|
|
|
Notícies :: pobles i cultures vs poder i estats |
|
Fragments d'una entrevista a M. Bookchin
|
|
|
per llibertari |
08 ago 2013
|
|
Fragments de la entrevista que apareix al final del llibre de la seva companya Janet Biehl, "Las políticas de la ecología social: Municipalismo libertario". |
http://enxarxa.com/biblioteca/BIEHL%20Municipalismo%20libertario.pdf
La història ha d'estar de part nostra. Es cometran moltes equivocacions, hi haurà molts errors, seran necessàries moltes retirades i passaran anys sense una resposta positiva a la propaganda de tal moviment. Però hi ha quelcom de nou en això? El moviment anarquista va necessitar prop de setanta anys arrelar a Espanya. Quasi un segle els va costar als revolucionaris russos alterar suficientment les condicions com per agitar el poble rus fins al punt d'estar preparats per derrocar l'autocràcia zarista.
Un problema que tenim avui és que la gent vol resultats ràpids i immediats, és una de les principals malalties de la generació del boom. El renaixement dels seixanta, amb totes les seves generoses idees, es va esfondrar, en part, perquè els joves radicals demanaven gratificació immediata i èxits sensacionals. Si la gent avui pensa que la política és com una màquina expenedora, on poses una moneda i et surt un xiclet; si això és el que pensen, aleshores li recomanaria que tornessin a la seva vida privada. La gent ha d'estar preparada per ser forta, per tenir caràcter; ja que ella mateixa ha d'encarnar la cultura política del futur a la seva personalitat, per tal de crear un moviment que, algun dia, pugui canviar la societat perquè aquesta sigui llibertària, comunalista i política en el millor sentit de la paraula.
La majoria de la gent ha de treballar per guanyar-se la vida i una notable proporció d'ells són
treballadors productius. També un gran nombre de treballadors és improductiu. Treballen enterament sota condicions i esquemes creats pel sistema capitalista, tals com factures, contractes, pòlices d'assegurances i demés. Probablement nou de cada deu “obrers” no tindrien cap feina a fer en una societat racional, que no requerís assegurances o qualsevol altra transacció comercial.
En una societat municipalista llibertària l'assemblea decidiria els principis de tota l'economia. Els obrers es desfarien de la seva identitat vocacional única i dels seus interessos, almenys pel que fa a l'esfera pública, i es veurien a si mateixos com a ciutadans a la seva comunitat. La municipalitat, a través de l'assemblea de ciutadans, controlaria i prendria les decisions per a les seves fàbriques, marcant la política que s'ha de seguir, sempre amb una visió més cívica que ocupacional.
La suposició feta per aquells qui volen incloure el control obrer al municipalisme llibertari és que, una vegada haguéssim democratitzat la societat completament, per mitjà de les assemblees populars, voldríem democratitzar també el lloc de treball i passar el seu control als treballadors. Què significaria això? Bé, a menys que els treballadors d'una empresa comencin a veure's a ells mateixos primer com a ciutadans més que com a obrers, estaríem aleshores obrint la tremenda possibilitat que reclamessin l'autoritat sobre el seu lloc de treball en representació de l'assemblea popular. Fins el punt de retirar el poder a l'assemblea popular i donar-lo al centre de treball, fins el punt de trencar l'unitat de l'assemblea popular i incrementar la possibilitat que el centre de treball actués com a un element subversiu respecte l'assemblea popular.
Ho exposaré de manera més senzilla. Quant més poder tingui el centre de treball menys en té l'assemblea popular, i al contrari, quant menys poder tingui el centre de treball, més en tindrà l'assembla popular. Si el control obrer arriba a ser un punt principal del nostre programa estarem disminuint el poder de l'assemblea popular i, per tant, obrint la possibilitat que el centre de treball augmenti el seu poder a costa de l'assemblea popular.
