|
|
|
Notícies :: globalització neoliberal |
|
La post-industrial Detroit comparada amb Grècia per Paul Krugman en un article
|
|
|
per Obsevador |
06 ago 2013
|
|
article publicat a premsa mundial per Paul krugman q és professor d'Economia a Princeton i premi Nobel 2008. |
DETROIT LA NOVA GRÈCIA
Quan Detroit va declarar-se en fallida, o almenys ho va intentar (la situació legal s'ha complicat), sé que no vaig ser l'únic economista que va tenir un mal pressentiment sobre el probable impacte que tindria en la nostra retòrica política. ¿Anava a ser el de Grècia una altra vegada?
És clar que a alguns els agradaria que això passés. Així que dirigim aquesta conversa per bon camí abans que sigui massa tard.
Val, de què estic parlant? Com possiblement recordaran, fa uns anys Grècia es va enfonsar en una crisi fiscal. Això era dolent, però les conseqüències per a la resta del món haurien d'haver estat limitades, al cap ia la fi, l'economia grega és bastant petita (de fet, representa al voltant de 1,5 vegades l'economia del Detroit metropolità). Malauradament, molts polítics van aprofitar la crisi grega per apoderar-se del debat i van canviar el tema de la creació d'ocupació pel de la rectitud fiscal.
Però la veritat és que Grècia era un cas molt especial del que es podien extreure poques o cap lliçó per a la política econòmica més en general, i fins i tot a Grècia els dèficits pressupostaris eren només una part del problema. No obstant, durant un temps, el discurs polític a tot el món occidental va estar totalment "hel · lenitzat": tothom era Grècia o estava a punt de convertir-se en ella. I aquest mal gir intel · lectual va soscavar enormement les possibilitats de recuperació econòmica.
Així que ara els cascarrabias del dèficit tenen un nou cas que mal interpretar. És igual que la pronosticada crisi fiscal dels Estats Units no es materialitzi, o la forta caiguda en les previsions sobre els nivells de deute nord-americans, o que molts dels estudis que utilitzaven els cascarrabias per justificar els seus sermons hagin estat refutats; ¡obsesionémonos amb els pressupostos municipals i les obligacions de les pensions públiques!
O millor no.
Constitueixen les desgràcies de Detroit els primers estadis d'una crisi nacional de les pensions públiques? No descomptat, les pensions estatals i locals estan insuficientment finançades i experts del Boston College xifren el dèficit total en un bilió de dòlars. Però molts governs estan adoptant mesures per solucionar aquest dèficit. Aquestes mesures segueixen sense ser suficients, els càlculs del Boston College indiquen que les aportacions totals a les pensions aquest any seran uns 25.000 milions de dòlars menys del que haurien. Però en una economia de 16 bilions de dòlars, això no és gran cosa, i encara que ens posem en el pitjor dels supòsits, en les suposicions més pessimistes, com ens diuen que hauríem de fer alguns, encara que no tots, els comptables, segueix sense ser gran cosa.
Llavors, ha estat Detroit particularment irresponsable? Una vegada més, no. Detroit sembla haver tingut un sistema de govern especialment dolent, però, fonamentalment, la ciutat només ha estat una víctima innocent de les forces del mercat.
Què? Les forces del mercat es cobren víctimes? Per descomptat que sí. Al capdavall, als entusiastes del mercat lliure els encanta citar Joseph Schumpeter, que parlava de la inevitabilitat de la "destrucció creativa", però ells i el seu públic invariablement es descriuen sempre com destructors creatius, no com els creativament destruïts. Doncs endevinin: algú sempre acaba sent l'equivalent modern d'un productor de fuets de carruatge, i aquest podria ser vostè.
De vegades, els perdedors del canvi econòmic són individus les aptituds s'han tornat supèrflues, a vegades són empreses que presten servei a un sector del mercat que ja no existeix, i de vegades són ciutats senceres que perden el seu lloc en l'ecosistema econòmic. El declivi és una realitat.
És veritat que en el cas de Detroit, la disfunció política i social sembla haver empitjorat les coses. Una conseqüència d'aquesta disfunció ha estat un cas greu de "dispersió laboral" a la zona metropolitana; les ocupacions van abandonar el nucli urbà tot i que l'ocupació a l'àrea metropolitana de Detroit seguia creixent, i tot i que altres ciutats estaven vivint una espècie de renéixer dels centres urbans. Menys d'una quarta part dels treballs que s'ofereixen a la zona metropolitana de Detroit es troben a menys de 20 quilòmetres del cèntric barri tradicional de negocis, en el centre de Pittsburgh, un altre ex gegant industrial els dies de glòria són cosa del passat, la xifra supera el 50%. I la relativa vitalitat del centre de Pittsburgh podria explicar per què la que va ser capital de l'acer dóna mostres d'un renéixer, mentre que Detroit no per d'enfonsar.
Per tant, mantinguem des de ja un debat seriós sobre la millor manera en què les ciutats poden gestionar la transició quan les seves fonts tradicionals d'avantatge competitiu desapareixen. I mantinguem també un debat seriós sobre les nostres obligacions com a país amb aquells conciutadans que han tingut la mala sort de trobar-se vivint i treballant al lloc equivocat en el moment equivocat, perquè, com deia, el declivi és una realitat, i algunes economies regionals acabaran contraient, potser de manera dràstica, fem el que fem.
L'important és no permetre que el debat sigui segrestat, com va passar amb Grècia. Hi ha gent influent a la qual li agradaria que creguessin que la defunció de Detroit és bàsicament una història d'irresponsabilitat fiscal o d'empleats públics avariciosos. No ho és. En bona part és només una d'aquestes coses que succeeixen de tant en tant en una economia sempre canviant.
Paul Krugman |
This work is in the public domain |
