Veure comentaris | Envia per correu-e aquest* Article
Notícies :: mitjans i manipulació
Andreu Nin estalinista
per Artur Cussó Correu-e: arturcussopcp@gmail.com	11 ago 2013
Desprès que el passat 17 de Juny els abans pro-soviètics PCC i PSUCviu de la mà de les formacions trotsquistes Lluita Internacionalista, Revolta Global i En Lluita, van portar al Parlament de Catalunya la figura de l'Andreu Nin per retre-li “un merescut homenatge”.....
Desprès que el passat 17 de Juny els abans pro-soviètics PCC i PSUCviu de la mà de les formacions trotsquistes Lluita Internacionalista, Revolta Global i En Lluita, van portar al Parlament de Catalunya la figura de l'Andreu Nin per retre-li “un merescut homenatge”, ja es pot dir que aquest ha estat elevat al panteó de les figures incontrovertiblement d'esquerres,millor dit indiscutiblement d'esquerres. Model a seguir per les persones progressistes i els revolucionaris de Catalunya i poder del món sencer. Desprès de les intervencions al Parlament d'un representant d'ERC, un del PSC, un altre d'ICV/EUiA, un de la CUP, a més dels sindicats CCOO i UGT, l'historiador Pelai Pagès i la presidenta del Parlament de Catalunya Núria de Gispert (de CIU), a tots aquells que defensem una altre projecte històric(amb llums i ombres com tota història rica en el temps) ens ha quedat clar que som uns “estalos” retrògrads que hem de renegar amb penediment i vergonya de militar en unes idees i en defensar una certa part de la historia del moviment obrer internacional. Com a “estalinistes”impenitents hem de renegar dels nostres ideals i creences i acceptar com a veritat revelada la nova versió dels fets. No aquella que parteix de la Guerra Freda-que mal pensats i “estalos” que sou els “estalos”!-sinó de la més profunda convicció en “els valors democràtics del socialisme”, el “respecte” a les “opinions contràries”... i el seguit de llocs comuns dels que practiquen el cretinisme parlamentari. Abans que res però caldria fer un aclariment sobre el qualificatiu “estalinista” que ha esdevingut una mena d'etiqueta amorfa on es pot penjar de tot. Una acusació política i de caire social on es pot incloure des de la normativa d'una piscina municipal(-Que “estalos” fan anar amb xancletes per la piscina!) fins al debat dins d'una assemblea “xupi-guay” d'un espai social autogestionat(-Ecs,Quin tros “d'estalo”!Vol que votem!). Per als més fins i intel.lectualoides aquesta etiqueta massa rebregada poder, queda reduïda al mot “totalitari”(quant de mal ha fet Hanna Arendt) o en la versió “anarco-lliure individualitat” com a “autoritari” (una altre paraula fetitxe per definir els enemics ideològics reals o hipotètics). Però bé com dèiem, l'Andreu Nin s'ha transformat en una figura simbòlica de tal magnitud que qüestionar-la no es quasi bé tabú sinó que a la llarga, i l'acte del Parlament podria ser la primera pedra en aquesta fita, constitutiu d'un delicte a la manera de les lleis anti-negacionistes d'Alemanya o les anti-comunistes de Polònia. Es tal la conversió de la figura històrica de l'Andreu Nin en quelcom d'èpic que se l'ha convertit en el màrtir de les esquerres i per sobre de qualsevol altre consideració un exemple de com actua el “sectarisme intolerant dels extremismes polítics”. En el seu honor se li han dedicat biblioteques, places, carrers i instituts...realment es pot dir que Andreu Nin es tot un revolucionari del sistema, una icona institucionalitzada i assumida com el símbol d'allò “que no té que tornar-se a repetir”(-Es deuen referir a la instauració del socialisme de manera efectiva en tres quartes parts del món?....- Què insinues?A callar “estalo”!). Però vejam si realment Nin fou un model de revolucionari a seguir, de persona compromesa amb els seus ideals tal i com ens l'han pintat idealitzadament? Res més lluny de la realitat, la vida política de l'Andreu Nin la podríem qualificar-la com a mínim de tumultuosa(per no utilitzar d’altres qualificatius com oportunista o desenfrenadament inconseqüent). El transfuguisme de Nin o transvestisme polític del que va fer gal·la al llarg de la seva meteòrica vida política (meteòrica entesa com aquells asteroides que solquen l'espai sense rumb i acaben xocant contra una massa de superfície superior de resultes que acaben esmicolant-se en molts petits bocinets), es fruit no ja d'una “de les figures més destacades del camp marxista català” sinó de l'ego més gros que hagi pogut trepitjar mai aquestes terres. En Nin només va ser fidel a algú i aquest va ser el mateix Nin. Primer va militar en el nacionalisme carrincló d'Unió Federal Nacionalista Republicana, desprès al PSOE (interessant deriva del nacionalisme no-rupturista al centralisme madrileny), per passar desprès a l'anarco-sindicalisme( es va fer anti-autoritari i anti-estatal desprès d'haver militat al PSOE?