madrid, epicentre de la corrupció a tots els nivells que hi ha d'empresaris, polítics (*), banquers, sindicats (*) ... al qual hem de sumar en el deteriorament, una privatització dels serveis públics galopant "De Madrid, al cel" toca canviar-lo per un "De Madrid, a l'infern". I si no en teníem prou amb el premi de la tómbola de fira d'Eurovegas a Alcorcón, ara també tenim moltes possibilitats de ser Ciutat Olímpica.
Tot apunta que la ciutat té més possibilitats que mai, en aquest tercer intent, d'aconseguir la candidatura olímpica, enmig de la crisi internacional moltes ciutats, Roma entre elles, han optat per no presentar en aquesta ocasió candidatura.
Quan algun govern, administració o similar fan una campanya mediàtica, hi ha dues coses que queden clares, una que t'ho fiquen fins a la "sopa", una altra que no pots opinar de manera contrària a aquesta campanya, perquè ells ja han decidit teva opinió , això sí, sense comptar amb tu. La propaganda i la publicitat realitzen el seu treball executor de convenciment.
En aquesta ciutat en els últims anys tots els projectes han estat faraònics, s'han oblidat que un parc es pot fer plantant tots els anys una dotzena d'arbres, que l'esport es construeix des de la base, amb poliesportius de barri, això sí, que funcionin i que estiguin atesos. Però això s'apartaria dels nostres administradors dels milionaris pressupostos que permeten gestionar, a compte d'haver-nos hipotecat de per vida als ciutadans.
Madrid compta ja amb una colossal deute que arrossega de les dues aventures anteriors, les aspiracions per a 2012 i 2016.
Madrid 2020 és un somni o un nou capritx especulador?
Un somni venut sota la dubtosa filosofia de l'olimpisme actual. Els Jocs, no són més que una simple competició de professionals, avalada per marques comercials (les que exploten salvatgement a l'anomenat tercer món, aquests tallers que ens impressionen quan els veiem en els Telenotícies) un desplegament publicitari de consum de les grans multinacionals, 1 negoci pur i dur. L'esport en el seu origen va ser considerat un transmissor de cultura, sent un ferm reflex de la societat, però en els nostres dies, l'esport és una eina més del mercat capitalista (salvatge).
La realitat dels Jocs Olímpics és la mateixa que la dels esports de competició o professionalitzats, són la viva imatge de la globalitzada societat actual: dopatge, violència, explotació comercial, fanatisme, competència agressiva, intolerància ... les Olimpíades estan en mans de les multinacionals, amb el seu inseparable patrocini. Les grans multinacionals, ansioses de poder i diners, aconsegueixen arribar fàcilment al ciutadans i ciutadanes oferint conceptes tan ètics com la concòrdia universal, l'afecte, l'amistat, la igualtat, l'honradesa.
Tot és una qüestió de forma, ja que en el fons l'únic que es busquen és arribar a la butxaca del parroquià perquè compri aquest perfil del súper-atleta (el culte a la falsa imatge tan de moda) que representa la marca: roba, sabatilles, refrescos, etc. Estem en un gran sainet sobre l'olimpisme. Assistim a una imatge dels Jocs, completament falsa, per molt que tots els mitjans de comunicació (portaveus de la banca i les multinacionals) ens bombardegin diàriament amb la campanya olímpica, al cap ia la fi en aquest país la paraula esport es canvia simplement per la de futbol.
Veritats o mentides
Una de les armes més poderoses que utilitzen per al cec suport patrioter a aquests esdeveniments, és la manipulació, gran eina dels dirigents polítics, que amb el suport de l'armada mediàtica, és molt difícil no sucumbir.
La primera proposta que banya el projecte de meravellós és "treball" paraula màgica en aquest país amb una taxa d'atur del 26,8% (1), no és d'estranyar que davant promeses així, capitule gran part de la població, tot i que les promeses pintin molt falses.
Amb els Jocs no hi haurà molts més llocs de treball, i els que es creïn seran precaris i marcadament temporals, la durada exacta de les olimpíades. Treballs per augmentar les infraestructures del caprici especulatiu, que no dels ciutadans, i els treballs de servei als quals tan acostumats estem, treballs fiats a totes les successives reformes i lleis laborals: contractes d'hores, d'un dia ... Això si, de els primers a cantar les "lloes" d'unes olimpíades estan els dos buròcrates sindicals que han signat el protocol de col · laboració amb la ultradretana alcaldessa (2) I després una nova llarga travessia del desert, com ja va ser Barcelona 92.
