Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Anàlisi :: corrupció i poder
Buidament de la democràcia i conjuntura econòmico-política
18 jul 2013


El buidament de la democràcia

Hi ha dos elements decisius de l’actual crisi. D’una banda, l’estratègia de globalització va arribar a ser l’obstacle decisiu per aconseguir una resposta davant de les grans amenaces per al nostre món: l’exclusió de parts cada vegada més grans de la població mundial, la dissolució interna de les relacions socials i la cada vegada més visible destrucció de la natura. De l’altra, la total subordinació de la política a l’automatisme del deute s’ha transformat en el motor d’aquest procés destructiu.
Són els països democràtics, és a dir, aquells països que arrogantment es presenten com les democràcies model, els que imposen aquesta política al món sencer. Aquests països tenen fins ara majories internes per a aquesta política, i declaren com a no-democràtics tots els governs que no accepten incondicionalment aquesta política. Si s’hi sotmeten, són democràtics, encara que els seus presidents s’anomenin Pinochet o Mubarak. Almenys serien democràtics en la seva essència, tot i que no en la seva aparença. Aquest criteri és el de les democràcies model, sobretot dels EUA i Europa. Amb aquest criteri democratitzen el món.

Però, per què hi ha majories a favor d’aquesta deficiència mental? Brecht deia: només els vedells més grans i babaus escullen ells mateixos els seus carnissers. Però els continuen elegint. Tot i que de vegades no.

Es tracta d’allò que s’anomena la sobirania popular, que pretesament val en les democràcies model: “tot poder emana del poble”. No obstant això, aquesta sobirania popular té un punt problemàtic. Avui consisteix que el poble declara sobiranament que el poder econòmic i, per tant, el Capital és el sobirà. La cancellera Merkel a Alemanya ho diu: “la democràcia ha de ser conforme al mercat”. I es diu en un llenguatge molt específic. Es diu que el mercat és un ésser autoregulat que no ha de ser intervingut per cap voluntat humana, i per tant tampoc per la voluntat expressada en les eleccions per la sobirania popular. La Unió Europea entén això com el contingut central de la seva constitució.

Aquesta és precisament l’afirmació segons la qual el Capital és el sobirà que ha de ser confirmat per la sobirania popular. Segons els nostres apologetes de la sobirania del Capital, la sobirania popular deixa de ser democràtica si no afirma aquesta sobirania del Capital. Per tant, la sobirania popular que no afirma la sobirania del Capital és antidemocràtica, fins i tot totalitària. No obstant això, Pinochet i Mubarak són democràtics pel fet d’imposar la voluntat general (volonté général, de Rousseau), tot i que no siguin elegits. Són conformes al mercat, com diu la Merkel.

Aquest és el buidament de la democràcia, com s’ha esdevingut a les democràcies model. El poble renuncia a la seva sobirania i la lliura al poder econòmic, que es fa present com a Capital. Els mètodes per aconseguir això, són molts. Només en vull esmentar dos, que tenen un caràcter central: la creació de l’opinió pública en el sentit d’una opinió publicada, i l’àmplia determinació de la política per al finançament de les eleccions.

El domini sobre els mitjans de comunicació avui està gairebé totalment a les mans de societats de capital, que en són les propietàries. Aquests mitjans de comunicació es basen en la llibertat de premsa, que és la llibertat dels propietaris dels mitjans de comunicació. Aquests es financen amb subvencions en forma de publicitat comercial, pagada per altres societats de capital. A mesura que els mitjans de comunicació pressuposen grans capitals, es transformen en instàncies de control de l’opinió pública i, per tant, de la llibertat d’opinió. Per a aquests mitjans no hi ha cap altra llibertat d’opinió que la llibertat particular dels seus propietaris i les seves fonts de finançament. La qual queda garantida per la llibertat de premsa.

El dret humà no és la llibertat de premsa, sinó la llibertat d’opinió de tothom i per tant universal, però en fer de la llibertat de premsa l’únic criteri per als drets de l’opinió en els mitjans de comunicació, la llibertat de premsa s’ha transformat en un instrument summament eficaç per al control de la llibertat d’opinió universal. Aquest és limitat, tot i que només en cert grau, pels mitjans de comunicació públics, en cas que tinguin una autonomia efectiva. Berlusconi, com a propietari de la gran majoria de mitjans de comunicació a Itàlia, podia expressar fins i tot amb trompetes la seva opinió sense gairebé cap contestació. No obstant això, un dels canals de televisió que li va fer l’oposició més dura, era un canal de la televisió pública RAI. No el podia intervenir, perquè tenia una autonomia assegurada pel seu dret. D’altra banda, el president Reagan va assegurar el seu poder en bona manera amb la indiscriminada política de privatització dels mitjans de comunicació, inclòs un conflicte duríssim amb la UNESCO, a la qual va retirar el seu finançament. Amb això va assegurar un domini incontestat sobre el dret humà de la llibertat d’opinió als EUA.