¿!), ho intenta al PCE (torna a un partit d'obediència estatal), desprès al BOC(expulsat del PCE on havia aspirat a la Secretaria General. Tot modèstia en ell!), desprès a Izquierda Comunista(un altre grupuscle com el BOC) d'on es expulsat i torna un altre cop al BOC per fundar el POUM. Tota una carrera Déu n'hi do! Enmig una dada curiosa i es que va estar com a delegat a Moscou de la Internacional Sindical Roja de l'any 1921 al 1930 anys del “terror estalinista”( de fet la lluita de l'estat soviètic amb Stalin al front per evitar els complots involucionistes com bé explica Domenico Losurdo), arribant a ser un alt càrrec de la burocràcia soviètica, doncs esdevé Secretari de la ISR al 1926. Com a alt membre de l'aparell soviètic durant aquells anys(i per tant estalinista estricto senso segons la historiografia anti-comunista a l'ús) va participar dels debats en contra de l'oposició trotsquista ratificant, com d'altre banda feien tots els alts quadres de la Internacional Comunista, la condemna i expulsió del PCR(b) del Oposicionistes d'Esquerra amb el mateix Trotski al capdavant. Es a dir que el senyor Nin va estar d'acord amb la depuració de Trotski i els elements de la plataforma opositora que aquest havia muntat per disputar-li el Partit a Stalin. D'aquesta manera Nin, posteriorment màrtir de l'estalinisme, va participar de les “depuracions” estalinistes quan ocupava cadira a Moscou a la segona meitat dels anys 20. Tota una lliçó magistral de la catadura política i moral d'aquest personatge!La seva capacitat per buscar només la situació més favorable als seus interessos personals, la seva falta d'escrúpols i el seu oportunisme polític el farien ser candidat a “estalo” maquiavèl·lic per qualsevol dels seus corifeus actuals. Seguim fem recompte .El POUM va firmar dos cops l'acord de suport al Front Popular però una vegada expulsat Nin com a Conseller de Justícia, va passar a demanar l'anorreament de la República (i això no en temps Parlamentaris pacífics sinó enmig de la lluita anti-feixista).Es a partir que Nin deixa de ser Conseller que la República va passar de ser l'embrió soviètic i revolucionari, a la República burgesa equiparable al feixisme de l'altre barricada. Així operaven els dirigents del POUM en els seus anàlisis i aquesta és la versió que defensen els seus admiradors actualment. De veritat un simple canvi institucional pot tenir la repercussió històrica que li han volgut donar els defensors de la “Revolució” del 36 per anatemitzar els defensors de la opció de guanyar primer la “Guerra”?Es que no es tractava d’acabar amb el feixisme en els dos casos?Per a els poumistes i els seus defensors posteriors resulta que la cosa no anava ben bé així. D’aquesta manera ha passat a categoría de fet de trascendència històrica(la destitució de Nin com a Conseller) quelcom que només amaga un tacticisme institucional que desprès ha passat a ser embellit amb una retòrica esquerranista del tot justificatòria. Per fer-ho ha calgut la connivència entre el món universitari(Pelai Pagés i d’altres) amb l’esfera institucional(Parlament de Catalunya, Diputació de Barcelona, sindicats majoritaris, partits polítics....). Massa ajuda per una veritat suposadament evident, oi? La propaganda anti-republicana del POUM continuaria fins al Maig del 37(per cert si tant controlada pels “estalos” estava la Catalunya republicana com es que el POUM no va ser il·legalitzat fins després del putsch del 37?Com es que “la Batalla” podia sortir regularment al carrer fins a aquella data?Més inquietant encara com es que el Maig del 37 mateix s'atribueix als “estalos” quan l'ordre d'assalt la va donar Artemi Aiguader d'ERC i Conseller de Seguretat Interior?Misteris del mite Nin-POUM..... Com a Conseller de Justícia de la Generalitat Republicana, va saber adaptar-se als nous temps i una vegada passat el “veranillo” anarquista(dos mesos i escaig els hi va durar el control del poder als anarquistes,a través del Comitè de Milícies Antifeixistes) va ajudar a les autoritats de la Generalitat a restablir l'ordre republicà(Com?Però no era el PSUC aquell qui va trair la Revolució?). Doncs sí, allà estava el nostre intrèpid home, acompanyant el Josep Tarradellas a Lleida un 30 de Setembre de 1936 a acabar amb el “buit de poder” que eren els organismes revolucionaris de les Juntes Locals del Comitè de Milícies, controlades per pobres militants de base de la CNT i el POUM que no havien entès que allò de la revolució era cosa de “dirigents” com ells, sobretot de Nin: teòric, militant i revolucionari exemplar. Allà el tenim com a Conseller de Justícia decretant la legalització dels Tribunals Populars però una vegada expulsat del Govern de la Generalitat, recolzant l'actuació de les Patrulles de Control fins que a aquestes se'ls hi va “escapar la mà” a Fatarella. En fi un mostrari d'incongruències amb l'únic referent de seguir en el “candelero” polític del moment al cost que fos, d'un personatge que francament no hauria passat a la posteritat de la manera que ho va fer sinó hagués estat encimbellat de la manera que ho ha estat per objectius del tot espuris. Però si fins i tot se l'ha volgut fer passar per teòric del nacionalisme quan només va fer que vulgaritzar les tesis exposades sobre el tema per Lenin i Stalin! En fi que fa gràcia de veure com els abans enemics històrics i fins fa dos dies polítics(no són els del PCC i el PSUCviu d'EUiA que va formar part del tripartit. No són socis d'ICV que va tenir com a Conseller d'Interior en Saura?) ara s'uneixen per retre homenatge a “l'insigne”figura del “revolucionari” Andreu Nin. Qualsevol combinació es bona mentre dugui aigua al molí de l'anti-comunisme! Només ens queda implorar tot mirant al cel “Ay Stalin! perquè sempre et vas endur els més sapastres!!”No podries haver-te carregat en Joan Comorera?l'Antoni Sesé o a mi mateix?Potser d'aquesta manera ara tindríem noms en places, carrers, instituts públics i biblioteques, ens editarien llibres i més llibres, ens farien lloes i alabances continuades...Qui sap si fins i tot una Creu de Sant Jordi amb caràcter pòstum! O no? Artur Cussó. Revolucionari català. Fundador del Partit Català Proletari i del PSUC.
This work is in the public domain

Comentaris

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more