¿Infraestructures? sota l'excusa de ser ciutat olímpica el poble de Madrid, ja fa molt de temps pagant una alt cost, no és una cosa d'ara, si ens remuntem al 2005, amb la primera boja campanya de Madrid 2012, es van talar 12.000 arbres, molts d' ells centenaris, a canvi de les denominades infraestructures viàries, un autèntic bosc massacrat que trigarem molt de temps a recuperar. Les construccions suposadament olímpiques ¿de què han servit als i madrileñ @ s en aquest temps?
Per exemple la "Caixa Màgica" inaugurada el 2008 en ple barri obrer de Sant Fermí, va costar 294 milions, més del doble del previst. Ara, l'Ajuntament admet que la seva explotació és ruïnosa: "No aconsegueix aconseguir la quota de mercat que li correspondria, es troba en un lloc inconvenient i el seu manteniment és caríssim" (3). Però no només és un problema de mala gestió i planificació, per a més INRI les instal · lacions no les poden utilitzar al barri, estan tancades amb pany i clau, després d'haver promès escola de tennis, pistes de lloguer ... quin serà el futur de aquesta instal · lació? contéstate, la resposta la deixo fàcil.
A escassos metres d'aquesta "Caixa Màgica" aquesta el segon tram del Parc Lineal del Manzanares, una zona veritablement bella que manté trams de l'autèntica ribera del riu, un lloc ideal per fer amb bicicleta o simplement passejant, i això tot i ser un lloc abandonat completament de les mans de l'administració, sense cap manteniment i amb zero inversió. Som al popular barri del Butarque, a Villaverde Baix, un d'aquests llocs on no arriben mai les "infraestructures", aquesta zona només serà premiada si ens concedeixen la cita olímpica, llavors si tenen previst construir el "Canal de rem", que costaria 94 milions d'euros als quals caldria sumar 98 milions més en infraestructura de transport dedicats a crear els accessos a la zona, ja que no en té, com de gairebé tot. L'única instal · lació esportiva del barri és un camp de futbol, construït pels mateixos veïns. Però que quedi clar, si no hi ha olimpíades, no hi ha inversió, els veïns no es mereixen aquesta delicadesa dels seus regidors. Per cert i després de la cita olímpica què seria del canal de rem?
Un altre exemple d'infraestructura, infrautilitzada és l'estadi de "La Peineta", milers de metres quadrats que no donen cap servei al ciutadà, cap promoció d'esport de base, un estadi que a més per un estrany concert servirà al final només com a camp de futbol d'un club professional, bé això és el que es diu, perquè a dia d'avui l'únic que és real és la quantitat de diners que dilapida en manteniment aquesta instal · lació que no dóna ni espectacle, cosa que també reconeixen nostres "regidors".
Un cas contrari infraestructures seria el Club de Campo, amb llistes d'espera per a associar-se, unes instal · lacions gestionades per una empresa mixta de la qual és majoritària l'Ajuntament capitalí, però on les tarifes són el revelador de selecció perquè es quedi en un autèntic Club de privilegiats empresaris i banquers, un club on el poble de Madrid no pot fer esport.
Infraestructures sense construir transmeten encara mes interrogants, com la Vila Olímpica, quin seria el seu ús posterior als Jocs? ¿Apartaments per desahuciad @ s? en una ciutat marcada per l'especulació irracional, on només necessitem prendre com a exemple un cas recent com el d'Ofelia Nieto (4), on l'Ajuntament està utilitzant totes la seva ràncies inventives amb fins especulatius. I és que a Madrid, no falten milers d'exemples de com gestiona l'Ajuntament l'habitatge municipal (5) sense cap escrúpol ètic i ni tan sols polític.
Però a més de la falsedat de creació de "treballs" i d'infraestructures interessades, hi ha la paraula màgica de la invocació dels "beneficis". El negoci estarà en mans de tots els patrocinadors, aquests homes de negocis que treuen diners d'una guerra, d'unes olimpíades i fins de la caritat.
Multinacionals, grans corporacions que al rebuf de les costoses inversions estatals, saben fer caixa per sobre de tot.
Viatgem en el temps l'any 1976, al Canadà, XXI Olimpíada a la ciutat de Mont-real, que quedaria obstinada per dècades. Els 1.600 milions de deute que va ocasionar l'esdeveniment no es van acabar de pagar fins a 2006, 30 anys després. El flamant estadi olímpic de Montreal-que havia costat el doble del pressupostat-va ser reconvertit en un camp de beisbol perquè ningú més ho volia. La factura dels jocs la van acabar pagant els contribuents canadencs que, curiosament, ja havien pagat prèviament l'organització. Des de llavors els números vermells han estat una constant per als països organitzadors i per tant per les seves contribuents.