Per als polítics es tracta d’un límit seriós perquè necessiten mitjans de comunicació per fer presents les seves posicions polítiques. Però la condició per accedir-hi és reconèixer el poder econòmic, per tant, el capital, com a sobirà de fet.

Una situació molt semblant es produeix en gairebé tots els processos d’elecció. Un participant important, i moltes vegades decisiu, en les eleccions és el poder econòmic, com el veritable sobirà. Sempre hi és, però la seva presència és invisible. Aquest gran altre hi és present fins i tot quan ell mateix ni ho sap. És present a les eleccions dels candidats, als discursos i als mitjans de comunicació.

Amb això la política rep una nova i molt important funció. Per tenir èxit, gairebé sempre ha de representar aquest gran altre davant els electors, als quals aparentment sempre representa. Ha de fer això de manera que, aparentment, els ciutadans pensin que decideixen ells mateixos, per la seva voluntat, que aquest gran altre és el sobirà real. El polític d’èxit és aleshores aquell que té una representació del gran altre que és viscuda pels ciutadans com la seva decisió pròpia.

Els indignats d’Espanya es van adonar d’aquest caràcter de la democràcia buidada que els domina i els treu qualsevol possibilitat de participació. Per això van exigir “democràcia real ja!”, davant d’un sistema que es presenta com la democràcia veritable.

La sobirania popular per això no deixa de ser quelcom real i efectiu. Que els ciutadans prenguin consciència de la sobirania popular és el gran perill per a aquesta democràcia de les democràcies model. La sobirania popular no és el resultat d’una llei que la reconeix, sinó molt al contrari, la llei que la reconeix parteix del fet que un poble que se sap sobirà i que actua corresponentment, és efectivament sobirà, hi hagi llei o no. És aquesta sobirania popular que les nostres democràcies han de transformar en sobirania del mercat i del Capital...; però en això poden fracassar, i això és el que temen quan comencen alçaments populars democràtics.

Aquests alçaments són avui en curs i se n’anuncien d’altres. Comencem el 2001 a l’Argentina. Paral•lelament a això van aparèixer governs d’esquerra com a Veneçuela, Bolívia i Equador, que rebutgen posar la sobirania del mercat i del Capital en el lloc de la sobirania popular. Per això, en l’opinió pública editada de les democràcies occidentals se’ls considera no-democràtics.

No obstant això, amb una força molt especial, van aparèixer aquests moviments populars l’any 2011 als països àrabs, sobretot del Nord d’Àfrica. Això va provocar aleshores el moviment dels indignats a Espanya, el mateix any.

A les democràcies occidentals va aparèixer la veu d’alarma. Si es mostrava entusiasme, gairebé sempre no era res més que xerrameca. Però havien d’acceptar la democratització en alguns països àrabs. De seguida es va oferir suport, però aquest suport sempre fa el mateix: fundar democràcies que posin la sobirania del mercat i del Capital en el lloc de la sobirania popular. Volen “democràcies veritables”. Això sembla més fàcil quan la rebel•lió dels moviments populars es dirigeix en contra de règims dictatorials, malgrat que aquests règims dictatorials sempre han tingut abans el suport gairebé absolut de les nostres democràcies model. Per això, amics de la llibertat com Mubarak o Gadaffi, d’un dia per l’altre, van ser declarats monstres. Abans eren bons, ara resulta que són dolents.

Rere tot això només hi havia la preocupació de crear també en aquests països democràcies buidades com ho són avui les democràcies occidentals. Es tracta de democràcies com les que ja s’han creat a l’Iraq i l’Afganistan. I està clar: els moviments democràtics rebels no volen de cap manera democràcies-model com les creades a l’Iraq i l’Afganistan.

A això van seguir els alçaments democràtics a Espanya i, en conseqüència, a l’interior d’una d’aquestes democràcies-model occidentals. També aquest moviment vol democràcia. Deixen ben clar que s’enfronten a una democràcia, en la qual els polítics fan la política dels poders del mercat i del capital i se’n fan els seus representants, considerant-los com els poders sobirans. A l’Argentina el 2001 aquests rebels cridaven: “que fotin el camp tots!”.