I, com he dit, la simple presa d'una fàbrica i la seva gestió pels obrers no elimina la probabilitat que aquests desenvolupin -és més, augmentin- un sentit sempre present d'especial interès empresarial. El control obrer pot acabar fàcilment convertint els obrers en particulars, sigui quin sigui el seu treball. A la Barcelona anarcosindicalista de 1936, els obrers que havien ocupat, diguem, una factoria tèxtil, sovint competien amb els seus propis camarades del mateix sector industrial, que també havien ocupat una altra fàbrica similar. Això significa que, sovint, tals treballadors es veien abocats a un capitalisme col·lectivista, com va apuntar Gastón Leval en el seu informe sobre les col·lectivitzacions a les ciutats espanyoles[2], i competien entre si per l'accés a les matèries primes i al mercat. Tot això passava malgrat els treballadors afirmessin ser anarcosindicalistes, treballessin a la mateixa indústria, sota la bandera roja i negra, i pertanyessin a la mateixa central sindical! El resultat va ser que la central sindical va haver de regular les indústries per prevenir aquestes pràctiques de capitalisme col·lectivista. Irònicament, la burocràcia de la CNT va prendre el control obrer de les fàbriques i va disminuir el control per poder mantenir algun tipus d'enfoc cooperativista.
Si es permet a les fàbriques formular els principis que han de regir el seu comportament sense veure la comunitat com a un tot, tals fàbriques poden seguir fàcilment camins que no només són divergents amb els de la resta de la comunitat, sinó que entren en conflicte amb ella.
Hi haurà líders allà on hi hagi lluita. L'existència de líders significa necessàriament l'existència de jerarquies?
En absolut. La paraula líder no ha d'espantar-nos, a banda de reconèixer que certs individus tenen més experiència, maduresa i caràcter que altres. Aquestes diferencies definitivament existeixen i són molt reals. El minimitzar-les i dir que tots estem al mateix nivell de coneixement, experiència i intuïció és un mite absurd que està sent negat per la realitat de la vida quotidiana. I no només per la realitat quotidiana, sinó per la realitat biològica també. De gent que ha viscut més temps es pot, sovint, esperar més que d'aquells qui són molt joves. Ni inclús un meravellós nen de dotze anys podria tenir la saviesa de qui ha viscut tres vegades al seva vida i té una riquesa d'experiències. La biologia converteix en impossible que un nen tingui la saviesa d'un adolescent, que aquest tingui la d'un adult, i així successivament.
Això no vol dir que la gent més il·lustrada no pugui utilitzar els seus coneixements per dominar els demés. Un líder és com a molt un educador, com qualsevol persona que ofereixi a la gent una orientació.
De fet, necessitem desesperadament gent que ens eduqui. Jo tinc grans diferències amb anarquistes que rebutgen totalment el lideratge. No hi ha tirania més subtil que la “tirania de la destrucció” -que també pot incloure la tirania d'una falsa interpretació de la igualtat-, això és, que tots sabem el mateix. Hi ha una gran diferència entre dir que tots sabem ja el mateix i dir que tots som capaços, potencialment, d'aprendre i compartir coneixements sobre unes bases potencialment igualitàries.
Aquesta és la qüestió que Hegel es va plantejar als seus primers escrits teològics sobre la diferència entre Sòcrates i Jesús. Sòcrates era un líder indubtable i era estimat com a tal, però com algú que intentava superar la diferència, per mitjà de l'educació i el diàleg, entre el que ell sabia i el que els joves atenencs del seu voltant sabien. Molts dels seus diàlegs van consistir en superar les diferències. Jesús, al contrari, era un líder en el sentit autoritari. Va fer afirmacions que ningú en presència seva podia contradir sense témer la seva ira. Era molt diferent fer complir els Deu Manaments perquè Déu, suposadament, ens va ordenar fer-ho així, a explorar-los i trobar el que és vàlid i el que no, per proporcionar raons naturals, i no sobrenaturals, per acceptar qualsevol idea. Parts del decàleg són molt regressives, com l'ordre de Jehovà, un déu gelós, que no tolerés altres déus i, per inferència, cap contradicció. |
This work is in the public domain |