L'anterior és un exemple clar que es pot prendre com a mesura de com han evolucionat les dades econòmiques dels jocs fins avui, on un estudi de la Saïd Business School (6), afirma que en els últims 50 anys els Jocs Olímpics han tingut, de promig, una desviació pressupostària d'un 179%.
Un cas proper és el de Barcelona 92, en què es va aprofitar per fer inversions en una sèrie d'infraestructures, algunes justificades, d'altres no. Aquestes olimpíades se solen posar com a exemple de rendibilització. Una de les causes del suposat èxit econòmic és que les obres esportives van suposar només el 9,1% del total d'inversions relacionades amb els jocs, el 61,5% de les inversions olímpiques es va produir en obra civil, les obres olímpiques van ser promogudes en seva 36,8% per iniciativa privada (7).
El que semblen obviar les dades i estudis econòmics sobre Barcelona 92, és la tremenda crisi en què es va submergir Espanya l'any 1993, amb una elevadíssima deute públic que arrossegava l'Estat a la fallida pel desfasament d'inversió en obres i projectes de "magnes" esdeveniments. La iniciativa privada una vegada més va ser la gran beneficiada, no només en el Màrqueting de vendes directes en les Olimpíades, sinó en el repartiment posterior d'infraestructures públiques.
Un altre aspecte a tenir en compte seria el cost social que van pagar els i les habitants d'algunes zones de Barcelona amb la transformació de la ciutat,
una Barcelona icona per a l'exterior, que abandonament als seus veïns de barris populars.
Les xifres estatals d'inversió per a aquest esdeveniment són variables, però els seus zeros causen molt de respecte, Atlanta 96 va costar uns 2.000 milions de dòlars, Sydney 2000 prop de 5.000 milions, Atenes 2004 entre 15.000 i 30.000 milions (encara no està clar!) Pequín 2008 s'estima que al voltant de 30.000 milions, Londres 14.200 milions ...
Són els gestors de la ciutat de Madrid prou fiables per gestionar aquestes xifres? Els gestors d'aquesta ciutat que aquesta hipotecada amb un deute que ronda els 21.000 milions d'euros, el 11,7% del producte interior brut.
Les grans corporacions privades seran les grans privilegiades durant les competicions, el que no es veu va per darrere i té més a veure amb l'economia que amb l'esport, ni tan sols el petit comerç es beneficia d'aquests esdeveniments, ja que per comercialitzar el "merchandising "es necessiten pagar costosos permisos i llicències, a banda que els actes són exclusius de localitzades zones, per a uns barris molt, per a altres res.
Aquest esdeveniment, que té com a objectiu tradicional unir les nacions de tot el planeta sota l'esperit esportiu, l'únic que hi ha en realitat és una mera titella de les grans corporacions, un festival de vanitats en què s'han convertit aquests esdeveniments tan poc esportius i ètics.
¡Madrid no és una marca comercial o especulativa! som ciudadadan @ s (8).
És un bon moment al costat del NO! a Madrid 2020, per reivindicar la concòrdia universal, l'afecte, l'amistat, la igualtat, l'honradesa costat de l'esport de base, entre amics, associacions, als barris, i per descomptat pel que hem de seguir lluitant és per una ciutat més habitable i humana. Ens estan robant la nostra ciutat, ens estan robant els serveis públics, ens estan estafant nostre presupuesto.Si alguna cosa és realment Madrid, és la capital olímpica de la impunitat (9).
I tot això en plena crisi, on el pitjor és saber que el Madrid actual de 2012 és un nirvana en la comparació del que podria ser un Madrid 2020.
Notes:
* Hi ha excepcions, comptades, però n'hi ha.
1. - Dades d'atur
2. - Els sindicats grocs fan pinya amb Ana Botella pel negoci dels Jocs Olímpics
3. - La fallida de Madridec
4. - Aturem l'enderroc d'un habitatge a Tetuan
5. - Comunicat de PAVPS
6. - Saïd Business School
7. - Ferran Brunet. "Anàlisi de l'impacte econòmic dels Jocs Olímpics", Mosaic Olímpic.
8. - No volem als JJOO de 2020
9. - "M adrid, capital olímpica de la impunitat" |
Mira també:
http://www.loquesomos.org/index.php/es/autores/229-inaki-alonso
http://www.loquesomos.org/
|
This work is in the public domain |
|
|