El nom que es va donar a aquest moviment a Espanya i que abans ja duien alguns moviments àrabs significa quelcom. Es diuen indignats. Significa que se senten com éssers humans la dignitat dels quals ha estat trepitjada. El mateix sistema dominant es va transformar en un sistema de negació de la dignitat humana.

Aquest moviment eixampla cada vegada el seu contingut, mantenint, no obstant això, la seva identitat. Això va succeir amb les protestes a Xile en contra de la comercialització del sistema d’educació i de salut. El mateix va succeir al mateix temps als EUA amb el moviment Ocupy Wall Street i s’està ampliant al món sencer. Un dels seus lemes era: stop trading with our future. Posa altra vegada l’exigència del reconeixement de la dignitat humana en el centre.

Presenten els seus interessos, però des d’un punt de vista: de la dignitat humana. Això també està en el fons dels moviments democràtics àrabs. Éssers humans protesten i es rebel•len perquè són violats en la seva dignitat humana. I volen una altra democràcia perquè la violació de la seva dignitat humana és un producte de la mateixa lògica de la democràcia buidada. Aquestes democràcies occidentals només poden riure en sentir les paraules “dignitat humana”. Res d’això existeix, aquest és el nucli d’aquesta nostra democràcia buidada. El lloc de la dignitat humana l’ha ocupat la consideració de l’ésser humà com un capital humà, perquè es creu que això és “realista”. No obstant això, ens fa comprendre de quina manera Occident va buidar molt democràticament la dignitat humana i la va fer desaparèixer. Es tracta de la transformació de l’ésser humà en capital humà i la seva total subordinació al càlcul d’utilitat. En veritat, el “capital humà” no té dignitat humana, és nihilisme màxim.

D’això tracta la rebel•lió en nom de la dignitat humana. I no només de la dignitat humana, també de la dignitat de la natura. Els éssers humans no són capital humà i la natura no és capital natural. La dignitat existeix. Les democràcies occidentals ho han oblidat fa molt temps. No obstant això, s’ha de recuperar la dignitat humana: un tractament digne de l’ésser humà, de l’altre ésser humà, d’ell mateix i també de la natura.

Els indignats no parlen en nom d’interessos i de la utilitat per realitzar. Parlen en nom de la seva dignitat humana per sobre de la qual no hi pot haver cap càlcul d’utilitat. Segurament, menjar dóna utilitat. Però no poder menjar no és pas una baixa d’utilitat, sinó una violació de la dignitat humana. Això no pot canviar cap càlcul de la utilitat. Malgrat tot, la nostra societat és tan deshumanitzada, que aquest horitzó de dignitat humana gairebé ha desaparegut, amb el resultat que gairebé tots s’interpreten o es deixen interpretar com a capital humà. Què hem de fer amb la persona humana: això ens ho indica el mercat. I el mercat diu el que diuen els banquers. Per això, si el mercat ho indica com a útil, en qualsevol moment pot començar el genocidi. El mercat es transforma aleshores en les “armes financeres de destrucció massiva” (Stiglitz), que avui fan la seva feina a Grècia i a Espanya.

El poder econòmic deixa morir, el poder polític executa. Ambdós maten, tot i que amb mitjans diferents. Per això el poder polític ha de justificar el fet de matar, mentre que el poder econòmic ha de justificar per què deixa morir i per què no intervé en el genocidi dictat pel mercat. Sigui la justificació que sigui, ambdós són assassins. Cap d’aquestes justificacions no és res més que la simple ideologia d’obsessionats.

L’assassinat a través del deixar morir

La denúncia de l’assassinat ordenat pel poder econòmic té història. A la bíblia jueva és expressament denunciat: “Prendre al proïsme els mitjans de subsistència és matar-lo, i privar del sou un treballador és assassinar-lo” (Eclesiàstic 34,22). Bartolomé de las Casas es decideix a ser un dels defensors dels indígenes d’Amèrica, basant-se en aquest text, a través del qual es converteix. S’està produint un genocidi contra els indígenes, i el clergue ho denuncia. Al final del mateix segle XVI Shakespeare assumeix aquesta mena de denúncia i la posa en boca de Shylock, el personatge d’El mercader de Venècia: “Em treuen la vida si em treuen els mitjans pels quals visc”.

Aquesta problemàtica apareix altre cop els segles XVIII i XIX. Es comença a parlar sobre el Laissez faire, laissez passer. Malthus insisteix especialment en laissez mourir en comptes de laissez faire.

Per Adam Smith (La riquesa de les nacions, 1776) aquest deixar morir és ara la llei del mercat, cosa que no és per a Malthus. Segons Smith, els mercats sempre deixen morir aquells que a l’interior de les lleis del mercat no tenen possibilitats de viure i així ha de ser. És part de la llei del mercat. L’equilibri de la mà invisible es realitza deixant morir aquells que cauen en la misèria. Si tornem a la cita de l’Eclesiàstic, això significa que l’equilibri s’aconsegueix per l’assassinat dels que sobren.

Està clar que per a Malthus i Smith la tesi de l’Eclesiàstic, que es tracta d’un assassinat, no és acceptable. Malgrat tot, Marx hi insisteix, i cita en el Volum I del Capital la tesi de l’Eclesiàstic. També sosté que les afirmacions citades de Malthus i Smith desemboquen en l’assassinat. És interessant el fet que Smith presenta aquest deixa morir com a conseqüència d’una llei del mercat. Per tant hi ha un legislador que condemna a la mort: el mercat.

En aquesta forma, és a dir, com a llei, tot això continua vigent avui i ho vivim precisament ara amb la condemna del poble grec a la misèria a la qual han seguit altres condemnes i en seguiran moltes més. El poder econòmic condemna a la mort per mitjà del mercat, i executa. És la llei, la llei del mercat, qui ordena aquestes condemnes. Dóna el permís per matar i els portadors del poder econòmic executen.

Aquesta llei del mercat té dues dimensions. Una és la de l’ètica del mercat, de la qual en parla Max Weber. Hayek la sintetitza: garantia de la propietat privada i compliment dels contractes. El compliment dels contractes implica el pagament dels deutes. Aquesta ètica del mercat és ètica de compliment cec: no hi ha raons per sotmetre’s a les seves normes, que són totes normes formals, a un criteri de judici i d’avaluació. Com diu Milton Friedman, valen per fe en el mercat. Val un rigorisme ètic absolut.

Al costat d’aquesta ètica del mercat es tracta de lleis del mercat del tipus deixa morir els éssers humans que sobren, és a dir, els que no tenen cabuda en el mercat. De lleis del mercat d’aquesta mena se n’inventen constantment. Avui l’estratègia de globalització es considera llei del mercat que s’ha de complir cegament. Això val especialment per a la submissió de totes les relacions socials sota les relacions del mercat i la privatització en el que sigui possible de totes les institucions de la societat.

Ambdues dimensions de les lleis del mercat estan íntimament relacionades. Una no existeix sense l’altra. Tenen en comú la seva destructivitat envers la convivència humana, sigui amb els altres éssers humans, sigui amb la naturalesa sencera. Aleshores es declara aquesta destrucció resultant de destrucció creativa, de la qual en parlava Schumpeter, usant l’expressió destrucció creativa de Bakunin sense citar-lo òbviament. No es pot negar que existeix aquesta destrucció, però se la fa tolerable per ser pretesament creativa. No pesa sobre la consciència moral, i encara més quan més cegament tota destructivitat és declarada creativa. Qui no pot pagar amb diners, ha de pagar amb sang. Aquest és el principi del Fons Monetari i dels bancs.

El cas més greu d’aquests genocidis econòmics de les darreres dècades va succeir a Rússia. Diu un autor, basant-se en una anàlisi d’això a la revista anglesa The Lancet: “Observant que la població ‘va perdre aproximadament cinc anys d’esperança de vida entre 1991 i 1994’ els autors sostenen que aital degradació de les condicions de vida és conseqüència directa de les estratègies implementades per passar del comunisme al capitalisme. Les que havien suggerit, juntament amb altres, els money doctors francesos”.

S’havien produït milions de morts. Però tot amb molt bona consciència. Tan bona consciència, que els mitjans de comunicació gairebé no esmenten aquest gran genocidi.

Els genocidis que s’anuncien amb el pla per Grècia possiblement arribin a resultats semblants. De ben segur que tampoc es publicaran.

Però la llei soluciona tots els problemes d’una possible mala consciència d’aquells que cometen el crim. Estan complint una llei i per tant no cometen cap crim. Això ha succeït a Grècia. El Fons Monetari, el banc central europeu, el consell europeu i els governs de Merkel i Sarkozy han estat declarats innocents del crim que efectivament cometen en nom d’una llei que la mateixa societat burgesa ha promogut. Es tracta del cor de pedra que s’ha de conrear en els nostres executius perquè siguin capaços de fer el que fan.



FRANZ HINKELAMMERT

San José, Costa Rica
Mira també:
http://www.servicioskoinonia.org/agenda/archivo/catalan/obra.php?ncodigo=740

This work licensed under a
Creative Commons license
Sindicat